dimecres, 30 de juny de 2010

ESPANYA CANSA......



Nació catalana, 29 de juny 2010


Ja tenim la Sentència de l’Estatut, és evident que res de bo per Catalunya podíem esperar i malauradament, s’ha confirmat les nostres sospites.

A l’espera de poder donar una lectura amb més aprofundiment a tot el document, podem valorar ja que la retallada és important, el Tribunal Constitucional ha tocat el nucli dur del text (Finançament, Llengua, Símbols i Competències ) podem esperar quelcom més ??.

Això si la insistència de fins a 15 vegades de la “Indisoluble unidad de la Nación Española” recorda a èpoques pel que sembla no tant llunyanes. Algú les ha definit com a Neo-Franquisme després de 32 anys de democràcia .

Fem una mica de memòria dels diferents episodis de la nostra història més comuna amb Espanya en aquests darrers anys?

El 23 de febrer de 1981, el tinent coronel Tejero va entrar a punta de pistola al Congrés de Diputats de l’Estat. Allà va manifestar que estava esperant una “autoridad militar, por supuesto”. Amb el temps es va saber que aquesta autoritat militar era el General Alfonso Armada.

Aquest general que havia estat a Catalunya, havia sopat feia pocs mesos amb destacats militants del PSOE. Entre ells els senyor Enrique Mugica, desprès ministre de Felipe Gonzalez i ara Defensor del Pueblo español, por suposat, nomenat per un govern del senyor Aznar i amb un ministre estrella i hereu com Rajoy. Ara fa uns quatre anys en Mujica i en Rajoy varen presentar dos recursos contra el nostre estatut. En el sopar de finals de l’any 80, ja es va posar damunt de la taula la necessitat de parar les autonomies, especialment la catalana.

Els estatuts d’autonomia varen emprenyar l’exèrcit del franquisme. Els militars i en Tejero no es varen sublevar per l’Espanya “roja”, que al 1981 ja es veia venir amb una victòria del PSOE. Els militars, Tejero, Armada, i els seus entorns, es varen sublevar contra la “España rota”. Us recordeu dels crits del General Franco, “ANTES ROJA QUE ROTA”? En Tejero va ser el “lloro” que va repetir les consignes pistola en ma.

Desprès va venir la LOAPA en govern del PSOE i els intents d’harmonització i es va generalitzar el “café para todos” , aigualint les nostres aspiracions nacionals .

Aquest senyor Mugica de bracet del PP del senyor Mariano Rajoy, hereu a dit del senyor Aznar, fundador de la fàbrica d’independentistes catalans més importants, va presentar també recurs d’inconstitucionalitat – aquesta sentència encara ha de venir- contra que? Doncs contra la voluntat del poble de Catalunya, dipositari, sense cap mena de dubte, els agradi o no, de la voluntat de la NACIÓ CATALANA.

I finalment han reeixit en el seu intent. Fi de la primera part. Ara el poble de Catalunya té la paraula. Per acceptar la situació creada i claudicar. Per fer focs artificials rebutjant-ho, per celebrar amb els fills de Rajoy, Armada, Tejero i Mugica la situació creada, o per articular una resposta intel·ligent que ens permeti seguir somniant amb una cada vegada mes justificable Itaca.

Lamento moltíssim el reduccionisme del President de la Generalitat: tant responsable del que ha passat és el PP com el Defensor del Pueblo.

L’advocat de l’Estat, més que defensar l’Estatut, ha contribuït a interpretar-lo a la baixa. El Govern espanyol no ha volgut defensar l’Estatut que va votar.

El que queda clar és que L’Estatut que queda després de la sentència no és el que volia el poble de Catalunya. L’única sentència acceptable era la que no toques ni una coma del text . No podem acceptar la sentència és el moment de la reacció.

Cal sortir al carrer per dir que NO ACCEPTEM que la veu del poble sigui retallada per un tribunal que ha quedat deslegitimitzat. Estem en un moment important i cal que Catalunya prengui consciència que ens hem de defensar i saber-nos defensar.

Espanya Cansa tant !!!!

dimarts, 22 de juny de 2010

L'herència del montillisme: un país trencat


José Montilla i el tripartit, que sempre estan en altres debats, cal recordar-los-hi que l’herència que deixen és un 20% de gent que viu sota l’índex de pobresa, un 30% de fracàs escolar i un 40% d’atur juvenil. Ningú del Tripartit i molt menys el President Montilla pot estar orgullós. Els hi cal molta més modèstia, perquè Catalunya no es mereix dades com aquestes.

