dimarts, 25 de març del 2008

JOSEP BENET, MÉS ENLLÀ DE LES DRETES I LES ESQUERRES



Malauradament aquests darrers temps són notícia, la desaparició de personatges que han fet molt per Catalunya i per la seva supervivència com a Nació.

No descobriré res de bell nou pel que fa a la gran talla humana, intel.lectual i política de l’historiador Josep Benet, però tinc la necessitat de retre-li aquest petit homenatge des d’aquest humil bloc.

Jo vaig formar part de la gran quantitat de persones que el varem votar en aquelles primeres eleccions al Senat. Qui m’hagués dit en el temps que justament en aquests dies de presentació de credencials meves al Senat , coincidiria amb la desaparició del més il.lustre dels Senadors Catalans.

Il.lustre per les seves idees catalanistes ; il.lustre pel seu compromís amb el País; il.lustre pel seu empeltament de sentiment i amor envers a la nostra Nació;il.lustre pel seu coratge com a lluitador anti-franquista; il.lustre per mantenir-se fidel als principis del II Congrés Catalanista; il.lustre per decidir quedar-se i no marxar cap a l’exili; il.lustre per mantenir viva la resistència dia a dia.

Aquest propers dies esta previst la presentació del primer volum de les seves memòries “ De l’esperança a la Desfeta” (1920-1939). Tant de bo que aquest títol no sigui premonitòria del que serà del Catalanisme, avui una mica més orfes encara amb la seva desapaició, ens podem trobar que l’esperança que representava tots els temps de la transició democràtica i restauració de l’autogovern de Catalunya , pugui esdevenir en el futur la desfeta dels partits catalanistes , ocasionada per una llei electoral espanyola que limiti o faci desaparèixer de les Corts els partits nacionalistes “perifèrics” , tal i com va denunciar ell mateix en una carta a Duran i Lleida en aquesta darrera campanya.

Benet, Més enllà de les Dretes i Esquerres. Catalanista d’alt nivell per un país com el nostre.

divendres, 14 de març del 2008

MONJOS, CRISTIANS I FE



En aquesta darrera campanya , ha sorgit -molt a pesar meu- un element com és la religió tant complex com sensible enmig del debat. De cristianisme i cristians , n’hi ha molts, em quedo amb l’exemple del Cassià M. Just i Mossèn Ballarín com exemple de fe cristiana , que jo espero de l’església pel meu país.
En homenatge a Cassià M. Just, us trasllado les paraules que li ha dedicat Mossén Ballarin.



