dimecres, 23 de desembre del 2009

BON NADAL A TOTHOM!!

PER MOLTS ANYS, FAR !!!
Sonet commemoratiu del 150e. aniversari de la inauguracio
del FAR DE CALELLA (1859-2009)

***
Fa temps, Far calellenc que del Capaspre
vares desfer la fosca envigorit...
Fa temps que des del tron vetust i aspre
encara avui ens fas claror a la nit.

Il·lumines camins de terra i mar
com acarones la ciutat planera
i fins i tot l'estrella fugissera
hi busca un raig brillant pel seu esguard.

Si ets un gresol d'esclat per nostra vida
i a cada pas una ullada aclarida,
fes-nos costat en l'hora de la mort...

Cent cinquanta anys de simbol i guiatge
es per als calellencs goig i homenatge,
infon la teva llum a cada cor!

Josep Miracle i Collmalivern
2009

divendres, 18 de desembre del 2009

Aixecar el país


 
Per la majoria de catalanistes Catalunya està en un atzucac. Atzucac històric o enmig d’un desconcert general per alguns. Per d’altres  en una cruïlla on cal  més que mai creuer el pont. Però independentment de l’anàlisi de cadascú, hi ha quelcom que està unint al conjunt dels catalans i és l’estat de desànim col·lectiu més gran que mai en els darrers anys hem tingut respecte la nostra relació amb Espanya.

És molt possible que els percentatges de participació a les consultes populars del 13-D si són inferiors als 40 % puguin ser interpretats per alguns com una resposta feble i poc interès per la Catalunya Independent que es defensa.

Cal tenir en compte però que quan hi ha eleccions electorals bé siguin municipals, nacionals o estatals, i amb tota l’estructura institucional del govern corresponent més la presència i pressió dels partits polítics, tot just acabem amb uns nivells de participació democràtica entre els 50 i 55%. Una dada a tenir en compte. Si la participació es doblés, passant a un 60% de participació, com a mínim el vot a favor de la independència obtindria un 47% de suport. Sempre com a mínim. Per tant no cal menystenir ni reduir el pes real del moviment cívic i social que representa tot aquesta sacsejada ciutadana que mouen tants i tants voluntaris d’arreu dels País i que es comprometen amb aquesta organització en un fet tant profund com noble com és el dret a decidir en estat pur.

Les consultes populars són per damunt de tot un exercici de salut democràtica. En un moment com l’actual de desafecció política encara té més sentit que mai la participació directa ciutadana. Hi han moltes maneres d’interpretar com aixecar el País, com aixecar Catalunya. Des del compromís amb la superació de la crisi però també, doncs no és incompatible, amb el compromís per aixecar el país des de la vessant de l’èpica col·lectiva, des de la vessant de la dignitat nacional .

Aixecar el país des de l’esforç individual, des de l’esforç col·lectiu, amb realisme i serenor però sense cap renúncia nacional. En ple Segle XXI i en un món tant obert com l’actual, en una Europa que s’està forjant a cop d’episodis històrics constant, perquè Catalunya ha de quedar al marge de la seva pròpia construcció nacional ?

Aixecar el país des de la solidesa cívica que el nostre tarannà ens obliga però amb la moral col·lectiva de pertanyia a una Nació amb molts anys d’història.

dilluns, 14 de desembre del 2009

El 13-D


Quantes expectatives creades per aquest proper 13-D, dia en que 161 municipis donaran la paraula a tots aquells ciutadans que vulguin participar en les consultes sobre el Dret de Catalunya a ser independent.

En un moment com l’actual , on el desencís en la classe política és més que notòria, (només cal recordar que segons el CEO els partits polítics són considerats el tercer problema més important , per damunt del terrorisme, deu n’hi do!!!), i on malgrat aquesta realitat percebo com es mou tot un segment de població (més important de la que potser els retractors a aquesta consulta voldrien  ) que cada vegada es va fent més i més gran i que es mou de manera suau però que va fent un pòsit pro-actiu d’esperança i il.lusió. 

Pluja fina  i de la bona. Ara  no ens resulta gens estrany que homes i dones de tota edat et diuen de manera serena però vital que estan encantats de poder participar i anar a votar aquest proper diumenge.

Però com s’ha arribat fins aquí?? doncs crec sincerament que la gent percep a l’Estat Espanyol i als nacionalistes espanyols com uns autèntics provocadors per fer veure tot allò que és català com “l’anomalia catalana”. De fet ens fan sentir com l’entrebanc d’una Espanya tranquil.la. De quina Espanya ??? d’aquella que té una única nació, una única llengua i uns súbdits???

Quelcom ha canviat aquests darrers anys. La impressió que tenim els catalans de no ser compresos i a més agreujats sistemàticament pels governs tant del PP com del PSOE , ens aboca com a mínim a plantejar-nos que de cara al futur nosaltres volem decidir.

Una mostra d’aquest canvi de mentalitat és l’experiència personal que no fa  massa dies vaig viure en la presentació per part del Cercle Català de Negocis (Grup d’Empresaris per l’Estat propi) de la “Nòmina Catalana”. Un estudi on es demostra entre d’altres coses que un mileurista guanyaria mil euros més cada any si Catalunya fos un Estat.

Davant de tot això ens podem preguntar :

Ha fallat Espanya ?? vol dir que el pacte de la Constitució cobria uns primers 30 anys de convivència post-franquista ?? Ens sentim més espanyols o més europeus ?? O vol dir que en ple Segle XXI els termes de llibertat i sobirania tenen tot un altre procés??

Efectivament a l’endemà del 13-D obrirem la botiga com sempre, però repassant fil per randa la nòmina catalana.

dimarts, 1 de desembre del 2009

LA DIGNITAT CIUTADANA



És evident que aquests darrers dies l’actualitat política ve marcada essencialment pel famós editorial del 12 diaris catalans sota el títol de La Dignitat de Catalunya. La reivindicació del mot dignitat ha agafat una autèntica embranzida arran d’aquesta editorial. He assistit o participat a diverses reunions o taules rodones públiques aquesta última setmana i, independentment del que es tractava a cadascuna d’elles, la paraula dignitat era reivindicada i prenia voluntàriament una força important en els debats.

Segons la Viquipèdia la dignitat és un dret innat de les persones a ser tractades de manera justa i a reconèixer la seva vàlua en tant que humans, però en l’actual context emocional de tot catalanista que viu i pateix el nostre País, recau en aquesta expressió, la compensació a tots els dèficits que com a comunitat sociològica vivim patint d’ençà fa molt de temps.

L’editorial ha esdevingut un gran revulsiu i un generador d’emocions important i que pot permetre, també, cohesionar una adhesió comunitària que des de diferents àmbits vagi engrandint la nostra autoestima col·lectiva. El fet històric realitzat per aquests diaris ens porta a interpretar que la dignitat ciutadana havia arribat a uns límits inadmissibles per qualsevol societat. Ahir mateix, una persona em va parar pel carrer per dir-me: "Aquesta setmana m’he sentit orgullosa de ser catalana". Les "bones emocions" són molt necessàries per qualsevol projecte de País i, sens dubte, aquesta editorial ha esdevingut un gest que ha sacsejat i ha provocat que molts ciutadans d’aquells que definim com ciutadans d' "a peu" es sentin més confiats amb el nostre propi País. Confiats, orgullosos i dignes de pertanyia a aquest petit País de la Mediterrània que és Catalunya.

Alguns opinen que aquest gest és producte de la manca de credibilitat dels partits polítics però, al meu entendre, una societat forta és aquella que batega i es compromet, de punta a punta de cada racó, de cada sector o àmbit i que encoratgen, empenyen i recolzen quan escau els representants polítics. La dignitat ciutadana aquests darrers dies ha crescut de manera notable i amb ella les emocions col·lectives de molts i molts ciutadans catalans. L’editorial La Dignitat de Catalunya ha esdevingut l’editorial de les emocions renovades. Ciutadà digne, País dignificat. Que així sigui!

Article publicat al TRIBUNA.CAT

dijous, 26 de novembre del 2009

La dignitat de Catalunya

Em vull sumar a l'editorial conjunta que avui han publicat els diaris catalans sota el títol "La dignitat de Catalunya" i que us he transcrit a continuació:

La dignitat de Catalunya
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

dilluns, 23 de novembre del 2009

QUASI TOTS ELS POLÍTICS SOM IGUALS !



El dimecres 18, vàrem celebrar a la Cooperativa un acte unitari en defensa de la política. El va presentar el blocaire Josep Barri, crec que ara ja es diu Josep Vilapou, i vàrem participar els caps de llista de les darreres eleccions a Calella, en Vila, PP, en Jaume Puig, ERC, en Josep Maria Juhé, PSC, i jo mateixa.

He d’agrair la presència i participació de tots plegats. L’acte tenia com objectiu defensar que en la política, els polítics som quasi tots iguals. A Catalunya 947 ajuntaments, més de 8.900 regidors, quasi tots iguals. Quasi tots entregats a la feina de millorar els seus pobles i viles, a millorar la condició de vida dels seus ciutadans, a lluitar per un futur millor de les noves generacions. Podem dir exactament el mateix del conjunt de l’estat espanyol. 9000 ajuntaments, més de 65000 regidors, i quasi tots iguals, honestos, treballadors, il·lusionats, emprenedors. Tots, amb encerts i errors.

Aquest era l’objectiu de l’acte unitari. Els que venim de lluny en això de la democràcia, els que la vàrem descobrir abans de que existís al nostre país, sabem i entenem el que són els actes unitaris. Són actes per buscar allò comú, allò que ens uneix, i que en l’acte de dimecres era la vocació de servei a la nostra comunitat. Des de posicions diferents, algunes vegades oposades. Però dimecres tenia que ser important els elements comuns de les forces polítiques diferents.

