divendres, 22 de novembre de 2013

LOMCE; entre la ideologia i la pedagogia



Aquest dijous, el Senat ha donat llum verda a la Lei Organica para la Mejora de la Calidad Educativa (LOMCE) o, com la coneixem tots, la “Llei Wert”. Aquella llei que per a molts representa la joia de la corona de la FAES, aquell laboratori d’idees del Partit Popular capitanejat per l’incombustible José Maria Aznar .

La LOMCE ha començat a caminar implacable impulsada per 136 vots a favor, 81 en contra i 3 abstencions. La majoria absoluta del Partit Popular ha tornat a esclafar la minoria immensa de la cambra, fent oïdes sordes a les gens despreciables 900 esmenes parcials presentades. Aprovar amb aquesta falta de sensibilitat una llei reguladora d’una qüestió cabdal per les societats com és l’ensenyament, no es pot considerar una victòria sinó, més aviat, una imposició.

La d’aquest dijous seria una votació perduda més, si no fos perquè ens hi juguem l’educació dels nostres fills, aquells de qui depèn el futur del nostre país, i sobre els que alguns no amaguen les seves ànsies d’”espanyolitzar”.

La que pretén ser una llei destinada a millorar la qualitat educativa s’ha aprovat en un entorn gens educatiu. No és gens educatiu imposar una llei en contra de tothom, sense construir consensos. No és gens educatiu trencar unilateralment el marc competencial pactat durant trenta anys. No és gens educatiu transmetre la idea de que cal controlar els mestres des del poder polític. No és gens educatiu trencar una convivència lingüística que funciona a Catalunya.

S’ha volgut transmetre la idea de que estem davant d’una reforma, però no pot ser considerada reforma una llei que la majoria de forces polítiques s’han compromès a derogar tant bon punt sigui possible.

Hi pot haver reforma quan aquells que l’han d’aplicar -els docents- s’hi han mostrat radicalment en contra? Quan les famílies hi estan obertament en contra?

Vistes les reaccions que aquesta reforma ha provocat des de diversos sectors, estic convençuda de que la LOMCE està condemnada al fracàs des d’un bon començament. No perquè així ho creiem aquells que portem mesos reclamant desde les institucions que s’aturi .


El destí ha volgut que aquesta llei coincidís amb el simbòlic 20N. El mateix destí que ha volgut que aquesta llei inicií el seu camí de tornada cap a la cambra baixa el dia en que commemorem l’assassinat del president Kennedy, l’home que va pronunciar la frase; “el conformisme és el carceller de la llibertat i del creixement”. I perquè volem ser lliures, i perquè volem créixer com a nació, a CiU no ens conformarem amb acceptar els designis d’una majoria absoluta mal entesa.

dilluns, 18 de novembre de 2013

Icones que prenen vida


En pocs dies, els calellencs hem pogut viure dues jornades de reflexió destinades a fer-nos prendre consciencia de la importància que te dedicar l’atenció adequada a malalties com son el càncer de mama o la diabetis, sempre presents i mai prou visibles.

A Calella, aquestes jornades les hem commemorat amb la implicació de la societat civil, de persones, entitats i professionals que han dedicat part del seu temps a acostar-nos a una realitat gens agradable d’afrontar, per compartir experiències i coneixements i previndre els seus efectes.

A poques persones els ha passat per alt que, coincidint amb aquestes dates, el nostre far, el Far de Calella, s’ha il·luminat de diferents colors volent simbolitzar la implicació del municipi amb aquestes jornades.

Convertir les nostres icones en agents actius en favor de la conscienciació i la pedagogia en qüestions tant sensibles, ha esdevingut un petit gran gest que ens ha permès posar el nostre patrimoni cultural al servei de les bones causes.

Només és un gest, però d’un valor incalculable en tant que ens pot ajudar a evitar el pitjor gest davant de qualsevol malaltia; mirar cap a una altra banda.

