dilluns, 20 de juliol de 2015

No és el paradís; és la llibertat



Ni amb tu ni sense tu. Les sensacions contradictòries de l’”embolica que fa fort” sembla que hagin fet arrels a l’escenari del 27S.

Hem viscut uns dies al ritme de la “cançó” de la llista unitària. Des que el president Mas va fer la seva proposta el 25 de novembre a l’Auditori del Fòrum on ja va apostar per la unitat entre partits sobiranistes i societat civil per impulsar una candidatura unitària, les alternatives es van anar succeint fins al punt de marejar a qualsevol que s’interessi per l’estat d’allò que en diem “procés”.

En un pla per afrontar unes eleccions plebiscitàries que substituïssin el referèndum que no ens deixen fer, integrant la societat civil en una llista única que legitimés el resultat, sembla que hi havia qui buscava l’oportunitat de fer fora d’aquesta llista el president que ens ha portat més lluny en el camí cap a l’Estat propi.

La legitima competència entre qui es presenta a la reelecció i aquell que opta a millorar resultats electorals hauria de quedar al marge d’aquesta campanya si no volem acabar donant la raó a aquells que pensen que aquestes eleccions seran unes eleccions més. Hem d’assumir l’exercici de renunciar als protagonismes individuals en favor d’un projecte comú, sense treure valor a la figura del president Mas, que ha demostrat un lideratge indiscutible.

La importància del moment que vivim ens hauria de permetre entendre que era necessari, i de justícia, convidar la societat civil a formar part del que ha de ser la llista del “Sí”. Que la unitat és necessària com no ho ha estat mai durant els últims 300 anys. De ser conscients que quan aquí ens barallem, ells guanyen, i que quan aquí anem units, ells perden.

El 27 de setembre podrem comptar els del “Si” i els del “No”. No és la forma en que ens hauria agradat fer-ho, però no ens han deixat altra opció. I no podem oblidar que els que no formin part d’aquesta llista, a efectes de recompte, estaran al costat del “No”.

Aquest diumenge, a la Convenció Nacional de CDC, el president Mas va ser molt explícit quan va dir que si el 27S fracassem, el poder de l’Estat espanyol ens passarà pel damunt. No crec que a hores d’ara hi hagi massa persones a Catalunya que posin en dubte aquesta reflexió.

Som a la recta final d’un procés llarg, delicat i difícil en que s’han fet les coses de manera exemplar per part de la majoria. Cometre un error ara seria imperdonable. Comptar amb la implicació de la societat civil és imprescindible. Que els polítics facin un pas enrere és bo. Però el dia 28 de setembre el país seguirà funcionant i, a banda  d’avançar cap a un país nou, caldrà governar la “nau” en el seu dia a dia. El 27S no ens pot fer perdre de vista el 28S. Hi ha procés, però també hi ha la gestió del país. Podem parlar de govern de transició, però no oblidem que després d’unes eleccions avançades, no es poden tornar a convocar eleccions fins passat un any. El temps és implacable, i a partir del 27S disposarem d’uns mesos que poden canviar la història d’aquest país.

El “Sí” no ens obrirà les portes del paradís, però si les de la llibertat, i això no es poc.

dissabte, 11 de juliol de 2015

La Troica de Rajoy



Se que és fàcil que el lector pugui pensar que m’he venut l’enteniment si sento enveja per un país que el món situa al llindar de l’abisme, amb l’atur per sobre del 25%, la prima de risc a 1.753 punts i un “corralito” que limita la disposició d’efectiu a 60€ per dia. Que se li pot envejar a un país sotmès a aquest panorama? Doncs, d’entrada, la capacitat de negociar de tu a tu amb les autoritats europees, per no parlar de la possibilitat d’organitzar un referèndum en qüestió de dies. S’ha de ser català per entendre-ho...

El govern grec acusa la “Troica” i les seves severes mesures d’austeritat de la situació a la que es veu abocat el país, amb un deute difícil de tornar i amb exigències constants per part dels homes de negre, com si allò que ara en diuen “les institucions” els hagués girat l’esquena. I ves per on que aquí és quan comencem a trobar semblances amb la situació que vivim els catalans.

Des del 2011, l’Estat espanyol ha paralitzat totes les relacions bilaterals Estat-Generalitat, fent-se el sord davant les reiterades mobilitzacions amb les que els catalans hem dit que ja n’hi havia prou. Sentim al president Rajoy referir-se a Grècia tot dient “una cosa es ser solidario y otra cosa es ser solidario a cambio de nada”, mentre comprovem com Catalunya és la tercera comunitat d’Espanya en aportar recursos tributaris i la desena en recursos per capita rebuts.

