dimarts, 15 de desembre de 2015

Ho tornarem a fer #possible



Abaixaré els impostos, diu aquell que ha augmentat, fins i tot, l’IVA dels “chuches”. Proposem un nou model d’Estat, diu aquell que substitueix a qui volia “apoyar” l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya. S’ha de fer un referèndum a Catalunya, diu aquell que sap que no governarà. Aneu a votar “con ilusion”, diu aquell que vol esclafar la il·lusió del 9N.

En campanya, no tot s’hi val. No s’hi val prometre fer el contrari del que s’ha estat fent. No s’hi val prometre allò que se sap que no es podrà fer. I no s’hi val que ens prenguin per ximples.

No és estrany que la lluita contra la desafecció trobi obstacles a cada cantonada, davant de determinades actituds recurrents d’alguns representants de la política, nova o vella. No és difícil entendre el cansament que alguns mostren davant d’un seguit de processos electorats que enllacen els uns amb els altres; europees, municipals, catalanes, generals... I no falta qui aprofita per recordar que a Catalunya s’han convocat tres eleccions en cinc anys. No us amoïneu, el que els preocupa no és la freqüència de les eleccions. El que els preocupa és que anem votar. I més encara, els preocupa el “que” votem. A l’Espanya en blanc i negre de debats de cartró pedra li costa assimilar que els catalans siguem capaços de decidir el nostre futur amb “Democràcia i llibertat”.

Joan Fuster deia que, “la política, o la fas, o te la fan”. I a Madrid saben que, a Catalunya, estem tips que ens la facin i, ara, ens la fem. Ja fa massa temps que volen que ens conformem amb les engrunes. Volem el pa sencer, perquè és el nostre pa.

Com en el tram final d’una cursa, on els segons es fan eterns fins a veure la bandera de quadres, no ens podem permetre cap error. Afluixar quan encara no hem travessat li línia d’arribada pot fer que veiem el nostre perseguidor avançar-nos en l’últim segon. Pensar que ja hem desconnectat de l’Estat, que tot esta fet, “dat i beneit”, no farà altra cosa que posar les coses fàcils a aquells que ens neguen el dret a “ser”. Pensar que aquestes eleccions no van amb nosaltres podria ser demolidor per a tots els qui hem cregut en una Catalunya millor. Volem deixar de ser súbdits per ser ciutadans de ple dret per, com diria l’amic Llach, volem “caminar per poder ser, i poder ser per caminar”.

No podem perdre ni un sol vot. La nostra veu s’ha escoltat a Catalunya. Ara cal que s’escolti a Madrid amb la mateixa contundència que es va escoltar en aquella consulta “prohibida” del 9N. I en les eleccions catalanes del 27S on no ens creien capaços de construir una candidatura transversal. I que s’escolti des d’una nova candidatura capaç d’aglutinar sensibilitats diferents com les de Convergència Democràtica de Catalunya, Demòcrates de Catalunya i Reagrupament; “Democràcia i llibertat”.

De tu depèn fer-ho #possible.

dijous, 3 de desembre de 2015

Donar-ho tot, sense esperar res



Aquest 2015 es compleixen 30 anys des que l’Assemblea General de Nacions Unides va designar el 5 de desembre “Dia Internacional dels Voluntaris per al Desenvolupament Econòmic i Social”, que coneixem com a “Dia Internacional del Voluntariat”.

Ningú pot posar en dubte l’encert de designar un dia de l’any a tenir present la tasca, sovint anònima, dels milions de voluntaris que, a qualsevol racó del planeta, escullen lliurement dedicar part del seu temps a treballar de forma altruista per fer un món millor.

El voluntariat forma part de la nostra societat. Des d’aquells que marxen lluny de casa per fer més portable la situació de persones víctimes de guerres o desastres naturals, fins als que treballen per aconseguir portar a bon terme qualsevol prova esportiva que s’organitzi a qualsevol punt del territori, passant per aquells que patrullen els nostres boscos per prevenir incendis, els que regalen la seva companyia a persones grans que viuen soles, els que participen en accions solidaries en favor dels més vulnerables...

