dijous, 16 d’agost de 2012

Tancament de l’Estela: Resposta a Saül Gordillo

Quina relació hi pot haver entre la gimnasia i la magnèsia? Segurament la mateixa que trobaríem entre l’anunci del possible tancament de la revista Estela amb pals d’acer inoxidable, senyeres, banderoles, butlletins municipals, panells tàctils i dissenys de noves imatges corporatives per la promoció de Calella. M’haureu de perdonar la forma amb que he començat a escriure aquest post. Ni de bon tros penso que la possible desaparició de la revista Estela hagi de ser tractat amb aquesta frivolitat. Però aquesta comparació és la que el calellenc Saül Gordillo ha escrit en el seu bloc i que em va deixar poc menys que sorpresa.

Que la crisi ha estat especialment dura amb els mitjans de comunicació locals, públics i privats, en deixen constància Canal Nord de Figueres, Gava TV, Badalona Comunicació, Ràdio Televisió de l’Hospitalet, Televisió de Blanes, Ràdio Manlleu, M2TV i un llarg etc. Les causes poden ser diverses, depenent de cada cas; un desplegament extremadament agosarat del mapa de la Televisió Digital Terrestre, una més que saturada oferta radiofònica per a un país petit com el nostre, el canvi de model publicitari i del model de negoci que ha comportat la transformació tecnològica del model comunicatiu..., per no parlar de la revista Reporter que portava, entre d’altres, el propi Saül i que va desaparèixer l’any 2001. Ningú, per tant, millor que ell, sap de la dificultat de mantenir viu un projecte com aquest. Però per a en Saül, la causa del possible tancament d’Estela, l’hem de buscar en els pals d’acer inoxidable, una comparació que no pot tenir cap altre interpretació que la d’una mala intencionalitat dirigida a distorsionar la realitat. 

Entre tanta demagògia m’hauria agradat llegir que, mentre molts ajuntaments es veuen abocats a aplicar expedients de regulació d’ocupació o tanquen mitjans, el de Calella ha buscat una solució d’urgència per evitar la desaparició de Calella TV a l’hora que l’ha posicionat per afrontar amb garanties un futur dominat pel que s’ha anomenat “televisió connectada”, i que tot això s’ha fet preservant la totalitat de la plantilla, malgrat les inevitables retallades salarials per allunyar qualsevol possibilitat de tancament i garantir la viabilitat del projecte comunicatiu públic municipal, al mateix temps que tornava a dotar als calellencs d’un butlletí municipal que amb el nom de “Calella és més”, recupera l’essència de l’antic “El Nunci”. I ni goso demanar que recordi que això ha estat possible a un cost zero per als ciutadans, gràcies al suport d’empresaris locals i que molta de la feina que els ajuntaments solen subcontractar a empreses externes, s’assumeix desde la pròpia regidoria de Comunicació, però és clar, d’això cap comentari.

Vaig tenir constància del tancament de la revista el passat 7 d’agost , quan vaig rebre a l’Alcaldia a en Santiago Marré, en Jaume Busquets i en Joaquim Costa. Entre d’altres coses em van comentar que abans la publicitat els hi representava el 20 % dels ingressos i que, ara, ha passat a ser el 4%. Els subsccriptors són actualment a l’entorn de 250 , quan anys enrera eren més i que el motiu principal és que no hi ha continuïtat familiar en el manteniment de les subscripcions. Pel que fa al deute de la Generalitat , aquest passat dia 7, és el primer moment que tinc constància. L’endemà mateix ja vaig fer les gestions per aconseguir que puguin cobrar el més aviat possible. Això òbviament li hagués pogut explicar al en Saül, si m’hagués trucat, però és evident que sempre dona major rendiment carregar contra el govern. Així són les coses.

La continuïtat de la revista Estela és, més que un desig personal, una necessitat col·lectiva. Però el seu futur –si és viable- esta i ha d’estar en mans dels seus gestors. No pot ser d’una altra manera. Com no pot ser d’una altra manera, que els governants ofereixin tot el suport que estigui a les seves mans perquè projectes com Estela continuïn existint en benefici de la pluralitat. Un suport que em comprometo a oferir des del govern que presideixo, amb una única condició; que no esdevingui un greuge cap a tantes i tantes empreses que dia rere dia lluiten, soles, per sortir de la crisi.