diumenge, 14 de febrer de 2016

T’estimem, Muriel



Hem sentit i hem llegit tant sobre la mort i com afrontar-la… Crec que és una d’aquelles coses que, encara que visquéssim mil anys, no aconseguiríem trobar un consens de com l’hem d’afrontar. Un dia et lleves i et diuen que algú amb qui has compartit una part de la teva vida, ja no hi és. Sol ser quan el teu cos es paralitza uns segons, com si el cervell, amo i senyor de les nostres emocions, no sabés exactament quina ha de transmetre al nostre cor. I és aleshores quan es produeix aquella barreja de sensacions, d’alegria per tot el que hem viscut al seu costat, i de tristor per no poder seguir-ho fent.

Així és com ens hem sentit moltes persones aquest matí de diumenge, quan ens han confirmat el que malauradament molts ens temíem.

Ha marxat la Muriel, el somriure de la revolta, com molt be l’ha definit la Carme Forcadell. Que encertat… La blavor dels seus ulls clars de mirada generosa, la serenor com a norma i aquell somriure constant, han caracteritzat una persona ferma en les seves conviccions, i dolça en el tracte. Una lluitadora privilegiada en aquesta revolta dels somriures.

El treball de persones com la Muriel farà que les generacions que vindran puguin gaudir d’un futur que, sense dubte, serà millor. A nosaltres ens queda la satisfacció d’haver pogut compartir una part del camí amb ella.

Aquest matí de diumenge tots hem fet nostre el missatge del President Puigdemont; “Farem realitat el teu somni”.

Allà on siguis, t’estimem, Muriel.

diumenge, 24 de gener de 2016

Nova política vs. bona política



Diuen que no hi ha mal que no vingui per be, i si el ritme trepidant dels esdeveniments polítics ha fet que a l’hora de l’esmorzar o a les sobretaules dels dinars familiars la política comparteixi espai amb l’últim d’en Messi, podem dir que aquesta societat nostra progressa adequadament.

Estem immersos en els temps de la política dels 140 caràcters i la informació multi plataforma ha accelerat els tempos fins al punt de que el que avui esdevé líder, demà és rellevat de les primeres pàgines dels diaris i sovint oblidem com hem arribat on som, perdent el nord i el rumb de cap on anem.

Després de molts anys veient sempre les mateixes sigles, ens fem un tip de veure néixer nous partits que sovint no sabem ni d’on surten i que ens diuen que representen “la nova política”. Solen dedicar bona part de la seva activitat a desprestigiar als que consideren representants del que s’han afanyat en anomenar “vella política”. Vaja, els partits de sempre. I és així com els “nous” intenten convèncer de les bondats de la “novetat”, com si el que és nou fos, per definició, millor que allò que és vell. Els representants dels partits nous passegen sota els focus de la “platocracia” el discurs de la “casta”, acusant als governants d’aferrar-se a la poltrona mentre ells lluiten aferrissadament per poder-hi asseure per, així, esdevenir part d’allò que en diuen, “casta”.

Ens hem acostumat a mirar-nos els parlaments com una mena de camp de futbol on, a una banda hi ha la porteria dels partits nous i a l’altre hi ha la porteria dels partits vells, i abandonem al racó dels mals endreços la més preuada virtut de la política; promoure l’art d’assolir consensos.

Tant preocupant pot resultar ignorar el potencial d’un polític veterà curtit en mil batalles parlamentàries com no tenir en compte l’aportació de la saba nova de joves que s’incorporen a la política amb idees fresques allunyades dels vicis de les velles maneres de fer. Però no resulta un panorama massa engrescador veure com a Madrid, aquells que fa quatre dies reien de veure com era de difícil formar govern a Catalunya, ara s’esbatussen per treure l’entrellat d’un Congrés ingovernable de sumes impossibles utilitzant les més lamentables arts de la vella, vella, vella política.