EL RAM DE DOM CASSIÀ
Encara que la picor de la nostra cultureta no s’ho pugui permetre perque això del cristianisme és una falòrnia de quatre bisbes ferosos i una ràdio, per demostrar que aquest país de cal Met de Ribes és una nació n’hi hauria prou de dir que a cada topant de la seva història ha tingut un monestir que l’ha significada. Talment els alemanys tenen Fulda i els anglesos Canterbury, nosaltres, a les glorioses primeries del Pelut, tenim el Canigó, fem esclat a Ripoll i després a Poblet. Monestir imperial dels Àustries espanyols i ensulciat pels francesos Montserrat esdevingué això que és ara amb el fogal de la Renaixença cantat per mossèn Cinto. Ho hem viscut. Mentre algun bisbe d’ací vingut de fora deia que aquell era el dedo de Dios, mentre als bisbes se’ls arronsava el melic, l’abat de Montserrat no es desdeia del seu deure. Encara avui, més que cardenals, arquebisbes, bisbes i prelats domèstics, l’abat de la santa muntanya és la persona senyera de la nostra església. Ara hi arribo. S’ha mort el qui fou abat Cassià. Per a mi és molt més, se m’ha mort un dels més bells amics que Déu m’ha donat de gràcia. No sé si us passa, a mi sí, els morts et miren. Ara el tinc ací al davant, els ulls pacífics, la boca entre santa i múrria, com escau a un monjo, el to de veu pausat, tot ell quiet, fins quan feia una rialla sense escarafalls i bonhomiosa. Tocava l’orgue com cap d’altre. Era músic de raça, els dits li lliscaven fent voleiadissa sobre el teclat, mentre els peus gairebé ballaven. Hom toca l’orgue amb tot el cos, ell el tocava a cos i ànima. Hi senties el monjo només de tenir-lo a la vora. No sé pas com dir-ho, però, provant d’afinar-ho el monjo de debò és pastat de psalms silenciosos, fet d’una quietud que només ve de la pregària sense mots. L’amic Cassià, fins quan jo el feia riure mai no perdia aquell silenci a ulls clucs que se li feia adagio del qual vivia i hi ha mort. Endemés, en Cassià tenia un altre do, contrapuntant els silencis. Era un do que li sortia justament de tenir Déu a la vora, però que, de tota manera fes què hagués fet, no hauria perdut mai. Tenia sentit de l’humor. Cosa no gaire corrent entre gent de missa alta que passa llisquent per aquell exsultet que cantarem la vetlla pasqual. Cal molt de bon humor per cantar el pecat original fou una feliç culpa. Ens va merèixer Déu fet Home. Sense engarristar-nos. Dom Cassià, al monestir, no hi era cap llumenera en aquell món de més d’un savi i potser algun que se’n creu. No feia remors. Amb l’abat Escarré a l’exili, l’abat Brasó va fer-lo prior, que no és cosa minsa, és qui mana més després del qui mana més. Mestre Cassià no va perdre els silencis, ni va sortir de fogó, ni va deixar de riure a la quieta. I ves que me’l vaig trobar a Queralt. Va dir-me que feien abat general l’abat Brasó. Ens miràrem mentre jo li deia: Cassianet ja t’han pescat. Fet abat, el Cassià va fer d’abat, la feina de debò que li tocava. No en puc parlar gaire perque en sé masses però ben cert que en aquella resclosa que és un monestir, l’abat Cassià hi fou un signe de pau. I més que no dic. Però era Abat de Montserrat per a la gent de casa i àdhuc per els qui no cargolaven misses va ser fidel la seva condició de figura cabdal de l’Església Catalana. Al seu estil. Ho fou sense fer soroll amb la bonhomia evangèlica del monjo que es guaita el temps des de l’eternitat. Catalunya li cantava a dintre, li era viva sense distincions de parers, les portes del monestir eren obertes a tothom. Amb bàcul i paperina per barret fou el de sempre. Fer d’abat no és bresca de mel, mai no el vaig veure agre. Fins que va dimitir. I, al meu parer, fou quan va ser més ell. Quiet, acollidor, callat, a rialla de pau. Anava destravat i tornava als silencis del monjo, tan difícils de salvar fent de manaia. Malaltejava, era com mai el de sempre. ara s’ha mort, s’ha mort i no m’ha deixat cap buit. Cert que l’enyoraré, ha estat per a mi un amic únic, però el veuré a l’eternitat brandant el ram del dia de Rams, tornat un infant. No. Ara me n’adono, aquell monjo ha mort infant, i ho serà per a tota l’eternitat. Cassià,amic, des d’avui els àngels canten una mica millor, tu els ho ensenyes. Però no ens deixis, que per ací baix l’església no canti tan esgargamellada. Quant a mi, amic, prepara’m un forat ací dalt per on pugui entrar a la glòria com un contrabandista.

dilluns, 10 de març del 2008

601.523 GRÀCIES



601.523 són els vots que he rebut com a candidata al Senat,
i aquests són com a mínim les gràcies que us en dono.

Moltes gràcies par anar a votar en circumstàncies,
que comprenc de força desànim envers a la política i els polítics.

Moltes gràcies, per haver fet una opció nacionalista i catalanista
com CIU, per intentar parar el cop de la imposició de partits
amb tradició espanyolista .

Moltes gràcies , per poder creure que els partits nacionalistes
com CIU són una opció útil i eficaç enfront l’Espanya homogeneïtzadora.

Moltes gràcies per poder donar-me l’oportunitat de treballar
pel meu País, comarca i municipi.

Moltes gràcies, per creure que el matís, la diversitat,
la plurinacionalitat i pluriculturalitat encara són valors
que es poden defensar en aquesta democràcia actual.

Moltes gràcies, per la vostra confiança.

Al Servei de Catalunya i vostre. Una abraçada ben forta.

divendres, 7 de març del 2008

Segur que no són el mateix PP i PSOE?


