dijous, 27 d’octubre de 2016

La salut de les xarxes socials



El progressiu arrelament de les xarxes socials a les societats del segle XXI ha obligat a reinterpretar la forma en que es difon i es propaga la informació. Diuen que els ciutadans han pres el control de la informació als mitjans tradicionals i que els debats que abans es produïen a les places publiques s’han traslladat a un món virtual accessible per tothom que porti un dispositiu mòbil a la butxaca.

Moviments com el “15M” o les “Primaveres Àrabs” ens han demostrat com poden ser de decisives les xarxes socials per mobilitzar les societats i permetre que se sentin unes veus que, en altres temps, eren emmudides.

Amb permís de les aplicacions de missatgeria instantània com Whatsapp o Telegram, Facebook i Twitter s’han convertit en l’aparador universal de la llibertat d’expressió per excel·lència, a l’hora que han esdevingut el caldo de cultiu per a valents de saló opinadors de tot i experts en res, on les persones de consciencia distreta es creuen amb autoritat per dir el que sigui a qui sigui quan sigui i com sigui. S’ha imposat certa impunitat i barra lliure per dir qualsevol cosa sense analitzar-ne conseqüències.

Veure com un ciutadà anònim en un moment d’inspiració hiperventilada amenaça de mort al president de Catalunya no és de rebut i exigeix que la justícia actuï per determinar els límits de la llibertat d’expressió. Sense dubte estem davant d’actituds molt greus.

Però no son menys greus les actituds d’alguns polítics que, intencionadament o inconscientment, perden de vista les línies que haurien de delimitar el seu discurs “incendiant” les xarxes amb missatges pensants i cuinats en clau partidista.

No es tracta de ser allò que en diuen “políticament correcte”, però si hi ha un col·lectiu a qui se li pot exigir, especialment, el màxim control sobre les paraules, aquests és el col·lectiu que formem aquells que, noblement, hem escollit dedicar-nos a la política. No tot s’hi val, i veure com alguns adversaris polítics fan de la intoxicació una constant, contribueix a potenciar una exaltació estèril que poc ajuda a lluitar contra la ja massa arrelada desafecció dels ciutadans amb la política.

Seria bo que cada vegada siguem més els qui no ens conformem amb seure a veure que passa, i ens aixequem contra els qui fan abús d’una malentesa llibertat d’expressió en benefici dels seus interessos aprofitant la immediatesa i l’efecte multiplicador de les xarxes socials. 

diumenge, 9 d’octubre de 2016

Fent camí entre amenaces i suspensions

Magistrats del TC a La Maestranza de Sevilla mentre es debatia l’Estatut de Miravet


El Tribunal Constitucional (TC) ha traslladat a la Fiscalia la investigació per determinar si la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va cometre algun delicte en permetre el debat i la votació de les conclusions de la comissió d'estudi del procés constituent el 27 de juliol passat. Aquesta ha estat la cirereta de l’embafador pastis que cada vegada més sovint ens serveix l’Estat dels disbarats, un pastis que, dilluns mateix, sortia del forn amb l’anunci de la petició d’inhabilitació per Mas, Ortega i Rigau. Es tracta de l’enèsima mostra de fins a quin punt son capaços de judicialitzar la política els que apel·len al diàleg de dissabte a dijous i els divendres ens amenacen des del Consell de Ministres.

Fent un desmesurat esforç de comprensió, es pot arribar a entendre que els partidaris de l’unionisme aplaudeixin aquestes actuacions del TC, però resulta especialment indignant que es pugui donar suport a determinades actuacions del Constitucional de difícil explicació des de la perspectiva del sentit comú sota l’excusa d’una mal entesa legalitat però, es legal tombar mesures destinades a millorar el dia a dia de les persones?

En els últims anys, el Parlament de Catalunya ha impulsat lleis per evitar que es talli el subministrament del servei d’aigua, gas o electricitat a les persones en situació de vulnerabilitat, perquè els bancs que tinguin pisos buits paguin una taxa o els posin al mercat, per regular els horaris d’obertura dels comerços, per evitar que a Catalunya es faci “fraking”, perquè les centrals nuclears paguin un impost que permeti destinar diners a la protecció del medi ambient, perquè el català sigui reconegut com a llengua vehicular a l’escola... Totes aquestes mesures, i moltes altres, han estat tombades per Tribunal Constitucional en considerar que hi havia un conflicte de competències. Però, si em permeteu la ironia, el millor esta per venir.

A partir del recurs presentat pel Partit Popular l’any 2010, el Tribunal Constitucional podria tenir redactat un projecte de sentencia que aixecaria la suspensió portada a terme pel Parlament de Catalunya de les corrides de toros en territori català. La base de la sentencia és que el Parlament es va extralimitar en les seves competències, considerant que qui te la potestat per fer-ho és el govern de l’Estat. El TC considera que els toros son una “festa d’una dimensió cultural especial i arraigada a Espanya”.

Es a dir que, al TC, els conflictes de competències li serveixen tant per imposar la “fiesta nacional” com per evitar que el govern de Catalunya protegeixi les famílies que no poden escalfar la llar els mesos de fred. Diuen que representa un greuge respecte la resta de ciutadans d’Espanya que prou pena tenen de tenir un govern massa enfeinat en tapar els casos de corrupció com per trobar la forma de garantir que a l’hivern no passaran fred. El TC li preocupa més protegir una festa macabra per ser “patrimonio cultural” que evitar que les famílies més vulnerables passin fred.

Us imagineu el govern italià recuperant les lluites de gladiadors en pro de la preservació del patrimoni històric?