dissabte, 19 abril de 2014

Amb la força de l’acer



Un pas més. Un graó més. Ignorar els límits. Pensar que sempre es pot anar més lluny. Oblidar el destí i viure el viatge.

Aquesta setmana, a Calella, hem fet un pas més per consolidar-nos com a destinació de “Turisme Esportiu” a l’hora que hem refermat el nostre posicionament al món a través de l’elit del triatló.

La gran feina feta per en Josep M. Corrales i el seu equip per mantenir a Calella un dels triatlons de referència a tot l’Estat, lluny de desinflar-se, continua creixent i donant fruits.

Durant els darrers anys, “Challenge” ha estat una marca fortament vinculada a Calella. Bona prova de l’arrelament d’aquest esport extrem a la nostra població és el naixement del “Team Calella Triatló”, un equip propi de la ciutat que ja deixa empremta a tot el món. La força amb que aquesta prova esportiva ha entrat al nostre calendari ha superat els límits municipals i comarcals i ens ha permès establir llaços amb la capital catalana amb la que hem consolidat l’espai “Territori Triatló” per fer-nos més visibles encara, com a país, a la resta del mon.

Després de cinc anys seria fàcil pensar que aquest “globus” tindria tendència a desinflar-se i a perdre pistonada. Semblava que no hi havia marge per superar les xifres i el prestigi. Res més lluny de la realitat.

Després de l’empenta que ens ha donat la marca “Challenge”, aquesta setmana s’ha oficialitzat l’aterratge a Calella de la marca “Ironman”, la més alta representació mundial del triatló que, a partir d’ara, prendrà el relleu a “Challenge” per convertir Calella en el punt de referencia “Ironman” al sud d’Europa.

Malgrat que alguns vulguin continuar veient el fantasma d’una etapa turística superada, ningú pot negar que Calella avança. Confien en nosaltres. La nostra capacitat d’organització i d’acollida d’esdeveniments de gran format com a base per consolidar un model de turístic de qualitat és cada cop més coneguda. Comerciants, hotelers, restauradors i emprenedors, treballant colze a colze amb les administracions. Aquesta és la nostra força.

La nostra cursa no te línia d’arribada. Mai serem uns “finishers”. En aquesta cursa guanya aquell que no s’atura, el que no es conforma, el que veu en els problemes una oportunitat per seguir avançant.


Benvinguts, “Ironman”!

dijous, 10 abril de 2014

Bandera negre


Una de les principals virtuts de la celebració del Tricentenari és, sense dubte, la possibilitat que ens dona de recuperar la nostra historia, aquella que alguns s’entesten en negar i altres miren de tergiversar.

Gràcies als historiadors coneixem petits detalls d’importància cabdal per conèixer el nostre ADN. Entre moltes altres coses, expliquen que durant el setge del 1714, els defensors de Barcelona van mostrar banderes negres causant gran sorpresa en l’enemic.

En l’argot de les banderes, el negre simbolitza just el contrari que el blanc i la sol mostrar l’exèrcit més poderós per exigir la rendició de l’adversari. Els militars que assetjaven Barcelona no van entendre com, tot i estar en clara inferioritat i extremament debilitats després de llargs mesos de resistència, els catalans els mostressin la bandera negre que es va interpretar com un “no ens rendirem”.

Diuen els mateixos historiadors, que fins i tot aquells catalans que preferien una rendició pactada, -com va ser el mateix Rafael Casanova- van seguir lluitant per fer costat a la majoria, que optava per continuar el combat.

Han passat 300 anys. Ara, afortunadament, defensem les nostres llibertats de forma ben diferent però, és amb detalls com aquest que entenem situacions com la viscuda aquest dimarts al Congrés dels Diputats.

Com qui espera la celebració d’un partit en que ja se sap quin serà el resultat final. Així hem esperat tots els catalans i totes les catalanes la celebració del debat sobre la petició de les transferències necessàries per convocar una consulta sobre el futur polític de Catalunya. Tots sabíem quin seria el resultat d’aquest debat, però no per això ha generat menys expectació entre ciutadans i mitjans de comunicació de tot el món.

L’expectació creada a l’entorn d’un debat que ja sabíem com acabaria, no deixa de ser una mostra més de com el món observa amb atenció tot el que esta succeint a Catalunya i com ho compara amb altres processos similars en que son més les diferencies que les semblances.

Turull, Rovira i Herrera, aquells “tres demòcrates a Madrid”, sabien millor que ningú a que s’enfrontaven. Només va ser un tràmit, si, però un tràmit necessari. Un gest més per demostrar al món quin és el nostre tarannà de ma estesa, sempre, malgrat el “no” constant.

