dissabte, 19 juliol de 2014

Una Llei perquè pugui votar, fins i tot, aquella “majoria silenciosa”



Després d’una llarga espera, pròpia de les coses importants que requereixen ser fetes sense presses i a foc lent, la “Llei de consultes populars no referendàries” ha iniciat el camí cap a la seva aprovació per part del Parlament de Catalunya.

Hi ha qui considera aquest document un simple tràmit cap a la independència de Catalunya. No us deixeu enredar. El document aprovat per la Comissió d’Afers Institucionals és més, molt més que això.

L’esperit d’aquesta Llei ja queda recollit a l’article 122 de l’Estatut, on no únicament es parla de consultes, sinó que es dona un pas decidit per donar resposta a una de les demandes més insistents de la ciutadania; trobar nous mecanismes que garanteixin una major participació ciutadana.

Aquest document pretén donar veu als ciutadans en aquelles qüestions que siguin cabdals per el seu futur, perquè puguin participar activament en la presa de decisions i que puguin expressar la seva opinió sobre les decisions preses pel Govern mitjançant una votació o qualsevol altre mecanisme de participació. En definitiva, donar veu als ciutadans, allò que sembla que en altres instancies fa tanta por.

I, si. Si ho volem simplificar, aquesta llei també ha de permetre dotar-nos d’un marc legal per al 9N. S’ha redactat amb el major rigor jurídic, amb la voluntat que pugui tenir la màxima operativitat política i que sigui extremadament rigorosa des del punt de vista jurídic. Per garantir que això sigui així, el document ha estat tramès al Consell de Garanties Estatutàries amb l’objectiu de resoldre, d’antuvi, qualsevol dubte que pugui sorgir respecte al seu rigor constitucional i estatutari. S’ha fet així per assegurar-nos de que quan aquesta Llei sigui definitivament aprovada pel Parlament de Catalunya, cadascun dels seus articles s’ajusti plenament a la Constitució i a l’Estatut de Catalunya. S’ha fet així, perquè així ha de ser, tot i que en els darrers mesos ens hem fet un tip de sentir que hi ha qui espera aquesta llei per tramitar el corresponent recurs al Constitucional. Encara no coneixen el seu text, i ja el volen impugnar.

En moments com aquests es fa més notable que mai la diferencia entre aquells que utilitzen la llei per donar veu als ciutadans, i aquells que la utilitzen per fer callar els Parlaments escollits democràticament per als ciutadans a qui se’ls nega la veu.

Volem un marc jurídic que permeti que tothom pugui votar. Als del si, als del no, als del vot en blanc i als que prefereixin quedar-se a casa. Aquesta ha de ser una Llei que permeti donar veu, fins i tot, a aquella majoria silenciosa de la que alguns, sense que ningú els hi ho hagi demanat, s’han erigit com a portaveus.


Aquesta ha de ser una llei per poder votar; així de Normal.

dimarts, 8 juliol de 2014

Treballant per Calella, treballant per tu



L’any 1977 els ciutadans d’aquest país vàrem passar pàgina deixant enrere una de les etapes més fosques de la nostra història recent. Sembla que va ser ahir, però han passat 37 anys des de que vàrem recuperar el dret a escollir els nostres governants.

Molts recordem encara aquella Espanya en blanc i negre del “habla, pueblo, habla” liderada per un Adolfo Suárez que, de mica en mica, va anar obrint una porta tancada que el 1979 va permetre als municipis de tota Espanya escollir democràticament els seus alcaldes.

A Calella vivien la meitat de persones de les que hi vivim avui. Poc més de 7.000 persones varen tenir l’oportunitat d’escollir el seu alcalde i, ja en aquella època, van escollir la llista encapçalada per un jove Ramón Bagó, al capdavant de la candidatura de Convergència i Unió.

Ha passat molt temps. Durant els últims 35 anys, els ajuntaments han sabut consolidar el seu paper d’administració més pròxima al ciutadà. Des d’ells s’han transformat viles i ciutats, s’ha liderat el progrés de Catalunya i s’ha construït la societat catalana tal i com la coneixem. Reduir el paper d’alcaldes i regidors a simples gestors locals seria una gran injustícia.

Aquest cap de setmana, la gent de CiU de Calella hem volgut reconèixer la feina feta pels seus 44 regidors. 44 homes i dones –alguns ja no son entre nosaltres- que al llarg dels darrers 35 anys han dedicat una part de la seva vida al noble ofici de servir als seus conciutadans. Amb encerts i errors, però sempre amb la voluntat de contribuir a construir la ciutat, el país que tots desitgem.

Ho hem volgut fer des d’un lloc emblemàtic com el far de Calella, des d’on es pot veure una preciosa vista panoràmica de la ciutat per la que aquets homes i dones han treballat en algun moment de les seves vides. I hem volgut que fos un acte presidit per la persona de major representació dins de la Federació de Convergència i Unió, el President Mas, que ens va recordar que “moltes de les transformacions que ha experimentat aquest país, son responsabilitat de persones amb noms i cognoms”.

