dilluns, 28 de setembre de 2009

QUI TRENCA LA CONSTITUCIÓ?

Fa uns dies en un dinar per temes vinculats a la família, un amic – conegut, capità de la benemèrita, ens posava en dubte diversos valors. “La llengua oficial de l’estat és el castellà”, em deia, i jo li afegia tal i com diu la constitució, “sense perjudici de les llengües pròpies dels territoris....”

Vaig haver-li de repetir diverses vegades el mateix, davant del seu repetitiu i potser interessat oblit. D’altres tòpics varen sortir a la conversa, com per exemple que un estat amb 20 governs no és viable, etc.

Aquestes argumentacions estan en el dia a dia del debat polític de Madrid. Aquests arguments són una agressió a la nostre línia de flotació de la constitució espanyola. Per les persones nacionalistes com jo, els nostres lligams amb l’estat passant de manera exclusiva per el més estricte respecte a tots aquests valors. Els valors de la lletra i l’esperit de la constitució.

A partir de l’any 1992, amb la primera no majoria absoluta del PSOE, el partit Popular va començar a atacar aquesta línia. Desprès amb la victòria en minoria del PP, aquestes amenaces es varen ralantitzar fins a l’any 99 en que obté majoria absoluta. Son els anys d’atacs constants a les competències de la Generalitat. Ara cultura. Ara ensenyament amb un nou pla d’estudis, ara alló altre. Les victòries del PSOE, no han variat aquestes agressions a la nostra petita sobirania. La llei de la dependència, polítiques de vivenda, la tercera hora del castellà, fins i tot temes de sanitat. Qui ha trencat doncs l’esperit de la constitució? Des de Catalunya es va respondre amb més radicalitat amb uns bons resultats electorals per part d’ERC.

Avui a la vanguardia m’he sentit encara més consternada com una persona de la trajectòria de Kepa Aulestia parli de la “minoria de arrastre” per referir-se a com s’ha volgut trencar des de Catalunya amb la consulta popular d’Arenys de Munt el marc estatutari. Ara resulta que serem els catalans els que em trencat el pacte constitucional. Quina barra !!!!

Mai m’he destacat per tenir actituds radicals en temes nacionals, però cada dia es fa més difícil acceptar, crec que per molts catalans, aquesta segona o tercera lectura de la constitució, que ens situa, essent molt optimistes amb les mateixes competències que podria tenir una Diputació, però lluny de les aspiracions d’autogovern.

El pitjor de tot seria, que els catalans que agradi o no, varem ser capdavanters en la lluita per la democràcia, un dia pensem que ens varem equivocar. I que més que democràcia i constitució el nostre problema era el de la sobirania com a poble. I això, amb aquestes actituds cada dia hi ha més catalans, no se si pocs o molts, però cada dia més que ho viuen així.

Quina és “la minoria d’arrastre” a Espanya, senyor Aulestia?