dissabte, 21 de juny de 2014

Felip VI; “wait and see”



La setmana que s’acaba ens deixa un catàleg d’imatges “reials” repartides a parts iguals entre premsa política i rosa, complimentades per contertulians disposats a dir-hi la seva a tort i a dret, a qui no els ha faltat el suport, en forma de cirereta, de l’incombustible José Maria Aznar que, via Cope, ens recordava que hi ha republicans a la dreta argumentant que “el Rei es deu al seu mandat constitucional i a la línia política que dicti el govern de torn”.

I entre imatges pròpies del segle XVI transmeses amb tecnologia del segle XXI, no ha faltat qui mirés cap a Catalunya ni que sigui per comptar els segons en que el President Mas ha aplaudit el discurs del nou monarca.

En un moment polític clau com el que vivim, tampoc no han faltat les lupes sobre el partit de Govern a Catalunya per intentar magnificar qualsevol actitud presumptament criticable com podria ser una abstenció que, en altres casos, ha passat gairebé desapercebuda.

Amb una pressa poc habitual en el govern Rajoy, les Corts espanyoles van impulsar la Llei Orgànica d’Abdicació de Sa Majestat el Rei Don Juan Carlos I de Borbon (m’haureu de disculpar la parrafada, però aquest és el nom que ha rebut). I vet aquí que el partit al govern a Catalunya opta per l’abstenció comprensible si tenim present que, mentre Espanya te nou rei, pels catalans les coses estan igual que abans d’ahir. I no és que hàgim perdut la nostra ingènua esperança. Tal com va dir el President Mas, ara és el moment del “wait and see”.

A la trajectòria del rei Juan Carlos I hi podem trobar llums i ombres, encerts i errors, com en la gestió de qualsevol cap d’estat. Mai li negarem el paper decisiu desenvolupat durant els anys de la transició i la feina feta per donar estabilitat a una democràcia que molts veien impossible.

Catalunya es va comprometre fermament amb el pacte constitucional del 1978. Els catalans vam saber estar on tocava en un moment complex de la història d’Espanya. Parlo d’un temps en que el diàleg existia i manteníem l’esperança en una Espanya respectuosa amb Catalunya. Però l’actitud dels diferents governs de l’Estat respecte als catalans ha provocat desafecció, distanciament i desconnexió.

Convergència i Unió (CiU), representada per en Miquel Roca, va contribuir a la redacció d’una Constitució que va néixer com una norma d’interpretació oberta, respectuosa amb el dret a la autonomia de les nacionalitats i regions i compromesa amb el respecte i la protecció de les diferents llengües.

El President Pujol va contribuir de forma decisiva en la construcció de l’estat de les autonomies, liderant l’europeisme i la integració a la Unió Europea.

Vàrem impulsar la supressió del servei militar i vàrem ser pioners en l’assumpció de competències en matèria de polítiques socials fins al punt que la “LISMI”, la primera llei d’integració de les persones amb discapacitat, porta el nom de “Llei Trias Fargas”, diputat de CiU.

Els diputats i senadors de CiU a les Corts Espanyoles ens hem compromès activament en totes aquelles mesures que impliquessin creació de riquesa per garantir la creació de llocs de treball, la sostenibilitat de l’Estat del Benestar i la cohesió social i territorial.

En definitiva, CiU ha estat on havia de ser, quan hi havia de ser. I com a resposta ens hem trobat amb constants intents de retallada de la nostra autonomia ja des del temps del govern del president Gonzalez, amb una LOAPA posteriorment declarada anticonstitucional. I van continuar durant el segon mandat del president Aznar i amb el recurs del Partit Popular a l’Estatut del 2006. I no s’han aturat durant l’actual govern Rajoy, amb iniciatives com la LOMCE o “Llei WERT”, la Llei de Racionalització de l’Administració Local o la Llei d’Unitat de Mercat.

La Constitució del 1978 era una norma d’interpretació oberta. Avui, l’esperit d’aquella Constitució, s’ha trencat. Durant 35 anys, els catalans hem estat solidaris en tots els sentits, també en l’econòmic -com demostren  les darreres balances fiscals- i no hem estat correspostos amb la mateixa lleialtat i compromís. No poden seguir fent actes de confiança cega. No podem seguir estenent xecs en blanc mentre ens neguen el dret a decidir el nostre futur.

CiU es va abstenir, al Congrés i al Senat. I això no treu que desitgem el millor per a tots els ciutadans espanyols. El mateix que desitgem pels set milions i mig d’habitants de Catalunya.

Ara és el moment de recordar les paraules pronunciades pel Rei Felip VI, quan en qualitat de Princep va visitar el Parlament de Catalunya; “Catalunya és la que els catalans volen que sigui. No oblidem mai que hi ha veritats bàsiques, que hi ha el que ens parla el nostre cor, que hi ha la font de saviesa de l’home que camina pel carrer, que hi ha la senyera de la llibertat. Catalans, tot això és nostre: agafem-ho, i caminem”.


Aquestes paraules pronunciades pel nou rei d’Espanya ens omplen d’esperança; esperança per recuperar el diàleg trencat. Esperança de poder col·locar les urnes el pròxim 9 de novembre.