dilluns, 22 setembre de 2014

“Farem tot el que puguem”



Des que va començar el que la dialèctica política/periodística ha acabat batejant com “el procés”, no hem viscut uns dies tant intensos com el de les darreres setmanes.

En un crescendo propi del trenet d’una muntanya russa guanyant alçada abans de llençar-se a una excitant i imparable carrera, hem vist com els catalans hem omplert un altra cop Barcelona per dir al món que no ens aturarem en la nostra demanda de més llibertat, hem assistit a un debat de política general amb una alta carrega institucional, hem vist com el nostre Parlament aprovava una llei que ens hauria de permetre expressar la nostra voluntat, i tot això amanit per un referèndum en el que escocesos i britànics ens han donat una lliçó de democràcia que ha provocat l’enveja sana de tots els qui anhelem un procés similar per a Catalunya.

Les imatges que ens ha deixat el referèndum escocès no poden deixar ningú indiferent i ens haurien de fer reflexionar a tots, tant als de l’immobilisme silenciós del “no” sistemàtic, com als que proposen una desobediència de legitimitat dubtosa.

Mentre encara guardàvem a la nostra retina imatges dels partidaris del “no” abraçant i felicitant als partidaris del “si” a la independència d’Escòcia i al nostre cap ressonaven un cop i un altra les paraules de David Cameron dient que podria haver bloquejat el referèndum i no ho va fer en considerar-se un demòcrata, a Catalunya vèiem com els contraris a la consulta catalana abandonaven el Parlament amb cara de pocs amics mentre la resta de diputats aplaudien dempeus l’aprovació de la Llei de Consultes hores després de veure la declaració institucional del president Rajoy en un missatge gravat elaborat –imagino- mentre els seus assessors d’imatge estaven de vacances (recupereu aquell vídeo i m’entendreu).

A l’hora, fiscals i advocats de l’Estat i el consell de ministres restaven de guàrdia tot el cap de setmana a l’espera de passar a una acció fulminant en el moment en que el president català, acollint-se a una llei aprovada pel Parlament que representa tots els catalans, signés el decret de convocatòria de la consulta per al 9 de novembre.

Amb aquest panorama, seria fàcil que els catalans, tips de la discutible qualitat democràtica del govern espanyol format per alguns descendents dels líders d’aquella Espanya en blanc i negre, perdéssim el senderi i optéssim per llençar la tovallola, deixant el diàleg per impossible, o per deixar-nos portar per actituds de desobediència i, a veure que passa.

Però divendres passat vàrem tenir una prova més de que els catalans som com som gràcies a algun gen que la història ha posat sàviament al nostre ADN. Un any després que la seu de Blanquerna a Madrid fos ocupada per uns energúmens que cridaven “no nos engañan, Cataluña es España”, divendres passat desenes de persones esperaven al president Mas a les portes del Parlament cridant “votarem!”. Veure al President acostant-se a aquella multitud en senyal d’agraïment al seu suport dient amb la ma al cor “farem tot el que puguem”, aquesta imatge, no te preu.


Entre tanta demagògia interessada, poder viure moments com aquest, ens fan sentir orgullosos de ser catalans, per damunt de sigles de partits.

dijous, 18 setembre de 2014

Volem votar i votarem



El poble de Catalunya va parlar en un clam fort i unànime l'Onze de setembre. La Diada ha estat una clara demostració de les aspiracions nacionals i de llibertat dels ciutadans del país.

La nostra intenció és clara. Farem la consulta el 9-N, i amb totes les garanties democràtiques. Abans, però ens hem d'assegurar que es puguin posar les urnes als col·legis electorals i que hi hagi els vots del sí i del no i que el resultat el puguin entendre a tot el món. 

Des de CiU apostem per l'obediència a les lleis catalanes. Tenim la llei de consultes emanada del Parlament de Catalunya, i amb l'aval del Consell de Garanties Estatutàries, que la considera constitucional i estatutària. Per això, demanem al govern espanyol que no recorri la llei. La llei de consultes i la consulta han de ser una oportunitat, no un problema. Si hi ha voluntat política, la consulta es podrà fer. Un exemple és el d'Escòcia, on el dos governs han estat capaços d'acordar data i pregunta. Quan Rajoy diu que no es pot celebrar la consulta és que no vol.


Si finalment ho fa i el TC suspèn de manera cautelar la consulta, l'endemà mateix demanarem que s'aixequi aquesta suspensió. La suspensió és una mesura cautelar per evitar mals majors. Creiem que suspendre la llei pot posar en risc la democràcia i per això demanarem que s'aixequi la suspensió. El full de ruta el decidirem conjuntament tots els partits favorables a la consulta. Sempre sota el marc de la unitat, que és el que ens dóna força i ens ha ajudat a arribar fins a aquí. Cal deixar de banda partidismes i aconseguirem un ampli consens. 

Una prova de la solidesa del procés és que els "manuals de la raó" ens deien que no arribaríem fins aquí, que els diferents partits no seríem capaços de fixar data i pregunta. Però, ho hem aconseguit. Hem demostrat que no ens trenquem, que la unitat pro consulta és forta i que no ens cansem. 

No és una obsessió de partit o de govern. Hi ha una declaració de sobirania del Parlament, hi ha un pacte d'una àmplia majoria dels partits del Parlament i, sobretot, hi ha el mandat del poble. És una iniciativa que va des de baix cap a dalt, no de dalt cap a baix.

El nostre conflicte no és amb Espanya ni els espanyols, el nostre conflicte és amb els que no ens volen deixar votar. Volem votar el 9 de novembre i votarem!!

Publicat a tribuna.cat

dimarts, 9 setembre de 2014

#araeslhora



És l’hora de dir al món que Volem Votar. És l’hora de dir amb una sola Veu que Volem una Victòria per la Via de la democràcia. Que Volem que les urnes siguin l’única arma que ens doni el triomf. Que no Volem seguir Veient com s’intoxica la Voluntat d’un poble, de Vegades per ignorància, de Vegades per mala fe. Que Volem fer Via cap a un futur més Valuós per als que Vindran.

Ara és l’hora de Veure fet realitat el somni de desenes de generacions de Viure en llibertat. De deixar Volar els nostres pensaments cap al futur que Volem nostre.

És l’hora que tots els catalans fem pinya, sense importar d’on Venim. De deixar enrere la censura de Victus, de la Vigília permanent, de seguir estant alerta per quan Vingui un altre juny.

Ara és l’hora de donar a conèixer els Valors de la nostra V, que no és de Vendetta, i sí és de Voluntat de ser. De Voler i poder. És l’hora de demostrar que la lluita silenciosa de moltes generacions no ha estat en Va.

Ara és l’hora de ser Valents. De sortir al carrer i demostrar que som Volgudament pacífics, que la nostra Voluntat no és Velada, que no oblidem d’on Venim i que sabem on Volem anar.

Ara és l’hora d’un anhelat Viatge sense retorn, de recordar el poeta quan va dir “Via fora, que tot està per fer i tot és possible”.

L’Onze de Setembre de 2014, el món ha de saber que la capital de Catalunya és, Varcelona.


I una última V; la de la Valentia de l’Assemblea Nacional Catalana i Omnium Cultural. Sense el seu esforç, tot “això” no hauria estat possible.