dimecres, 30 de setembre de 2015

Jo també soc culpable



Quasi ja havíem oblidat aquell registre a la recerca de no se sap ben be que amb que va començar la campanya electoral quan ens han recordat que, per algun calaix del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), corria una querella contra el president Mas, la ex vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau, acusant-los de posar unes urnes. I tot plegat passa trenta sis hores després de conèixer els resultats d’unes eleccions de caràcter plebiscitari que van atorgar una clara victòria al “Sí”. I em permetreu que ho reiteri; una clara victòria al “Sí”. Perquè al Parlament hi haurà una majoria d’escons partidaris de la independència, i perquè el “Sí” ha obtingut més vots; 1.957.348 (JxS + CUP) davant de 1.605.563 (C’s + PSC + PP). Perquè no hem d’oblidar –per molt que ho intentin- que la resta de formacions en cap moment s’han definit per una opció concreta. És fer-se trampa al solitari pretendre comptar vots quan ens han repetit fins a atipar-se que això eren unes eleccions autonòmiques més i que només es comptarien escons. Si volen comptar vots, o els comptem be, o anem a un referèndum, que és on de veritat podríem comptar vots sense necessitat d’interpretar res.

Però permeteu-me que em centri en el que considero que ha estat un dels capítols més foscos de la nostra –no tant jove- democràcia. L’enèsima utilització que el Partit Popular ha fet d’un sistema judicial al qual cada vegada se li fa més difícil mantenir la necessària separació de poders.

No voldria que penséssiu que qüestiono la feina d’aquells que han escollit el noble ofici d’administrar la justícia. Només cal recordar el paper que van haver d’afrontar els nou fiscals que es van negar, en bloc, a tramitar la querella suggerida per l’aleshores Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, feliçment dimitit al cap d’unes setmanes.

Una vegada més l’Estat espanyol vol guanyar als tribunals allò que no pot guanyar a les urnes. Estem assistint a un judici polític en tota regla. Cridar a declarar en qualitat d’imputat al president de Catalunya per haver posat urnes, el dia que es compleixen 75 anys de l’afusellament del president Companys, tres dies després que el diari La Razón publiques un gran titular en portada anunciant que Mas seria imputat passat el 27S a l’hora que sentim com el ministre de justícia afirma sense vergonya que es va retardar aquest fet per no influir en les eleccions catalanes... Tot plegat em fa venir al cap una d’aquelles expressions que de petita, a casa, em van ensenyar que no s’han de dir.

El que estem vivint no pot ser considerat com a altra cosa que una anomalia democràtica. Imputar el president i dues de les seves conselleres per haver posat unes urnes de cartró en un procés participatiu sense efectes jurídics ni vinculants, amb l’únic objectiu que els milers i milers de persones que des de fa anys surten al carrer cada onze de setembre per reclamar un Estat per a Catalunya poguessin deixar constància del model de país que desitgen per les generacions de catalans futures...

No trobo una manera millor de plasmar negre sobre blanc la meva primera reflexió com a diputada electe del Parlament de Catalunya que confessar, amb veu alta i clara, que jo també soc culpable. Tant culpable com cadascuna de les 2.305.290 catalanes i catalans que en 9 de novembre de 2014 van dipositar una papereta en una urna. Algunes amb un si-si, altres amb un si-no i altres simplement amb un no.

Senyoria, espero la seva citació. I si hem de venir tots, ja cal que hi prengui paciència...