dijous, 30 d’agost de 2012

APARCAMENT MERCAT-2: UNA REALITAT

Ara fa uns 15 dies que es va posar en marxa l’aparcament del solar dels tints Janer, que hem anomenat Mercat-2.

Hi ha doncs, poca experiència en el seu funcionament. Tot just dues setmanes i per tant, dues recaptacions, però els números del que fins ara podem disposar ens demostren que l’aparcament era necessari.

Les zones d’aparcament regulat es valoren normalment, pel percentatge de recaptació sobre una hipòtesi de recaptació si les places estiguessin ocupades sempre, i els usuaris paguessin tots i cada un del minuts en que la zona blava està en marxa. Normalment, s’ha considerat que una ocupació inferior al 20-25% no justifica la zona blava de pagament; una ocupació entre el 25 i el 40% la justifica, i una ocupació per damunt del 40% indica nivells de necessitat d’aparcament importants. Ocupacions per damunt del 65% ens indicarien saturació de l’aparcament.

Doncs en els primers 15 dies, els indicadors han situat el mercat per damunt del 35% d’ocupació. Cal afegir també, la gran ocupació per part de residents, que no computen en aquests paràmetres.

Si tenim en compte que l’aparcament està encara en fase de maduració, i que hi ha mancances de coneixement per accedir-hi, aquests paràmetres d’utilització aniran augmentant.

Permeteu-me doncs que consideri tota la operació un gran èxit. Un encert total per part del tinent d’alcalde de Territori, en Jordi Sitjà, que amb discreció i paciència va anar fent la negociació amb els propietaris del solar, va consensuar el tema en el si del Consell d’Administració de Gestvia, i ha anat liderant conjuntament amb els serveis tècnics municipals, les obres d’enderroc i de millora de l’espai.

Permeteu-me doncs que en nom de la ciutat, i crec que recollint el sentiment general, doni les gràcies de manera especial al tinent d’alcalde, i de manera extensiva als tècnics municipals, als de GESTVIA i al conjunt del Consell d’Administració de dita societat. Calella ha millorat.




dijous, 16 d’agost de 2012

Tancament de l’Estela: Resposta a Saül Gordillo

Quina relació hi pot haver entre la gimnasia i la magnèsia? Segurament la mateixa que trobaríem entre l’anunci del possible tancament de la revista Estela amb pals d’acer inoxidable, senyeres, banderoles, butlletins municipals, panells tàctils i dissenys de noves imatges corporatives per la promoció de Calella. M’haureu de perdonar la forma amb que he començat a escriure aquest post. Ni de bon tros penso que la possible desaparició de la revista Estela hagi de ser tractat amb aquesta frivolitat. Però aquesta comparació és la que el calellenc Saül Gordillo ha escrit en el seu bloc i que em va deixar poc menys que sorpresa.

Que la crisi ha estat especialment dura amb els mitjans de comunicació locals, públics i privats, en deixen constància Canal Nord de Figueres, Gava TV, Badalona Comunicació, Ràdio Televisió de l’Hospitalet, Televisió de Blanes, Ràdio Manlleu, M2TV i un llarg etc. Les causes poden ser diverses, depenent de cada cas; un desplegament extremadament agosarat del mapa de la Televisió Digital Terrestre, una més que saturada oferta radiofònica per a un país petit com el nostre, el canvi de model publicitari i del model de negoci que ha comportat la transformació tecnològica del model comunicatiu..., per no parlar de la revista Reporter que portava, entre d’altres, el propi Saül i que va desaparèixer l’any 2001. Ningú, per tant, millor que ell, sap de la dificultat de mantenir viu un projecte com aquest. Però per a en Saül, la causa del possible tancament d’Estela, l’hem de buscar en els pals d’acer inoxidable, una comparació que no pot tenir cap altre interpretació que la d’una mala intencionalitat dirigida a distorsionar la realitat. 

