divendres, 19 de desembre de 2014

Ara no són temps de confrontació, són temps de col•laboració




Ho he dit en més d’una ocasió i em refermo. Políticament, des de fa uns anys, vivim uns moments apassionants. Si fa uns anys, algú ens hagués dit el que estàvem a punt de viure, a molts de nosaltres ens hauria costat creure-ho.

El destí ha volgut que societat civil i classe política s’uneixin en una mena d’amalgama beneïda de la que no hauríem d’haver sortit mai. Hem tornat al camí de la lluita, pacifica i decidida, en el que Catalunya camina amb pas ferm i amb la mirada posada en el somni del president Macià; “una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa”.

Els catalans han pres la paraula i han sortit al carrer per exigir als seus polítics que els garanteixin el seu dret fonamental a decidir el país volen. Un fet insòlit a la nostra història recent que ha descol·locat a més d’un. Partits que després de veure’s expulsats del govern encara no han començat les obres per refer-se, formacions nascudes com a antisistema que es fan grans dins del sistema, enquestes que donen representació parlamentària a partits que ni tant sols existeixen...

I en aquest context de legitima exigència dels ciutadans vers la seva classe política, aquells que hem escollit el noble ofici de la governança estem obligats a donar respostes. Obligats -diguin el que diguin les enquestes- a estar a l’alçada d’un país que ha dit prou a un continuisme castrador. Els temps en que ens presentàvem a unes eleccions darrera d’unes sigles incompatibles amb les de l’adversari han quedat enrere. Catalunya ens demana unitat, i és responsable obligació de tots, els d’esquerres i els de dretes, els de centre i els “outsiders”, donar resposta a aquells que en un dia d’eleccions varen dipositar a l’urna una papereta valida per quatre anys. Una exigència valida tant per aquells que ens governen des de la no tant llunyana Brussel·les, com pels qui governem des dels ajuntaments, a peu de carrer.

En aquest sentit, em sento orgullosa dels deures fets per Convergència i Unió i el Partit dels Socialistes de Catalunya de Calella.

Dies enrere vàrem renovar l’”Acord Estratègic de Ciutat”, un document que ens compromet a treballar plegats pel be dels ciutadans de Calella i que permetrà al govern municipal tirar endavant els tant necessaris pressupostos del 2015. Sense compromisos incondicionals d’estabilitat pel govern, sense acords que ens portin a un govern de coalició, sense xecs en blanc. Només pensant en el que és millor per la ciutat.

D’aquí a uns mesos, tots els partits ens posarem en “mode campanya”. El 24 de maig del 2015 ja està marcat en vermell llampant a l’agenda dels estrategues. Tots defensarem els nostres posicionaments i competirem esportivament amb els nostres adversaris. Tots desplegarem el nostre “armament” de campanya per competir els uns contra els altres. Tots criticaran allò que no els ha agradat dels darrers quatre anys de govern de CiU. És legítim. També ho farà el PSC, com ha de ser. També des de CiU farem mans i mànigues per demostrar als ciutadans com de millor és el nostre projecte davant del del PSC. Com ha de ser.


Però, com diria el mai prou admirat Miquel Martí i Pol, “amb discreció i respecte pels altres, que s'esforcen a representar dignament el seu paper. Però amb tenacitat. "Que em senti viure!" com deia en un poema. Que em senti jo. Que nedi, contra corrent, és clar, com sempre. I potser com tothom”.

dijous, 4 de desembre de 2014

M’agrada el Nadal



Sortir al carrer, aquests dies, porta implícit sentir a flor de pell la proximitat del Nadal.

Llums i guarniments anuncien l’arribada d’unes dates que, alguns, veuen amb els mals ulls del consumisme però que, d’altres, els més romàntics, veiem com uns dies per posar el comptador a zero i deixar-nos portar per les emocions. Son dies en que prenen un significat especial termes com ara família, amistat, amor... i solidaritat.

Potser és aquesta misteriosa màgia amb que ens sedueix el Nadal la que fa que tots plegats descobrim que no costa tant d’obrir els ulls i mirar, cara a cara, a una realitat sovint incòmode, i prendre la iniciativa per fer, entre tots, un mon una mica millor.

Costa descriure el que sento quan en entrar en un supermercat veig els voluntaris del Gran Recapta, atrafegats, bosses en ma, convidant tothom que entra a aportar un paquet d’arròs, de llegums... qualsevol cosa que serveixi per tornar el Nadal a aquells a qui, en una mala passada, la vida els hi ha intentat arrabassar.

Costa descriure el que sento quan veig treballar els organitzadors del “Vi per Vida”, que transformen un tast de vi en l’arma necessària per guanyar una altra batalla en la guerra contra al càncer.

Costa explicar el que sento quan veig la feina dels organitzadors de la festa del voluntariat, entestats a conscienciar-nos de la importància de dedicar una part del nostre temps a treballar per fer la vida més fàcil a aquells a qui els sobren les dificultats.

No és fàcil dir el que sento quan veig tot un país treballant a l’hora per fer gran una edició més de La Marató que, aquest any, ens recorda que la peça més important de la maquina més perfecte, el nostre cor, també pot fallar.

Iniciatives com aquestes i tantes altres que se succeeixen al llarg de l’any, ens mostren la millor cara d’una societat corresponsable, d’un país imparable... Solidaritat, voluntariat, conscienciació social...  Accions que serveixen per dir a aquells que més ho necessiten “som aquí, no esteu sols”.


M’agrada el Nadal, i m’agrada formar part d’aquest país.