Gràcies doncs a aquells que així ho varen entendre. Llàstima que no fóssim tos. Gràcies a les persones que varen voler acompanyar-nos, a la Llopasfera i en vilapou per la organització, i gràcies especialment a aquells que varen entendre, que quan parlem de la nit del franquisme, allò de “cualquier tiempos pasado fue mejor”, és una autèntica fal·làcia, una atac d’amnèsia i un insult a la intel·ligència.

Així doncs, com diu el titular, quasi tots els polítics som iguals. Honestos, pencaires, voluntaristes i sobretot implicats.

dimarts, 10 de novembre del 2009

Catalunya, un país políticament en decadència?



El nostre País fa dies que es mou entre el desconcert i la incredulitat davant diversos esdeveniments que estan succeint. Al Cas Millet, se li ha afegit el Cas de Sta. Coloma, anomenat Pretòria.

Certament, no són bons moments per la política ni pels polítics evidentment, però està Catalunya en un procés de certa decadència ??? .

És evident que darrerament hi ha moltes notícies sobre Catalunya que no són bones. Catalunya no és un paradís terrenal, però tampoc és el femer en que alguns la volen convertir , tal i com deia l’Artur Mas la setmana passada en el Fòrum Economia de Madrid.

Llegim també que segons els darrers sondejos del CIS la ciutadania percep els partits polítics com un problema més greu que el propi terrorisme. Increïble!!

Estic convençuda que el  tacticisme partidista potser massa sovint protagonista per part de les formacions polítiques ens aboca a no mesurar les necessitats més immediates per part dels ciutadans. Massa sovint els càlculs són electorals i no donar resposta als problemes que té la majoria de la població.

La gent reclama respostes de la política i per tant segur que hem de corregir mecanismes de funcionament  que ha fet que el tarannà generalitzat dels actors polítics siguin interpretats únicament com una estratègia partidista i de manera constant. 

Ara bé, també crec que ens hauríem de preguntar el perquè sempre la notícia és la “bronca” política. Hi ha molts més moments d’entesa entre partits dels que els propis mitjans reprodueixen. Aleshores qui fa el relat real de com som i com actuem? Qui prioritza el que és més important explicar? La imatge dels polítics  és únicament responsabilitat d’ells?.

El relativisme, el “tantsevalisme” instal.lat a la nostra societat porta també a la destrucció del propi País . L’increment dels drets per damunt dels deures , tensiona també en bona part l’equilibri de les diferents parts que cohesionen una societat.


Soc una persona que defenso una societat sana i que aquesta cal basar-la sobre la presumpció d’innocència, no la de culpabilitat.La desconfiança i el masoquisme català no ens portarà enlloc.

És segur que nosaltres els polítics hem de corregir i si cal demanar disculpes en allò que no s’hagi fet correctament. Sempre es diu que en moments de crisi (de confiança i de valors) també pot sorgir una bona oportunitat de regeneració política i regeneració ètica.

Com es fa aquesta regeneració ?? amb un lideratge polític fort, amb dignitat de País, promovent un canvi en  l’exercici de fer política i sobretot donar resposta a les problemàtiques dels ciutadans , per exemple, la crisi econòmica, l’autèntica decadència (econòmica) del nostre País.


Amb tots aquests elements estic convençuda que la decadència que es percep per manca de pèrdua de lideratge polític i d’autoritat moral recuperarà sens dubte aquest desànim generalitzat que potser alguns els interessa que s’instal.li a Catalunya.

dilluns, 2 de novembre del 2009

EL PITJOR MOMENT DE LA POLÍTICA

Els darrers dies tots els que estem directament implicats en la política ens trobem, sincerament, desconcertats. Als fets del Palau de la Música i de la Fundació de l’Orfeó, el cas Millet, ara hem d’afegir-hi una trama de presumpta corrupció que implica un mínim de empresaris, alcaldes i regidors vinculats com a mínim a tres partits polítics.

A més, alguns d’aquests empresaris han estat alts càrrecs en el govern de la Generalitat i militants, encara que sense càrrecs de responsabilitat, des de fa molts anys, a Convergència Democràtica de Catalunya, el meu partit.

He de reconèixer que he estat força afectada aquests darrers dies sobretot per l’impacte de credibilitat de la funció pública que tenim els polítics i que ha quedat clarament minvada amb aquests esdeveniments.

La gran majoria de persones de tots els partits polítics que treballem de manera honesta, honrada i constant en defensa d’un projecte de comunitat, de ciutat i de País ens hem vist observats amb desconfiança i allunyament.

A les 48 hores de saber-se les detencions vaig participar en un programa televisiu en directe al Canal Català a on érem representades totes les forces polítiques i on totes les trucades telefòniques que varen sortir en antena, van ser d’una agressivitat, acritud i desconfiança envers tots els polítics que em va afectar profundament.

Segur que fallem en quelcom. El tacticisme partidista potser massa sovint protagonista ens aboca a no mesurar les necessitats més immediates per part dels ciutadans. Però segur que TOT és culpa nostra ???

Ens haurem de preguntar el perquè sempre la notícia és la bronca política. Hi ha molts més moments d’entesa entre partits dels que els mitjans reprodueixen. Aleshores qui fa el relat real de com som i com actuem? Qui prioritza el que és més important explicar? La imatge dels polítics només és responsabilitat d’ells?.

I de l’altra banda el Jutge Garzón , molt qüestionat sobre la seva capacitat d’impartir i de garantir una justícia democràtica ? Un breu repàs.

Durant els jocs olímpics del 92, va empresonar joves independentistes acusats de terrorisme, i que mai han estat jutjats. Quasi va ser una operació preventiva, com ho feia el franquisme en les visites del dictador a Catalunya que provocaven un seguit de detencions a les files nacionalistes i de l’esquerra.


La seva capacitat de protagonisme, il·limitat, l’ha portat a cometre errors de dimensions importants. El nacionalisme basc en té incomptables proves. L’asseguradora CAHISPA, per exemple, amb intervenció inclosa de l’empresa, segrest de material i ordinadors, per arxivar la causa sense ni judici al cap d’uns mesos. Quins mals incalculables no ha causat aquest jutge ?

Enguany, el Tribunal Suprem l’ha imputat per un delicte de PREVARICACIÓ, per declarar-se competent en “la causa por las desapariciones forzadas durante el franquismo”.

La llei ha d’actuar amb tota la contundència contra els culpables dels delictes de CORRUPCIÓ, PREVARICACIÓ, etc. I sincerament encara més quan el que tenim davant són funcionaris, càrrecs electes, servidors públics. Per això el codi penal preveu un seguit de delictes que solament les persones que ostenten aquestes condicions poden cometre. Però compte de fer d’aquests episodis un circ romà, un circ mediàtic , d’escarni públic abans de ser jutjades les persones afectades.

L’espectacle en directe que es va donar de l’emmanillament dels presumptes culpables recollint les seves pertinences és digne de Reality Show tipus “Gran Hermano“. De debò creu algú que això fa digne el nostre sistema democràtic.

Jo sincerament no. Com us deia personalment crec que és el pitjor moment de la política.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

JUHÉ, ALCALDE DE CALELLA? O PRESIDENT DEL CONSORCI TURÍSTIC?

Els que vivim a Calella, sabem de la importància de treballar permanentment en la recerca de noves propostes per la nostra Ciutat turística i que en l’actual context de la situació econòmica més la pròpia conjuntura del sector turístic fa molt difícil garantir propostes de qualitat que permeti reinventar-nos com a destí turístic .

La prova esportiva de la Challenge ha estat una autèntica oportunitat tant les competicions del mes de maig com del passat 4 d’octubre que en diferents formats han permès dues coses.

La primera és, aconseguir que una proposta com és aquesta competició esportiva internacional, esdevingui , un autèntic repte no únicament pels organitzadors i ajuntament, sinó també pel conjunt de la ciutadania que molts d’ells han acabat sent part important com voluntaris o animadors improvisats pels carrers de Calella.

La segona és l’oportunitat que dona una competició d’aquell nivell de poder consolidar-nos com destí turístic-esportiu. Els 1.800 esportistes més les seves famílies passejant pels carrers i omplint els nostres hotels i comerços donaven una molt bona imatge per un destí moltes vegades injustament tractat per alguns mitjans de comunicació. Davant d’això com és possible que l’Alcalde de Calella, pretengui “regalar” la competició de la Half Challenge que es celebra el mes de maig a una altra població del Maresme?

Les raons exposades d’exercir una “solidaritat amb altres municipis de la comarca” o que el “Maresme se la faci més seva” les considero absolutament inconscients. Com és possible que tenint en compte que Calella ha perdut en els darrers anys les trobades del Rockabillys , els Psycobillis , el Campionat Estatal dels dards, per donar només alguns dels exemples que permetien complementar i desestacionalitzar l’oferta turístic (i amb ella bona part de l’economia productiva de la nostra ciutat ) ara ens puguem permetre cedir un esdeveniment d’aquestes característiques cap alguna altra població.

Solidaris, Generosos amb qui ??? amb la comarca ?? Em preocupa la insolidaritat i la poca generositat que exerceix l’Alcalde Juhé envers els ciutadans i empresaris de Calella, doncs ells veuen com dia a dia, és més i més difícil superar les dificultats i entrebancs de subsistir econòmicament. Aquesta decisió de l’Alcalde és errònia, equivocada i per damunt de tot no respon a una decisió d’un Alcalde que defensi els interessos de la seva població. Ha prevalgut aquí el seu paper de President del Consorci Turístic del Maresme, abandonant el paper d’Alcalde. Molt greu al nostre entendre.