L’anonimat en el qual, moltes vegades, desenvolupen les seves tasques, fa que sovint la seva feina sigui invisible, tot i que molt notable. Com, si no, podríem haver estat capaços d’organitzar esdeveniments de la talla d’Especial Olympics, la Gran Recapte, l’Ironman...? Com hauríem aconseguit convertir Calella en Ciutat Gegantera, en Capital de la Sardana...? Com podríem tenir l’orgull de tenir unes associacions de defensa forestal reconegudes, constantment, per la seva tasca de preservació del medi natural? I tampoc hem d’oblidar els centenars de voluntaris que aquests dies, arreu de Catalunya, treballaran per fer arribar a cada poble la solidaritat de la Marató de TV3 i Catalunya Ràdio.

Voluntariat i solidaritat son dos termes que, moltes vegades, es presenten indissolubles. Sembla que la solidaritat, com a expressió que representa el sentiment de recíproc sosteniment, del sentiment de pertinença a un mateix grup i en la consciència d'uns interessos comuns,  no es pogués concebre sense el voluntariat. I això es fa palès en aquells espais on sembla que la vida fa més pujada, com els hospitals, on és habitual la presencia de voluntaris que posen color als moments grisos de petits i grans, des dels Pallassos d’Hospital fins als amics de l’Hospital, sempre al costat de persones grans, aquelles que necessiten tant, el poc que necessiten. La gent d’Oncolliga, sempre intentant retirar els rocs del costat més pedregós del camí de la vida... La llista podria ser infinita.

La màgica formula que sorgeix de la unió del voluntariat amb la solidaritat pren una dimensió molt especial quan arriba el Nadal. Veure com autèntics exercits de persones anònimes surten al carrer decidits a que ningú es quedi sense Nadal, provoca unes sensacions que seria incapaç de descriure amb paraules.

Pel que significa el voluntariat, pel que implica la solidaritat entre persones, per la seva imprescindible feina invisible, és just que, ni que sigui un dia a l’any, ens posem dempeus i els aplaudim llargament, com tindrem ocasió de fer, aquest divendres, a Calella, celebrant com és de justícia el “Dia Internacional del Voluntariat”.

A tots vosaltres, milions de gràcies!

diumenge, 22 de novembre de 2015

A la ville du, Calella



S’acaba una setmana plena d’emocions. En pocs dies, hem acomiadat la capitalitat de la Sardana passant el relleu a Mollerussa, i hem viatjat a Brussel·les per recollir el títol de “Vila Europea de l’Esport 2016”.

El títol rebut en el marc del Parlament Europeu confirma la vitalitat de Calella com a ciutat vinculada i entregada als valors de la salut, la integració, l’educació i el respecte que ens transmet l’esport. En definitiva, l’esport com a element de cohesió social.

L’obtenció d’aquest reconeixement ha de ser interpretat com un premi a la feina feta pel conjunt de les entitats esportives i voluntaris de la ciutat, que han sabut estar a l’alçada a l’hora de convertir l’esport en un dels principals actius per a la projecció de Calella en l’àmbit internacional, be sigui amb l’Ironman, amb la Volta Ciclista a Catalunya, amb els Special Olympics... Un premi al conjunt de la societat que porta l’esport al seu ADN, com ho demostra el fet que un 44% de calellencs tingui alguna vinculació amb el món de l’esport, una proporció que duplica la mitjana europea segons les dades de l’últim Eurobarometre.

L’esport és necessari per mantenir la bona forma física d’aquells que en practiquen, com és necessari per mantenir en forma una destinació turística que gaudeix d’una salut envejable després de més de 60 anys. Tenim una situació geogràfica privilegiada, tenim els equipaments, tenim la base hotelera i –el més important- tenim la gent.

Tornem de Brussel·les amb la satisfacció d’haver fet els deures i amb el compromís de dissenyar, durant el 2016, un calendari esportiu amb activitats que promoguin la salut, el benestar i la integració, i a realitzar un congrés o una competició d’abast internacional. Tornem amb el repte de saber estar a l’alçada d’aquest reconeixement i de seguir treballant, amb més empeny que mai, per fer dels valors de l’esport, els valors de tota una ciutat.

dissabte, 7 de novembre de 2015

Baix nivell, alta tensió



Diuen que entendre la política no és fàcil. No és que consellers, diputats i senadors no hi posem tot el nostre empeny en fer-nos entendre, però no és fàcil aconseguir-ho quan hi ha qui està disposat a emboirar el missatge provocant un “totum revolutum” que distorsioni una realitat que li és incòmode per “treure profit de l’embolic”.

