dijous, 19 de maig de 2016

El futur comença en "superdissabte"





Deia el noi del Poble Sec; “Fa vint anys que tinc vint anys. Vint anys i encara tinc força, i no tinc l'ànima morta, i em sento bullir la sang”. Tot un himne a les ganes de viure de qui se sap amb molta feina per fer.

Feina n’hi ha, tanta o més de la que hi havia quan un llunyà 17 de novembre de 1974 les muntanyes de Montserrat veien néixer Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Des d’aleshores hem vist arribar la democràcia i la fi de la “Guerra Freda”, hem entrat a l’OTAN i a la Unió Europea, hem canviat de moneda, les fronteres s’han desdibuixat, hem vist néixer Internet i hem vist com la Constitució envellia. Si en 41 anys, aquest món on vivim ha canviat tant, quina mena força immobilista, conformista i carrinclona hauria d’impedir que nosaltres també evolucionéssim?

Arriba allò que n’hem dit el “superdissabte”, tot recordant el “superdimarts” en que les complexes eleccions primàries als EEUU impliquen un major nombre d’Estats. El “superdissabte” implicarà tot el territori, comarca a comarca, municipi a municipi, barri a barri, en una jornada que ha de ser decisiva pel futur de CDC. El desenllaç d’un procés necessari que molts n’han dit refundació, alguns regeneració i altres procés de constitució d’un nou partit polític. Tot plegat és molt més senzill. No caiguem en el simplista món de la demagògia eufemística. Enterrem la idea de que un partit polític és una mena de club on es reuneixen persones amb una determinada ideologia.

Un partit és un òrgan amb vida pròpia; respira, emmalalteix, gaudeix i pateix i, si, també es fa gran i envelleix. I precisa de noves fornades de persones joves i no tant joves, experimentades o emprenedores, que hi injectin energies renovades i aportin una visió actualitzada del món de sempre des de la pròpia base de la societat. Persones que superin els discursos populistes de nova i vella política i apostin decididament per la bona política.

Allò que era vàlid fa 41 anys, ja no ho és avui, com allò que es vàlid avui, tampoc no ho serà d’aquí a 41 anys. Necessitem noves eines per afrontar un futur apassionant; un país nou que tenim a tocar. Ens hem de posar al dia per representar l'espai central de la gent que sap que la convivència és un tresor que no es pot perdre ni debilitar. La gent que sap que si aquest país ha perviscut, és perquè hi ha hagut persones que han tirat endavant amb valentia.

No hem de renunciar al que hem estat fins avui. CDC forma part de l’ADN d’aquest país. És un partit de govern que ha estat clau en la història recent de Catalunya. Amb encerts i amb errors, com és de rebut per tothom que fa alguna cosa. Només aquells que no fan res, estan lliures de cometre errors.

Aquest “superdissabte” no ens hem de limitar a buscar un nou logotip ni un nom que “enganxi”. Aquest “superdissabte” hem de començar a construir un nou partit sobre els fonaments sòlids del que hem estat fins avui. Sabent mirar endavant sense oblidar d’on venim; buscant nous lideratges que sàpiguen combinar la força i l’experiència del president Mas amb la rauxa renovadora del president Puigdemont. Som nosaltres; som convergents. Som els qui més hem treballat i més ens l'hem jugada per construir l'autogovern i, ara, volem construir un nou estat perquè, sense la força de l’esperit convergent, no tindrem un país independent.

Aquest dissabte tenim l’oportunitat de sentir-nos –com va dir Miquel Marti i Pol a “El Llarg Viatge”- “Hereus d'un alt llinatge cent voltes esbrancat, florim quan menys ho esperen, cantem quan menys els plau”.

Que tinguem un magnífic “superdissabte”!

dijous, 5 de maig de 2016

El #26J suspenem el Tribunal Constitucional



A l’Espanya dels “compiyoguis” on triomfen els missatges curts de l’estil “Luís, se fuerte” i on s’utilitzen eufemismes com “reforma estructural” per referir-se a “l’austericidi”, capbussar-se a les profunditats del complex llenguatge jurídic pot fer enormement difícil prendre consciencia de la gravetat d’algunes accions.

Fa unes setmanes, l’”independent” i “despolititzat” Tribunal Constitucional presidit per un ex-militant del Partit Popular emetia un comunicat amb el següent text:

“El Pleno del Tribunal Constitucional ha estimado parcialmente el recurso del Gobierno de la Nación contra el Decreto-ley de Cataluña 6/2013, de 23 de diciembre, que modificó la Ley 22/2010, de 20 de julio, del Código de Consumo de Cataluña”.

No patiu, us ho tradueixo. El que vol dir és: “No podeu evitar que es talli el subministrament elèctric, l’aigua o el gas a les persones en situació de vulnerabilitat”.

Millor, oi? Doncs així podríem seguir traduint els textos emesos pel TC fins a descobrir que, a petició del govern del Partit Popular, ha rebutjat, tombat, suspès, rebregat i esclafat iniciatives impulsades pel Parlament de Catalunya destinades a millorar al dia a dia dels catalans.

Voleu més exemples de traduccions de contenciosos del TC?