Hi ha un altra aspecte que lamentem molt, com principal grup polític a l’ajuntament i malgrat estar a l’oposició hem ajudat en tot aquest procés de consolidar la Challenge a la nostra Ciutat, bona prova d’això són els 100.000 € que com a Senadora vaig aconseguir, també totes les reunions que ha participat el regidor Albert Torrent per col.laborar en l’organització, i després resulta que d’esquenes a tothom (de Calella) l’Alcalde Juhé estava “treballant” per què la Half Challenge se’n vagi de la nostra Ciutat.

No és això companys, no és això................

dimarts, 13 d’octubre del 2009

DE LA CROSTA NACIONALISTA A L’ESCORÇA ESPANYOLISTA



Ja fa temps que l’inefable Diputat del PSC Joan Ferran va iniciar la seva creuada política particular al definir als periodistes de Catalunya Ràdio i TV3 com la “crosta nacionalista” que calia superar.

Aquesta creuada personal ( amb el vist i plau de la direcció del PSC) va marcar full de ruta amb la presentació del llibre “La Crosta Nacionalista” que el mateix Ferran va presentar fa uns mesos.

Dit i Fet , cada cop més , la Ràdio Nacional de Catalunya i TV3 van perdent , al meu entendre, un perfil de mitjà públic de Catalunya. Sovint ens trobem que notícies estrictament de Catalunya , són mencionades en un tercer o quart ordre en el desenvolupament dels informatius. Avui per exemple, he escoltat una òpera a Catalunya Música que era conduïda en castellà!!!, Potser per ser el dia de la Hispanidad??
La Ràdio Nacional de Catalunya hi ha hagut una depuració de professionals (Bassas, Basté Clapés, etc ) i aquest fet ha provocat que aquest mitjà hagi perdut el lideratge que ha tingut al llarg de molts anys .
L’espanyolització de TV3 és constant,els informatius de TV3 han augmentat molt l’ús del castellà i el mal ús del català cada cop és més preocupant .La manca de pluralitat i neutralitat cada cop és més escandalosa dos exemples :
El primer, segons una informació facilitada pel CAC (Consell Audiovisual de Catalunya ), es demostra que al 2003, l’últim any de govern de CiU, la presència de notícies relacionades amb el Govern de la Generalitat era d’un 60% i la presència de l’oposició un 40%. I ara, les dades que hem obtingut apunten que la presència del Govern als informatius és d’un 80% i la dels partits de l’oposició un 20%.
El segon, el vaig poder contrastar jo personalment, el passat 9 d’octubre el Diputat de CIU Josep Rull va fer una roda de premsa per denunciar problemes greus amb la Línea 9 i l’ocultació per part del govern de l’aturada de la tuneladora fa gairebé 6 mesos i això representa per cada dia d’aturada un sobrecost molt important, doncs el telenotícies de TV3 va sortir 4 cops el PP i 3 el PSOE , amb notícies amb clara referència a la situació política a Espanya , cap menció a la Roda de Premsa que havia fet CIU i l’espai dedicat al nostre País va ser cobert únicament pel Cas Millet , que evidentment és obligat , però a Catalunya passa quelcom més que això.


El què deia , el full de ruta marcat per Joan Ferran i el PSC va complint-se cada cop amb més rotunditat, el que ell anomena “La Crosta Nacionalista” va desapareixent per convertir-se en “l’Escorça Espanyolista”.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

MONTILLA, UN PRESIDENT DESAGRAIT ??

Aquesta setmana passada hem estat testimonis del debat política general a Catalunya . Vivim moments de gran desencís de bona part de la ciutadania envers els polítics i ens reclamen que no fem partidismes i que estiguem a l’alçada de les circumstàncies difícils que estem vivint.

Doncs bé, vaig assistir a aquest Debat amb la mateixa emoció que tinc sempre quan el protagonisme absolut de l’esdeveniment és el debatre el propi País i vaig tenir la impressió que el dogmatisme i la caricatura fàcil enfront als adversaris pot molt més que qualsevol situació delicada com l’actual.

El President Montilla es va trobar un Cap de l’Oposició que a un any de les eleccions catalanes , li oferia diversos pactes per lluitar contra l’actual crisi. Donava la impressió que els papers s’havien intercanviat: Mas feia de President , oferint un pacte de lleialtat i compromís envers al País i el President Montilla feia de Cap de l’Oposició “convencional” aquells que sempre diuen que NO per tacticisme polític.

Personalment vaig veure un Artur Mas generós i amb la suficient dignitat política i institucional per no escatimar esforços atès els temps que vivim.

Va oferir diversos Pactes:
1)Aprovar el Pacte Nacional d’ Infrastructures al Parlament
2)Front Comú des de Catalunya per evitar la pujada d’impostos
3) un pla d’austeritat
4) liderar des de Catalunya les grans reformes laboral i energètica.

I quina va ser la resposta del President Montilla ?? caricatura de l’adversari, dogmatisme ideològic i arguments partidistes constantment. Ni una sola de les propostes de l’Artur Mas, va merèixer una reflexió i debat en profunditat.

De fet, el President Montilla va mostrar més que mai la seva debilitat institucional recorren a tòpics i simplificacions per sortir de puntetes d’aquest debat, que una vegada més les crosses polítiques d’ERC i ICV li permeten caminar cap al final de la legislatura.

Així doncs, quan parlem de desafecció política i alguns sociòlegs, periodistes i contertulians i població en general ens reclamen gestos d’aproximació en la contesa política, entenc que volen expressar que calen mostres clares de generositat entre els adversaris. Els hi puc assegurar que aquests gestos de generositat política varen existir en aquest Debat per part de l’Artur Mas.

dilluns, 28 de setembre del 2009

QUI TRENCA LA CONSTITUCIÓ?

Fa uns dies en un dinar per temes vinculats a la família, un amic – conegut, capità de la benemèrita, ens posava en dubte diversos valors. “La llengua oficial de l’estat és el castellà”, em deia, i jo li afegia tal i com diu la constitució, “sense perjudici de les llengües pròpies dels territoris....”

Vaig haver-li de repetir diverses vegades el mateix, davant del seu repetitiu i potser interessat oblit. D’altres tòpics varen sortir a la conversa, com per exemple que un estat amb 20 governs no és viable, etc.

Aquestes argumentacions estan en el dia a dia del debat polític de Madrid. Aquests arguments són una agressió a la nostre línia de flotació de la constitució espanyola. Per les persones nacionalistes com jo, els nostres lligams amb l’estat passant de manera exclusiva per el més estricte respecte a tots aquests valors. Els valors de la lletra i l’esperit de la constitució.

A partir de l’any 1992, amb la primera no majoria absoluta del PSOE, el partit Popular va començar a atacar aquesta línia. Desprès amb la victòria en minoria del PP, aquestes amenaces es varen ralantitzar fins a l’any 99 en que obté majoria absoluta. Son els anys d’atacs constants a les competències de la Generalitat. Ara cultura. Ara ensenyament amb un nou pla d’estudis, ara alló altre. Les victòries del PSOE, no han variat aquestes agressions a la nostra petita sobirania. La llei de la dependència, polítiques de vivenda, la tercera hora del castellà, fins i tot temes de sanitat. Qui ha trencat doncs l’esperit de la constitució? Des de Catalunya es va respondre amb més radicalitat amb uns bons resultats electorals per part d’ERC.

Avui a la vanguardia m’he sentit encara més consternada com una persona de la trajectòria de Kepa Aulestia parli de la “minoria de arrastre” per referir-se a com s’ha volgut trencar des de Catalunya amb la consulta popular d’Arenys de Munt el marc estatutari. Ara resulta que serem els catalans els que em trencat el pacte constitucional. Quina barra !!!!

Mai m’he destacat per tenir actituds radicals en temes nacionals, però cada dia es fa més difícil acceptar, crec que per molts catalans, aquesta segona o tercera lectura de la constitució, que ens situa, essent molt optimistes amb les mateixes competències que podria tenir una Diputació, però lluny de les aspiracions d’autogovern.

El pitjor de tot seria, que els catalans que agradi o no, varem ser capdavanters en la lluita per la democràcia, un dia pensem que ens varem equivocar. I que més que democràcia i constitució el nostre problema era el de la sobirania com a poble. I això, amb aquestes actituds cada dia hi ha més catalans, no se si pocs o molts, però cada dia més que ho viuen així.

Quina és “la minoria d’arrastre” a Espanya, senyor Aulestia?

dimarts, 22 de setembre del 2009

II Premi Blocs de Maresme

Diari Maresme, amb motiu de la celebració del seu tercer aniversari, ha organitzat el "II Premi Blocs del Maresme".
Hi ha quatre premis repartits en les mateixes categories que té el diari: Societat, Política, Cultura i Esports. De cada categoria, hi ha cinc finalistes escollits per membres d'aquest mitjà de comunicació i un jurat creat expressament per aquesta convocatòria. Del 21 de setembre a l'1 d’octubre, tothom que ho vulgui, (un vot per IP) pot votar, un sol cop, un bloc de cada categoria.
En la categoria de Política com a finalista es troba aquest bloc, el meu bloc, vull agraïr a Diari Maresme la creació d'aquests premis i a tots els membres del jurat el seu reconeixement a la dedicació que suposa mantenir un bloc viu, i també desitjar molta sort als altres finalistes.
Si voleu podeu votar pel meu bloc en aquest link: votar

GRÀCIES!

dilluns, 14 de setembre del 2009

CONSULTA POPULAR A ARENYS: QUE NO ENS POSIN AIGUA AL VI!

La consulta popular d’Arenys de Munt té el valor que té. Una consulta oberta, democràtica, popular, on tothom s’ha pogut expressar de manera lliure.