El contundent i asfixiant joc a la contra previsible en aquesta legislatura no s’ha fet esperar. Amb un Parlament “acabat de sortir del forn”, el Partit Popular del Sr. Xavier Garcia Albiol ens ha sorprès amb una reacció que ens ha permès recuperar una paraula de so estrany i difícil memorització que alguns havíem descobert -ja fa molts anys- en un capítol de West Wing; “filibusterisme”.

En aquella ocasió, un parlamentari allargava la seva intervenció durant hores i hores, recitant receptes de cuina, per no perdre el seu torn de paraula i endarrerir tant com fos possible una votació que sabia que no li seria favorable. Tant absurd com això.

A l’”Ala Oest de la Ciutadella”, el senyor Albiol ha endarrerit tant com ha pogut la formació del seu grup parlamentari per intentar bloquejar la reunió de la Junta de Portaveus que havia de pronunciar-se respecte a la petició de reconsideració de la Proposta de Resolució presentada per Junts pel Sí i CUP, que insta al Parlament de Catalunya a iniciar el mandat obtingut a les urnes el 27 de setembre passat.

I el sofert ciutadà que intenta seguir el procés a través de noticies es pregunta amb tota la raó del món; “que ha passat?” Permeteu-me que us ho resumeixi amb ben poques paraules; ens han volgut posar un parany i no hi hem caigut. Ras i curt.

La Mesa del Parlament disposa de quatre dies per a resoldre la petició de reconsideració mitjançant una resolució motivada, escoltada la Junta de Portaveus. Ara be, aquest termini tocava a la seva fi i el Partit Popular seguia sense constituir el seu grup i, per tant, no havia designat el seu portaveu.

Si la Mesa del Parlament no resolia les sol·licituds de reconsideració en el termini fixat incomplia el Reglament en perjudici dels grups que les van presentar. Al mateix temps, els grups que van presentar la iniciativa i van demanar la tramitació d’urgència, es veurien afectats amb dilacions indegudes pel que fa a la resolució definitiva sobre la tramitabilitat de la proposta.

És a dir; mal si es fa, mal si no es fa.

La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, assessorada pel bon criteri del departament jurídic de la cambra, va decidir convocar la junta de portaveus convidant al PP a enviar-hi un representant que pogués participar en aquella trobada a fi d’aportar el seu criteri sobre les sol·licituds de reconsideració.


Podria semblar una broma de mal gust entre adolescents, però aquest és el nivell amb el que el PP català ha començat aquesta legislatura. Deia Xavier Xirgu a El Punt Avui “el que importa no és el que faran ells, sinó el que farem nosaltres”. I en aquest sentit, els diputats de Junts pel Sí estem decidits a arribar fins al final. Sabem el que ens han demanat els ciutadans i hem vingut a complir el seu mandat.

dijous, 29 d’octubre de 2015

De Julià de Jòdar a Carme Forcadell



No us sabria dir quantes vegades he visitat el Parlament de Catalunya. Caminar pels seus passadissos provoca una sensació difícil de descriure. Aquelles parets que un dia van acollir l’arsenal de les tropes de Felip V construït en uns terrenys on abans hi havia les llars d’alguns barcelonins que al 1714 van ser obligats a desmuntar amb les seves pròpies mans les seves cases per deixar espai per a la construcció de la Ciutadella, caserna de les tropes que després d’un llarg setge van ocupar la capital de Catalunya. Quanta història han vist passar aquelles parets que ara acullen la cambra des d’on els catalans aprovem les nostres pròpies lleis i governem el nostre dia a dia...

He dedicat bona part de la meva vida a servir al meu país des de diferents àmbits. Assumir un nou càrrec sempre ve acompanyat d’una estranya sensació barreja d’il·lusió i responsabilitat. Però mai, mai m’he sentit com em vaig sentir dilluns mentre prenia possessió de la meva acta de diputada del Parlament de Catalunya. El que estàvem fent era molt més que començar una nova legislatura; estàvem posant els fonaments del país nou que tantes generacions han desitjat i que ara tenim a tocar.

Les particularitats de la sessió d’aquest dilluns han fet que hàgim pogut veure dos presidents a la cambra. Julià de Jòdar va presidir la mesa d’edat abans que Carme Forcadell prengués possessió com a nova presidenta del Parlament de Catalunya.