No podem obviar que vivim uns moments en que la política i l’actitud d’alguns polítics esta seriosament qüestionada, però no podem perdre mai de vista la feina d’aquells partits que exerceixen la seva tasca des del poder, amb responsabilitat, entomant tots els cops i assumint el desgast propi de l’acció de govern -especialment en els temps que vivim- però sempre amb la responsabilitat de treballar pel progrés general i, com és el cas de molts regidors i alcaldes, dedicant-hi, si cal, les 24 hores del dia.

CiU de Calella ha volgut fer aquest modest homenatge als actors de la política municipal desenvolupada durant aquests anys per la seva gent al nostre Ajuntament. L’única cosa que puc fer jo, com a alcaldessa, és agrair la feina, la lleialtat i el compromís demostrat per l’equip que, ara fa poc més de tres anys, van decidir acompanyar-me en aquesta “aventura” i, d’una manera especial, a aquells que em van acompanyar en els anys en que, havent guanyat unes eleccions, vàrem acabar a l’oposició. Gràcies al seu treball, tinc  la satisfacció de dir, amb veu ben alta i clara, que hem aconseguit anar més enllà del que vàrem escriure en el nostre programa electoral. I això no és poc.

Enfilem el darrer mesos de legislatura. Com molts sabeu, he acceptat el repte de presentar-me a la reelecció per seguir treballant per Calella. Per què encara queda molta feina per fer.


A tots i totes moltes gràcies per la vostra implicació i aportació al progrés de Calella al llarg d'aquests darrers 35 anys.

dissabte, 28 juny de 2014

Després de les competències, comença l’atac a les infraestructures




Massa sovint ens trobem amb moments que fan bona l’expressió “no val a badar”, que pren un sentit especial quan es viuen moments com els actuals.

Mentre el “món” estava entretingut amb la coronació d’un nou rei, en algun despatx de la capital del regne enllestien una mena de pla maquiavèl·lic per posar la cirereta a l’estratègia recentralitzadora del govern Popular.

Després d’atacar sense pietat les competències que ens permeten avançar com a país, ara toca el torn a es infraestructures.

En un nou exemple d’aplicació del concepte de “solidaritat” entès a la manera de Groucho Marx quan deia allò de “esos son mis principios, si no le gustan tengo otros”, el Ministeri “amic” de Foment anunciava un pla per “arreglar” el finançament de tots els ports de l’Estat. Fins aquí res ens hauria de sorprendre. Les alarmes salten quan sabem el sistema amb el que es vol impulsar aquells ports que, per un motiu o altre, no acaben d’aixecar el cap. Millorant els seus accessos? Reorganitzant la seves activitats? Buscant convenis externs? Ideant algun tipus de pla estratègic? No. La idea del govern Rajoy no ha estat tant sofisticada. Fins i tot diria que ha estat barruera. Anem als ports que si que funcionen, i els extraiem el 50% dels seus beneficis. Us sona?

Dit d’una altra manera; el port de Barcelona, un dels més rendibles d’Europa, i que ara ja destina un 4% dels seus beneficis a la millora dels ports de la resta de l’Estat, hauria de destinar la meitat dels seus beneficis a “tapar els forats” financers de la resta de ports de l’Estat. No a millorar els seus accessos, serveis i connexions logístiques, no. Volen que la meitat dels beneficis del port de Barcelona, capital de Catalunya, s’enviïn a una institució que te la seva seu a l’Avenida del Partenon, 10 de Madrid. Lluny, molt lluny del mar.

Sona tant surrealista com podria sonar la proposta de destinar part dels beneficis de l’Aeroport d’El Prat a garantir el funcionament ds l’“aeropuerto del abuelo”, a Castelló.

No, no pretenc donar idees. Ja en tenen prou els foscos estrategues de Moncloa. Be que ens ho han demostrat amb la seva obsessió en voler convertir l’Aeroport d’El Prat en la T5 de Barajas.

Sentir al clatell l’alè de Barcelona no agrada. Veure com El Prat, amb una ma lligada a l’esquena, augmenta el nombre de passatgers fins a amenaçar la xifra del tot poderós Barajas, no agrada. Iberia s’ha replegat a Barajas a l’hora que ens han posat totes les traves per esdevenir un hub de connexió de vols internacionals, un tipus de transit que representa el 29,6% de passatgers a Madrid i només un 3,4% a Barcelona. I tot i així, El Prat ha aconseguit dotar-se de 48 rutes a 31 destinacions intercontinentals, entre elles les recents línies que ens connecten amb Pekin o Qatar.


No ha estat un truc de màgia, ni una casualitat, ni tampoc un cop de sort. Ha estat gràcies a la feina feta per una societat emprenedora representada per un govern que viatge per tot el món, -seguit de ben a prop per l’ambaixador espanyol de torn- establint llaços de col·laboració amb diversos països i procurant posar-ho fàcil perquè les inversions de tot el món mirin cap a Catalunya. Possiblement, el mateix que haurien de fer els responsables de Puertos del Estado però, es clar, quan s’està acostumat a tirar de beta... Como son esos catalanes...