diumenge, 28 de febrer de 2016

Amb la salut no es busquen vots



El Parlament de Catalunya agafa velocitat de creuer. El Govern disposa de la majoria necessària per tirar endavant el mandat obtingut a les urnes el 27S i ja s’han constituït les comissions necessàries per posar-nos a treballar. Una d’aquestes comissions és la de Salut, en la qual tinc l’orgull de ser portaveu per Junts pel Sí.

A Junts ple Sí creiem en el sistema nacional de Salut i en els valors que ens han permès construir-lo; universalitat, accessibilitat, qualitat, equitat i sostenibilitat. No podem fer altra cosa que no sigui treballar per preservar aquest model d’èxit i de referència.

Arremangar-se i posar-se a treballar en una comissió com aquesta exigeix que tots els qui en formem part fem un exercici de responsabilitat per evitar que el debat polític propi del context parlamentari dificulti una gestió impecable com la que requereix un àmbit com aquest. No es lloc per demagògia. Aquests no hauria de ser un lloc per buscar vots.

El pressupost consolidat del Departament de Salut per al 2015 va ser de 8.466,99 milions d’euros, el que representava un del 2,1% respecte el pressupost del 2014. És tant com dir que el pressupost que el Departament de Salut destina a la sanitat és de 1.120 euros per càpita. En el conjunt del pressupost de la Generalitat de Catalunya, el pressupost del Departament de Salut suposa un 40%. El compromís del govern de Catalunya en l’àmbit de la salut, es indiscutible.

Tot és millorable. I tant que si. També la gestió de la salut. I aquells que tenim la fortuna de ser alcaldes dels nostres pobles i ciutats tenim una especial responsabilitat a l’hora de vetllar perquè els serveis de Salut més propers (ambulatoris i hospitals comarcals) ofereixin les prestacions assignades en la forma més adequada per als usuaris.

Recentment, els alcaldes socialistes de l’Alt Maresme i La Selva Marítima, s’han reunit per posar en comú les seves preocupacions sobre el funcionament dels ambulatoris i els hospitals comarcals de Calella i Blanes, trobada en la que van decidir demanar una reunió urgent amb el conseller de Salut. No van comptar amb la resta d’alcaldes de l’àrea sanitària.

No, no son formes. Actuar d’aquesta manera en qüestions tan sensibles, que afecten a tots els ciutadans, no es pot qualificar d’altra manera que partidista i sectària. Tots els alcaldes volem que els nostres hospitals tinguin tot allò que necessitin. Estic segura que, sense tenir present les sigles polítiques que representem, coincidiríem en moltes coses.

Els ciutadans ens escullen perquè atenem les necessitats de tots ells, no perquè cada partit atengui els seus electors. Esperen entesa, consens i unitat en allò que és vital per a tots. Posar a debat les possibles mancances dels serveis locals de salut “entre amics”, no és la millor forma de buscar consensos i si és una forma de fer partidisme amb la salut de tots els ciutadans, votin a qui votin.

dimecres, 17 de febrer de 2016

Sense novetat a Madrid



Definitivament, Espanya s’ha convertit en el pis d’aquells veïns que molts hem patit en alguna ocasió, coneguts al barri per les esbroncades, els cops de porta, trencadisses i els crits des del balcó.

Mentre alguns digereixen la fi del bipartidisme i cada cop son més els que demanen una reforma urgent de la llei electoral, en aquell Madrid on empresonen titellaires i un ministre treu la pols d’ETA per lligar terrorisme i determinada política, “un home sol” intenta la pirueta amb triple salt mortal que suposa formar govern en un Congrés que cada dia ens recorda més a la Itàlia post Berlusconi.

El procés que va facilitar la formació de govern a Catalunya li deu semblar un oasi a l’equilibrista Pedro Sánchez que, entre la pluja de ganivets llençats per la “vella guàrdia”, d’una banda, i de la presumpta seu central del PSOE a Sevilla, capitanejada per la incombustible Susana Díaz, de l’altra, somia amb l’estabilitat parlamentaria mentre camina amb pas ferm per la corda fluixa.

Al camp contrari, Rajoy practica el seu hobby preferit -esperar que passi la tempesta- mentre darrera la cortina del bany el sorprèn la silueta d’Esperanza Aguirre, anunciant que marxa –però poc- tot demanant regeneració a la política a l’hora que proposa Felipe Gonzalez per la presidència, hores després de l’enèsima entrada de la Guardia Civil a la seu de Genova.

Al Partit Popular s’han quedat sols. Molt sols. S’ho han ben buscat. I qui s’ho pot estar buscant, ara, és un PSOE que ens recorda que la seva prioritat és “lo que nos une, mas que lo que nos separa”, i el que els uneix al PP no és altra cosa que una idea centralitzadora de l’Estat, jugant al joc de les “línies vermelles”, eufemisme amb el que volen dir que aquí no marxa ningú. Els pot més la nostàlgia per l’Espanya de Paco Martínez Soria, que el desig de formar un govern estable dins l’Europa del segle XXI.

L’èxit de la odissea del PSOE no es pot confiar als cants de sirena d’una reforma “mínimament” federal que ningú sap ben be en que consisteix. Sánchez hauria de prendre exemple dels catalans que, conscients del repte que tenim al davant, hem entès que aquí no hi sobra ningú. Encarar la dura travessa de buscar consensos descartant, d’entrada, qualsevol que no pensi com ell, i patint d’urticària cada vegada que sent parlar d’un referèndum, no és la millor forma de construir ponts cap al diàleg ni uns fonaments sòlids per a una investidura difícil. L’alternativa, ja fa quatre anys la coneixem.

Tots plegats haurien d’assumir que treballar pel be de tots requereix dialogar amb tothom, i això és incompatible amb posicionaments electoralistes de l’estil “als independentistes, ni aigua”, i s’acosta més al concepte de diàleg del PP, caracteritzat pel “se van a enterar”.


Quan et toquen uns veïns així només hi ha dues sortides; esperar que marxin sols (cosa poc provable) o marxar nosaltres.

diumenge, 14 de febrer de 2016

T’estimem, Muriel



Hem sentit i hem llegit tant sobre la mort i com afrontar-la… Crec que és una d’aquelles coses que, encara que visquéssim mil anys, no aconseguiríem trobar un consens de com l’hem d’afrontar. Un dia et lleves i et diuen que algú amb qui has compartit una part de la teva vida, ja no hi és. Sol ser quan el teu cos es paralitza uns segons, com si el cervell, amo i senyor de les nostres emocions, no sabés exactament quina ha de transmetre al nostre cor. I és aleshores quan es produeix aquella barreja de sensacions, d’alegria per tot el que hem viscut al seu costat, i de tristor per no poder seguir-ho fent.

Així és com ens hem sentit moltes persones aquest matí de diumenge, quan ens han confirmat el que malauradament molts ens temíem.

Ha marxat la Muriel, el somriure de la revolta, com molt be l’ha definit la Carme Forcadell. Que encertat… La blavor dels seus ulls clars de mirada generosa, la serenor com a norma i aquell somriure constant, han caracteritzat una persona ferma en les seves conviccions, i dolça en el tracte. Una lluitadora privilegiada en aquesta revolta dels somriures.

El treball de persones com la Muriel farà que les generacions que vindran puguin gaudir d’un futur que, sense dubte, serà millor. A nosaltres ens queda la satisfacció d’haver pogut compartir una part del camí amb ella.

Aquest matí de diumenge tots hem fet nostre el missatge del President Puigdemont; “Farem realitat el teu somni”.

Allà on siguis, t’estimem, Muriel.