ENS JUGUEM ....CATALUNYA
La campanya electoral està a les acaballes. Els partits amb més o menys fortuna amb mostrat les seves posicions i una part important dels ciutadans té decidit el vot. Una part important de l’opinió pública dóna per guanyador en Zapatero; és la tendència que marquen les enquestes. És una idea que comparteix ,fins i tot, Gerardo Díaz Ferrán, el president de la CEOE.
El fet que el resultat de les eleccions es prevegi no ha ser un element desmobilitzador a Catalunya. Hem de ser conscients que tenim davant nostre una gran oportunitat per trencar amb aquesta situació de resignació i apatia en la que vivim els darrers anys, amb aquesta pèrdua de capacitat econòmica i social del nostre país.
Ara més que mai el futur és a les nostres mans, en els nostres vots. Cal aplegar prou vots al voltant de Convergència i Unió per evitar que el PSOE pugui instal·lar-se en la majoria absoluta. Sabem, a Catalunya, que signifiquen les majories absolutes: retrocés en el nostre autogovern. En el cas del PSOE, dèbil sempre davant de la pressió espanyolista del PP, pot arribar a significar passes enrere en el desplegament del nou estatut o posar la normalització lingüística del català en el punt de mira.
Amb l’experiència d’aquesta legislatura, sabem també que les qüestions socials són simplement un aparador per el PSOE. Els avanços aconseguits han estat mínims, sovint sense recursos, com ha estat el cas de la llei de dependència.
Per ser investit Zapatero haurà de publicar les balances fiscals, assegurar el desplegament de l’estatut i resoldre un finançament suficient d’una vegada per totes; si vol seguir governant, en l’àmbit social, haurà tres reformes socials bàsiques consensuades amb el conjunt de forces politiques parlamentaries. S’haurà de fer valedor de tres nous Pactes de la Moncloa sobre immigració, educació i societat del benestar.
Per poder garantir i ampliar la societat del benestar no podem confiar exclusivament en l’Estat. És imprescindible desplegar una política econòmica i social que doni un gran protagonisme a la família en l’àmbit social, compartit amb l’autònom, l’empresa familiar i les classes mitjanes.
Tot això si Convergència i Unió aconsegueix la forca suficient per condicionar el pròxim govern socialista, si els catalans volem decidir per nosaltres mateixos, si som prou optimistes com per confiar en les nostres forces i capacitat
Hi ha una altra posició, la de la que es diu Catalunya optimista, però en realitat és mesella, resignada, que pidola almoines a Madrid i accepta posposar les solucions en un futur sempre llunyà. Però aquest no és, és clar, l’optimisme de Convergència i Unió.