Hem vist com des de “les institucions” s’ha qüestionat de dalt a baix la decisió del govern grec de convocar un referèndum per conèixer l’opinió dels seus ciutadans, si fa o no fa, com l’Estat espanyol intenta espantar als catalans de les conseqüències d’una sortida de Catalunya d’Espanya –allò de “vagar por el interespacio”- fins al punt de prohibir una consulta no vinculant mesos després d’haver-se celebrat.

Hem vist com, per evitar l’ofec econòmic a que l’Estat sotmet Catalunya i per compensar en la mesura que sigui possible els efectes d’un dèficit fiscal endèmic, el govern de la Generalitat ha intentat impulsar mesures com l’impost sobre els dipòsits a les entitats de crèdit, l’energia nuclear o l’euro per recepta, mesures que han estat portades als tribunals de forma sistemàtica per l’Estat, com el peu que enfonsa el cap de qui intenta agafar aire mentre s’ofega. I és que cap país del món pot aguantar 25 anys suportant, de mitjana, un dèficit fiscal equivalent al 8% del seu PIB.

Observo Grècia i veig un país amb enormes dificultats. Però els envejo la sobirania per tractar de tu a tu a les institucions i la capacitat per convocar un referèndum per saber que pensen els seus ciutadans.

Catalunya també te la seva Troica. La nostra Troica són el govern espanyol, el TC i el dèficit fiscal.

Publicat a Tribuna.cat

dimecres, 24 de juny de 2015

Temps de canvi; temps de satisfacció



El projecte polític de la federació de CiU s’ha acabat. És evident que tant pels que ho aplaudeixen com pels que es posen les mans al cap, i fins i tot pels qui la relació entre CDC i UDC no els provoca ni fred ni calor, la sensació que queda, aquests dies, és la d’haver viscut un esdeveniment d’aquells que queden escrits en els llibres d’història d’aquest petit país nostre.

Deixem enrere uns dies en que els dirigents de les dues formacions polítiques que més anys han estat al capdavant del Govern de Catalunya han fet un acte de responsabilitat i han pres la que segurament sigui una de les decisions més importants de les seves vides polítiques. I ho han fet per no posar pals a les rodes al procés que el dia 27 de setembre viurà el seu moment clau. Fins i tot des del principal grup de l’oposició s’han ofert a garantir la governabilitat del país si això fos necessari.

Llegia al Twitter de l’admirat Lluis Llach; “tenim un centre/dreta fort i ben liderat, un centre/esquerra obert i ampli i una esquerra radical de base magnifica”. Jo no ho podria haver dit millor. La revolta de les corbates i les samarretes, junts per un objectiu comú, per una Catalunya millor. I que riguin -com diria Joan Maragall- “la gent d’ulls tèrbols i boca espessa, la gent de la malura o la feblesa, la gent de lo possible… però sobretot, demaneu la Lluna”.

El projecte polític de la federació de CiU s’ha acabat, si. I no ha estat per una picabaralla de pati d’escola. S’ha acabat per les discrepàncies de fons sobre com cal afrontar el futur polític de Catalunya. Una discrepància tan profunda en una qüestió de tanta rellevància feia impossible seguir circulant per la “tercera via”; hem pres la sortida 27S. Les eleccions que venen no seran unes eleccions catalanes normals. Ho hem dit, ho hem repetit i no ens cansarem de repetir-ho. Tant se val el que diguin els amants de l’immobilisme. El 27 de setembre serem al costat del President Mas, defensant el Si/Si, demanant una Catalunya independent.

Els qui hem rebut l’encàrrec dels electors per defensar Catalunya des de Madrid, tant al Congres com al Senat, ens hem reorganitzat per afrontar amb il·lusió questa nova etapa com a grup de CDC. Son temps de canvi, i també son temps de satisfacció. Satisfacció per saber-nos amb les mans lliures per poder-nos comprometre de forma molt seriosa i sense matisos en la defensa d’una Catalunya més lliure. Visualment, només veureu que ha canviat la ubicació de diputats i senadors als corresponents hemicicles. Però el que realment importa és allò que no es veu; l’autonomia que tindrem tant CDC i UDC.

Convergència Democràtica de Catalunya es va fundar per servir Catalunya. Ara és el moment de complir amb el nostre compromís de garantir el benestar i el progrés econòmic i social dels seus ciutadans avançant cap a un estat independent.

A nivell nacional, el projecte comú de CiU s’ha acabat. Ho ha fet de manera endreçada i sense escarafalls. No tinc ni el més mínim dubte que a Calella succeirà el mateix. Soc coneixedora de la lleialtat de la gent d’Unió de Calella al projecte sobiranista impulsat pel President Mas, i estic segura que sabran prendre les decisions més coherents amb el seu compromís. Personalment estaré –com sempre ho he estat- al seu costat.

La independència comença per la pròpia autonomia a l’hora de prendre decisions i mostrar posicionaments. La tenim. Decidim seguir navegant, proa cap a Ítaca.