La participació dels veïns d’Arenys certament no ha estat del tot espectacular, com tampoc ho va ser d’espectacular d’altres consultes i per això, si no podem cantar cap victòria, que tampoc ningú ens vulgui endossar una derrota.

El resultat dels que hi ha participat ha estat però abassegador a favor de la independència del nostre país (96,4%). I aquí cal fer la lectura correcte. Si amb el referèndum de l’estatut, les forces que el vàrem recolzar no podíem acceptar que ningú ens sumes els no i les abstencions per desqualificar la “nostra carta magna”, que ara ningú faci el mateix. Que no ens facin trampes !!

Aquesta consulta ha obtingut uns 100 i escaig vots més favorables que no pas l’Estatut. Que ningú, ningú faci trampes. Estic convençuda que no tots son vots contraposats. Molta gent que va votar a favor de l’Estatut ara ho ha fet a favor de la independència. El que queda clar, crec, és que una part del nostre poble, si vota en llibertat, no té por d’assolir els màxims nivells de sobirania i autogovern. És més, ho desitja sincerament.

El percentatge de participació que no enganyi ningú. Han votat els que han volgut votar. Si la comissió organitzadora no hagués volgut deixar votar els menors de 18 anys ni els que no tenen la nacionalitat administrativa per votar, els percentatges de participació haguessin estat encara més importants.

Com a reflexions finals. Els partits polítics hem de fer una reflexió serena sobre els moviments de la societat civil. Una part de la societat civil està prenent la iniciativa a TOTS els partits nacionals. A tots. Partits que en aquests moments no estem donant resposta a les legítimes aspiracions de una part important i significativa del nostre poble.

El que ha passat a Arenys representa una part de l’expressió de Catalunya. No de tota. Però que ningú menystingui el que ha passat. La caverna espanyola, la de dretes i la d’esquerres també la del senyor Montilla ja s’afanyen a dir que el nacionalisme sobiranista a Catalunya és una minoria i que això d’Arenys és una agressió al poble català no nacionalista.

A Espanya no entenen res de res. O entenen massa.?

dilluns, 31 d’agost del 2009

SANT TORNEM-HI!

Feia anys que no podia gaudir de quasi un mes de vacances. He intentat aprofitar-les amb la família, els amics, algun llibre, fer les feines domèstiques per les que no tenim mai temps, i passar alguna ITV personal. Ah, i deixar-me acaronar per la mandra. I aquest agost, sense voler-ho, per una calor intensa i pesada.

Ara sant Tornem-hi. És un sant pel que no tinc especial devoció, doncs el voldria amb característiques diferents.

Tot i les vacances, amb els companys dels grup municipal hem coincidint, a aquesta o aquella festa, a la platja, etc.

Hem preparat temes vinculats amb la nostra tasca a l'ajuntament. L'article per l'Estela, el nou curs polític, els temes importants desprès de passar mitja legislatura municipal, etc.

Tot i les vacances he pogut parlar amb empresaris locals sobre el futur del turisme, les dificultats d'algunes empreses per la crisi i la situació del nostre municipi.

Sincerament, no voldria entrar a sac, però la situació del nostre municipi i del nostre ajuntament és molt alarmant. Per exemple, la neteja de carrers i places que era un tema en la nostra agenda de treball, ja està a la xarxa de la mà de Vilapou, amb anotacions al Facebook i al seu bloc personal. Però podríem parlar de les obres de la Riera, o del carrer llarg, o de sancions als vianants per part de la policia local, o.....

Tot això a Calella. A Catalunya haurem d'encarar el darrer any de legislatura i us asseguro que serà molt i molt dur (crisi, finançament, sentència, eleccions, etc). I a Espanya la crisi econòmica i les propostes del senyor Zapatero que com diu avui el diari la Vanguardia, el problema és que ja ningú es creu ni el que diu ni tot el contrari. (Per cert, encara no he trobat un taxista de Madrid que el defensi. Per sort molts tampoc defensen al PP)

En fi, que el que m'espera (ens espera a tots) és per agafar-ho amb calma, no fos cas que abans de final de setembre ja estiguem esperant el Nadal.

Bona feina a tothom.

dilluns, 3 d’agost del 2009

US DESITJO BONES VACANCES

US DESITJO BONES VACANCES
amb un poema de Jordi Cienfuegos en homenatge a Vicenç Ferrer i recitat meravellosament bé per la Txell Botey en l'acte d'homenatge de la Sala Mozart.

AMB UNA BICICLETA I UN SOMRIURE
(EN RECORD DE VICENÇ FERRER QUE VA ENCOMANAR UN SOMNI I MILIONS DE SOMRIURES)

Sovint la terra, l’aigua, les llavors i la sort
Estan mal repartides i sovint
Un equilibri interessant i injust
Domina la balança i en la necessitat
A l’amor no li surten els comptes.
Si és la sal de les llàgrimes que crema
Els brots del cereal abans no puguin
Omplir de pa una boca, si la fí
Determina el principi d’una vida
Abans no pugui ser, no pot ser que
Hom tanqui els ulls i accepti o pregui i calli
Mentre espera un miracle, no si pot
Ser el miracle mateix.

Creieu-me si et dic que el món es pot canviar
Amb una bicicleta i un somriure,
Amb les mans buides i lleugeres com l’aire
I el cor ben ple, ben sòlid, i ben ferm
Com una roca enmig d’una tempesta.

dimarts, 28 de juliol del 2009

QUAN QUEDEN LES CENDRES.....

De manera intencionada he esperat fins avui –dia que el Conseller Saura ha intervingut al Parlament - ha fer valoracions sobre el foc d’Horta de Sant Joan i de la tragèdia que representa la pèrdua de 5 bombers.

He de reconèixer que em va afectar de manera molt , i molt especial, no únicament per la meva amical i estreta relació amb molts dels professionals de prevenció i extinció d’incendis sinó també per la coneixença i estima profunda que tinc al Director del Parc Natural dels Ports, Rafael Balada i també a diversos alcaldes d’aquelles contrades i als quals, vaig tenir el privilegi de poder-los conèixer en la meva etapa de Directora General de Medi Ambient quan parlàvem de la creació del Parc Natural.

Han estat dies de foc i flames persistents, informacions contradictòries i un cert soroll mediàtic , que agitava encara més l’ambient. Tanmateix el Conseller Saura ha tingut una cosa que no havia tingut mai cap altre Conseller en aquestes circumstàncies i que és cap crítica de formació política de l’oposició sense escoltar-lo abans en seu parlamentària.

Jo personalment vaig “patir” la celebració de dos Plens parlamentaris extraordinaris (agost 94 i 98 ) per donar comptes d’incendis importants que havien tingut lloc en aquells anys perquè l’oposició de llavors (PSC; ICV; ERC i PP) exigien explicacions quan encara cremaven els boscos, ara aquests mateixos , bàsicament PSC-ICV i ERC reivindiquen el caràcter mediterrani del clima per justificar determinats fenòmens climatològics que ens passa al nostre País.
Benvinguts a la realitat ¡ ¡ ¡ ¡

L’assetjament polític que varem patir , quan nosaltres estàvem al govern és indescriptible (veure Memòries President Pujol ), davant això nosaltres com a formació política amb experiència i responsable davant fets greus hem preferit fer les valoracions quan el foc fos apagat i les explicacions dels responsables polítics donades.

La meva valoració de la compareixença del Conseller Saura és la següent :
1.-Instrumentalització política del cos de bombers, utilitza la tragèdia per amagar la responsabilitat política

Ningú qüestiona el treball i la professió d’aquest cos, el que plantegem és si aquest col.lectiu tenia tots els instruments necessaris per fer front, per exemple: perquè s’han eliminat torres de güaita ?? Perquè el Parc de Bombers d’Horta de Sant Joan, fa 2 anys que està tancat, tenint en compte a més que hi ha un Parc Natural amb 17.000 Ha.?? Perquè no explica la reducció de recursos que arran de les finances de la Generalitat ha patit aquest cos ??? Perquè no informa de que el col.lectiu de bombers d’aquesta zona fa 6 mesos li varen demanar una reunió per manifestar la seva preocupació per la manca de recursos ???.

2.-Dades inexactes de coordinació de la situació i operatiu.

Hauria de fer públic els mapes que elaboren els Agents Forestals i que cada 2 hores es van actualitzant a on ja indicaven el canvi de vent brusc i contundent.
Si el foc s’inicia amb un llamp de 6 dies abans, com és possible que ningú veiés la cortina de fum, potser té a veure que no hi havien els recursos de prevenció en actiu ??
Segons testimonis d’aquests municipis que estaven en el lloc de comandament, els helicòpters es queixaven de que no se’ls hi donaven les coordenades ??
Perquè no poden fer públic la transcripció d’aquestes cintes ??
3.-Poc respecte institucional als Alcaldes afectats.

Al llarg d’aquests dies s’ha marginat sistemàticament als alcaldes, al no donar la informació de primera ma de tot el que estava succeint.
No crec que hi hagi un sol Alcalde d’aquest País què no exigeixi major contundència en aquests episodis. Jo recordo diferents alcaldes de diferents partits i mai havíem respòs amb una incomprensió i manipulació tant gran, com ha fet Saura i Boada en aquest incendi, assenyalant a l’alcalde d’Horta de Sant Joan com un irresponsable, criminalitzant-lo davant el cos de Bombers.


No vull insistir més , m’entristeix molt tots aquests episodis , m’entristeix doblement pel que representa d’enorme tragèdia per la pèrdua de 5 bombers d’un cos d’èlit que va ser creat fa 10 anys i també per la desfeta del patrimoni natural d’un paisatge tan meravellós com és els Ports

Ara que només queden les cendres, espero que aquests que en aquelles èpoques ens deien de tot, els hi hagi servit per madurar personal i políticament davant situacions molt difícils, tot i que pel que he vist, la voluntat de manipular no els ha abandonat malgrat les circumstàncies tant greus.

dilluns, 20 de juliol del 2009

QUE CELEBREN?