 

dimarts, 12 de novembre de 2013

Calella és més... capital



Quan els calellencs encara tenim fresc en el nostre record la impressionant jornada que vam viure amb motiu de la designació de Calella com a Ciutat Gegantera 2013, dissabte passat molts vàrem poder assistir, a Arenys de Munt, a l’acte de proclamació de Calella com Capital de la Sardana 2015. Vàrem poder ser testimonis d’una nova mostra de confiança en la capacitat organitzativa d’aquesta ciutat i de la seva gent. Un reconeixement a la constància del teixit associatiu calellenc que ha entès la necessitat de situar Calella al mapa i de treballar colze a colze amb les institucions per esdevenir símbol de capitalita

Comptar amb un bon equip al govern municipal és un objectiu evident de tota persona que esdevé alcalde o alcaldessa. Veure com aquest equip s’estén fins a incorporar els centenars de persones que formen part de l’associacionisme local fent pinya per portar Calella més lluny, provoca una sensació que no es pot expressar amb paraules.

En aquests moments, és de justícia agrair la tasca feta durant tants anys per la gent de l’Agrupació Sardanista de Calella, garants de la constància que ha fet perdurar en el temps el que arreu es coneix com l’Aplec Pairal de Catalunya, i que ara veu recompensat el seu esforç amb l’assoliment d’una nova fita, convertir Calella en la Capital de la Sardana 2015.

Esdevenir un referent cultural a Catalunya ja no és un somni; els calellencs ho estem fent realitat.

Escric aquestes línies el dia que commemorem els deu anys sense Miquel Martí i Pol, l’home que ens va ensenyar que “tot està per fer, i tot és possible”.

Enhorabona!

dimarts, 5 de novembre de 2013

Diplomats en “Vida”, màsters en esperança i doctors en felicitat





Al llarg de la nostra vida, tard o d’hora, topem amb algun moment en que el destí posa a prova la nostre capacitat d’entendre l’incomprensible. L’especie humana té la desafortunada virtut d’ignorar la salut fins que aquesta, per un motiu o altre, ens falla. La sensació de vulnerabilitat i d’indefensió que ens envaeix quan el nostre cos s’endinsa en el fosc camí d’una malaltia fa que moltes vegades oblidem omplir els dies de vida i ens resignem a omplir la vida de dies.

Aquestes situacions resulten especialment difícils de portar quan el pacient és un infant o una persona gran –que jo prefereixo definir com a gran persona-.

Pacients i familiars cerquen l’esperança en un anar i venir de bates blanques, de professionals a les mans dels quals lliuren tota la seva confiança. Escolten les paraules d’un metge intentant trobar-hi tot el positivisme possible i agraeixen els somriures del personal d’infermeria que vetllen per fer-nos saber que sempre hi són.

Però, ara fa unes setmanes, a l’Hospital de Calella, vaig tenir l’oportunitat de descobrir un personal fins ara desconegut en el catàleg de categories professionals de la sanitat; els “Pallassos d’Hospital”.

Entre la seriositat i la formalitat de la ciència que vetlla pel benestar dels pacients, els “Pallassos d’Hospital” escampen felicitat i somriures per tots els recons de les plantes de pediatria i el “sociosanitari”. Els seus medicaments son la ingenuïtat que, ben utilitzada, es converteix en el millor antídot per a qualsevol mal, capaç de guarir tant als malalts, com als seus familiars.

Somric, encara, quan recordo en Membrides, repartint cors entre una “clientela” sorpresa, entregant amb cadascun d’ells un bri d’estimació i de fraternitat.

Porten bata, si. No els importa si es de la seva talla, ni si el seu calçat reuneix les condicions que marca la normativa de prevenció de riscos laborals. Per a ells, l’estetoscopi no és altra cosa que una corbata original i les seves cares no les cobreix una mascareta de quiròfan, sinó un gran nas vermell.

Per molt que ho intenti, em sento incapaç d’explicar-vos amb paraules la feina que fan la gent de les associacions “Salut i Clowns” i “Papallassos”. Per això us convido a participar al festival que ens oferiran aquest cap de setmana (9 i 10 de novembre) en Gerard Borrell, la Companyia Doctor Bombolla, el Clown Silvar, els Saliclowns, en Pablo SuperStarrr, els Imperfectes Klowns i el ja prou conegut Toni Albà.

A tots ells, gràcies per demostrar-nos que un altre món és possible.