dimecres, 27 d’abril de 2016

Del fracàs al cansament, passant pel ridícul



Molts encara recordem com el president Rajoy criticava obertament el procés de formació de majories al Parlament de Catalunya després de les eleccions del 27S, tot explicant com era de perjudicial que a Catalunya es fessin eleccions amb tanta freqüència. Ja ho veieu... Poc es podia imaginar que al cap de poques setmanes d’aquelles declaracions, veuria com al Congreso de los Diputados eren incapaços de gestionar la complexitat i es veurien abocats a convocar dues eleccions en sis mesos.

Haurà passat mig any en que el govern ha estat en funcions a l’hora de comparèixer a les sessions de control parlamentari, però que ha funcionat com un rellotge a l’hora de portar lleis catalanes al Tribunal Constitucional. Sis mesos d’una posada en escena sobreactuada amb escenografia de “postureig” i teatralització exagerada que inclou arribada caminant de Sánchez i Iglesias per la Carrera de San Jerónimo davant d’un exercit de fotògrafs immortalitzant un moment propi d’una pel·lícula del Hollywood més èpic, mentre Rajoy, tancat a La Moncloa, feia gala d’una barra sense límits acusant als espanyols d’equivocar-se a l’hora de votar.

Portem quatre mesos de declaracions i contradeclaracions, sessions d’investidura estèrils i sense cap actitud en positiu dels qui haurien d’entendre com ningú el concepte “sentit d’Estat”, incapaços de posar-se d’acord; allò de renunciar a algunes coses a canvi d’unes altres en pro de l’interès comú, que vol dir, el de tots.

No ha estat un problema d’aritmètica. Si es volia un govern d’esquerres en contraposició a les polítiques del Partit Popular, la suma era possible. El que ha impedit una entesa d’esquerres ha estat –egos a banda- la falta d’acord a l’hora de contemplar la possibilitat de que els catalans poguéssim expressar-nos en referèndum.

En aquests darrers mesos, hem sentit parlar fins al cansament de la “gran coalició”, una mena d’eufemisme per referir-se a un “govern de resistència” per mantenir vigent el bipartidisme a qualsevol preu, evitant un procés català que prefereixen deixar de banda, no fos cas que molestin als electors que els queden.

Si hem de fer cas a aquelles enquestes que ningú es creu però que tothom es mira, res fa pensar que el panorama canviï gaire d’aquí a l’estiu. Si les eleccions son el 26 de juny, podem esperar poc dels mesos inhàbils de juliol i agost i la tornada a la realitat del setembre ens abocarà –en el millor dels casos- a veure els resultats reals d’aquestes eleccions al mes d’octubre.

Veurem com s’allarga una campanya electoral que va començar el desembre. Si tenim en compte que ja coneixem els seus programes, que del que es tracta és de saber quines aliances estan disposats a fer i que les últimes eleccions van costar als espanyols 130 milions d’euros, potser s’haurien de plantejar si no seria millor un debat televisat entre tots els candidats per explicar amb qui estan disposats a pactar i amb qui no, a partir del 26 de juny. Ah, no, que Rajoy ja ha dit que no pensa participar en cap debat.

Estem davant del fracàs de la política entesa com a eina de negociació. El nostre sistema electoral ens ha portat “de facto” a unes eleccions a dues voltes. Davant de la seva incapacitat per arribar a acords, ara seran els ciutadans els qui decidiran, a les urnes, quins pactes son possibles i quins no.

Als qui encara creiem en el sistema, només ens queda creuar els dits perquè els electors no es declarin en funcions i es quedin a casa. Segur que al minut zero, després de conèixer els resultats del 26J, les quatre “vedets” de les forces majoritàries competiran per veure qui compareix primer en seu electoral acusant l’adversari de ser el culpable d’una abstenció massa alta.

dilluns, 11 d’abril de 2016

No és un simple canvi de guinguetes



El dimarts 16 d’abril del 1991, molts vàrem quedar sorpresos per les imatges d’excavadores enderrocant les guinguetes de la Barceloneta en aplicació de la Llei de Costes que feia inviable l’existència d’aquelles construccions que, fins a aquell moment, van ser escenari d’excepció de bona part de la vida social de la Barcelona de la transició i que, per sempre més, han estat presents a la memòria de tots. Allò era el preludi del que, setmanes després, passaria a moltes platges del litoral català.

Recordo com el recent proclamat alcalde de Calella aquell any, en Joaquim Rey, no va tenir ni temps de posar ordre al seu despatx quan li van comunicar la presencia, a la platja de la ciutat, de la maquinaria que faria passar a la història les guinguetes que van ser testimonis del naixement del fenomen del turisme a Calella i on tots els calellencs havíem tingut l’oportunitat de gaudir d’una bona paella a prop del mar.

