dimarts, 28 octubre de 2014

On son els límits de la dignitat política?



Just abans de seure a taula per gaudir del dinar familiar propi dels diumenges llegeixo un teletip de l’agencia Europa Press que és capaç d’espatllar la més esperada de les reunions familiars.

En ell diu que el govern espanyol ha gastat 14.500 euros en traslladar Mariano Rajoy i alguns dels seus col·laboradors, amb un avió militar, a un congrés del Partit Popular europeu a Dublín.

L’impacte del titular no és el fet en si. Malauradament, no és res nou. Tots recordem com Rajoy va criticar per activa i per passiva que Jose Luis Rodríguez Zapatero utilitzés avions de l’exercit per assistir a mítings de campanya del PSOE. El que resulta més indignant d’aquest titular és pensar a quantes famílies vulnerables s’hauria pogut ajudar, amb aquests diners, a pagar el rebut elèctric o del gas, ara que l’hivern es començarà a fer notar, i just la setmana en que hem sabut que el Tribunal Constitucional (aquell vell conegut dels catalans) ha admès a tràmit el recurs presentat pel govern espanyol contra el decret llei de la Generalitat de Catalunya per lluitar contra la pobresa energètica, dictant-ne la suspensió temporal per un termini màxim de cinc mesos. Vaja, el que dura l’hivern.

Davant d’actituds com aquesta, es fa difícil no sentir una desagradable impotència en veure que encara hi ha qui no ha entès el missatge d’una ciutadania que dia rere dia ens mostra la seva desafecció amb la política. Continuen sense entendre res.

Entenc que des del despatx de Moncloa hi ha coses que queden molt lluny, però us puc assegurar que des que va començar aquesta maleïda crisi que sembla no tenir fi, les persones que hem estat designades per servir als ciutadans des de la primera fila, des dels ajuntaments, hem estat testimonis directes de com desenes, centenars de famílies, veuen com arribar a final de mes és converteix en una autentica travessa del desert. Persones que fa uns mesos es guanyaven la vida amb una feina que ja no tenen, fan mans i mànigues per vestir-se, pagar l’escola, els rebuts del corrent i el gas i, si pot ser, tenir un plat a taula.

Els governs no tenen poders sobrenaturals per solucionar aquestes situacions de soca-rel, però si que tenen l’obligació de gestionar el país buscant solucions, potser no definitives, però solucions, al cap i a la fi.

El govern de Catalunya va impulsar aquesta iniciativa per lluitar contra el que s’ha anomenat “pobresa energètica” per impedir el tall del subministrament elèctric i del gas a les famílies vulnerables durant l'hivern. Ara, Madrid diu que aquesta llei envaeix competències de l’Estat i, el que és pitjor -agafeu-vos que venen corbes-, suposa una discriminació respecte a ciutadans d'altres autonomies. És a dir, si els ciutadans de la resta de l’estat passen fred, els catalans també. Tant se val si el seu govern, el govern de Catalunya, fa mans i mànigues per trobar solucions.

Una cosa és impugnar una consulta sobiranista, i l’altra és impedir que el Govern de Catalunya ajudi als seus ciutadans més vulnerables i que estan en el llindar de la pobresa. On són els límits de la dignitat política?


Només una dada; l’any passat, més de 500 famílies catalanes (famílies que no disposaven de targetes opaques) van poder escalfar les seves llars gràcies a aquesta llei.

dimecres, 15 octubre de 2014

Ara SÍ que és l’hora



Fa mesos que molts s’omplen la boca amb el “Ara és l’hora” que ha esdevingut el hashtag de referencia pels qui segueixen el procés a les xarxes socials. Però sembla que no tothom ha assimilat el significat real d’aquest eslògan.

La delicada peça de porcellana amb que s’ha comparat la unitat dels partits proconsulta durant les darreres trobades, s’ha esquerdat. Era una possibilitat que ningú desitjava, però possibilitat, al cap i a la fi.

Ja fa massa mesos que el pacte d’estabilitat parlamentària serveix d’excusa pel “fem-ho, però fes-ho tu”. Ara és l’hora. Ara SI que és l’hora. Ara és l’hora de demostrar el grau de compromís dels diferents partits amb representació parlamentària amb el mandat rebut a les urnes a les eleccions del 2012. Ara és l’hora d’arremangar-se per fer la feina que els ciutadans de Catalunya ens van encarregar a tots, als que governen i als que no.