Cliqueu sobre la imatge
He deixat passar uns dies per comentar tota aquesta qüestió del finançament.
Comprenc que per la majoria dels ciutadans els hi resulta molt difícil saber exactament quines són les quantitats que de debò indica l’acord del finançament.

A part del fons d’aquesta qüestió també vull comentar la forma en que han encarat el tripartit l’anunci del suposat i “privilegiat” finançament .

Davant l’anunci del Govern Tripartit i des de la nostra posició cal puntualitzar el següent:
  • Una de les principals raons per les que es va fer l’Estatut va ser per aconseguir un finançament just per Catalunya.
  • L’acord PSOE-Tripartit incompleix l’Estatut. El 50% dels articles de finançament.
  • L’acord no compleix amb la xifra que es després de l’Estatut (5.630 M€): rendiment íntegre de la cistella d’impostos.
  • La Vice-Presidenta Salgado no confirma ni desmenteix les xifres del tripartit, no explica quines comunitats estaran per sota de la mitjana; els % que diu que tindran totes les CCAA suma més de 100.
  • L’acord no compleix amb el model: bilateralitat, cistella d’impostos, esforç fiscal de cada comunitat, es rebutja el criteri d’immigració, principi d’ordinalitat, consorci tributari.
  • Salgado reconeix que el model és gairebé igual al que va proposar Solbes el desembre, com és que ara el tripartit l’accepta?
  • Com pot ser que ERC que va dir no a l’Estatut per insuficient ara accepti una retallada? La clau del poder ha passat per davant.
  • Només he fet repàs d’algunes de les qüestions més importants, però sense acritud, sense irritació ni crispació tenim TOT el dret ha poder discrepar i dir NO a aquest finançament
La maquinària governamental del tripartit volen intimidar a CIU amb una propaganda desqualificant i molt intensa a tots els mitjans de comunicació, però insisteixo sense irritacions, sense crispacions diem un NO per responsabilitat amb Catalunya i els catalans, aquest finançament deixa una Catalunya hipotecada. Així doncs què celebren?

més informació:
-
Declaració pública del President Jordi Pujol sobre l'acord de finançament
- Article d'Elisenda Paluzie
- Escolta la tertúlia de RAC1 del dimarts 14 de juliol, amb Xavier Sala Martín, José Antich, Gemma Calvet i Josep M. Solé i Sabaté.
- Article de Víctor Alexander a l'e-noticies
- Article de Víctor Alexander al Singular Digital
- Consideracions d'Òmnium Cultural sobre l'acord de finançament
Enllaç

dilluns, 13 de juliol del 2009

ZAPATERO: IGNORÀNCIA O DEMAGÒGIA?

Aquests darrers dies el President Zapatero ha explicitat clarament la seva posició respecte a la Central Nuclear de Garoña. Pròrroga fins el 2013 per tancament definitiu posteriorment, malgrat l’informe del Consell de Seguretat nuclear favorable a una pròrroga de 10 anys.

Dir d’entrada que aquest és un debat molt i molt profund que massa sovint el simplifiquem amb la dicotomia de Nuclears Sí o Nuclears No, però més enllà del necessari debat sòlid i rigorós que escau sobre les necessitats energètiques, voldria fer un repàs a l’argumentari exposat per part del President Zapatero en el moment de justificar la seva posició :

1.- “En el mundo solo hay 6 centrales nucleares que tienen un escenario de prórroga para sobrepasar la edad de 40 años” (va afirmar)
La realitat és que en el món hi ha actualment 58 centrals funcionant amb permís per operar fins els 60 anys ( 54 a E.E.U.U; 4 a Suïssa i 1 Holanda ).

2.- “Solo hay una Central Nuclear en construcción en el mundo “
La realitat és que en el món hi ha actualment 50 centrals en construcció (Japó 3, Argentina 1, Eslovàquia 2, Finlàndia 1, Rússia 8 ,Xina 14,Romania 3,India, 6 etc ).

3.- “El coste de producción de la energia nuclear es hoy más barato, pero el coste en el sistema eléctrico no, porque se determina por el coste marginal, de manera que un KWh de energia nuclear y un kWh eólico al consumidor le cuesta exactamente igual “
La realitat és que el cost de generació elèctrica (MWh) el 2008 ha zigot de (Nuclear 35€; Cicle combinat 60€; Eòlica 80€; Fotovoltàica 400€).És cert que caldria afegir-hi els costos de tancament d’una central nuclear, però sempre la retirada de qualsevol energia base com la nuclear sí que afecta al preu marginal del sistema perquè ha de ser substituïda per energies més cares.


No es poden tancar centrals quan hi ha projectes per connectar amb les centrals nuclears de França perquè subministrin energia a l’Estat Espanyol. És de vital importància obrir el debat sobre el futur energètic , no es pot prioritzar interessos electorals enfront interessos de caràcter general.

La desinformació o indocumentació no és bona per res , però molt menys per prendre decisions tant i tant importants com és aquest de l’energia.

Cal una proposta equilibrada que asseguri energia en el futur i a on les energies renovables han de tenir també un paper molt i molt destacat, però amb desinformació, dogmatisme ideològic i manca de voluntat per fer un debat sòlid i profund no donarem solucions a les necessitats reals de la nostra societat.

Així doncs el President Zapatero, ignorància o demagògia?

dilluns, 6 de juliol del 2009

Convergència Solidària

D’encà el 10 de novembre del 2008, Artur Mas, Felip Puig, Josep Lluís Cleries i jo mateixa, ens hem reunit amb entitats socials del tercer sector. Convergència observa que la crisi està passant factura en molts àmbits de la nostra societat, no tant sols econòmics i empresarials sinó també, i de forma molt dura, socials. És per aquest motiu que els dirigents convergents creiem que les iniciatives que es puguin presentar en els diferents àmbits parlamentaris no serien prou eficaces si, prèviament, no hi ha reunions amb els sectors per escoltar les seves necessitats, traslladar-les a les cambres parlamentàries i fer-ne un seguiment de les mateixes així com fer un seguiment del desenvolupament de la crisi, “cal una acció política en el millor sentit i en la millor expressió de la política
La primera taula sectorial que es reuneix és la “Taula de la pobresa”. I, com he comentat abans, el passat novembre la direcció nacionalista s’asseu amb entitats que tenen com a objectiu principal combatre la pobresa a casa nostra com Càritas, Creu Roja, Fundació Arrels, Banc dels Aliments, Fundació Engrunes, Trini Jove, Casal d’Infants del Raval, entre d’altres, per analitzar com la crisi està afectant a les persones en risc d’exclusió social. I el que ens diuen tots és clar :“La crisi està colpejant fortament a moltes famílies, també de classe mitjana. Hem de conscienciar a la gent que cal ajudar a aquesta xarxa d’entitats que ens han fet arribar el seguit neguit per la situació de desbordament que pateixen”.
Una de les primeres inquietuds que apareix és la saturació i manca de recursos que tenen aquestes entitats al veure com el nombre de persones necessitades creix de forma considerable. Aquesta inquietud s’incrementa en les posteriors reunions que la “Taula de la pobresa” ja ha dut a terme. Algunes d’aquestes entitats han incrementat en un 50% les demandes d’aliments i d’articles de primera necessitat.
D’aquí neix la campanya “Convergència Solidària”, que ja s’ha iniciat en alguns territoris i que de forma general arrenca aquest mes de juliol fins el novembre de moment.

Aquesta campanya té dos objectius. Un, portes endins, que pretén conscienciar la militància convergent de la necessitat d’incrementar la solidaritat amb famílies que estan tocant el llindar de la pobresa. I una, portes enfora, que passa per donar suport a les entitats que es dediquen a ajudar als més necessitats per la important tasca que porten a terme. Tot i això Convergència està convençuda que l’efecte de la campanya traspassarà les portes dels locals del partit i que podrà contribuir a la sensibilització del conjunt de la societat. És una campanya per a lluitar contra la crisi, no només amb el discurs polític sinó també per obrir-nos i conscienciar a la societat catalana que necessitem ser més solidaris que mai.

Cal aportar el nostre gra de sorra. Les portes de l’agrupació local de CDC de Calella (c/Bruguera, 114) romandrà oberta els dimecres de 6 a 8 per recollir les vostres aportacions.

En l’actual crisi econòmica. Si sumem, podem. Col.labora-hi.

divendres, 3 de juliol del 2009

UNA NOVA LLEI D’EDUCACIÓ,PELS NOUS TEMPS

Dia important per Catalunya. S’ha pactat un marc educatiu d’ample consens amb voluntat de permanència governi qui governi. Catalunya té punts flacs en educació. Era necessària una llei que doni instruments per a la millora.
És el primer cop a l’Estat que govern i alternativa de govern pacten una llei d’educació.
CiU ha actuat amb responsabilitat. Davant d’un tripartit trencat, CiU ha contribuït a fer una llei de país.
Cal seguir teixint el consens durant el desplegament de la llei.