No podeu dir que Catalunya és una nació.
No podeu protegir als ciutadans que hagin estat víctimes d’estafes bancaries.
No podeu aplicar polítiques d’igualtat entre homes i dones.
No podeu decidir quina serà la llengua vehicular dels vostres fills a les escoles catalanes.
No podeu decidir l’hora en que obriran i tancaran les botigues catalanes.
No podeu cobrar un impost als propietaris de pisos buits per recaptar diners i destinar-los a lloguers socials.
No podeu cobrar un impost als bancs pels dipòsits que hi tinguin les grans fortunes.
No podeu cobrar un impost a les operadores d’Internet per recollir diners que després destinareu a protegir la industria cultural catalana.
No podeu cobrar un impost a les centrals nuclears per recaptar diners que després destinareu a fer polítiques de protecció del medi ambient.
No podeu organitzar el territori català per decidir quins pobles poden ser municipis i quins no.
No podeu convocar consultes populars ni referèndums, ni que sigui de forma democràtica.
No podeu demanar al Síndic de Greuges que investigui possibles casos de tortura.
No podeu crear una Agencia Tributària que gestioni els impostos que paguin els catalans.
No podeu tenir contacte directe amb altres estats ni tenir un conseller d’afers exteriors.
No podeu prohibir el “fraking” com a forma de buscar gas rebentant el subsòl català.
El vostre Parlament no pot fer declaracions on s’expressi quin tipus de país voleu pel futur ni crear una comissió amb aquest objecte.

Així s’entén millor, oi? A mesura que escric, puc sentir bullir la sang del lector. Ho deixaré aquí, tot i que n’hi ha més.

Permeteu-me que us faci una proposta molt seriosa: El dia 26 de juny, suspenem, nosaltres, el Tribunal Constitucional. Fem-ho de la única forma que no ens poden frenar (no serà perquè no ho hagin intentat); votant!

dimecres, 27 d’abril de 2016

Del fracàs al cansament, passant pel ridícul



Molts encara recordem com el president Rajoy criticava obertament el procés de formació de majories al Parlament de Catalunya després de les eleccions del 27S, tot explicant com era de perjudicial que a Catalunya es fessin eleccions amb tanta freqüència. Ja ho veieu... Poc es podia imaginar que al cap de poques setmanes d’aquelles declaracions, veuria com al Congreso de los Diputados eren incapaços de gestionar la complexitat i es veurien abocats a convocar dues eleccions en sis mesos.

Haurà passat mig any en que el govern ha estat en funcions a l’hora de comparèixer a les sessions de control parlamentari, però que ha funcionat com un rellotge a l’hora de portar lleis catalanes al Tribunal Constitucional. Sis mesos d’una posada en escena sobreactuada amb escenografia de “postureig” i teatralització exagerada que inclou arribada caminant de Sánchez i Iglesias per la Carrera de San Jerónimo davant d’un exercit de fotògrafs immortalitzant un moment propi d’una pel·lícula del Hollywood més èpic, mentre Rajoy, tancat a La Moncloa, feia gala d’una barra sense límits acusant als espanyols d’equivocar-se a l’hora de votar.

Portem quatre mesos de declaracions i contradeclaracions, sessions d’investidura estèrils i sense cap actitud en positiu dels qui haurien d’entendre com ningú el concepte “sentit d’Estat”, incapaços de posar-se d’acord; allò de renunciar a algunes coses a canvi d’unes altres en pro de l’interès comú, que vol dir, el de tots.

No ha estat un problema d’aritmètica. Si es volia un govern d’esquerres en contraposició a les polítiques del Partit Popular, la suma era possible. El que ha impedit una entesa d’esquerres ha estat –egos a banda- la falta d’acord a l’hora de contemplar la possibilitat de que els catalans poguéssim expressar-nos en referèndum.

En aquests darrers mesos, hem sentit parlar fins al cansament de la “gran coalició”, una mena d’eufemisme per referir-se a un “govern de resistència” per mantenir vigent el bipartidisme a qualsevol preu, evitant un procés català que prefereixen deixar de banda, no fos cas que molestin als electors que els queden.

Si hem de fer cas a aquelles enquestes que ningú es creu però que tothom es mira, res fa pensar que el panorama canviï gaire d’aquí a l’estiu. Si les eleccions son el 26 de juny, podem esperar poc dels mesos inhàbils de juliol i agost i la tornada a la realitat del setembre ens abocarà –en el millor dels casos- a veure els resultats reals d’aquestes eleccions al mes d’octubre.

Veurem com s’allarga una campanya electoral que va començar el desembre. Si tenim en compte que ja coneixem els seus programes, que del que es tracta és de saber quines aliances estan disposats a fer i que les últimes eleccions van costar als espanyols 130 milions d’euros, potser s’haurien de plantejar si no seria millor un debat televisat entre tots els candidats per explicar amb qui estan disposats a pactar i amb qui no, a partir del 26 de juny. Ah, no, que Rajoy ja ha dit que no pensa participar en cap debat.

Estem davant del fracàs de la política entesa com a eina de negociació. El nostre sistema electoral ens ha portat “de facto” a unes eleccions a dues voltes. Davant de la seva incapacitat per arribar a acords, ara seran els ciutadans els qui decidiran, a les urnes, quins pactes son possibles i quins no.

Als qui encara creiem en el sistema, només ens queda creuar els dits perquè els electors no es declarin en funcions i es quedin a casa. Segur que al minut zero, després de conèixer els resultats del 26J, les quatre “vedets” de les forces majoritàries competiran per veure qui compareix primer en seu electoral acusant l’adversari de ser el culpable d’una abstenció massa alta.