Si busquéssim les coses que tots dos tenen en comú, segurament no serien masses, però els uneix un sentiment que van saber expressar en els seus respectius discursos. El mateix que passa entre tants diputats que, en molts casos, mai s’haurien pensat que ho serien.

La composició de l’hemicicle català, sorgit d’unes eleccions excepcionals convocades en un moment excepcional, és el reflex del moviment nascut a la manifestació contra la sentència del TC del 2010, amb una majoria independentista i amb una nova minoria a l’oposició.

Els nous diputats i diputades tenim encarregada la noble tasca de resoldre el conflicte en els mateixos termes democràtics, pacífics i sostinguts del moviment que li ha donat la majoria legal i la legitimitat moral per fundar un nou model ètic, jurídic i polític assentat sobre la llibertat, la igualtat i la justícia social per a Catalunya.

Tal com va recordar Julià de Jòdar, s'ha estat molts anys ajudant a fer governs a Madrid, a construir les seves alternatives de poder, però ara no som l’alternativa, sinó l’alteritat.

És l’hora de tancar l’etapa autonòmica i començar a construir un nou model de país. Els catalans vam parlar el 27 de setembre. Ho vam fer amb veus i opinions diferents, i aquestes veus i opinions, aquesta diversitat i pluralitat de Catalunya estan representades al Parlament, de Julià de Jòdar a Carme Forcadell.

Ho va dir Forcadell i tots els presents ens hi reafirmem; aquest Parlament estarà al servei de tota la ciutadania, parlin el que parlin, vinguin d’on vinguin, pensin el que pensin, votin el que votin... Treballarem en base a les majories donades pels ciutadans en l’exercici de la democràcia.

Totes les diputades i diputats de la Cambra catalana hem d’afrontar amb responsabilitat nous paradigmes que demanen un nou Parlament. Noves voluntats que demanen noves polítiques. Hem de deixar de ser esclaus del passat. Hem de començar a treballar pensant ens els pròxims 300 anys, i no en els últims 300.

I tampoc voldria que ens passés per alt que, després de Núria de Gispert, Carme Forcadell és la segona presidenta consecutiva del Parlament. Aquest fet constitueix, en si mateix, un missatge per reclamar que la veu i les experiències de les dones siguin presents en els espais públics en la mateixa proporció que les dels homes i perquè la presència de les dones en els espais de decisió sigui una normalitat i no una excepcionalitat.

Tenim feina, molta feina, i moltes ganes de fer-la. Després de ser alcaldessa de la meva ciutat, no hauré tingut honor més gran a la meva vida política que haver pogut formar part d’un Parlament en una legislatura decisiva com cap altra a la història de Catalunya. Compto amb tots vosaltres; estic a la vostra disposició.

diumenge, 18 d’octubre de 2015

Demòcrates o delinqüents?



Tots aquells que som capaços de remuntar la nostra memòria fins a mitjans de la dècada dels vuitanta recordem molt be la polèmica provocada per l’ex alcalde de Jerez de la Frontera, Pedro Pacheco, quan va dir allò de “la justícia es un cachondeo”, una polèmica expressió que, avui, es vesteix d’innocència davant del caire que l’acció judicial ha pres aquestes ultimes setmanes induïda pels poders ocults de l’Estat amb la inestimable col·laboració dels sinistres líders del sindicat Manos Limpias.

Sempre exposada a ser criticada mer molts i entesa per pocs, la justícia és un dels elements que garanteix que una democràcia es pugui desenvolupar plenament gràcies a allò que hem anomenat “separació de poders”. Mala peça al teler tenim quan la justícia es converteix en arma llancívola contra aquells amb qui no compartim ideologia o models de societat.

Podem afirmar sense pels a la llengua que la separació de poders va saltar pels aires en el mateix moment en que l’ex Fiscal General de l’Estat, el dimitit Eduardo Torres-Dulce, va obligar a nou fiscals de l’Estat a Catalunya a querellar-se, si o si, contra el govern català per haver permès el desenvolupament del procés participatiu del 9N. Sigui dit de passada que, Eduardo Torres-Dulce ha tornat a fer d’advocat passant per damunt de la llei que tant defensen, i que preveu dos anys d’incompatibilitat després d’abandonar el càrrec, amb el vist i plau –com no podia ser d’una altra manera- del govern de l’Estat, aquell que dia si, dia també, ens recorda que tots som iguals davant de la llei.