Entre tanta demagògia m’hauria agradat llegir que, mentre molts ajuntaments es veuen abocats a aplicar expedients de regulació d’ocupació o tanquen mitjans, el de Calella ha buscat una solució d’urgència per evitar la desaparició de Calella TV a l’hora que l’ha posicionat per afrontar amb garanties un futur dominat pel que s’ha anomenat “televisió connectada”, i que tot això s’ha fet preservant la totalitat de la plantilla, malgrat les inevitables retallades salarials per allunyar qualsevol possibilitat de tancament i garantir la viabilitat del projecte comunicatiu públic municipal, al mateix temps que tornava a dotar als calellencs d’un butlletí municipal que amb el nom de “Calella és més”, recupera l’essència de l’antic “El Nunci”. I ni goso demanar que recordi que això ha estat possible a un cost zero per als ciutadans, gràcies al suport d’empresaris locals i que molta de la feina que els ajuntaments solen subcontractar a empreses externes, s’assumeix desde la pròpia regidoria de Comunicació, però és clar, d’això cap comentari.

Vaig tenir constància del tancament de la revista el passat 7 d’agost , quan vaig rebre a l’Alcaldia a en Santiago Marré, en Jaume Busquets i en Joaquim Costa. Entre d’altres coses em van comentar que abans la publicitat els hi representava el 20 % dels ingressos i que, ara, ha passat a ser el 4%. Els subsccriptors són actualment a l’entorn de 250 , quan anys enrera eren més i que el motiu principal és que no hi ha continuïtat familiar en el manteniment de les subscripcions. Pel que fa al deute de la Generalitat , aquest passat dia 7, és el primer moment que tinc constància. L’endemà mateix ja vaig fer les gestions per aconseguir que puguin cobrar el més aviat possible. Això òbviament li hagués pogut explicar al en Saül, si m’hagués trucat, però és evident que sempre dona major rendiment carregar contra el govern. Així són les coses.

La continuïtat de la revista Estela és, més que un desig personal, una necessitat col·lectiva. Però el seu futur –si és viable- esta i ha d’estar en mans dels seus gestors. No pot ser d’una altra manera. Com no pot ser d’una altra manera, que els governants ofereixin tot el suport que estigui a les seves mans perquè projectes com Estela continuïn existint en benefici de la pluralitat. Un suport que em comprometo a oferir des del govern que presideixo, amb una única condició; que no esdevingui un greuge cap a tantes i tantes empreses que dia rere dia lluiten, soles, per sortir de la crisi.

dilluns, 6 d’agost de 2012

“Se podran ausentar o no; eso es lo de menos”

Ara fa uns dies que el portaveu del Govern, Francesc Homs, durant la seva habitual compareixença posterior al Consell Executiu, es va referir a l’actitud del ministre d’Hisenda, Cristòbal Montoro, amb un qualificatiu poc adequat.

És cert que un home de la seva posició ha de ser extremadament exquisit a l’hora d’expressar-se – com ho és sempre-. Però no hem d’oblidar que darrera del càrrec hi ha la persona. I encara diria més; un català que viu i pateix les relacions amb Espanya des d’una posició presumptament privilegiada. Vist així, i en el context actual, qui no pot fer la vista grossa?

Ser el portaveu del Govern de Catalunya en els temps que corren, ha de ser francament una tasca titànica.

El dilluns 31 de juliol, vam poder veure com Mariano Rajoy cridava a “someten” als seus barons, per adoctrinar-los i preparar-los per la trobada prevista per vint-i-quatre hores després; el Consell de Política Fiscal i Financera. Com diria “aquell”, es tractava de deixar-ho tot “atado y bien atado”. Tant se val el que pensin els “altres”, nosaltres ja hem decidit.

El conseller Mas-Colell no va assistir a la trobada. No calia viatjar a la capital del Reino per assistir a un monòleg propi del Club de la Comedia protagonitzat per l’incansable Montoro. Això ho podíem veure per televisió. I prou que ho vam veure. I prou que vam sentir com deia allò de “hay que cumplir la ley. Se podran ausentar o no, eso es lo de menos”. I si encara quedava alguna ferida per furgar, al dia següent la Brunete mediàtica desplegava tot el seu potencial omplint les portades dels diaris amb retrets a Catalunya assenyalant cap a baix amb el dit com el Cèsar dictant sentencia a la fi d’una lluita de gladiadors al circ romà.

