dilluns, 24 de juliol del 2017

Delinqüents a cara descoberta i policies amb passamuntanyes



Hi va haver un temps en que els delinqüents ocultaven la seva identitat utilitzant gorres i passa muntanyes o mocadors amb els quals es tapaven la cara per evitar la seva identificació i eludir, així, l’acció de la justícia. Ara les coses han canviat molt. Ara és la policia qui ha d’ocultar la seva identitat utilitzant gorres i mocadors per tapar-se la cara però, no per eludir l’acció de la justícia sinó, possiblement, per vergonya. I és que no podem oblidar que un agent de l’autoritat no deixa de ser una “persona humana” i que, afortunadament, no tots son un Villarejo qualsevol. Son professionals que compleixen ordres, no sempre fàcils de complir. Permeteu-me que m’ho miri així, tot i el risc de pecar d’ingènua.

Amb aquesta “fila” és com dijous passat ens van sorprendre un grup d’agents de la Guardia Civil personats al Departament de Justícia, el Palau de la Generalitat i el Parlament de Catalunya. Aquesta vegada l’excusa tornava a ser el que es coneix com a cas 3%. Tant se val, la visita també podria haver estat motivada per algun compte milionari en algun paradís fiscal a nom d’algun destacat independentista del qual s’ha tingut coneixement gràcies a un informe policial que ningú ha signat. La cosa anava de gestos, de fotografies. Segurament algú hauria preferit la imatge de furgons policials a la porta del Palau amb anades i vingudes d’agents amb brillants plaques penjant del coll al més pur estil "CSI Miami", carregant capses de cartró buides amunt i avall. Però vull pensar que en alguna comissaria algú amb sentit comú i una bona dosi de seny, va preferir una cosa més discreta per donar compliment a una ordre judicial sense més escarafalls.

Ho veig i em pregunto, això és normal? No seré jo qui qüestioni si un jutge te o no motius per enviar la Guardia Civil a recollir una documentació –tot i que segurament amb un parell d’agents hauria estat més que suficient per recollir quatre papers- però no puc deixar de preguntar-me, quan tardarem a veure entrar la Guardia Civil al Congreso de los Diputados? O és que no hi ha prou motius per sospitar d’algun diputat, ex ministre d’interior, cap de gabinet de Moncloa...

I el Tribunal de Comptes, farà alguna cosa respecte als euros públics dels catalans que han servit per sufragar la guerra bruta i pagar informes falsos, per rescatar les autopistes radials de Madrid, per rescatar la banca amb 60.000 milions que han volat, per indemnitzar Castor...? Es pronunciarà respecte als euros públics dels catalans que no s'han invertit a Catalunya tot i estar pressupostats o els interessos que hem pagat perquè ens prestin els nostres propis diners tal com denunciava el president Puigdemont dissabte passat?

Que trigarà d’arribar l’1 d’octubre...

dilluns, 3 de juliol del 2017

La veritat la sabrem el diumenge 1 d'octubre



Ara fa uns dies, les corts espanyoles van acollir l’acte de commemoració dels 40 anys de les primeres eleccions democràtiques, aquelles que tenien l’origen en la campanya del “habla, pueblo, habla”. No em direu que no te delicte...

Podria haver estat una ocasió ideal per fer autocrítica de la qualitat de la democràcia a Espanya, tres dies després de sentir l’ex comissari José Manuel Villarejo explicant públicament com funcionen les clavegueres d’un Estat que continua creient en la “policia política”. Però tot plegat no va passar de l’enorme preocupació d’alguns per l’absència del rei emèrit i la condecoració a l’exministre Rodolfo Martin Villa, sobre el que es va dictar una ordre de captura internacional per crims contra la humanitat comesos durant la massacre del 3 de març de 1976 a Vitòria.

Vint-i-quatre hores després, el Parlament de Catalunya feia una demostració de millor salut democràtica, amb l’aprovació unànime de la llei que anul·la totes les sentències i processos instruïts a Catalunya per causes polítiques durant la dictadura. 63.961 processos que van afectar 3.358 persones.

Entre els del “habla, pueblo, habla” que ara ens neguen les urnes i un Parlament de Catalunya fent el que hauria d’haver fet l’Estat fa molts anys, ens queda la imatge potent i poderosa del més de mig miler d’alcaldes (entre els que vàrem trobar a faltar Ada Colau) que vàrem omplir el paranimf de la Universitat de Barcelona (UB) en una nova demostració d’unitat i de suport del món local al Govern de Catalunya.

No tenim por. Poden inhabilitar el President de Catalunya, el seu Govern, la mesa del Parlament i tots els seus diputats. Poden interrogar funcionaris en casernes de la Guardia Civil i amenaçar-nos amb una justícia administrada injustament. Però no hi ha prou presons per tancar-nos hi a tots. Dissabte, al paranimf de la UB, els alcaldes de Catalunya estàvem darrere del Govern. El dia 1 d’octubre, ens tindran al seu costat.

I com a “cirereta” a una setmana de “dragon khan” emocional, la premsa ens “obsequia” amb una nova enquesta que indica més de la meitat dels catalans volen un referèndum, encara que sigui sense acord amb l’Estat.

Diuen que hi ha veritats, mentides, i enquestes. Les enquestes aniran sortint, de mentides n’hem sentit i en sentirem, la veritat la sabrem el diumenge 1 d’octubre.