Portar el president de Catalunya davant d’un tribunal imputat per les “greus sospites de que pugui ser un demòcrata” que posa urnes per conèixer la opinió del poble, amb la més que provable intenció d’inhabilitar-lo, fa que assumim com a deure ignorar qualsevol decisió en aquest sentit.

Les imatges que es van produir dijous passat a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), on es van concentrar 6.000 persones (segons la Guardia Urbana!!!) i més de 400 alcaldes vinguts de tot Catalunya, deixen clar que el procés que viu aquest “país petit” va molt més enllà de l’obsessió personal del president Mas, com alguns ens volen fer creure des de l’Estat espanyol.

Tal com el mateix President va recordar just després de declarar al TSJC “no es podrà acabar amb un procés de país com aquest per la via penal contra un president de la Generalitat”. I jo m’atreveixo a afegir “ni el poble de Catalunya ho permetrà”.

El 9N van votar 2.250.000 persones, i les últimes eleccions catalanes van obtenir una participació del 77%. Aquestes dades son una prova més que irrefutable de les ganes que els catalans tenen de votar el seu futur com a país, tant els del si, com els del no.

Al govern del PP encara se li fa difícil de digerir la capacitat del poble de Catalunya per emprendre una revolta pacífica com la que estem vivint. Hem arribat més lluny del que es podien haver arribat a imaginar mai.

Ara ens cal seguir endavant, constituint el nou Parlament i escollint el nou govern. No feu cas d’aquells que critiquen les negociacions per escollir president. A Andalusia, Susana Diaz va necessitar quatre votacions per poder ser investida i ningú es va plantejar si això representava un problema pel futur d’aquella comunitat.

Ens cal seguir resistint, mantenir el pols, com ho hem fet fins avui; units. I això val per a tots, especialment pels qui a les eleccions passades es van presentar davant del seu electorat amb la idea de facilitar un procés de transició cap a un nou model de país. Bloquejar aquest procés amb arguments personalistes, seria un error que no ens perdonarien les generacions futures.

dimecres, 30 de setembre de 2015

Jo també soc culpable



Quasi ja havíem oblidat aquell registre a la recerca de no se sap ben be que amb que va començar la campanya electoral quan ens han recordat que, per algun calaix del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), corria una querella contra el president Mas, la ex vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau, acusant-los de posar unes urnes. I tot plegat passa trenta sis hores després de conèixer els resultats d’unes eleccions de caràcter plebiscitari que van atorgar una clara victòria al “Sí”. I em permetreu que ho reiteri; una clara victòria al “Sí”. Perquè al Parlament hi haurà una majoria d’escons partidaris de la independència, i perquè el “Sí” ha obtingut més vots; 1.957.348 (JxS + CUP) davant de 1.605.563 (C’s + PSC + PP). Perquè no hem d’oblidar –per molt que ho intentin- que la resta de formacions en cap moment s’han definit per una opció concreta. És fer-se trampa al solitari pretendre comptar vots quan ens han repetit fins a atipar-se que això eren unes eleccions autonòmiques més i que només es comptarien escons. Si volen comptar vots, o els comptem be, o anem a un referèndum, que és on de veritat podríem comptar vots sense necessitat d’interpretar res.

Però permeteu-me que em centri en el que considero que ha estat un dels capítols més foscos de la nostra –no tant jove- democràcia. L’enèsima utilització que el Partit Popular ha fet d’un sistema judicial al qual cada vegada se li fa més difícil mantenir la necessària separació de poders.

No voldria que penséssiu que qüestiono la feina d’aquells que han escollit el noble ofici d’administrar la justícia. Només cal recordar el paper que van haver d’afrontar els nou fiscals que es van negar, en bloc, a tramitar la querella suggerida per l’aleshores Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, feliçment dimitit al cap d’unes setmanes.