I aquest és, només, un capítol més dels que s’han succeït – i segurament se seguiran succeint- des que el Parlament de Catalunya va donar llum verda a la proposta de Pacte Fiscal. Sembla com si aquells que van filtrar la trobada de Carod Rovira amb ETA al sud de França s’hagin tornat a posar en marxa, com fan cada vegada que Catalunya treu la maleta de sota el llit.

A la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera Catalunya no hi tenia ni cadira ni bandera, ni falta que li feia perquè; si hi anem o no, “es lo de menos”. I encara hi ha qui li sorprèn que en Francesc Homs perdi les formes?

Sentir les ultimes referencies sobre Catalunya del ministre Montoro ens recorda allò de “treballa molt, dóna’m els calers, i jo et protegiré”. Com se’n diu d’això...?

dimecres, 1 d’agost de 2012

HI HA MASSA POLÍTICS A ESPANYA?

En les darreres setmanes està circulant per les xarxes socials una mentida mal intencionada, que a força de repetir-la alguns es creuen que és veritat. El titular de la noticia és si fa no fa “Alemanya 80 milions d’habitants, 175.000 polítics. Espanya 40 milions, 450.000 polítics” La noticia ja m’ha arribat 3 vegades, i entre els que l’han repicat en alguna xarxa social, em consta que un és militant d’un partit de l’arc parlamentari.

La primera vegada, la notícia em va sorprendre. La segona vegada em va obligar a buscar les dades reals. I les dades reals és que a Espanya hi ha 68.600 regidors. No vull afinar sobre quins d’aquests cobren el suficient per viure de la política. Per exemple a Calella, de 17 regidors, 7 tindrien un sou o dietes o despeses de representació que els faria mileuristes, 9 cobren a l’entorn de 150 euros al mes, i jo com Alcaldessa, que no cobro de l’ajuntament ni dietes. Podríem parlar així mateix dels ajuntaments propers, i per tant, ens trobaríem que com a molt, a l’entorn del 50% dels regidors d’Espanya podríem dir que estarien en condicions de viure o sobreviure amb les retribucions municipals. És doncs una prebenda ser regidor o polític?

Ara em queda la feina de buscar 390.000 polítics més, i la veritat és que no em surten els números. No cal que parlem ni de diputacions ni de Consells comarcals, doncs per ser-ho és condició indispensable ser regidor. Si els sumem estaríem duplicant. Podem sumar Diputats i Senadors, 350 més 265, Ministres, secretaris d’estats, caps de gabinet, directors generals, etc. Si voleu en posem 100 per cada ministeri, que no hi són. Podem sumar com a màxim 1.500 o 2.000 persones més.

La nostra Generalitat, entre diputats, consellers, secretaris generals, directors generals, caps de gabinet, assessors, etc, (mireu la Vanguardia de 22.07.2012) no arribaríem a 500 persones. Posem mil, i si comptem totes les CC.AA, no passaríem dels 15.000. Per tant, en prou feines a Espanya arribaríem als 90.000 polítics.

Quin interès hi ha doncs en parlar de 450.000? És una mentida sense mala intenció? Qui hi ha darrera de la difusió d’aquestes intoxicades?

La crisi econòmica està provocant molt de dolor. Les modificacions en els sistemes de prestació d’alguns serveis socials bàsics, les retallades en d’altres serveis, i no ho oblidem, bàsicament la situació d’atur que arriba a quasi 1 de cada quatre persones en edat de treballar, generen sensacions i emocions negatives, frustracions diverses i un malestar creixent.

Però els que som radicalment democràtics hem de defensar que no hi ha vida fora de la política i la democràcia. L'única alternativa al sistema democràtic és el feixisme i la dictadura.

En aquesta situació, més que mesures populistes de rebaixar 50 diputats de la Comunidad de Madrid com proposa Esperanza Aguirre, o lluny de rebaixar un 30% de regidors, cal posar en valor la feina de tots els polítics. I cal, també fora del populisme i la demagògia, que tots els partits marquem unes línies que més enllà de la crítica política, no hauríem de traspassar mai. Per mi doncs, no hi ha masses polítics, hi ha - en alguns casos - pocs valors i convenciments ètics febles, dit això, compte, molt de compte amb el populisme i la demagògia que difonen i practiquen alguns.