divendres, 30 de març del 2012

El Congrés de CDC

Aquest cap de setmana hem celebrat el Congrès de CDC, avançat uns mesos doncs corresponia el mes de juliol però un cop passat tots els cicles electorals era el moment d’encarar una nova organització per un nou temps.

He tingut el privilegi de participar activament i en primera línia en aquest cicle electoral victoriós per el nostre partit. Sempre hauré d’agrair la confiança que el President Mas em va concedir el juliol del 2008 per proposar-me com a màxim responsable de tot l’àmbit sectorial.

En aquest cicle hem recuperat el govern de la Generalitat, molts ajuntament, entre ells el de Calella, i hem guanyat en diversos per primer cop, com Barcelona, Girona i Reus, o la mateixa Diputació de Barcelona.

Finalment varem tancar el cicle amb la victòria a les eleccions generals, també per primera vegada.

Un cicle electoral en el que el nostre partit en coalició amb Unió, ha guanyat o recuperat la confiança de milers i milers de catalans. Molts ens l’han atorgat per primer cop. D’altres en els darrers anys ens havien negat el vot. I això ho hem aconseguit posant damunt de la taula temes espinosos, d’aquells que cap polític voldria fer, reduint el dèficit de la Generalitat, racionalitzant serveis, reduint algunes prestacions, augmentant algunes figures impositives, creant-ne de noves. En definitiva un gran esforç de governabilitat.

Però amb objectius molt clars. La necessitat d’un tractament fiscal per Catalunya molt més just, i això pel cap baix, vol dir reduir la nostra balança fiscal en més d’un 30%. O si voleu amb xifres a l’entorn dels 4 mil milions d’euros anuals. No hem enganyat mai a ningú. Aquest ha estat i és el gran objectiu de legislatura, i el govern de Catalunya i el seu President hi estan deixant i seguiran deixant-hi la pell.

El nostre partit, ha d’elaborar reflexions estratègiques de més recorregut, al marge de govern. Per això en el nostre congrés hem debatut sobre un escenari en el supòsit que Espanya ens segueixi donant l’esquena, ens segueixi dispensant un tracte injust, discriminatori i de menys teniment. Que es mantinguin els atacs a la nostra llengua, a les nostres institucions i al nostre marc competencial.

No han passat 72 hores del Congrés i les veus jacobines ja han sonat amenaçadores i discriminatòries. El que és just per Euskadi no ho és per Catalunya. El PP de Catalunya condiciona el seu suport al govern català a les nostres genuflexions davant de Madrid. I això és solament el començament.

CDC i el nostre govern hem de ser prudents en l’administració d’aquestes relacions entre la nostra nació i Espanya. Hem d’intentar de sumar voluntats als reptes que aquest binomi ens posarà damunt de la taula.

Però també cada vegada hi ha més veus que no volen que la prudència ens faci traïdors.

dimarts, 20 de març del 2012

Resposta a un vídeo per un destacat advocat del Col·lectiu Ronda

Resposta a un vídeo per un destacat advocat del Col·lectiu Ronda
Per diferents canals m’ha arribat un vídeo titulat: “ El major robatori de l’història de Catalunya”. Crec que el vídeo està ple de mentides, falsedats i insinuacions malintencionades que sembla imputin fets delictius. Explico els tres qualificatius del vídeo que he subratllat i en l’ordre invers en que m’ha sortit.

1.- Sembla que imputin uns fets delictius (robatori i corrupció), però en realitat, si l’escolteu bé, els delictes no s‘imputen directament. Un jutge podria sentenciar que no s’han dit.

Des de l’inici del vídeo (l part minut 0.26) es parla de la Sanitat Pública Catalana com un “niu de corrupció”... “un forat negre” en que s’ha robat “centenars de milions” . Després els centenars de milions robats no apareixen per cap lloc i tota “la investigació feta durant dos anys” es centra i circumscriu a que no s’ha facilitat als “investigadors” les factures del 0’75% del pressupost o subvenció rebuda per finançar el servei sanitari a la comarca per part del CSMS. Els tres conceptes que es volien investigar són: protocol 0’082%, estudis i dictàmens 0’23% i despeses diverses 0’45%... i això, d’un pressupost que ells mateixos diuen que és de 100 milions. Cal recordar que la noia no diu en el vídeo que s’han robat aquest diners, si no que sols diu que els alcaldes, el directius i altres organismes no els han volgut donar explicacions ni demostrar el que s’ha fet amb aquests diners .... Amb això ningú pot anar a un jutge i dir que l’han calumniat. Però jo dic que el vídeo és calumniós.