Una vegada més l’Estat espanyol vol guanyar als tribunals allò que no pot guanyar a les urnes. Estem assistint a un judici polític en tota regla. Cridar a declarar en qualitat d’imputat al president de Catalunya per haver posat urnes, el dia que es compleixen 75 anys de l’afusellament del president Companys, tres dies després que el diari La Razón publiques un gran titular en portada anunciant que Mas seria imputat passat el 27S a l’hora que sentim com el ministre de justícia afirma sense vergonya que es va retardar aquest fet per no influir en les eleccions catalanes... Tot plegat em fa venir al cap una d’aquelles expressions que de petita, a casa, em van ensenyar que no s’han de dir.

El que estem vivint no pot ser considerat com a altra cosa que una anomalia democràtica. Imputar el president i dues de les seves conselleres per haver posat unes urnes de cartró en un procés participatiu sense efectes jurídics ni vinculants, amb l’únic objectiu que els milers i milers de persones que des de fa anys surten al carrer cada onze de setembre per reclamar un Estat per a Catalunya poguessin deixar constància del model de país que desitgen per les generacions de catalans futures...

No trobo una manera millor de plasmar negre sobre blanc la meva primera reflexió com a diputada electe del Parlament de Catalunya que confessar, amb veu alta i clara, que jo també soc culpable. Tant culpable com cadascuna de les 2.305.290 catalanes i catalans que en 9 de novembre de 2014 van dipositar una papereta en una urna. Algunes amb un si-si, altres amb un si-no i altres simplement amb un no.

Senyoria, espero la seva citació. I si hem de venir tots, ja cal que hi prengui paciència...

divendres, 25 de setembre de 2015

Romeva, i més de 115.000 candidats de Junts pel Sí



Quan a la conferencia del novembre passat a l’Auditori del Fòrum el president Mas va oferir a la societat civil i les forces polítiques catalanes la creació d’una llista unitària amb la qual poder-se presentar a unes eleccions plebiscitàries que substituïssin el referèndum que no ens deixaven fer, el propi president es va oferir a no encapçalar aquesta candidatura i, fins i tot, a tancar-la.

Estem a poques hores per a la celebració de les eleccions i sembla que hi ha qui ha oblidat –interessadament- aquest fet. Ho dic per aquells que durant tota la campanya han retret al president Mas que s’hagi “amagat” al número 4 de la candidatura de Junts pel Si. Segurament son els mateixos que, no només no es creien que fóssim capaços de fer realitat una candidatura transversal com aquesta, sinó que els resulta increïble que més de 115.000 ciutadans anònims s’hagin adherit a aquesta candidatura, donant forma el moviment polític i social més gran d’Europa.

Amb tota seguretat son els mateixos que s’han sorprès del perfil de qui ha estat escollit per encapçalar aquest projecte; en Raül Romeva. Especialment aquells que un dia el van tenir a les seves files i no el van ni saber veure.

Se que no faré canviar d’opinió a aquells que diumenge intentaran combatre, a les urnes, la força d’una candidatura com Junts pel Si, però m’agradaria que aquells que ja tenen decidit el seu vot per aquesta llista i aquells que encara estiguin indecisos, sàpiguen qui és Raül Romeva.

Després de passar uns  mesos com a eurodiputat, va decidir sortir del grup post-comunista i adherir-se als verds cansat de la manera de fer política dels primers (on actualment hi ha Izquierda Unida i Podemos

En quasi el 70% de les votacions realitzades al Parlament Europeu entre 2009 i 2014 el grup verd ha format part de la majoria parlamentària amb democristians, liberals i socialdemòcrates. En diversos països d'Europa, els partits verds col·laboren amb els altres partits polítics de forma  transversal.  De  fet,  a  Finlàndia,  Badden  Wuttemberg  i  Hessen  han  participat  de coalicions de govern amb forces de tot l'espectre polític. Recentment els verds holandesos han donat suport al pla Juncker d'inversions europees. Fa poques setmanes, els verds alemanys van donar suport en bloc al tercer rescat grec.

Des de la seva arribada a l’Euro Parlament, Romeva ha estat un dels diputats més actius i el més estret col·laborador de Ramon  Tremosa a l’hora de  defensar els interessos de Catalunya, més fins i tot que els socis de coalició, en aquell moment, Unió Democràtica de Catalunya.

Entre el 2009 i el 2014, Romeva va participar en el 95,53% de les votacions. Més que cap altre eurodiputat català!

Romeva i Tremosa comparteixen el privilegi de poder dir que ells sols han fet tres vegades més preguntes parlamentàries que tots els eurodiputats de PP, PSC i Unió junts.

