dilluns, 25 de juliol del 2011

REPENSAR ELS AJUNTAMENTS

Amb la constitució del consells comarcals haurem completat un cicle de renovació de les institucions locals i supramunicipals que es va encetar amb les eleccions del mes de maig.

Molts dels nous equips es trobaren descobriran per primer cop la realitat de la crisi econòmica dins de l’ajuntament de la seva població. En aquests dies estem llegim noticies sobre ajuntaments que estan pràcticament a punt de la fallida; aquesta situació no és la tònica general però si que és cert la majoria dels consistoris té dificultats econòmiques de major o menor magnitud.

La urgència per solucionar els problemes del dia a dia no ha de deixar de banda una reflexió que es fa molt necessària: com és que s’ha arribat a aquesta situació dins de les corporacions? La resposta no pot ser ni ràpida ni partidista; tot el contrari. Però cal una resposta. Primer, per responsabilitat davant dels ciutadans, encara més si cal demanar-los que assumeixin ajustos de serveix; segon, per evitar en un futur que es tornin a repetir aquestes situacions.

Aquesta reflexió municipalista haurà de ser col·lectiva, de país, incloent les administracions i els administrats, transcendint les posicions partidistes, els particularismes i els personalismes; però, sobretot, haurà de ser profundament honesta, de catarsi, assumint els errors i destacant els encerts com a bones pràctiques a seguir.

És evident que la qüestió principal que cal abordar és el finançament dels municipis per part de l’Estat. És un debat obert a l’estat però caldria una posició comuna catalana alhora d’afrontar el nou finançament dels ajuntaments. El govern central és el principal responsable de la manca de recursos econòmics municipals. És una qüestió històrica; tant PP com PSOE parlen d’aquest temes en els seus programes electorals, però mai l’afronten de manera decidida quan ja són al poder.

Però un augment en els recursos financers no és suficient per abastar la crisi econòmica, i en certa manera institucionals, dels consistoris. Cal avaluar també quins són els serveis que estan oferint al ciutadans, quin els pertoquen i quins, per suplir mancances d’altres administracions, s’han anat assolint sense rebre dotacions pressupostàries necessàries. Caldria veure també quines competències han centrifugat de manera intencionada les administracions cap el municipis sense dotar-les de recursos. La llei de la dependència en seria un bon exemple. Cal trobar el punt d’equilibri entre les prestacions que ens asseguren els valors de la solidaritat i la coherència socials i quines no són pròpies i no promouen aquest valors.

Un altre punt important es revisar com funcionen els ajuntaments com a organitzacions, els seus procediments i les seves rutines. Caldria definir ja d’una vegada les diferències entre les funcions polítiques, les de gestió i les tècniques. Ara absolutament confuses a nivell legal.

Aquest són alguns del punts que han de ser presents dins d’un debat sobre el futur i la viabilitat de les actuals estructures municipals. En tot cas, el prioritari és encetar el debat i mantenir-lo, tot i les pressions de la gestió diària, d’altra manera estarem condemnats a repetir errors i allargar aquesta crisi.

divendres, 15 de juliol del 2011

Calella way of life

Avui divendres, 15 de juliol, he tingut l’ oportunitat de rebre un equip de la televisió holandesa en el Far de Calella. Des d’aquesta icona de la nostra ciutat, he pogut donar-los la benvinguda i explicar-los els atractius turístics, culturals i naturals de Calella.

Aquest equip de la televisió Brabant 10 ha gravat a la ciutat un programa anomenat De Bustemming. Es tracta d’un reality show de gran audiència que segueix a un família per un viatge a Europa. No es tracta de un viatge qualsevol perquè, segons informen des del programa, es recorren el lloc “més bells” del continent. Així doncs, Calella està entre aquest indrets més atractius d’Europa.

Aquesta afirmació pot generar sentiments diferents. Sorprendrà a uns, omplirà de cofoisme a d’altres, però el que ens exigeix és una reflexió sobre Calella com a ciutat i com destinació turística. Cal aturar-nos un moments per a veure “què tenim” i el seu valor cobejable pels milers de persones que ens visiten cada any. Els nostres valors i els nostres atractius a força de viure’ls cada dia queden desdibuixats i, sovint, els hi restem valor mentre que desperten admiració fora de casa. Tenim una platja magnífica, de quina gaudim cada dia, una oferta hotelera de primera qualitat,uns restaurant magnífics, un centre comercial molt potent, una vida cultural atractiva però el millor de tot és el nostre estil de vida.

I aquest és el valor que hem de posar per davant. Altres podran tenir  edificis més emblemàtics, els de més enllà un parc temàtic però difícilment es podrà repetir la manera de viure la vida que tenen els calellencs. Cal que compartim el nostre estil de vida amb el visitants, que els integrem encara que siguin per un pocs dies o poques hores. Podem oferir una experiència única, irrepetible. L’atracció de l’estil de vida porta turistes i també porta emprenedors i inversors que es volen establir en un indret tan singular. L’estil de vida és l’imant que farà que el turisme de proximitat flueixi al llarg de l’any a la recerca de l’ànima calellenca.

Que què tenim? Una ciutat cobejada a Europa i l’obligació de donar conèixer a allà a on escaigui, l’autèntic estil de vida calellenc. Tot un privilegi.

dilluns, 4 de juliol del 2011

LA SOCIALDEMOCRÀCIA AL SEGLE XXI

El pensament de la socialdemocràcia, al que em sento vinculada, està ara mateix en una crisi profunda. Es per els seus valors que ja no són actuals? És que la vella Europa vol renunciar als pilars bàsics de l’estat nascut el primer quart del segle passat? Ja no són essencials la sanitat universal, i les igualtats d’oportunitats amb un sistema d’ensenyament universal, o els serveis socials bàsics?
Els sindicats tradicionals defensen els treballadors amb la mateixa intensitat els que tenen feina i els que no la tenen?
En Raimón deia en una cançó que qui pregunta ja respon. I es veritat. Aquestes preguntes no són neutres i amaguen concepcions noves, reptes de futur als que s’ha d’afrontar la socialdemocràcia si vol aspirar a mantenir els pilars de l’estat social. A no posar-los en perill per col·lapse.
Però per això cal fer treballar el magí molt intensament i pensar noves fórmules, nous conceptes, noves maneres de gestió. I cal fer-ho oblidant les fórmules actuals, que no els valors. Però sense perdre els valors essencials s’han de trobar noves formes i fórmules de gestió més eficaces, més eficients i més d’acord en el mon que vivim. I sobretot sostenibles econòmicament.
I quins són els valors essencials als que no s’ha de renunciar? Doncs el primer de tots, el de l’accés a l’ensenyament universal i gratuït, si més no fins als nivells universitaris. I garantir aquest accés a tothom es pot fer amb diverses fórmules de gestió: amb escoles públiques, amb concertades, amb privades. La fórmula no és l’important. L’important són els objectius, i si voleu els resultats.
Podem dir exactament el mateix en el camp sanitari. L’accés universal i gratuït és el valor essencial. Deixem que els tècnics i gestors cerquin les millors maneres d’assolir els objectius.
Si l’esquerra i el centreesquerra o la socialdemocràcia, es queda reivindicant com a valors essencials l’escola o la sanitat públiques, i no la universalitat del servei quedarà anclada en valors caducs. O com deia una persona gran de la meva família, hi ha persones que al veure el monument de Colom a Barcelona, li miren el dit, i d’altres que miren cap on assenyala el dit.
Per favor, no mirem el dit.