El procés en el que estem immersos des de fa dos anys, no admet “cartes als reis”. Malauradament no podem fer les coses com ens agradaria, amb la senzillesa de tenir a l’altra costat de la taula un Estat de fortes conviccions democràtiques. El president de l’Estat que ens governa no es diu David Cameron, es diu Mariano Rajoy, i la tradició política que inspira les seves accions tenen el seu origen en aquella Espanya en blanc i negre a la que el Partit Popular s’aferra com qui te por al pas del temps.

El President Mas lidera aquest procés amb una ma lligada a l’esquena, i les actituds dels que haurien de ser la tripulació en aquest viatge a Itaca no ajuden.

Hauríem volgut el referèndum que ens van negar d’un bon principi. O vàrem intentar amb una Llei de Consultes que ens ha suspès el Tribunal Constitucional que ens va retallar l’Estatut. I ara ho tornem a provar amb una formula sense valor jurídic, però suficient per facilitar que el poble de Catalunya es pronuncií. No s’hi val a dir “aquesta formula no m’agrada”. Aquesta formula és la que tenim a l’abast, i és la que afrontem com una última frontera, aquella darrera de la qual, probablement, haurem d’afrontar el nostre darrer assalt, el d’unes eleccions plebiscitàries. Tampoc aquesta opció és una opció que desitgem, però possiblement sigui la única via per aconseguir l’aval internacional a l’expressió democràtica d’un poble que exigeix als seus governants que trobin una solució al bloqueig d’un Estat que ens nega el dret a votar.

El President Mas es va comprometre a trobar la manera de fer que els catalans votessin, i demostra ser un home de paraula. El que no necessitem, ara, és que des dels escons del darrere, ens posin pals a les rodes. Per això ja tenim tota la maquinaria del govern espanyol.

diumenge, 12 octubre de 2014

Radicalitat democràtica vs. radical Llanos de Luna



Més de 900 Ajuntaments, 37 consells comarcals i les 4 diputacions del nostre país, el dissabte 4 d’octubre, vam mostrar al món, davant del president Mas i des del Palau de la Generalitat, la radicalitat democràtica que impera a Catalunya a favor de la consulta el 9 de novembre, davant la por de la democràcia de Rajoy.

Des de l’àmbit local, en un clam unànime, totes les institucions vam defensar el dret a votar dels nostres ciutadans. Els Ajuntaments ens vam manifestar a favor de la consulta a través de mocions en les quals ens comprometem no només a donar suport a la consulta, sinó a posar tots els recursos necessaris perquè aquesta sigui possible i fer una crida a la participació. Hi pot haver major expressió de democràcia pura? No tenim cap problema a marcar el camí cap a la llibertat, perquè votar i facilitar la consulta és democràcia, és construir, no és trencar amb res, només amb l’immobilisme. 

Volem garantir els drets dels nostres ciutadans, ja que la suspensió de la consulta per part del Govern espanyol i del Tribunal Constitucional (TC) vulnera aquests drets, garantits per l’ordenament jurídic internacional. Catalunya és una nació i com a tal té dret a decidir el seu futur. Per això volem votar en llibertat amb tota la radicalitat democràtica que ens permet la llei.

Les alcaldesses i els alcaldes de Catalunya ja hem assolit acords que compleixen el decret de convocatòria de la consulta. No s’atura res. Seguirem fins el 9N.

Llanos de Luna

Em costa haver d’admetre que no em sorprèn veure com, davant de demostracions de radicalitat democràtica com la protagonitzada pel món municipal, l’Estat s’entesta a mantenir-se immòbil en la seva una actitud, situant-se a l’extrem contrari al de David Cameron, que va trobar en la democràcia la raó per autoritzar el referèndum a Escòcia.

Una mostra recent la trobem en la carta que la delegada del Govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, ha adreçat aquesta setmana a secretaris i interventors dels ajuntaments catalans, amb què els convida a “complir les resolucions judicials i a col·laborar en la seva execució” en qualitat –diu Llanos de Luna- del “poder públic” que representen. Un text a mig camí del reconeixement de la seva tasca i de l’amenaça de prendre represàlies si no fan les coses com a “ella” li agrada.

Poder públic. Sí, ho heu llegit bé. La delegada del Govern espanyol a Catalunya considera els funcionaris de l’Estat a Catalunya representants del poder públic, per damunt de les persones escollides democràticament a les urnes, les mateixes que ara ens impedeixen posar.


Tal com va dir Lluís Llach, “vam girar full temps ha, i alguns s’entesten a llegir encara la mateixa plana”.