L’herència de la política de José Montilla és un País Trencat, un País sota mínims. No és veritat que més impostos vulgui dir més serveis públics; l’alternativa és més creació de riquesa per a tenir més benestar. Per a això no es pot ofegar la gent amb impostos, sinó que cal estimular l’activitat econòmica. Per a que hi hagi més serveis cal més creixement i gent que sàpiga redistribuir molt millor.

José Montilla i els socialistes es dediquen com a gairebé única activitat ha criticar permanentment a CIU, i lluny queda saber realment què son ells i què volen pel nostre País, de moment sabem el resultat d’allò que ha representat el Montillisme per pel nostre País.

Catalunya no fa massa anys era una de les principals Regions d’Europa en dinamisme econòmic ara estem en la posició 22 , o per exemple ser la Comunitat Autònoma més endeutada d’Espanya. Catalunya ha passat de ser la regió que passava de liderar les despeses en I-D a ser la tercera per darrera del País basc i Madrid i finalment Catalunya lidera la destrucció d’ocupació de l’Estat.

Del socialisme a l’autisme social, aquest és l’autèntic llegat de la presidència de José Montilla i com a resultat de tot plegat un País trencat, un país esmicolat amb dades esgarrifoses d’atur. Catalunya necessita més que mai d’un redreçament nacional, econòmic i d’un govern que dignifiqui la nostra pròpia història.


Article publicat al CRONICA.CAT

dilluns, 14 de juny de 2010

PARLEM DE LA BURCA?


Darrerament ha aparegut amb força el debat polèmic de l’ús del vel integral (burca i niqab ) als mitjans de comunicació. Els responsables polítics opinem, els mitjans interpreten i es manifesten, i els ciutadans també opinen individualment.

Uns coincideixen amb l’anàlisi i mesures que cal adoptar i altres fan plantejaments contradictoris i fins i tot oposats. La irrupció amb força d’aquest debat i les posicions diverses sobre el mateix aconsellen que no siguin els ens locals els quí entomin i protagonitzin de forma individual el seu posicionament, que pot ser fruit de la situació del seu municipi o de la força i pes dels partits que el conformen. És hora que els poders públics es posicionin d’acord amb les seves competències respectives, com també els partits polítics des dels corresponents àmbits o àrees sectorials.

Cal però remarcar que és recomanable que aquest no es converteixi en un debat prioritari que sigui utilitzat políticament de forma partidista o ideològica.

En l’actualitat la nostra societat és cada vegada més diversa i plural, amb prsones de diferents procedències, cultures i religions. Justament aquesta nova realitat social fa més complexes i exigents l’atenció i regles de la nostra convivència perquè l’objectiu és prevenir i evitar situacions de rebuig i tolerància.

Ara bé els drets de les dones, en tant que drets humans, estan per sobre dels drets de les cultures i les religions , en aquest sentit el respecte a la diversitat cultural i religiosa té un límit que és el respecte superior als drets humans. No podem obviar tampoc que la Declaració dels Drets humans fou una declaració universal i aquests drets humans s’han de traslladar sempre en drets positius.

Així mateix , la convivència a la nostra societat ha de compartir uns valors fonamentals com el respecte a la diversitat i pluralitat, però també garantir la plena igualtat de gènere, uns dels principals valors que la nostra societat lluita per consolidar.

Per això crec que cal que els poders públics exerceixen les seves competències en l’establiment i regulació d’un marc comú per tal de limitar l’ús del vel integral i altres vestimentes o accessoris que cobreixin totalment la cara i que impedeixin la identificació i la comunicació visual en els àmbits públics (cívics, culturals, educatius, esportius , etc ).

De fet la nova llei d’Estrangeria, aprovada ara fa uns mesos a les Corts Generals, diu en el seu apartat 2 de l’article 3:

2.- Las normas relativas a los derechos fundamentales de los extranjeros serán interpretadas de confirmidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y con los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias vigentes en España, sin que pueda alegarse la profesión de creencias religiosas o convicciones ideológicas o culturales de signo diverso para justificar la realización de actos o conductas contrarios a la norma.




Com a dona, com a demòcrata , crec que no podem tolerar que els vels integrals es vagin consolidant en la nostra societat. La democràcia es viu a cara descoberta i la igualtat de gènere ha de ser un combat que no podem baixar la guàrdia.

dilluns, 7 de juny de 2010

Montilla no escolta ni als seus experts


Un diari important d’aquest País publicava aquest dijous 3 de juny que el Govern Català incomplia els criteris de desburocratització dels seus experts. L’informe tècnic encarregat pel propi Govern recomana dissoldre o fusionar 104 organismes, 40 més que el Pla aprovat el dimarts 1 de juny pel President Montilla i els seu Consellers.

