dijous, 29 d’octubre del 2015

De Julià de Jòdar a Carme Forcadell



No us sabria dir quantes vegades he visitat el Parlament de Catalunya. Caminar pels seus passadissos provoca una sensació difícil de descriure. Aquelles parets que un dia van acollir l’arsenal de les tropes de Felip V construït en uns terrenys on abans hi havia les llars d’alguns barcelonins que al 1714 van ser obligats a desmuntar amb les seves pròpies mans les seves cases per deixar espai per a la construcció de la Ciutadella, caserna de les tropes que després d’un llarg setge van ocupar la capital de Catalunya. Quanta història han vist passar aquelles parets que ara acullen la cambra des d’on els catalans aprovem les nostres pròpies lleis i governem el nostre dia a dia...

He dedicat bona part de la meva vida a servir al meu país des de diferents àmbits. Assumir un nou càrrec sempre ve acompanyat d’una estranya sensació barreja d’il·lusió i responsabilitat. Però mai, mai m’he sentit com em vaig sentir dilluns mentre prenia possessió de la meva acta de diputada del Parlament de Catalunya. El que estàvem fent era molt més que començar una nova legislatura; estàvem posant els fonaments del país nou que tantes generacions han desitjat i que ara tenim a tocar.

Les particularitats de la sessió d’aquest dilluns han fet que hàgim pogut veure dos presidents a la cambra. Julià de Jòdar va presidir la mesa d’edat abans que Carme Forcadell prengués possessió com a nova presidenta del Parlament de Catalunya.

Si busquéssim les coses que tots dos tenen en comú, segurament no serien masses, però els uneix un sentiment que van saber expressar en els seus respectius discursos. El mateix que passa entre tants diputats que, en molts casos, mai s’haurien pensat que ho serien.

La composició de l’hemicicle català, sorgit d’unes eleccions excepcionals convocades en un moment excepcional, és el reflex del moviment nascut a la manifestació contra la sentència del TC del 2010, amb una majoria independentista i amb una nova minoria a l’oposició.

Els nous diputats i diputades tenim encarregada la noble tasca de resoldre el conflicte en els mateixos termes democràtics, pacífics i sostinguts del moviment que li ha donat la majoria legal i la legitimitat moral per fundar un nou model ètic, jurídic i polític assentat sobre la llibertat, la igualtat i la justícia social per a Catalunya.

Tal com va recordar Julià de Jòdar, s'ha estat molts anys ajudant a fer governs a Madrid, a construir les seves alternatives de poder, però ara no som l’alternativa, sinó l’alteritat.

És l’hora de tancar l’etapa autonòmica i començar a construir un nou model de país. Els catalans vam parlar el 27 de setembre. Ho vam fer amb veus i opinions diferents, i aquestes veus i opinions, aquesta diversitat i pluralitat de Catalunya estan representades al Parlament, de Julià de Jòdar a Carme Forcadell.

Ho va dir Forcadell i tots els presents ens hi reafirmem; aquest Parlament estarà al servei de tota la ciutadania, parlin el que parlin, vinguin d’on vinguin, pensin el que pensin, votin el que votin... Treballarem en base a les majories donades pels ciutadans en l’exercici de la democràcia.

Totes les diputades i diputats de la Cambra catalana hem d’afrontar amb responsabilitat nous paradigmes que demanen un nou Parlament. Noves voluntats que demanen noves polítiques. Hem de deixar de ser esclaus del passat. Hem de començar a treballar pensant ens els pròxims 300 anys, i no en els últims 300.

I tampoc voldria que ens passés per alt que, després de Núria de Gispert, Carme Forcadell és la segona presidenta consecutiva del Parlament. Aquest fet constitueix, en si mateix, un missatge per reclamar que la veu i les experiències de les dones siguin presents en els espais públics en la mateixa proporció que les dels homes i perquè la presència de les dones en els espais de decisió sigui una normalitat i no una excepcionalitat.