2.- Insinuacions malintencionades. El que acabo de dir ja explica prou aquesta afirmació. A les xarxes socials tenim una tendència a creure’ns el que allí s’escriu o es publica gravat. D’això se’n aprofiten els autors del vídeo. En realitat són ells els que no estan ben informats o amaguen la realitat quan pretenen explicar l’historia de la Sanitat Pública Catalana amb breus paraules i des de 1981. Diuen que, quan l’Estat va transferir les competències en Sanitat, el que la Generalitat va trobar va ser que el 30% era públic i el restant 70% era privat o mercantil. entitats caritatives ordres religioses etc. No és cert. Aquest 70% s’ha de tornar a dividir en dues parts una pública o semipública (Ajuntaments, Fundacions sense ànim de lucre, etc.) i una altra privada pura i dura d’empreses de capital (Societats Anònimes o limitades). Això provoca tres règims de relacions laborals: personal estatutari, bàsicament els de l’ICS (Vall de Hebron o Can Ruti), altres eren de la XHUP (Xarxa d’hospitals d’Utilitat Pública) ( H. Clínic, S. Pau, Calella o Blanes entre altres) i els últims que estaven en un Conveni Col.lectiu de la sanitat privada (un exemple d’això seria la Quirón o la Dexeus). El tema que tot això planteja és el del model sanitari que volem. Però aquest tema sembla no interessar als autors del vídeo. Jo tan sols vull aquí proclamar la necessitat de defensa d’un model públic de sanitat. Duran els últims 10 anys de la meva vida he tingut problemes de salut greus. Com usuari, el grau de satisfacció amb el sistema és altíssim. Voldria que els meus fills i nets poguessin gaudir d’un sistema que els donés un servei de similar qualitat.

3.- Mentides i falsedats. A continuació fa la gran imputació a Carles Manté, amic meu de molts anys, per haver dimitit del CSMS (Corporació de Salut del Maresme i la Selva). Diuen que aquesta dimissió es fa “de manera sorprenen” ; la realitat es que ha estat cessat pel Conseller de Salut degut a la seva vinculació al Govern tripartit i desprès de les darreres eleccions municipals.

També es senyala el desviament, que aquí sols és presumpte, va passar a Reus, on hi ha una empresa que es diu SHIROTA FOODS..i la noia del vídeo diu amb tota tranquil·litat que “havia estat propietat de Manté”. ÉS FALS.

Per acabar i a fi de contribuir a la” investigació de dos anys”, voldria dir que la CSMS, té els següents controls sobre els seus comptes :

1.-El consell Rector. D’aquest òrgan en formen part els partits que tenen representació en els consistoris dels tres Municipis dels que cita als Alcaldes. Es dir, qualsevol regidor o representant membre del consell participa en el moment d’aprovar els comptes i rep amb antelació tota l’ informació.

2.-El servei Català de la Salut. No pot dir que no té res a veure amb els comptes. És ell qui fixa l’aportació que s’ha de fer cada any. Rep i analitza tots els comptes abans de la seva aprovació i al final de l’any per comprovar la seva execució. A mes d’analitzar les auditories i la fiscalització citades més avall.

3.-La Intervenció de Comptes de la Generalitat. Anualment i amb un nivell de detall exhaustiu.

4.- La Sindicatura de Comptes. La Sindicatura, té per finalitat verificar el compliment dels processos,concursos,adjudicacions,eficiència, etc dels comptes corresponents a cada exercici per les entitats que conformen l’àmbit sanitari públic

5.-La Auditoria externa Es l’Auditoria Faura Casas,adjudicada per concurs públic, que no agrada per que també fa les auditories de les empreses del grup SEHRS. També poden ser investigats pels organismes corresponents

6.-El propi Comitè d’Empresa. En aquest cas la situació és molt especial ,doncs resulta que els treballadors de la Corporació tenen suspesa una part de la paga d’objectius la qual han de cobrar en funció de que hi hagin o no pèrdues a l’entitat. Si fos cert el “major robatori de la història”, de ben segur que hi haurien pèrdues i que jo sàpiga, els resultats econòmics del 2011,han permès recuperar un 40% de la dita paga.