Principals avenços que introdueix la LEC:
  • Model educatiu d’interès públic (qualitat, igualtat i llibertat);
  • Escola catalana en llengua i contingut (es blinda el català com a llengua vehicular);
  • Plurilingüisme (alumnes i docents preparats);
  • Aposta pels centres i pels projectes de centre;
  • Mestres i professors ben formats, ben pagats i ben reconeguts;
  • Autonomia de centre i rendiment de comptes;
  • S’avança cap a la gratuïtat de la post-obligatòria;
  • Homologació del professorat;
  • El director del centre, autoritat pública;
  • S’adequa l’educació als nous temps.
Una bona notícia pel País.

dimarts, 23 de juny del 2009

Candini: “Si Blanco vol lleialtat i cooperació ha de complir amb l’Estatut i ha de garantir la màxima transparència en les obres”

La senadora Candini constata que les propostes del titular de Foment “alenteix encara més l’execució dels projectes a Catalunya”

La portaveu adjunta de CiU al Senat, Montserrat Candini, ha exigit al ministre de Foment, José Blanco, durant la seva intervenció en el sí de la Comissió General de les Comunitats Autònomes “el compliment de la Disposició Addicional Segona de l’Estatut i la garantia de la màxima transparència en l’execució de les obres previstes”. Candini ha assenyalat que “només així des de CiU li podem atorgar la lleialtat i la cooperació que tant demana”.

Candini ha destacat, en una primera valoració després del parlament del ministre que “a Catalunya en els últims quatre anys no s’han complert els objectius del PEIT (Pla Estratègic d’Infraestructures i Transport)”. Y ha afegit que amb els discurs realitzat fins ara, “les seves propostes només alenteixen encara més l’execució dels projectes per al nostre país”.

La senadora per Barcelona ha subratllat que per tal de millorar aquesta “paràlisi total s’hauria de redactar de forma immediata un Pla d’Inversions de l’Estat a Catalunya, finançades a través de la Disposició Addicional Setena de l’Estatut. A més, s’hauria de crear un organisme de gestió desconcentrada que coordini, impulsi i executi totes les obres de l’Estat a Catalunya, gestionat des de la Generalitat. I per últim s’hauria de dur a terme la presentació anual de l’estat d’execució del PEIT amb el calendari actualitzat dels projectes iniciats i l’estat de les obres”.

dilluns, 22 de juny del 2009

Doctor Carles Cordón

Ara fa uns 2 anys varem iniciar el Forum Ciutadà, amb la pretensió de ser un espai de diàleg i participació fora de les agendes electorals i de les dinàmiques partidistes. Cada any hem intentat portar un personatge de nivell. Ara en Carles Cordón.

Va ser a principis d’enguany que per mitjà dels seus familiars varem començar a intercanviar comunicacions via e-mail amb en Carles.

Un dia va manifestar-me la seva voluntat de trobar-nos. Ho varem fer aquesta primavera a Madrid. Varem poder dinar amb certa tranquil·litat i em va manifestar la seva voluntat de fer una conferència a Calella sobre el seu tema: EL CANCER.

Va ser un dinar molt agradable, on vaig poder descobrir un Carles Cordón que volia tornar i retornar a la seva ciutat els primers ensenyaments que hi va rebre. Calella per ell, encara forma part del seu imaginari íntim, vivencial. No és solament el lloc de residència de la seva família, germana, cosines, etc. No, Calella és per Carles Cordón un punt de referència vital. En aquest dinar em va fer confessions molt personals vinculades a la nostra ciutat.

Vaig descobrir un savi. Una persona culta, molt implicada en el nostre món, i amb una visió de les coses molt més transversal del que pot semblar la seva extraordinària especialització.

Mentre escric aquestes ratlles i amb la memòria molt recent de la pèrdua de Vicent Ferrer, no puc deixar de pensar en quin luxe per Catalunya poder comptar amb persones com ells. Quin luxe també per Calella.

I quin luxe per nosaltres que ell i algun amic i company d’universitat com l’economista Xavier Sala i Martín (l’home de les americanes) vulguin estar aquí per compartir amb nosaltres una bona part del seus coneixements.

Gràcies i Fins divendres!

dijous, 18 de juny del 2009

LA NOVA TERMINAL


Aquesta nova terminal la T-1 com se la coneix , és magnífica, amb una gran il.luminositat i sobretot el que se sent passejant per aquesta excel.lent instal.lació és que és respira pur Mediterrani. No vaig poder estar present a la inauguració oficial doncs coincidia amb la Festa Major de la meva ciutat Calella ,i ja se sap que el primer és el primer, però vaig tenir el privilegi de que m’invitessin a visitar-la ara fa un mes i vaig quedar absolutament meravellada.

Ara sembla que tothom tingui mèrit de quí realment han impulsat aquesta infrastructura tant important per a Catalunya. Fem Memòria .

La història de la T-1 comença l’any 1998 . El 19 de juny d’aquell any , el President Jordi Pujol, el ministre Arias Salgado i els alcaldes Joan Clos i Lluís Tejedor van anunciar un acord de les quatre administracions implicades per a dur a terme dues noves infrastructures a l’aeroport del Prat : la construcció de la tercera pista i la construcció d’una nova terminal entre pistes.

La tercera pista va ser operativa l’any 2003. La nova terminal es va adjudicar l’any 2003 i per tant les obres per acabar aquesta obra han durat sis anys.

Ara bé com és possible que la T-1 s’inauguri sense els accessos ferroviaris ( ni la línea 9 del metro, ni rodalies, ni el TGV ) malgrat haver-se contemplat des del primer moment , i que com a molt d’hora començaran a estar acabats l’any 2012 (línia 9 ). Durant aquests 6 anys que han durat les obres de construcció de la terminal no s’hagin pogut construir simultàniament ( com es fa arreu del món ) i per tant això suposarà una mancança molt important per als usuaris que la facin servir.

És una manca de previsió dels governs socialistes per fer arribar a la terminal 1 , això també és aplicable també a tots els nous projectes ferroviaris que s’han de construir a Catalunya.

És necessari que cada legislatura es faci la planificació de noves obres fins d’aquí 6 anys no es podran posar en servei noves infrastructures a Catalunya perquè els governs socialistes no fan la feina de planificació. De fet estan inaugurant coses que han acordat governs anteriors, aquesta és la realitat. I els propers anys més immediats , res de res per manca de planificació. Això és molt greu.

Un cop tenim la T-1 , ara què ?? doncs cal que es garanteixi que l’aeroport de Barcelona estigui a punt pels reptes del futur i aquest passa per aconseguir que la gestió dels aeroports catalans sigui des de Catalunya. Cal trencar el model centralitzat i rònec d’AENA , gairebé únic a Europa i apostar per un model de gestió individualitzada i des de Catalunya per a tots els aeroports.

Quan aconseguim que els aeroports estiguin en mans del propi país, haurem aconseguit superar el model d’Espanya radial que defensen el PSOE i PP. Catalunya no pot ser perifèrica que és el paper que se li vol donar des dels dos partits espanyols, sinó que vol ser i ha de ser centre.

dimecres, 3 de juny del 2009

ARA TENIM UNA GRAN OPORTUNITAT

Estem encarant els darrers dies de la campanya electoral, i els partits petits estem lluitant per treure el cap entre aquest bipartidisme aclaparador de PP i PSOE. A ells ja els va bé. Es el seu escenari desitjat i somniat. Res de nacionalistes catalans i bascos !!!!

És més difícil de comprendre que d’altres partits petits, que tenen quotes de poder molt importants a Catalunya, com ERC i ICV, acceptin i tolerin aquest joc sense plantar-hi cara de veritat al PSC-PSOE socis d’ells.

La campanya que promouen aquests 2 partits segueix essent de molt baix perfil. Insults, insults i insults entre ells. A CiU, crec sincerament que continuem amb el nostre tarannà. I en Tremosa, a més, encara multiplica aquest perfil doncs no para de parlar en positiu, de fer propostes. Economia, Infrastructures, Cultura, Esports, Comerç, Turisme, etc.

És a dir tot allò que ens afecta com a Catalans i que cal tenir una proposta i visió clara del que cal que anem a defensar.

Mentre hem d’aguantar insults directes o insults a la intel·ligència. El darrer i més bèstia, lamentablement el del President de Catalunya. “Convergència fa 23 anys que parla del corredor del Mediterrani i encara no ha fet res. Evidentment obvia totes les demandes que d’ençà el 1986 el President Pujol li va demanar reiteradament al President Gonzalez.

Així ens va al país, sense lideratge i amb insults constants. Siguin a les persones o siguin, i potser encara és més greu, a la intel·ligència dels Catalans. Serà veritat allò de que la ficció sempre supera la realitat, i que del Visca Catalunya ! hem passat al “visc a Catalunya” ?? sense cap altre ambició ?? .

L’abstenció la promouen essencialment aquests 2 partits , l’estratègia de “trencar les cames a l’adversari” , encara que després pactin al País Basc, els hi surt a compte , volen fer creure a la majoria dels ciutadans que només ells formen part del mapa polític.

Contra la bipolarització , contra el reduccionisme de pensament, contra la política de la bronca, podem lluitar . Cal barrar el pas al PSOE i PP i a tot allò que representen: la política del joc brut.

RAMON TREMOSA representa un autèntic privilegi en aquestes eleccions europees per defensar els interessos de Catalunya per la seva formació acadèmica, per la seva solidesa intel.lectual, pel seu compromís amb el País, per la seva perseverança en la defensa d’un model de Catalunya competitiva econòmicament i estratègicament ben situada arreu del món en l’autèntica revolució del segle XXI que és la logística.

A Europa es va a defensar interessos locals, interessos territorials , les dinàmiques ideològiques no existeixen,existeixen les territorials, que ningú t’enganyi. Que fan , per exemple TOTS els diputats danesos ?? defensar els interessos de Dinamarca.
A Europa : interessos locals, interessos territorials.

