dilluns, 21 de setembre de 2015

La única por que hauríem de tenir és a viure de genolls



Costa. Costa molt. Ens han ensenyat a ser respectuosos amb qui pensa diferent. A guardar les formes, especialment quan la democràcia t’ha donat responsabilitats de govern. Però creieu-me que costa molt mantenir les formes davant dels constants atacs matussers de qui és revolta quan veu perillar allò que un dia van deixar “atado y bien atado”.

Per molt que ens hàgim fet la idea del que ens podíem trobar en aquest camí cap a un país nou, llegir el diari, escoltar la ràdio o mirar la televisió son accions quotidianes que es converteix fàcilment en un exercici d’alt risc per a qui s’ha proposat ser part de la revolució dels somriures.

Estem tips d’esperar als divendres per veure quina mesura contra Catalunya aprova el Consell de Ministres. Tips del discurs de la por. Ja ningú dubte que qui intenta fer-nos por és precisament aquell que te por de perdre Catalunya. Que si quedarem fora d’Europa, que si no podrem pagar les pensions, que si la banca ens abandonarà...

A qui volen enganyar? De veritat pensen que ens creurem que els banquers que més s’han enriquit a Europa en els últims anys (si, els dels bancs rescatats amb els nostres impostos) es voldran quedar fora d’una Catalunya independent? Renunciaran a treballar amb les 600.000 empreses signants del “Manifest del far”? Pretenen fer-nos creure que renunciaran a treballar amb les 6.000 empreses internacionals arrelades a Catalunya? Volen que creiem que no donen cap valor als informes del centenar d’economistes catalans que -en la seva practica totalitat- han afirmat que una Catalunya independent és viable? Pretenen que creiem que perdrem l’Euro, quan tots sabem que la moneda que utilitza cada país és una elecció estricta de cada país (Panama i Equador utilitzen el Dolar i Andorra utilitza l’Euro)? Per qui ens han pres?

Que els bancs hagin entrat en campanya apostant per la unitat d’Espanya no ens ha de sorprendre. Més, si tenim en compte que els bancs son una mena d’apoderats de l’Ibex 35. Per entendre’ns; aquells que estan acostumats a decidir el destí del país des d’un despatx, el reservat d’algun restaurant car o un iot ancorat en alguna cala de ses illes. Aquells que des de fa dècades han governat sense donar la cara ni -es clar- presentar candidatura en unes eleccions. Alguns en diuen els “poders fàctics”, altres “el costat fosc”. Son aquells que han viscut de pagar favors amb portes giratòries i renegociar deutes adquirits en campanyes electorals a canvi de fer la vista grossa. Aquells que estan disposats a comprar, a qualsevol preu, el manteniment de l’”statu quo”, del seu “statu quo”. Però no comptaven amb que les societats son capaces de pensar per si mateixes i poc a poc han anat trobant la forma de mobilitzar-se sense esperar “instruccions” dels seus governants i surten al carrer amb un somriure, pacíficament, convençuts que el destí està a les seves mans i sabent-se dipositaris del dret a exigir als seus governants quin país volen. És allò que la saviesa popular ha batejat com “girar la truita”.

La por ha canviat de costat. Entren en campanya aquells que tenen molt a perdre per fer por a aquells que tenen molt a guanyar. Espantats, intenten fer-nos por, aquells que temen que marxem.

Potser si que ara veuen que això va de veritat, però ara ja és tard. Han tardat tant que ja no existeix la possibilitat de tornar enrere. Ells ja no saben com fer-ho, i nosaltres no en tenim cap intenció. L’actitud d’un Estat hostil amb Catalunya ha fet que els temps del “parlem-ne” hagin quedat obsolets i hagin donat pas als temps del “ja us ho fareu”.

Tenim davant nostre una oportunitat que no es tornarà a presentar en molts anys. No la podem deixar passar. Si el dia 27 de setembre no guanyem “per golejada”, l’Estat espanyol, el seu govern, llençarà una ofensiva sobre Catalunya de dimensions que no vull imaginar. Fins ara hem sabut el que significa recentralitzar. Si diumenge que ve no obtenim un molt bon resultat, sabrem que significa –per dir-ho en el seu idioma- una fusió per absorció o, pitjor encara, una OPA hostil. I això no és discurs de la por, això és conèixer be quin peu calcen.

Tal com va dir Raül Romeva, “la única por que hauríem de tenir és a viure de genolls”.