Segur que no són el mateix PP i PSOE? Per a Catalunya sí
  1. El PP ha recorregut al TC l’Estatut. El PSOE ha demostrat la seva clara negativa a desenvolupar-lo.
  2. El PP va envair les competències de la Generalitat. El PSOE també (llei horaris comercials, dependència, desenvolupament rural, ajudes habitatge...).
  3. El PP està en contra de les seleccions nacionals. El PSOE també. Durant aquests quatre anys han fet tot el possible per evitar el reconeixement internacional de diferents esports.
  4. El PP està en contra que les institucions catalanes tinguin posició majoritària i determinant en la gestió del Prat. El PSOE també.
  5. El PP no va invertir tot el que li tocava a Catalunya. El PSOE tampoc. El Govern espanyol deu a Catalunya 700 M€ com a mínim (dels anys 2007 i 2008).
  6. Per al PP, fer arribar el TAV a Catalunya no va ser una prioritat. Pel PSOE tampoc, si no, el TAV no hagués arribat 16 anys després que el fessin arribar a Sevilla.
  7. El PP està en contra del retorn dels arxius de Salamanca. El PSOE hi està a favor, però en quatre anys ha estat incapaç de complir plenament la seva pròpia promesa, i ja ha esgotat el termini que fixa la llei. Encara queden tots els arxius de particulars.
  8. El PP no va fer res pel català. En època del PSOE, s’ha aconseguit un primer reconeixement del català a Europa, però no ha fet res pel seu reconeixement a l’Estat. El català no s’ha pogut utilitzar al Congrés, i Bono adverteix que els propers quatre anys, tampoc.
  9. El PP s’oposa a la independència de Kosovo. El PSOE també.
  10. El PP té el Manuel Pizarro, que ja hem vist quina estima té per Catalunya. I el PSOE té José Bono, que és el que no pensa deixar parlar català al Congrés i el que planteja un acord PP-PSOE per fer front als partits nacionalistes no espanyols.

dijous, 6 de març del 2008

CARTA DE JOSEP BENET A DURAN I LLEIDA

Cliqueu a sobre la fotografia per ampliar i poder llegir la carta.

NO ENS RESIGNEM, VOLEM QUE ENS RESPECTIN



Tot i que no va passar gens desapercebut, m’agradaria comentar un fet que és la mesura clara del poc que és respecta a Catalunya. És tracta de la vista de Manuel Pizarro, el fitxatge estrella del PP, a Girona.

Aquest personatge va reunir-se amb els empresaris gironins per a explicar les propostes econòmiques populars i intentar convèncer als assistents la bondat de votar a la seva opció política. Segons ha transcendit, Pizarro lluny de sentir-se comprensiu amb els neguits del empresaris, va començar a carregar contra aquests, tot dient que els empresaris catalans eren com un amic sablista que demana diners constantment i que no feia una passa sense veure que feien els altres. Per si això no era poc, els va dir que eren uns ploramiques, que tenien una autopista des de feia 30 anys i que a Teruel, d’on ell es originari, no en tenien. Sort que havia de demanar el vot! Aquest és el poc respecte que ens tenen als catalans d’un temps ençà.

Arriben a casa nostra, no per demanar-nos el vot, sinó per exigir-nos-el amb arrogància, gairebé per imposició.
Aquesta situació no és fruit de la casualitat sinó de l’actitud d’extrema feblesa de les nostres institucions polítiques. El tripartit, obsedit en fer desaparèixer Convergència i Unió, no ha dedicat temps –ni ha sabut – defensar els legítims interessos dels catalans. Han donat un xec en blanc al govern Zapatero que no els ha servit de res. Han delegat la defensa dels ciutadans de Catalunya a tercers.

No cal fer la llista de promeses incomplertes; tots la coneixeu i la patiu en la vostra vida quotidiana. Ho han fet també que mai en trenta anys de democràcia espanyola no havia hagut una corrent d’anticatalanitat tan gran. Uns han posat el foc – el tripartit-, altres la llenya – el PSOE – i altres ho adoben tot amb benzina – el PP-.

El primer pas per ser novament respectats és que en respectem a nosaltres mateixos; que fem pinya al voltant de l’únic objectiu de servir a les persones del nostre país, que el nostre vot sigui coherent amb el nostre sentiment nacional.

El senyal més clar que podem donar als que avui no ens respecten és enfortir i fer créixer la representació de Convergència i Unió a les Corts Espanyoles.
Que sàpiguen que no ens resignem, que ens respectem i que ens hauran de respectar.

