dilluns, 20 de juliol del 2015

No és el paradís; és la llibertat



Ni amb tu ni sense tu. Les sensacions contradictòries de l’”embolica que fa fort” sembla que hagin fet arrels a l’escenari del 27S.

Hem viscut uns dies al ritme de la “cançó” de la llista unitària. Des que el president Mas va fer la seva proposta el 25 de novembre a l’Auditori del Fòrum on ja va apostar per la unitat entre partits sobiranistes i societat civil per impulsar una candidatura unitària, les alternatives es van anar succeint fins al punt de marejar a qualsevol que s’interessi per l’estat d’allò que en diem “procés”.

En un pla per afrontar unes eleccions plebiscitàries que substituïssin el referèndum que no ens deixen fer, integrant la societat civil en una llista única que legitimés el resultat, sembla que hi havia qui buscava l’oportunitat de fer fora d’aquesta llista el president que ens ha portat més lluny en el camí cap a l’Estat propi.

La legitima competència entre qui es presenta a la reelecció i aquell que opta a millorar resultats electorals hauria de quedar al marge d’aquesta campanya si no volem acabar donant la raó a aquells que pensen que aquestes eleccions seran unes eleccions més. Hem d’assumir l’exercici de renunciar als protagonismes individuals en favor d’un projecte comú, sense treure valor a la figura del president Mas, que ha demostrat un lideratge indiscutible.

La importància del moment que vivim ens hauria de permetre entendre que era necessari, i de justícia, convidar la societat civil a formar part del que ha de ser la llista del “Sí”. Que la unitat és necessària com no ho ha estat mai durant els últims 300 anys. De ser conscients que quan aquí ens barallem, ells guanyen, i que quan aquí anem units, ells perden.

El 27 de setembre podrem comptar els del “Si” i els del “No”. No és la forma en que ens hauria agradat fer-ho, però no ens han deixat altra opció. I no podem oblidar que els que no formin part d’aquesta llista, a efectes de recompte, estaran al costat del “No”.

Aquest diumenge, a la Convenció Nacional de CDC, el president Mas va ser molt explícit quan va dir que si el 27S fracassem, el poder de l’Estat espanyol ens passarà pel damunt. No crec que a hores d’ara hi hagi massa persones a Catalunya que posin en dubte aquesta reflexió.

Som a la recta final d’un procés llarg, delicat i difícil en que s’han fet les coses de manera exemplar per part de la majoria. Cometre un error ara seria imperdonable. Comptar amb la implicació de la societat civil és imprescindible. Que els polítics facin un pas enrere és bo. Però el dia 28 de setembre el país seguirà funcionant i, a banda  d’avançar cap a un país nou, caldrà governar la “nau” en el seu dia a dia. El 27S no ens pot fer perdre de vista el 28S. Hi ha procés, però també hi ha la gestió del país. Podem parlar de govern de transició, però no oblidem que després d’unes eleccions avançades, no es poden tornar a convocar eleccions fins passat un any. El temps és implacable, i a partir del 27S disposarem d’uns mesos que poden canviar la història d’aquest país.

El “Sí” no ens obrirà les portes del paradís, però si les de la llibertat, i això no es poc.

dissabte, 11 de juliol del 2015

La Troica de Rajoy



Se que és fàcil que el lector pugui pensar que m’he venut l’enteniment si sento enveja per un país que el món situa al llindar de l’abisme, amb l’atur per sobre del 25%, la prima de risc a 1.753 punts i un “corralito” que limita la disposició d’efectiu a 60€ per dia. Que se li pot envejar a un país sotmès a aquest panorama? Doncs, d’entrada, la capacitat de negociar de tu a tu amb les autoritats europees, per no parlar de la possibilitat d’organitzar un referèndum en qüestió de dies. S’ha de ser català per entendre-ho...

El govern grec acusa la “Troica” i les seves severes mesures d’austeritat de la situació a la que es veu abocat el país, amb un deute difícil de tornar i amb exigències constants per part dels homes de negre, com si allò que ara en diuen “les institucions” els hagués girat l’esquena. I ves per on que aquí és quan comencem a trobar semblances amb la situació que vivim els catalans.

Des del 2011, l’Estat espanyol ha paralitzat totes les relacions bilaterals Estat-Generalitat, fent-se el sord davant les reiterades mobilitzacions amb les que els catalans hem dit que ja n’hi havia prou. Sentim al president Rajoy referir-se a Grècia tot dient “una cosa es ser solidario y otra cosa es ser solidario a cambio de nada”, mentre comprovem com Catalunya és la tercera comunitat d’Espanya en aportar recursos tributaris i la desena en recursos per capita rebuts.

Hem vist com des de “les institucions” s’ha qüestionat de dalt a baix la decisió del govern grec de convocar un referèndum per conèixer l’opinió dels seus ciutadans, si fa o no fa, com l’Estat espanyol intenta espantar als catalans de les conseqüències d’una sortida de Catalunya d’Espanya –allò de “vagar por el interespacio”- fins al punt de prohibir una consulta no vinculant mesos després d’haver-se celebrat.

Hem vist com, per evitar l’ofec econòmic a que l’Estat sotmet Catalunya i per compensar en la mesura que sigui possible els efectes d’un dèficit fiscal endèmic, el govern de la Generalitat ha intentat impulsar mesures com l’impost sobre els dipòsits a les entitats de crèdit, l’energia nuclear o l’euro per recepta, mesures que han estat portades als tribunals de forma sistemàtica per l’Estat, com el peu que enfonsa el cap de qui intenta agafar aire mentre s’ofega. I és que cap país del món pot aguantar 25 anys suportant, de mitjana, un dèficit fiscal equivalent al 8% del seu PIB.

Observo Grècia i veig un país amb enormes dificultats. Però els envejo la sobirania per tractar de tu a tu a les institucions i la capacitat per convocar un referèndum per saber que pensen els seus ciutadans.

Catalunya també te la seva Troica. La nostra Troica són el govern espanyol, el TC i el dèficit fiscal.

Publicat a Tribuna.cat