Demostrem que Catalunya és una Nació votant a Ramon Tremosa, ara tenim una gran oportunitat.

dimecres, 20 de maig del 2009

ELECCIONS EUROPEES: QUÈ ÉS EUROPA? II

El candidat de CIU a les properes eleccions al Parlament Europeu, Ramon Tremosa , diu amb una claredat rotunda, que “Europa la portem a la butxaca” , i per fer-se entendre en aquesta definició , explica pedagògicament , el següent :

Gràcies a l’Euro , Europa està suportant molt millor l’impacte de la crisi, i les possibles devaluacions que comportaria tenir una moneda per cada País. Aquest és el cas dels anglesos amb la lliura esterlina, estant veient com perden la seva capacitat adquisitiva dia rera dia.

Per tant una única moneda com la que tenim i utilitzada a 12 països ens enforteix davant un món global,ofereix estabilitat a les empreses i facilita la comparació de preus. Aquesta moneda és segons Alan Greenspan la nova moneda global del segle XXI.

Un altre exemple de que Europa es porta a la butxaca , és l’anomenat “low cost” que ens permet poder volar amb preus baixíssims arreu d’Europa, la liberalització dels preus i de llur tràfic aeri, porta la paradoxa que mentre podem aconseguir un bitllet per anar a Roma, per exemple, per un preu de 40 €, en canvi, si agafem Iberia per anar a Madrid ens pot costar 300 €.

Un altre exemple és la reducció dràstica del preu de les trucades telefòniques internacionals . La Unió Europea , és un mercat comú en el qual la competència fa baixar els preus i augmentar la qualitat.

Tot això també és Europa. En propers blocs faré repàs de les principals iniciatives que ens permeten viure bé, en un espai geogràfic , enfortit i protegit en diversos aspectes. Aquest espai geogràfic és EUROPA.

dilluns, 18 de maig del 2009

ELECCIONS EUROPEES: QUÈ ÉS EUROPA?

A la gran majoria de catalans Europa és una realitat molt propera, és una unitat geogràfica , per definir-ho d’una manera més planera, que els hi permet sobretot viatjar sense passaport, però més enllà d’aquesta realitat tant pròxima i quotidiana , en realitat Què és Europa ????

EUROPA , és una realitat política que esdevé la legisladora de més del 70 % de las lleis que ens regula el nostre dia a dia , no és poca cosa , no? per tant sorprèn molt i molt aquest desinterès per bona part dels ciutadans , però sobretot el que em sobta més, és aquesta voluntat d’amagar una realitat tant important com vital per les nostres accions quotidianes i que no acabo d’entendre el perquè d’aquesta ocultació sistemàtica i del treball que cada dia es va consolidant com una realitat Geo-Política més important del que potser som capaços de percebre.

El proper dijous comença la campanya per les Eleccions Europees , en els propers dies us aniré detallant diferents qüestions que crec us poden ajudar a entendre encara més la importància d’aquestes properes eleccions.

diumenge, 10 de maig del 2009

DOGMATISME, SECTARISME I CONFUSSIÓ

El divendres passat vaig participar a la tertúlia del vespre de RAC 1, i vaig comprendre el per què, o si més no, un per què, sobre el tema de la desafecció i el descrèdit dels polítics.

Vàrem parlar de “el acuerdo” que el ministre Blanco havia portat el dia abans a Barcelona sobre el tema de rodalies i la seva transferència a la Generalitat. Un tertulià que el defensava a mort, quan es va fer evident que no l’havia llegit, va derivar la seva capacitat de diàleg cap afirmacions ofensives envers els rivals i cap a la intel·ligència en general.

Frases com “els de CIU voleu rebentar-ho tot”, “els de CIU esteu contents quan les coses van malament”, “els de CIU el que voleu és que en Rajoy sigui president”, etc. En definitiva, un avenç de l’argumentari que els socialistes catalans faran circular a partir d’ara i fins a les eleccions del parlament europeu i fins a les eleccions catalanes de l’any proper.

Els argumentaris dels partits, segurament són útils per el consum intern, per saber per on van les argumentacions o les noticies filtrades de manera interessada pels rivals, però sincerament crec que no són útils i que més aviat són un obstacle per mantenir un diàleg obert, no dogmàtic i enriquidor.

Malauradament la política espanyola i la catalana s’està fent quasi de manera exclusiva a cop d’argumentari. Amb una frase com “clar, si els de CIU són de dretes” és despatxa qualsevol idea per molt enriquidora o no que pugui dir qualsevulla persona.

Estem estigmatitzant postures i opinions. I d’aquesta manera és francament difícil, per no dir impossible afrontar els nous reptes en que ens trobem, com a país, com a col·lectiu.

Podem reflexionar sense tòpics sobre l’energia nuclear? per exemple. O sobre la flexibilitat laboral? O sobre el paper de l’escola privada o pública en el sistema general d’ensenyament?

Desgraciadament massa sovint es confonen mitjans amb objectius, tàctiques amb estratègies. Dit en català, massa sovint confonem i barregem (de manera interessada?? el gra i la palla.

dilluns, 4 de maig del 2009

QUAN LA POLÍTICA (D’ALGUNS) ESDEVÉ NOMÉS TEATRE

Transcorreguts 2 anys de la promesa del traspàs de Rodalies, aquests darrers dies veiem per enèsima vegada una escenificació teatral de tot aquest episodi.

Primer Acte
President Montilla amb el Vice-President Chaves per dir que de manera imminent hi haurà traspàs.

Segon Acte

El Conseller Saura amb el Vice-President Chaves per dir exactament el mateix i finalment el

Tercer Acte

S’escenificarà aquesta setmana amb la visita del Ministre Blanco i posterior reunió amb el President Montilla per novament dir allò que fa 2 anys que esperem.

Clar exemple tot plegat de quan la política esdevé només teatre.


Després de tota aquesta teatralitat caldrà veure com és aquest traspàs de Rodalies i Regionals, doncs tal i com tenen previst tot sembla indicar que serà absolutament insuficient. Com és pot gestionar un servei ferroviari sense traspassar les vies, els tres i les estacions???

Tant de Teatre per acabar tot aquest episodi molt per sota de les expectatives que s’havien generat i clarament per sota del que preveu l’Estatut. La Generalitat quedarà involucrada en una gestió que no podrà fer del tot, perquè aspectes bàsics i essencials del servei, el Govern de Catalunya no els podrà decidir i els continuarà decidint el Ministerio de Fomento.

Dos anys per a no traspassar res. Com podrem decidir si hem d’incrementar tal o qual freqüència si les infraestructures ferroviàries no tenen més capacitat? Que ens hauran traspassat a més de FUM FUM??

Cal reclamar que es faci bé, que es traspassin les vies, els trens i les estacions, i amb la dotació econòmica suficient. On són els 6.135 M€ que va prometre la Cap de Llista del PSC i actual Ministre de Defensa en plena campanya electoral ???.

Quan la política d’alguns només esdevé Teatre, cal reaccionar amb contundència i denunciar clarament que l’única política que executen és la política dels gestos , tant buida com estèril i alhora tant injusta pels catalans .

El PSC fa molt de temps que està preparant uns quans “Actes Teatrals” que escenificaran, en la realitat, la seva pròpia renúncia a defensar els interessos de Catalunya.

Ara rodalies, d’aquí poc Finançament.

diumenge, 26 d’abril del 2009

GRANS GESTOS DE CIUTADANIA

El dissabte 25 d’abril va tenir lloc la VIII Festa de Primavera que organitza el Camping Botànic Bona Vista de Calella. Va ser un autèntic plaer participar en aquesta Gran Festa.

Ja fa 8 anys que en Joaquim Ruscalleda obra les portes del seu Camping a una gran representació d’entitats, associacions i ciutadans de Calella, per celebrar conjuntament l’ inici d’una temporada sota l’ eslogan de Festa de la Primavera.

Aquest any ha estat especialment emotiu, pel fet que s’ha fet un homenatge a les ADF ‘s mitjançant la composició per l’ocasió d’una Sardana, amb lletra de Maria Serra, Música Joaquim Soms i cantada per Josep Cordón.

Una autèntica comunió d’esdeveniments a on se sumem, l’homenatge als voluntaris del bosc que de manera absolutament altruista ajuden i lluiten per la preservació del medi natural, la cultura que representa l’ocasió d’estrenar una nova sardana i l’hospitalitat que demostra Joaquim Ruscalleda obrint les seves portes a la ciutadania.

És un goig i un privilegi formar part d’una ciutat com Calella a on persones com ell demostren el més alt sentit cívic de compromís envers la seva pròpia comunitat i país amb gestos i esdeveniments com aquesta Festa de la Primavera.

La suma de cultura, natura i compromís social , obrint les portes any rere any del seu Camping tot oferint el seu espai pel gaudi de bona part de la societat calellenca, diu molt de la seva enorme generositat i categoria humana. I són aquells clars exemples de FER CIUTAT que sovint expresso com important i necessari .

Que per molts anys i Gràcies.

dijous, 16 d’abril del 2009

TACTICISME DE CIU NO, SUBORDINACIÓ D’ERC SI

Agraeixo ben sincerament a l’Agrupació Local d’ERC de donar-me l’oportunitat de poder explicar encara amb més detall, que ha passat al Senat i quin paper ha fet cada formació política.

La Moció que vaig presentar aquest dimarts sorgeix de la interpel.lació que li vaig fer a la ja ex. Ministra de Foment, Magdalena Alvàrez fa uns dies.

La nostra posició sempre ha estat la mateixa, que és reivindicar el traspàs de Rodalies, després dels continus incompliments del President Zapatero i exigir els diners que en el seu dia la candidata del PSC i actual Ministra de Defensa va fer en plena campanya (document 1.1 i document 1.2) per tant no fem cap tacticisme que no sigui recordar l’incompliment del Govern Central i exigir allò que ells mateixos varen prometre sobretot quan finalment arriben a Catalunya 4.000 milions d’€ en lloc del 6.135 promesos i tenint en compte que Madrid rep 5.000 milions amb menys quilòmetres de xarxa ferroviària.