El bipartidisme perjudica la salut nacional de Catalunya


Cada vot a PSC-PSOE i PP serveix per collar més Catalunya. Des de posicions diferents, els uns i els altres conflueixen en un objectiu comú: tenallar el nostre país. Davant d'aquesta realitat els catalans ens hem de plantejar si el nostre vot servirà per asfixiar-nos o per alliberar-nos de la pressió.

dimecres, 5 de març del 2008

ENS JUGUEM ....CATALUNYA

La campanya electoral està a les acaballes. Els partits amb més o menys fortuna amb mostrat les seves posicions i una part important dels ciutadans té decidit el vot. Una part important de l’opinió pública dóna per guanyador en Zapatero; és la tendència que marquen les enquestes. És una idea que comparteix ,fins i tot, Gerardo Díaz Ferrán, el president de la CEOE.

El fet que el resultat de les eleccions es prevegi no ha ser un element desmobilitzador a Catalunya. Hem de ser conscients que tenim davant nostre una gran oportunitat per trencar amb aquesta situació de resignació i apatia en la que vivim els darrers anys, amb aquesta pèrdua de capacitat econòmica i social del nostre país.

Ara més que mai el futur és a les nostres mans, en els nostres vots. Cal aplegar prou vots al voltant de Convergència i Unió per evitar que el PSOE pugui instal·lar-se en la majoria absoluta. Sabem, a Catalunya, que signifiquen les majories absolutes: retrocés en el nostre autogovern. En el cas del PSOE, dèbil sempre davant de la pressió espanyolista del PP, pot arribar a significar passes enrere en el desplegament del nou estatut o posar la normalització lingüística del català en el punt de mira.

Amb l’experiència d’aquesta legislatura, sabem també que les qüestions socials són simplement un aparador per el PSOE. Els avanços aconseguits han estat mínims, sovint sense recursos, com ha estat el cas de la llei de dependència.

Per ser investit Zapatero haurà de publicar les balances fiscals, assegurar el desplegament de l’estatut i resoldre un finançament suficient d’una vegada per totes; si vol seguir governant, en l’àmbit social, haurà tres reformes socials bàsiques consensuades amb el conjunt de forces politiques parlamentaries. S’haurà de fer valedor de tres nous Pactes de la Moncloa sobre immigració, educació i societat del benestar.


Per poder garantir i ampliar la societat del benestar no podem confiar exclusivament en l’Estat. És imprescindible desplegar una política econòmica i social que doni un gran protagonisme a la família en l’àmbit social, compartit amb l’autònom, l’empresa familiar i les classes mitjanes.

Tot això si Convergència i Unió aconsegueix la forca suficient per condicionar el pròxim govern socialista, si els catalans volem decidir per nosaltres mateixos, si som prou optimistes com per confiar en les nostres forces i capacitat

Hi ha una altra posició, la de la que es diu Catalunya optimista, però en realitat és mesella, resignada, que pidola almoines a Madrid i accepta posposar les solucions en un futur sempre llunyà. Però aquest no és, és clar, l’optimisme de Convergència i Unió.

dimarts, 4 de març del 2008

AUTÒNOMS, EL COR EMPRESARIAL DE CATALUNYA


En aquestes dies de campanya electoral, tinc l’estranya sensació que els treballadors són els grans oblidats de la campanya. Són el motor de l’economia i els responsables que hi hagui prou riquesa com per poder parlar d’augmentar pensions o invertir més en sanitat o incrementar la dotació d’ensenyament.
Del conjunt dels treballadors, hi ha un grup que encara es parla menys: els autònoms. Entre els treballadors assalariats i la petita empresa, rep pressions per totes bandes.

A Catalunya els autònoms apleguen a 600.000 persones. Són una expressió clara d’allò que es coneix per classes mitjanes: persones que aporten molt amb els seus impostos i que reben ben poc a canvi. La seva contribució supera en molt la seva aportació fiscal; si algú garanteix una ocupació estable més enllà de les oscil·lacions del mercat aquest és l’autònom, la microempresa i la petita empresa.
És per això que en la propera legislatura cap fer un esforç per desenvolupar la Llei de l’Autònom en la direcció correcta. Aquesta llei va ser un èxit d’aquests treballadors a quina va contribuir l’acció parlamentària de Convergència i Unió a Madrid. Però, com tots els texts legislatius, és més important el que diu el reglament que no pas el redactat de la llei. Cal assegurar un desplegament en favor dels treballadors autònoms.