No soc una defensor o partidari del model de Sanitat Pública que tenim a Catalunya. M’agradaria més un model que fos totalment públic. Voldria pensar que els que han fet el vídeo, també volen un model de Sanitat Publica de qualitat. No l'aconseguirem i ni tan sols podrem mantenir la que tenim amb divisions i acusacions amb poc fonament i disparant indiscriminadament, en aquests moments que la dreta en el govern propicia l’aparició de capital privat,fons d’inversió privats comprant empreses sanitàries (Transport Sanitari de Catalunya, Ambulàncies Lázaro, etc.) Afinem la punteria i lluitem per una Sanitat Publica de qualitat.

Joan Lluís Jornet i Forner

Advocat - Jubilat i Membre cofundador del Col.lectiu Ronda

divendres, 16 de març del 2012

Calella també necessita el Pacte fiscal

El govern Tripartit va deixar la Generalitat el 2010 amb un deute gairebé 3 vegades superior al que hi havia al 2003 (del 7,4 al 19% respecte el PIB) i un dèficit del 4,2% del PIB (malgrat que primer van dir que era del 2,4% i després del 3,1%). Això són 8.352 milions d'euros que durant el 2011 es van gastar sense tenir-los pressupostats. CiU l'ha pogut situar a finals de 2011 en el 3,7% del PIB, però l'Estat exigeix que sigui del 2,6%. Doncs bé: només amb el que ens deuen de la Disposició addicional 3a de l'Estatut -759 milions d'€- i el Fons de competitivitat -1.450 milions d'€- (que sumen 2.200 M€, l'1,1% del PIB), arribaríem al 2,6% de dèficit que reclamen. Imaginem-nos si hi sumem els altres deutes que l'Estat té amb Catalunya: els 5.748 M€ en infraestructures, que la mateixa ministra Pastor va admetre aquest febrer; els 2.000 M€ que ens costa la deslleialtat institucional (151,2 M€ en matèria de Sanitat; 57 M€ de l'escolarització gratuïta dels infants de 3 a 6 anys; 235 M€ de la Llei de la Dependència, les beques universitàries, etc).
Pel que fa al dèficit fiscal respecte l'Estat, de l'aportació que cada ciutadà fa de mitjana cada any a través dels impostos, 2.200 euros no tornen a Catalunya! En total, són 16.500 milions que van i no tornen cada any, el 8,4% del PIB. Aquest és un cas sense precedents a Europa. Per exemple, els estats federats alemanys -länders-, contribueixen a l'estat segons la seva riquesa però sense perdre mai la posició que tenien abans de contribuir-hi (Catalunya en perd entre 4 i 8 segons el moment) i el que més contribueix -Baviera- no ha arribat mai al 4% del PIB. Si a Catalunya es complís aquest ‘pitjor dels casos' i la contribució fos del 4%, tindríem 8.643 milions d'euros més cada any (gairebé 1/3 de tot el pressupost de la Generalitat) que es podrien invertir en serveis socials com pensions, polítiques actives d'ocupació, ajudes a PIMES, suport a les persones aturades, escoles, etc.
Calella necessita el pacte Fiscal!

dimecres, 7 de març del 2012

UNA MANERA DE FER, UNA ORGANITZACIÓ DE PAÍS.

Aquests darrers dies es llegeixen diferents opinions als mitjans de comunicació sobre la necessitat de reorganitzar les estructures administratives de Catalunya. Simplificar consells comarcals, analitzar les diputacions. Es tracta de veure com posem damunt la taula una nova organització comarcal, de vegueries i de diputacions, que sigui compatible i complementari de l'organització de la Generalitat i dels ajuntaments.

És un debat obert, en part per la crisi, però en part per interessos polítics diversos. Permeteu-me que no pugui creure sinceres opinions sobre la Diputació de Barcelona per exemple, en boca dels qui n'han tingut el poder durant més de 30 anys. O sobre el nostre consell comarcal del Maresme, desprès de 12 anys de govern socialista. O sobre la mateixa Generalitat en boca dels qui en els darrers 7 anys havien incrementat de manera important la seva burocràcia. Si més no, és curiós. Ara, barrejat amb la crisi i les noves demandes socials, sembla que aquesta feina és urgent, quan, si era possible una organització més eficient, racional i suficient, un bon gestor ho hagués afrontat sense les preses de la crisi.