En la seva etapa d’eurodiputat, Raül Romeva va signar arribar a signar fins a 400 resolucions per a defensar els drets humans al món.

Juntament amb Tremosa i Junqueras, Romeva va votar a favor de la eliminació dels vols en business dels eurodiputats per als trajectes intra-europeus.

Ja a la campanya de 2009, Romeva va defensar, igual que ho va fer Tremosa, que Catalunya tingués representació directa a l'Eurocambra.

Va ser objecte de dures critiques internes per signar totes les iniciatives proposades amb l’objectiu de defensar els drets dels catalans així com el seu auto-govern i el procés d'independència iniciat el 2012.

Raül Romeva va donar suport a diverses iniciatives impulsades per Ramon Tremosa, com la reclamació de la oficialitat del català a la UE aprofitant el canvi de Tractats amb l'entrada de Croàcia, esmenes en defensa d'una hisenda pròpia com la millor eina per a augmentar la prosperitat dels catalans i lluitar contra el frau fiscal, la proposta per a que la directiva contra les discriminacions inclogués també les discriminacions per motiu de llengua, la denúncia davant la Comissió Europea de les amenaces rebudes per part de militars espanyols, les accions en favor de la immersió lingüística i en contra de la llei Wert, la reclamació per que el català comptés punts per als concursos oficials per a entrar a treballar a les institucions europees, la reclamació conjunta amb tots els eurodiputats catalans de la gestió directa per a Catalunya dels fons de cohesió europeus, la reclamació per que l'etiquetatge en català fos protegit per la legislació europea, la carta a Barroso demanant respecte per al procés català...

Aquest és Raül Romeva, l’home que ha donat la cara com a cap de llista de Junts pel Sí. Aquest és l’home que encapçala la candidatura de la que tinc l’immens honor de formar part, i per la qual us demano el vot, aquest diumenge.

dilluns, 21 de setembre de 2015

La única por que hauríem de tenir és a viure de genolls



Costa. Costa molt. Ens han ensenyat a ser respectuosos amb qui pensa diferent. A guardar les formes, especialment quan la democràcia t’ha donat responsabilitats de govern. Però creieu-me que costa molt mantenir les formes davant dels constants atacs matussers de qui és revolta quan veu perillar allò que un dia van deixar “atado y bien atado”.

Per molt que ens hàgim fet la idea del que ens podíem trobar en aquest camí cap a un país nou, llegir el diari, escoltar la ràdio o mirar la televisió son accions quotidianes que es converteix fàcilment en un exercici d’alt risc per a qui s’ha proposat ser part de la revolució dels somriures.

Estem tips d’esperar als divendres per veure quina mesura contra Catalunya aprova el Consell de Ministres. Tips del discurs de la por. Ja ningú dubte que qui intenta fer-nos por és precisament aquell que te por de perdre Catalunya. Que si quedarem fora d’Europa, que si no podrem pagar les pensions, que si la banca ens abandonarà...

A qui volen enganyar? De veritat pensen que ens creurem que els banquers que més s’han enriquit a Europa en els últims anys (si, els dels bancs rescatats amb els nostres impostos) es voldran quedar fora d’una Catalunya independent? Renunciaran a treballar amb les 600.000 empreses signants del “Manifest del far”? Pretenen fer-nos creure que renunciaran a treballar amb les 6.000 empreses internacionals arrelades a Catalunya? Volen que creiem que no donen cap valor als informes del centenar d’economistes catalans que -en la seva practica totalitat- han afirmat que una Catalunya independent és viable? Pretenen que creiem que perdrem l’Euro, quan tots sabem que la moneda que utilitza cada país és una elecció estricta de cada país (Panama i Equador utilitzen el Dolar i Andorra utilitza l’Euro)? Per qui ens han pres?