No és aquesta una dada gens sorprenent doncs és més que evident que la sotmissió del President Montilla al repartiment de poder que es veu obligat a fer amb els seus socis a canvi de la Presidència és sovint contrastada pels ciutadans amb un munt d’incoherències i contradiccions constant.

Des de CIU i en relació a les mesures anti-crisi ho hem anat dient reiteradament que és un error apujar els impostos en plena crisi perquè castigarà la recuperació econòmica. La pujada de l’IRPF és una cortina de fum per tapar en realitat l’augment generalitzat d’impostos que afectarà per igual tots els catalans, tindrà un fort impacte bàsicament social. Per cert primer pagarà tothom. Els “rics” no pagaran fins al 2011.

Una contradicció flagrant l’ha protagonitzat el Conseller Castells fa 15 dies només va dir : “una pujada de l’IRPF només es pot fer a nivell estatal o europeu perquè si no provocarà la sortida de rendes cap a un altre país”. Què ha canviat ??? ICV imposa les seves tesis i el seu discurs demagògic.

El decret llei del Govern només busca mantenir el repartiment de poder del tripartit,la Generalitat s’ha engreixat massa els darrers anys, amb gent (els alts càrrecs i eventuals han passat de 376 a 530 en set anys), organismes i departaments. Ara no s’afronten reformes estructurals.I desobeeixen allò que se’ls hi recomana des de dins mateix de la Generalitat.

Només es redueixen 10 alts càrrecs, i cap Conselleria. Això sí la repartició del poder a compte entre d’altres coses d’un alentiment lineal de les infraestructures.

Cal establir prioritats i impulsar aquells projectes estratègics. La disposició addicional 3ª és la via per tirar-los endavant. Ja n’hi ha prou amb l’alentiment de la L9 doncs ve molt de lluny i és per culpa de la ineficàcia del tripartit, ara només falta aquesta doble paràlisi, cal recordar que el seu cost s’ha doblat.

CiU no donarà suport al decret perquè preveu una pujada generalitzada d’impostos; no preveu retallades estructurals; ni mesures de reactivació econòmica i ens comprometem a tornar els impostos al seu nivell actual.
Cal Austeritat, Aprimament, Agilitat i Avaluació. Lluny de la política dels “instal.lats” que promou i consenteix el President Montilla.

ARTICLE PUBLICAT A L'E-NOTICIES

divendres, 4 de juny de 2010

Calia abstenció, l'economia s'ofega



Economia, crisi, atur, i més atur, i més crisi. Ja fa molt de temps que estem immersos en aquesta greu situació, tot i que els socialistes ho han estat negant de manera reiterada i sistemàtica , però hem arribat a un punt de gravetat que Europa ha imposat a Espanya unes mesures per combatre el dèficit perquè no podíem esperar més, doncs l’economia d’Espanya i de Catalunya s’ofega.

Aquesta setmana passada en el Congrés dels Diputats varem viure un dels Plens Parlamentaris més tensos i difícils dels darrers anys. Més que ideologia parlamentària hi havia responsabilitat o irresponsabilitat parlamentària. Veure un President Zapatero ofegant-se en el seu propi autisme social i un Rajoy fent de la irresponsabilitat política un exercici constant . Un autèntic despropòsit, tot plegat.
Per CIU l’abstenció al decret de mesures d’austeritat de l’executiu espanyol no s’ha fet per defensar un govern,en tot cas la nostra abstenció fa que es salvi una economia que s'ofega. En el govern espanyol i el seu president ni hi creiem ni hi tenim cap confiança, abstenir-se en el decret de mesures era una decisió delicada.

Si el decret no sortia endavant, Espanya acabava exactament igual d'intervinguda que Grècia. Hi anàvem ràpidament, perquè el descrèdit davant de les institucions europees i l'FMI hagués estat immens. La situació és molt complicada perquè estem fortament endeutats, fortament aturats, fortament desequilibrats, i amb increments de fiscalitat.

Davant això cal garantir sobretot als pensionistes que ells no patiran aquesta retallada doncs no són culpables de res. El Decret no ens agrada ni com tracta els funcionaris ni els pensionistes, aquests poden comptar amb nosaltres, no els abandonarem, presentarem les iniciatives per evitar que si puja el nivell de vida els pensionistes perdin nivell adquisitiu, l’abstenció es va prendre per salvar l’economia catalana i espanyola, i també l’euro.

Per responsabilitat política varem fer el que havíem de fer que és salvar l’economia catalana i espanyola d’atzucacs més forts i imprevisibles.
 

ARTICLE PUBLICAT AL CRONICAT.CAT