La subordinació d’ERC al PSC l’obliga a perdre el seu propi perfil polític, us adjunto (document 2) l’esmena presentada per Entesa al Senat (PSC-ERC-IC), que va defensar el republicà Pere Muñoz , demano si us plau que us la llegiu amb deteniment , és un text tant complaent amb el Ministeri i demana tant poc , que ens trobem que els punts 1 i 2 són pura filosofia i els 3, 4 i 5 són obligació de la Generalitat de dur-ho a terme, això vol dir que no es fa ???
Aquesta esmena genera més inquietud que una altra cosa i no aporta cap demanda d’exigència més forta respecte a la posició del Ministeri.

Ens trobem amb la paradoxa que el document que va treballar amb molt d’interès el Senador del PSOE (document 3), Juan Luis Gordo va molt més enllà, comprometent ampliació de diners a parts dels aprovats i major compromís amb obres de les que havien presentat el passat 21 de febrer.

La raó per la qual no vaig acceptar aquesta proposta del PSOE, va ser perquè jo volia que es concretés que aquesta ampliació de diners i compromisos nous es concretessin en el pressupost proper 2010. Fet que no va ser possible.

No cal massa experiència per adonar-se’n de quí de debó empeny i es mulla, però mai a la vida m’hagués pogut imaginar que un representant del PSOE anés més lluny que un representant de l’Entesa.

Insisteixo, agraeixo de nou que ERC de Calella, valori les meves iniciatives al Senat (document 4) perquè em permet adonar-me’n que susciten un interès que alhora m’obliga a aprofundir molt més.

dimarts, 14 d’abril del 2009

TANCANT CERCLES

Amb aquesta expressió simple però rotundament compromesa , és amb la que treballen “Els Casals” , una iniciativa gastronòmica i hotelera posada en marxa el 2000, al capdavant de la qual hi ha l’Oriol, la Marta i tota la família Rovira .

Hem estat uns dies aquesta setmana santa i no és únicament el privilegi de poder gaudir d’una excel.lent cuina , que ho és , EXQUISITA, és el privilegi de trobar-te davant una família , els Rovira , que han sabut fer del seu projecte d’un Turisme Rural una proposta de qualitat a on ells mateixos es conreen tots els productes que després utilitzaran .

En la seva pròpia presentació diuen:

“Amb aquests pocs anys, ens hem adonat de la importància de preservar la pròpia identitat essent fidels al que som, a les nostres arrels.

Entenem la cuina com una part més integrada al paisatge, i per això gastronòmica i pagesia són per nosaltres mots indestriables.

Partim del respecte reverencial al producte. Aquest i no altre és el que volem que sigui el nostre fet diferencial .”

Tancant cercles, és la filosofia de vida, de treball, és a dir, la comunió entre pagesos i cuiners per aportar el millor del seu treball.

S’ autodefineixen com humils i rigorosos, autèntics i oberts. Tot una proposta de qualitat i serietat que us recomano , tant pel seu paratge com pel servei. Per tancar el cercle, com dirien ells , ens hem trobat amb 2 bons professionals de Calella com són el Xavier Arriaga i el Ferran col.laborant en aquest magnífic Hotel Rural de “Els Casals”.

Tota una descoberta. No us ho perdeu!!!

dimarts, 7 d’abril del 2009

FESTIMATGE 2009

FESTIMATGE, és un Festival de múltiples activitats culturals que han ideat i creat un col.lectiu de persones, totes elles vinculades a l’entitat Foto-Film de Calella. Aficionats de la Fotografia i el Cinema que han anat consolidant un Festival de referència, no únicament per la nostra ciutat, sinó també a nivell del nostre País.

Poques entitats privades en l’àmbit cultural poden portar un full de servei tant complet, no únicament per la durada del Festival del 4 al 26 d’abril, sinó que a més es tracta de dues vessants artístiques com són la Fotografia i el Cinema a on el nivell qualitatiu de les propostes, deixa any rera any el llistó més alt.

FESTIMATGE ens anuncia sempre a Calella l’arribada de la primavera . Una primavera cultural farcida d’activitats interessants que ens porta la creativitat i imaginació, com sempre, però aquest any que només es parla de crisi, podrem gaudir encara més , si és possible, dels fruits d’aquets creadors (fotògrafs, directors, actors, etc) com un bon guariment al desànim general.

Podem tenir millor proposta ??? No dubteu i si podeu, gaudiu d’aquest Festival. www.fotofilmcalella.org

Al Joaquim Sitjà i tota la gent de Foto-Film, moltíssimes gràcies per fer tanta i tanta feina i sobretot per ajudar a que la nostra Ciutat tingui un referent cultural de tanta qualitat com aquest.

dilluns, 30 de març del 2009

TOTS FEM CATALUNYA

Amb aquest títol tant engrescador celebrava el dissabte 28 de març la JNC la seva primera Conferència Nacional d’Immigració després del nou mandat. La JNC entén que la qüestió de la immigració ha esdevingut una prioritat clau .

Catalunya ha estat sempre una terra d’ acollida i mostrant una enorme capacitat d’integració d’aquests nouvinguts. Una dada : en els darrers 7 anys, 1 milió i mig de persones han vingut a Catalunya .

Aquest augment de població , amb gent d’orígens , procedències i accents diversos, aquesta realitat fa que esdevingui prioritari i important la nostra acció política i actuar per tal d’aconseguir una cohesió cultural,social i econòmica del nostre País.

En aquesta Conferència Nacional van intervenir diverses persones, però una de les taules més interessants van ser la que varen protagonitzar l’Eric Bertran , en qualitat de presidents de nous catalans joves i Umair Dar, Hanane Bennaser, Agnaldo Rodriguez , aquests últims com exemple de nous catalans, plenament integrats.

En un altre moment es va debatre models d’integració :Interculturalitat o Multiculturalitat .

Jo no tinc cap dubte al respecte, la Multiculturalitat és la suma de les diferents culturals sense cap garantia de que la cultura que els acull sigui la que ajudi a integrar-se al País, per tant la resposta es clara , Interculturalitat que vol dir sumar totes les noves culturals com valors importants afegits , però garantint la integració d’aquests nous catalans amb la cultura que els acull i que cal que sigui el pal de paller de la suma de sensibilitats i procedències culturals.

Només així garantirem una integració real dels nous catalans a la nostra pròpia cultura. I ells, se sentiran que formaran part plenament d’aquest País , sense renunciar al seu bagatge cultural.

Cal que cada català o catalana obri la porta del seu pensament a aquesta nova realitat i que passi a l’acció , implicant-se per exemple en acollir una parella lingüística, és la seva contribució a la cohesió social . Cal que siguem un sol cos social. Un sol poble.

Ens imaginem si tots els catalans , agaféssim el compromís de tenir una parella lingüística que ens permetés ensenyar-li el català, explicar-li les tradicions culturals ?? Si aquesta “militància de país” la mostréssim de manera contundent de ben segur que seriem més forts i sobretot TOTS FARIEM CATALUNYA. SÍ NO HO FEM NOSALTRES , QUÍ HO FARÀ ???

dimarts, 24 de març del 2009

NACIONALISME ESPANYOL

Les estratègies electorals durant la campanya electoral, especialment, al País Basc, ja ens feia entreveure que no eren unes eleccions qualsevol.,La il.legalització dels partits abertzales ens feia preveure una cursa electoral difícil, estranya, convulsa i sobretot democràticament feble.

El resultat electoral ens ha abocat a allò que va dir l’Artur Mas en el seu miting de suport a Getxo. Al socialisme espanyol, com exponent clar, del seu nacionalisme, encara li queda un últim trofeu de caça, que és governar a Euskadi encara que no sigui la força política més votada.

Dit i Fet, tot sembla indicar que el nacionalisme més ben organitzat, més ben estratègicament organitzat que és l’Espanyol, i els seus dos partits més significats (PSOE i PP) ja han aparcat les seves guerres i batalles campals (Corrupció, Garzón, etc ) per posar-se d’acord en fer fora del govern d’Euskadi a la força política guanyadora. En això si que estan d’acord, sembla ser que aquí ni les esquerres, ni les dretes els separa res. Ja ho deia Josep Pla, “El més semblant a un espanyol de dretes, és un espanyol d’esquerres “.

El mateix dia de les eleccions, jo era a València on vaig participar en nom de CDC en la cloenda del Bloc Nacionalista Valencià. En la meva intervenció vaig voler recuperar Joan Fuster, per glossar una mica més tot allò que sempre m’ha representat a mí el País Valencià i del qual jo em vaig comprometre a estimar-lo també, estimació que em sorgeix a partir de l’Ovidi Montllor, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellès i els valencians que vaig compartir bons moments a Prada de Conflent en l’Escola d’Estiu.

Rellegint Joan Fuster com us dic vaig trobar del llibre “Indagacions i Propostes” i trobo autèntiques meravelles que fan referència al ben organitzat nacionalisme espanyol i concretament el 23 d’abril del 1956, escrivia en el seu diari el següent :

Una nació només té necessitat - de vegades necessitat biològica, d’instint de conservació- d’exaltar-se en nacionalisme, quan es veu en perill davant les ambicions d’una altra nació. Són molts els homes del món que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho...

Ja veieu d’ençà l’any 1956 fins ara, poc han canviat les coses i encara que siguin amb formes democràtiques el nacionalisme espanyol té una molt clara idea de quina ha de ser la principal raó de ser. Anul.lar, menystenir o afeblir al màxim aquelles nacionalismes que no sigui el que representa la Nación Española.

Una, grande y Libre .........amb democràcia es clar ¡¡¡¡¡