Anem al nucli doncs del problema. Ens cal una nova organització territorial? Els consell comarcals, les diputacions, les entitats locals de l'àrea metropolitana de Barcelona, presten molts i diversos serveis, i moltes vegades de manera molt eficient.

Per exemple al Maresme, el Consell Comarcal gestiona les depuradores, i el subministrament d'aigua als municipis de l'Alt Maresme, i el transport escolar, i un llarg etcètera. La Diputació presta també molts i variats serveis. La gestió tributària de molts municipis, té a la seva cura diversos parcs naturals, ajuda i assessora municipis petits. Per tant, si parlem de simplificació administrativa, hauríem de parlar també de qui assumeix la gestió i direcció d'aquests serveis públics de molta i diversa vàlua.

No val a disparar de manera indiscriminada contra tot el que ens sona a estructures polítiques. Això és demagògia, populisme en molts casos. Simplificar estructures si es pot fer si, també en d'altres àmbits, però assegurant que els serveis se seguiran prestant, de manera eficient, racional i suficient, i com crec que no pot ser d'altra manera, amb control democràtic de la gestió. I per això, poc o molt caldrà estructures polítiques derivades de processos electorals de primer o segon grau, molt simplificades si es vol, molt reduïdes si així es creu que ha de ser, però sempre derivades de la voluntat i la sobirania popular, que en definitiva és l'origen del poder, no?

divendres, 2 de març del 2012

Esmolem les eines un cop més

Cada cert temps, els governs espanyols reaccionen de forma totalment desproporcionada i violenta davant de temes que ja estaven ben arrelats i assumits. Bé, alguns pensàvem que es tractava de qüestions més o menys superades. Però no, els catalans sembla ser que sempre haurem d’estar alertes, sempre haurem de tenir les eines a punt i ben esmolades. L’últim episodi ha estat protagonitzat per la revisió de l’ús del català al Senat. El català a Espanya els treu de polleguera. El català està mal vist a Espanya perquè és incòmode, perquè no casa amb l’assimilació. El més diferent que hi ha Espanya és el català. Això els emprenya, perquè l’ús del català sempre ha estat més important que l’Euskera. La nostra llengua es va parlar sempre. Es va defensar durant el franquisme en els tallers, en les esglésies, als partits de futbol, arreu.

Això xoca amb concepció imperial d’Espanya. La mentalitat espanyola és imperial. Van perdre les colònies exteriors i ara s’han llençat sobre les presumptes colònies interiors. I tot i que Catalunya no és una colònia , de vegades ens han tractat com si ho fos. S’hi escarrassen, però no tots, i no ho aconsegueixen. Nosaltres existim com a poble per la llengua i per la nostra cultura. Els emprenya..

El portaveu del Partit Popular al Senat, Xosé Barreiro, va trepitjar una línia vermella la setmana passada. Va cometre un greu error dient que l’ús del català i de les llengües oficials a la Cambra Alta és equivocat i que s’hauria de revisar. A la cambra territorial s’utilitzen totes les llengües oficials reconegudes per la Constitució amb absoluta normalitat. Es tracta d’una qüestió intocable, no té retorn, no hi ha marxa enrere. Serem absolutament defensors de l’ús normalitzat de les llengües al Senat, perquè una cambra que vol ser i és territorial no té sentit que no utilitzi les llengües del territori que vol representar. El que es va aconseguir en l'anterior legislatura no pot canviar. No ens mourem d’aquí, defensarem amb fermesa la nostra posició.

Resulta molt sorprenent que Barreiro hagi dit aquestes coses quan dimecres es va aprovar una moció per unanimitat per reformar el Senat i remarcar la seva naturalesa de cambra territorial. Va quedar clar que la llengua era intocable, però alguns ho van oblidar ràpidament.

El que demostra Espanya no ha entès res de res i haurem de fer encara més esforços per protegir la nostra llengua, la nostra cultura.

Article publicat a l'e-noticies