En un temps record, es van encarregar noves construccions que complissin amb les exigències de la Llei de Costes d’aquell moment i que, fins l’estiu passat, van caracteritzar l’”skyline” de la platja de Calella que ha fet la volta al món. Han passat 24 anys, que aviat es diu.

Tocava una renovació a fons. N’he estat conscient des de fa molt temps. Però la indefinició del Ministeri sobre allò que podíem fer i el que no a la nostra platja, no ens ha permès posar fil a l’agulla fins a la tardor del 2014. Teníem els deures fets. Sabíem el que volíem fer, però un retard en reglament de la nova Llei de Costes, ens ha impedit avançar.

Aclarits els dubtes, i sense massa temps per treballar, el govern municipal que presideixo es va posar a treballar de valent per impulsar el disseny i construcció d’unes noves guinguetes que, mantenint la imatge que ha caracteritzat el litoral calellenc durant l’últim quart de segle, donés un impuls definitiu a un dels espais més estimats per tots i sobre el qual, paradoxalment, no hi tenim massa competències. Som on som, i mana qui mana.

No és un simple canvi de guinguetes, és un canvi de concepte. Un valor segur. A un bon emprenedor no li ha de fer por una concessió de 15 anys. No estem davant d’una renovació d’any a any. Estem convençuts que proporcionalment surt més a compte que quan era per a períodes de 6 mesos amb característiques ben diferents; 1.200 metres quadrats de serveis amb 180 dies, davant de 1.100 metres quadrats de serveis durant els 365 dies de l’any.

Al final d’aquest 2016 podrem valorar, amb major coneixement de causa, quin ha estat el resultat d’aquest canvi de model. Mentrestant, és important no especular ni prejutjar uns serveis que encara no han començat a “caminar”.

Estem davant d’un canvi de model que marcarà una important diferència, també, en platges properes. Un model que, estic segura, ens permetrà situar-nos a la primera divisió de la restauració de platja durant –i això és importantíssim- els 365 dies de l’any, i això no és poca cosa. Disfrutem-ho!

dijous, 17 de març de 2016

D'investidura a investidura, i tiro perquè ningú no m'atura





Qui més qui menys recorda amb certa nostàlgia aquelles tardes d’infantesa en que, a fora, llamps i trons recomanaven quedar-se a casa i aprofitàvem per treure el joc de l’Oca per matar el temps. Si fa o no fa, és el que fan ara Rajoy, Sánchez, Iglesias i Rivera quan, sentint la que esta caient a fora, tiren als daus amb l’única intenció de fer un “d’investidura a investidura, i tiro perquè res no m’atura” mentre, a falta de l’àvia que ens preparava el berenar, s’entretenen al faristol omplint el temps de paraules buides, amb cara de pocs amics –mai millor dit- mentre els més trapelles es mostren transgressors petonejant-se davant de la bancada del Partit Popular, per escarni del protegit de l’Àngel Marcelo.

Rajoy ha defugit del tràngol de perdre les dues votacions de la seva sessió d’investidura mentre a Sánchez no li ha importat estavellar-se contra el mur de la geometria invariable a canvi d’uns minuts de televisió que li permetin marcar perfil davant dels qui, dins de casa, ja redacten la seva esquela. I en un racó del Congrés dels Diputats, els partits anomenats –en clau espanyola- minoritaris, observem aquesta mena de joc dels disbarats –com diria Martí i Pol- “amb discreció i respecte pels altres, que s’esforcen a representar dignament el seu paper”, tot i l’indigne paper d’un Patxi Lopez que ha de sentir com el cap de l’Estat li etziba un reial “quan us aclariu, tornes”.

Surten veus dins del PP que demanen un pas al costat de Mariano Rajoy, mentre Sánchez anuncia cofoi que no donarà suport ni a Rajoy ni a cap candidat del PP, Iglesias insisteix que no vol saber res amb ningú però es postula com a vicepresident i Rivera confirma que “si hi ha maror, hi ha peix en abundor”.

A Madrid, els dipositaris de la nova i vella política, de la política de sempre, de la mai vista i de la política ficció, cauen plegats a la casella 52 (la presó) on perden tres tirades, mentre molts creuem els dits perquè els daus no els portin a la casella 58 on treu el cap la calavera; el fantasma d’unes noves eleccions. I a Catalunya? Com dirien els nois de Canet; “narinan, narinan, narinan...”. Això si, ara que ja els hem vist sense maquillatge, ens podríem estalviar la campanya i anar, directament, a la casella de sortida.