divendres, 14 de març de 2008

MONJOS, CRISTIANS I FE



En aquesta darrera campanya , ha sorgit -molt a pesar meu- un element com és la religió tant complex com sensible enmig del debat. De cristianisme i cristians , n’hi ha molts, em quedo amb l’exemple del Cassià M. Just i Mossèn Ballarín com exemple de fe cristiana , que jo espero de l’església pel meu país.
En homenatge a Cassià M. Just, us trasllado les paraules que li ha dedicat Mossén Ballarin.



EL RAM DE DOM CASSIÀ
Encara que la picor de la nostra cultureta no s’ho pugui permetre perque això del cristianisme és una falòrnia de quatre bisbes ferosos i una ràdio, per demostrar que aquest país de cal Met de Ribes és una nació n’hi hauria prou de dir que a cada topant de la seva història ha tingut un monestir que l’ha significada. Talment els alemanys tenen Fulda i els anglesos Canterbury, nosaltres, a les glorioses primeries del Pelut, tenim el Canigó, fem esclat a Ripoll i després a Poblet. Monestir imperial dels Àustries espanyols i ensulciat pels francesos Montserrat esdevingué això que és ara amb el fogal de la Renaixença cantat per mossèn Cinto. Ho hem viscut. Mentre algun bisbe d’ací vingut de fora deia que aquell era el dedo de Dios, mentre als bisbes se’ls arronsava el melic, l’abat de Montserrat no es desdeia del seu deure. Encara avui, més que cardenals, arquebisbes, bisbes i prelats domèstics, l’abat de la santa muntanya és la persona senyera de la nostra església. Ara hi arribo. S’ha mort el qui fou abat Cassià. Per a mi és molt més, se m’ha mort un dels més bells amics que Déu m’ha donat de gràcia. No sé si us passa, a mi sí, els morts et miren. Ara el tinc ací al davant, els ulls pacífics, la boca entre santa i múrria, com escau a un monjo, el to de veu pausat, tot ell quiet, fins quan feia una rialla sense escarafalls i bonhomiosa. Tocava l’orgue com cap d’altre. Era músic de raça, els dits li lliscaven fent voleiadissa sobre el teclat, mentre els peus gairebé ballaven. Hom toca l’orgue amb tot el cos, ell el tocava a cos i ànima. Hi senties el monjo només de tenir-lo a la vora. No sé pas com dir-ho, però, provant d’afinar-ho el monjo de debò és pastat de psalms silenciosos, fet d’una quietud que només ve de la pregària sense mots. L’amic Cassià, fins quan jo el feia riure mai no perdia aquell silenci a ulls clucs que se li feia adagio del qual vivia i hi ha mort. Endemés, en Cassià tenia un altre do, contrapuntant els silencis. Era un do que li sortia justament de tenir Déu a la vora, però que, de tota manera fes què hagués fet, no hauria perdut mai. Tenia sentit de l’humor. Cosa no gaire corrent entre gent de missa alta que passa llisquent per aquell exsultet que cantarem la vetlla pasqual. Cal molt de bon humor per cantar el pecat original fou una feliç culpa. Ens va merèixer Déu fet Home. Sense engarristar-nos. Dom Cassià, al monestir, no hi era cap llumenera en aquell món de més d’un savi i potser algun que se’n creu. No feia remors. Amb l’abat Escarré a l’exili, l’abat Brasó va fer-lo prior, que no és cosa minsa, és qui mana més després del qui mana més. Mestre Cassià no va perdre els silencis, ni va sortir de fogó, ni va deixar de riure a la quieta. I ves que me’l vaig trobar a Queralt. Va dir-me que feien abat general l’abat Brasó. Ens miràrem mentre jo li deia: Cassianet ja t’han pescat. Fet abat, el Cassià va fer d’abat, la feina de debò que li tocava. No en puc parlar gaire perque en sé masses però ben cert que en aquella resclosa que és un monestir, l’abat Cassià hi fou un signe de pau. I més que no dic. Però era Abat de Montserrat per a la gent de casa i àdhuc per els qui no cargolaven misses va ser fidel la seva condició de figura cabdal de l’Església Catalana. Al seu estil. Ho fou sense fer soroll amb la bonhomia evangèlica del monjo que es guaita el temps des de l’eternitat. Catalunya li cantava a dintre, li era viva sense distincions de parers, les portes del monestir eren obertes a tothom. Amb bàcul i paperina per barret fou el de sempre. Fer d’abat no és bresca de mel, mai no el vaig veure agre. Fins que va dimitir. I, al meu parer, fou quan va ser més ell. Quiet, acollidor, callat, a rialla de pau. Anava destravat i tornava als silencis del monjo, tan difícils de salvar fent de manaia. Malaltejava, era com mai el de sempre. ara s’ha mort, s’ha mort i no m’ha deixat cap buit. Cert que l’enyoraré, ha estat per a mi un amic únic, però el veuré a l’eternitat brandant el ram del dia de Rams, tornat un infant. No. Ara me n’adono, aquell monjo ha mort infant, i ho serà per a tota l’eternitat. Cassià,amic, des d’avui els àngels canten una mica millor, tu els ho ensenyes. Però no ens deixis, que per ací baix l’església no canti tan esgargamellada. Quant a mi, amic, prepara’m un forat ací dalt per on pugui entrar a la glòria com un contrabandista.