Hi ha un seguit de mesures que haurien de ser contemplades. La primera de totes permetre , d’una vegada per totes, que els cònjuges i els fills puguin ser contractats pels autònoms en el règim general de la Seguretat Social. Cal regular la prestació per atur i equipara la possibilitat de jubilació anticipada a la dels treballadors assalariats. S’ha de reconèixer també la possibilita de ser treballador autònom a temps parcial.

Els autònoms són gent emprenedora. És imprescindible establir mecanismes que ajudin a aquells que volen establir-se pel seu compte. Qui estigui a l’atur hauria de poder capitalitzar el 100% de la prestació per poder engegar el seu propi negoci, i no el 20% com fins ara.

Durant els dos primers anys d’activitat, els nous treballadors autònoms han de gaudir una quota zero fiscal, excepte en el cas de l’IRPF i l’impost de Societats. Per desplegar la seva activitat, mantenir l’ajuda a la contractació del primer treballadors amb una bonificació en la quota de la Seguretat Social durant els dos primers anys.

I, per què no, introduir en l’ensenyament obligatori i en el batxillerat una assignatura específica de creació d’empreses per fomentar la cultura emprenedora.

Programa electoral CIU. Els nostres autònoms
Confederació de Treballadors d'Autònoms de Catalunya
Taula d'Autònoms de Catalunya

dilluns, 3 de març del 2008

TOTHOM ESTALVIA AIGUA, MENYS EL GOVERN



432.000 litres d’aigua es perden al dia en una canonada de l’empresa pública d’abastiment Aigües Ter-Llobregat a Badalona. És l’aigua que consumeix cada dia una població de 4.000 persones. És tot un embassament, com el de Foix, que es llença al llarg de l’any.

La noticia ha estat una veritable bufetada a l’opinió pública catalana. Al llarg de setmanes, el govern tripartit ha llençat missatges d’estalvi d’aigua davant de la greu sequera que vivim. Els ciutadans però han descobert que hi ha un sequera pitjor: la inoperància del govern tripartit. Segons s’ha pogut saber, aquest situació no és nova s’arrossega com a mínim des de 2005. De fet, TV3 ha desenterrat una entrevista amb l’anterior director de l’Agència Catalana de l’Aigua com reconeixia les pèrdues de la canonada i com es comprometia a engegar les obres sense esperar ajust europeus, atesa l’emergència de la situació. La data per concloure l’obra es preveia pel 2007. Som a 2008 i no s’ha fet res.

Dir d’entrada per aquells que sempre el recurs és la culpa la té CIU i perquè en el seu moment no va fer res, dir-los-hi que les fugues van ser detectades l’any 2003 pel darrer Govern de CiU, i encara que aleshores la intensitat del problema era molt menor que avui, ja van començar a treballar i a fer els primers projectes, les primeres licitacions i iniciar algunes obres, per solucionar-lo tan aviat com fos possible”. Què s’ha fet en aquests darrers 5 anys ????

Aquest és el govern dels qui varen alçar en rebel·lió a barris sencers de l’àrea metropolitana contra el cànon de sanejament de l’aigua o proclamaven una nova cultura de l’aigua . No s’ha fet res. I la sequera és aquí. I les reserves d’aigua s’exhaureixen. Perquè no parlen de que l’aigua del Ter és la que consumeixen a Barcelona i i de la sobreexplotació dels aqüífers de la Tordera ???

Aquesta situació actual es fruit de d’utilització mesquina i partidista de la qüestió de l’aigua. Això s’ha d’acabar cal un Pacte sobre l’Aigua per damunt d’interessos particulars. L’acord ha d’assegurar el subministrament suficient i de qualitat per a Catalunya; això només serà possible amb estalvi i reutilització dels recursos hídrics. Però cal anar una mica més enllà per a que el subministrament no depengui exclusivament del règim de pluges. Les dessaladores són una solució que consumeix molta energia; una solució millor és el transvasament del Roine.

En tot cas és una feina comuna que no té espera ni dilacions. El primer pas pot ser arrencar de Madrid el compliment dels compromisos contrets pel govern central en matèria de finançament del sistema de sanejament de Catalunya. Veurem qui esta a favor i qui dóna cobertura als incompliments de la Moncloa.

Si voleu saber més:
Avui, Diari de Tarragona, Lamalla.net, Vilaweb