dilluns, 4 de juliol de 2011

LA SOCIALDEMOCRÀCIA AL SEGLE XXI

El pensament de la socialdemocràcia, al que em sento vinculada, està ara mateix en una crisi profunda. Es per els seus valors que ja no són actuals? És que la vella Europa vol renunciar als pilars bàsics de l’estat nascut el primer quart del segle passat? Ja no són essencials la sanitat universal, i les igualtats d’oportunitats amb un sistema d’ensenyament universal, o els serveis socials bàsics?
Els sindicats tradicionals defensen els treballadors amb la mateixa intensitat els que tenen feina i els que no la tenen?
En Raimón deia en una cançó que qui pregunta ja respon. I es veritat. Aquestes preguntes no són neutres i amaguen concepcions noves, reptes de futur als que s’ha d’afrontar la socialdemocràcia si vol aspirar a mantenir els pilars de l’estat social. A no posar-los en perill per col·lapse.
Però per això cal fer treballar el magí molt intensament i pensar noves fórmules, nous conceptes, noves maneres de gestió. I cal fer-ho oblidant les fórmules actuals, que no els valors. Però sense perdre els valors essencials s’han de trobar noves formes i fórmules de gestió més eficaces, més eficients i més d’acord en el mon que vivim. I sobretot sostenibles econòmicament.
I quins són els valors essencials als que no s’ha de renunciar? Doncs el primer de tots, el de l’accés a l’ensenyament universal i gratuït, si més no fins als nivells universitaris. I garantir aquest accés a tothom es pot fer amb diverses fórmules de gestió: amb escoles públiques, amb concertades, amb privades. La fórmula no és l’important. L’important són els objectius, i si voleu els resultats.
Podem dir exactament el mateix en el camp sanitari. L’accés universal i gratuït és el valor essencial. Deixem que els tècnics i gestors cerquin les millors maneres d’assolir els objectius.
Si l’esquerra i el centreesquerra o la socialdemocràcia, es queda reivindicant com a valors essencials l’escola o la sanitat públiques, i no la universalitat del servei quedarà anclada en valors caducs. O com deia una persona gran de la meva família, hi ha persones que al veure el monument de Colom a Barcelona, li miren el dit, i d’altres que miren cap on assenyala el dit.
Per favor, no mirem el dit.