Tenim feina, molta feina, i moltes ganes de fer-la. Després de ser alcaldessa de la meva ciutat, no hauré tingut honor més gran a la meva vida política que haver pogut formar part d’un Parlament en una legislatura decisiva com cap altra a la història de Catalunya. Compto amb tots vosaltres; estic a la vostra disposició.

diumenge, 18 d’octubre del 2015

Demòcrates o delinqüents?



Tots aquells que som capaços de remuntar la nostra memòria fins a mitjans de la dècada dels vuitanta recordem molt be la polèmica provocada per l’ex alcalde de Jerez de la Frontera, Pedro Pacheco, quan va dir allò de “la justícia es un cachondeo”, una polèmica expressió que, avui, es vesteix d’innocència davant del caire que l’acció judicial ha pres aquestes ultimes setmanes induïda pels poders ocults de l’Estat amb la inestimable col·laboració dels sinistres líders del sindicat Manos Limpias.

Sempre exposada a ser criticada mer molts i entesa per pocs, la justícia és un dels elements que garanteix que una democràcia es pugui desenvolupar plenament gràcies a allò que hem anomenat “separació de poders”. Mala peça al teler tenim quan la justícia es converteix en arma llancívola contra aquells amb qui no compartim ideologia o models de societat.

Podem afirmar sense pels a la llengua que la separació de poders va saltar pels aires en el mateix moment en que l’ex Fiscal General de l’Estat, el dimitit Eduardo Torres-Dulce, va obligar a nou fiscals de l’Estat a Catalunya a querellar-se, si o si, contra el govern català per haver permès el desenvolupament del procés participatiu del 9N. Sigui dit de passada que, Eduardo Torres-Dulce ha tornat a fer d’advocat passant per damunt de la llei que tant defensen, i que preveu dos anys d’incompatibilitat després d’abandonar el càrrec, amb el vist i plau –com no podia ser d’una altra manera- del govern de l’Estat, aquell que dia si, dia també, ens recorda que tots som iguals davant de la llei.

Portar el president de Catalunya davant d’un tribunal imputat per les “greus sospites de que pugui ser un demòcrata” que posa urnes per conèixer la opinió del poble, amb la més que provable intenció d’inhabilitar-lo, fa que assumim com a deure ignorar qualsevol decisió en aquest sentit.

Les imatges que es van produir dijous passat a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), on es van concentrar 6.000 persones (segons la Guardia Urbana!!!) i més de 400 alcaldes vinguts de tot Catalunya, deixen clar que el procés que viu aquest “país petit” va molt més enllà de l’obsessió personal del president Mas, com alguns ens volen fer creure des de l’Estat espanyol.

Tal com el mateix President va recordar just després de declarar al TSJC “no es podrà acabar amb un procés de país com aquest per la via penal contra un president de la Generalitat”. I jo m’atreveixo a afegir “ni el poble de Catalunya ho permetrà”.

El 9N van votar 2.250.000 persones, i les últimes eleccions catalanes van obtenir una participació del 77%. Aquestes dades son una prova més que irrefutable de les ganes que els catalans tenen de votar el seu futur com a país, tant els del si, com els del no.

Al govern del PP encara se li fa difícil de digerir la capacitat del poble de Catalunya per emprendre una revolta pacífica com la que estem vivint. Hem arribat més lluny del que es podien haver arribat a imaginar mai.

Ara ens cal seguir endavant, constituint el nou Parlament i escollint el nou govern. No feu cas d’aquells que critiquen les negociacions per escollir president. A Andalusia, Susana Diaz va necessitar quatre votacions per poder ser investida i ningú es va plantejar si això representava un problema pel futur d’aquella comunitat.

Ens cal seguir resistint, mantenir el pols, com ho hem fet fins avui; units. I això val per a tots, especialment pels qui a les eleccions passades es van presentar davant del seu electorat amb la idea de facilitar un procés de transició cap a un nou model de país. Bloquejar aquest procés amb arguments personalistes, seria un error que no ens perdonarien les generacions futures.