El Congrés dels Diputats va dir “No”. No va ser una negativa a la celebració de la consulta. Va ser una negativa a la possibilitat de parlar-ne! La mateixa majoria implacable que sumen PP, PSOE i –no cal dir-ho- UpyD,  aquella majoria que van utilitzar per tombar la proposta del Parlament de Catalunya, podia haver estat utilitzada per tombar-la –si ho creguessin oportú- al final d’un procés de negociació, admeten a tràmit la proposició de llei.

El Parlament de Catalunya ha fet el que tocava. Ha portat la proposta al Congrés, amb la ma estesa i amb plena disposició a parlar-ne. Qui sap si arran del diàleg no hagués pogut sortir alguna forma d’entesa? Però la resposta, més que un “NO” o un “No puc” ha estat un monumental “No em dona la gana”.

Aquesta és la resposta més “democràtica” que se’ls ha acudit donar. Cert és, com va afirmar el president Mas tot just després d’acabar el debat, que el Govern espanyol ha perdut una oportunitat. Però això no ens ha de fer renunciar a donar resposta a un moviment que ve de la ciutadania i al qual, els seus legítims representants, tenen l’obligació de donar resposta. Un cop més, Espanya s’ha negat a escoltar la veu d’aquest fill que li parla en llengua no castellana.

Son més, i son més poderosos. Però tenen por. Aquells que sovint utilitzen la política de la por per intentar mostrar un futur apocalíptic per a una Catalunya amb estat propi, tenen por. Pensar que el resultat d’un referèndum d’aquestes característiques podria tenir com a resultat un “Sí” aclaparador, els espanta.

Els espanta veure tantes persones convençudes del seu objectiu; posar urnes, i votar. Exercir la democràcia. I els descol·loca veure com, 300 anys després, tornem a aixecar la bandera negre.

No és un punt; és un punt i apart.

dijous, 3 abril de 2014

Gent, o persones?




Acabo d’arribar a casa després d’assistir a l’Audiència Pública que aquest any hem dedicat als Serveis Socials., sento la necessitat d’escriure aquestes ratlles amb l’ajut d’una mica de cafè. No voldria que unes hores de son em distraguessin de les emocions que he pogut sentir al llarg d’aquest acte.

Guardo a la retina la visió de la sala d’actes de l’Ajuntament Vell plena de gom a gom de calellencs que no han vingut a sentir qui gestionarà projectes. No han vingut a sentir quins carrers asfaltarem i quins no. No han vingut a demanar quins arbres esporgarem i quins no. La sala d’actes de l’Ajuntament Vell estava plena de persones que han vingut a sentir parlar... de persones.

De persones que veuen com els anys pesen tant que les seves cames ja no els poden aguantar ni per caminar per una casa que un dia va ser una llar. D’infants als qui l’únic mal que se’ls pot imputar és el de no haver nascut amb un pa sota el braç. De joves que senten els seus somnis trencats i tant lluny que sovint pensen en “llençar la tovallola” i busquen refugi en el camí fosc de les drogues. De persones que després d’un viatge llarg i dur, sovint enganyats per màfies sense escrúpols que fan negoci amb la desgracia, el camí de l’atzar els porta fins a Calella a la recerca d’un futur millor. De persones que veuen com algú a qui van donar el “si vull” prometent amor etern i amb quin han format una família, de sobte, per una mala jugada del destí, es converteix en el seu botxí.

Massa sovint les administracions públiques surten als diaris vinculades a escàndols, corrupció, picabaralles i debats pujats de to i d’educació dubtosa. Massa poques vegades es parla de la feina dels Serveis Socials, especialment, dels ajuntaments que el govern del Partit Popular vol convertir en gestories de comunitat de veïns.

Els professionals que treballen als departaments de Serveis Socials dels ajuntaments son els qui miren als ulls als més vulnerables. Son els qui agafen la ma d’algú que ha perdut l’esperança i li diuen “soc aquí”. Son persones que truquen a la porta convertint l’estrident so d’un timbre en la més dolça cançó d’amor.

Massa sovint, alguns governants, veuen gent allà on hi ha persones. Això, a Calella, mentre jo ho pugui evitar, no passarà.

Gràcies a tots els qui heu vingut i, sobretot, gràcies a aquests “àngels de la guarda” que formen el departament de Serveis Socials de l’Ajuntament de Calella. I, especialment, gràcies a la regidora Núria Parella, responsable de Serveis Socials de l’Ajuntament de Calella.