Que els bancs hagin entrat en campanya apostant per la unitat d’Espanya no ens ha de sorprendre. Més, si tenim en compte que els bancs son una mena d’apoderats de l’Ibex 35. Per entendre’ns; aquells que estan acostumats a decidir el destí del país des d’un despatx, el reservat d’algun restaurant car o un iot ancorat en alguna cala de ses illes. Aquells que des de fa dècades han governat sense donar la cara ni -es clar- presentar candidatura en unes eleccions. Alguns en diuen els “poders fàctics”, altres “el costat fosc”. Son aquells que han viscut de pagar favors amb portes giratòries i renegociar deutes adquirits en campanyes electorals a canvi de fer la vista grossa. Aquells que estan disposats a comprar, a qualsevol preu, el manteniment de l’”statu quo”, del seu “statu quo”. Però no comptaven amb que les societats son capaces de pensar per si mateixes i poc a poc han anat trobant la forma de mobilitzar-se sense esperar “instruccions” dels seus governants i surten al carrer amb un somriure, pacíficament, convençuts que el destí està a les seves mans i sabent-se dipositaris del dret a exigir als seus governants quin país volen. És allò que la saviesa popular ha batejat com “girar la truita”.

La por ha canviat de costat. Entren en campanya aquells que tenen molt a perdre per fer por a aquells que tenen molt a guanyar. Espantats, intenten fer-nos por, aquells que temen que marxem.

Potser si que ara veuen que això va de veritat, però ara ja és tard. Han tardat tant que ja no existeix la possibilitat de tornar enrere. Ells ja no saben com fer-ho, i nosaltres no en tenim cap intenció. L’actitud d’un Estat hostil amb Catalunya ha fet que els temps del “parlem-ne” hagin quedat obsolets i hagin donat pas als temps del “ja us ho fareu”.

Tenim davant nostre una oportunitat que no es tornarà a presentar en molts anys. No la podem deixar passar. Si el dia 27 de setembre no guanyem “per golejada”, l’Estat espanyol, el seu govern, llençarà una ofensiva sobre Catalunya de dimensions que no vull imaginar. Fins ara hem sabut el que significa recentralitzar. Si diumenge que ve no obtenim un molt bon resultat, sabrem que significa –per dir-ho en el seu idioma- una fusió per absorció o, pitjor encara, una OPA hostil. I això no és discurs de la por, això és conèixer be quin peu calcen.

Tal com va dir Raül Romeva, “la única por que hauríem de tenir és a viure de genolls”.

divendres, 11 de setembre de 2015

Itaca a la vista!



Aquesta no és una Diada més. Avui comença una campanya excepcional per a unes eleccions excepcionals. Sense dubte, les més importants que ha afrontat Catalunya a la seva història. A tots els efectes, aquestes eleccions seran el referèndum que no ens han deixat fer, s’hi posin com s’hi posin aquells que, convençuts de que una mentida repetida moltes vegades es converteix en veritat, afirmen una vegada i una altra que aquestes son unes eleccions autonòmiques més.

Abans de començar, aquesta ja ha estat la campanya dels registres policials a la recerca de no se sap ben be que, de Felipe Gonzalez explicant que “donde dije digo digo Diego, cuando no te llamo Rodrigo”, de l’alt valor del que diu Merkel i Cameron i el poc valor del que diuen els congressistes dels EEUU, del ministre de defensa que ens “tranquil·litza” tot dient que si tothom fa el que ha de fer, no hem de patir per si surten els tancs, d’un Josep Borrell de gira, presentant un llibre on explica que el dèficit fiscal de Catalunya és un invent dels independentistes i d’un Tribunal Constitucional presumptament despolititzat que es repolititza a la velocitat d’un llampec.

Aquesta campanya no serà fàcil. La seva pròpia excepcionalitat farà que fins al dia 27 de setembre hàgim d’estar preparats per veure’n de tots colors. Però ens faríem un flac favor si penséssim que ho tenim guanyat. Hem vist enquestes, i més que en veurem, i tot i la relativa credibilitat que puguin tenir, cap d’elles indica que ens podem relaxar.

No ens hauria d’estranyar que aquesta sigui la campanya en que la “guerra bruta” de l’Estat assoleixi nivells mai vistos, però no hem d’oblidar que també serà la campanya de la unitat dels del “Sí-Sí”. Estic convençuda de que pocs s’esperaven que fóssim capaços de configurar una candidatura transversal com la que presenta “Junts pel Sí”. Hem impulsat la revolta dels somriures reunint corbates i samarretes, mentre ells ens han posat davant les togues del Constitucional.

El pa que hi donen a l’Estat espanyol, ja sabem el gust que te. Ara és l’hora d’engegar el forn, i coure el nostre propi pa, i que mai més ens donin les engrunes.


Que tingueu una bona Diada. Itaca, és a la vista!