Ara que, com a societat, hem aconseguit incorporar la política en les nostres tertúlies familiars, hauríem de fer un nou esforç per aprendre a diferenciar entre bona i mala política, més que entre nova i vella política. Per aprendre que, moltes vegades, no és tant necessària una regeneració, com protegir allò que funciona i corregir allò que és millorable.

dimarts, 12 de gener de 2016

Tothom al seu lloc; la navegació continua



Que des de fa uns anys els catalans estem vivint moments històrics és tant evident com que les majories absolutes a Madrid no son bones ni per a Espanya. I que la navegació cap a allò que n’hem dit Ítaca seria plena de tempestes i cants de sirena, ho teníem assumit des del moment en que vàrem abandonar “terra ferma”. Però estar prou preparat per afrontar amb garanties d’èxit el repte que suposa la creació d’un nou Estat, sembla una tasca impossible fins que recordem que hi ha coses que només es poden aconseguir quan anem junts.

Mai podrem estar del tot segurs d’on trobarem el pròxim escull. La prova l’hem tingut aquests darrers mesos en que bona part dels catalans hem sabut el que és contenir la respiració mentre creuàvem els dits pregant que el procés no se’n anés en norris. Els obstacles apareixen quan menys t’ho esperes i, algunes vegades, on menys t’ho esperes.

Els últims tres mesos s’han fet llargs, molt llargs. La situació de bloqueig a la que varen arribar els negociadors de Junts pel Sí i la CUP ens ha fet pensar que el procés havia tocat a la seva fi. Son situacions que exigeixen prendre importants decisions que ens han de fer mereixedors del lloc que la història ha preparat per cadascun de nosaltres. Entre la intransigència que ens abocava a unes eleccions de conseqüències demolidores per l’independentisme i la generositat que posa el país per damunt de les ideologies, el president Mas, aquell que ens ha portat més lluny en el camí cap a la independència i qui més es mereixia liderar aquest projecte, ha decidit fer un pas al costat en un gest que constarà, per sempre, als llibres d’història.

Mai no hem d’oblidar que el president Mas ha assumit el mandat amb més dificultats i amb la pitjor crisi que hem conegut mai i, amb tot, ha liderat el país amb una convicció i un rigor admirables. Ha patit la incomprensió i els atacs de la maquinaria d’un Estat que ens juga a la contra fins al punt d’haver de passar comptes amb una justícia massa polititzada. I justament ara, quan al Parlament de Catalunya hi ha una majoria independentista, el president Mas, que es mereixia com ningú liderar aquest procés, fa un pas al costat.

Tornem a estar en el camí correcte. Ho demostra el notable nerviosisme entre els partits unionistes que pensaven que el procés havia tocat a la seva fi. Especialment al Partit Popular, que va treure el “Sant Cristo Gros”, amb una compareixença de Rajoy mentre al Parlament de Catalunya encara no havia acabat el debat d’investidura. Amb la seva actitud, el president Mas ha abocat als partits unionistes a un pacte d’Estat de dubtosa governabilitat.

Amb el president Puigdemont al capdavant del Govern de Catalunya, el camí cap a la independència recupera la velocitat de creuer. Té experiència en la gestió i té clar el projecte: fer de Catalunya un país normal, com tots els d’Europa, i construir un estat propi al servei de la gent de Catalunya.

Acaben uns mesos en que molts hem après a comptar fins a deu mentre conteníem la respiració. Però no penseu que les dificultats s’han acabat. Els creadors del “cuanto peor, mejor”, tornen a tenir l’al·licient necessari per recuperar eslògans del nivell de “antes se romperá Catalunya que España”. Hem deixat enrere els núvols negres de tempesta. Les aigües es calmen i el vent fa retornar la pau a les veles esquinçades de la nostra nau. Però encara no hem arribat a Itaca. Que ningú abandoni el seu lloc i es mantingui en alerta.

Tal com va dir el president Puigdemont durant el seu discurs d’investidura; “No són èpoques per covards, no són èpoques per temorosos ni per fluixos de cames. No són èpoques per resignar-se a la confortabilitat. Ens toca assumir responsabilitats, encara que no siguin les que t'imaginaves”.