dimecres, 22 de febrer de 2017

Nou partit, nous lideratges



La setmana passada vaig tenir l’ocasió d’assistir a la conferencia que la coordinadora general del Partit Demòcrata, Marta Pascal, va oferir dins del marc dels esmorzars del Fòrum Nova Economia. Tots els assistents vàrem poder gaudir de les interessants reflexions d’aquesta política jove, molt preparada, amb un important rigor intel·lectual i amb un gran futur per davant. Escoltar-la, va ser una oportunitat d’or per entendre els motius que han impulsat el naixement del Partit Demòcrata.

El juliol de l’any passat, una bona colla de dones i homes amb un alt sentit de país, provinents del que molts s’entesten a recordar –ves a saber amb quines intencions- com a “antiga Convergència”, ens vàrem reunir en el Congrés Fundacional del Partit Demòcrata.

Tenim arrels convergents i estem orgullosos de l’obra de govern desenvolupada pel president Pujol. A aquells governs devem, en bona part, que tinguem el país que tenim. D’interpretacions n’hi ha per a tots els gustos, però la realitat només és una; res és per sempre. Davant tenim nous reptes que exigeixen noves eines. Ja no serveixen els partits nascuts en clau autonòmica.

CDC va ser una eina útil durant uns anys en que hem pogut comprovar si Espanya podia ser l’Estat dels catalans; és obvi que no. No podem acceptar un Estat que gosa asseure al banc dels acusats al president Mas i a Ortega, Rigau i Homs, pel fet d’haver posat urnes a disposició dels ciutadans.

Afrontem una etapa decisiva per Catalunya, i ho fem amb moltes ganes. Estem preparats per assumir qualsevol eventualitat, i això inclou unes eleccions al Parlament a l’hora que ens preparem per seguir essent la primera força municipal.

Treballem per fer un partit permeable, capaç de beure de tradicions polítiques que van des del liberalisme a la socialdemocràcia, passant per l’humanisme. Volem fugir dels populismes de curta volada i de respostes fàcils i inconscients de qui que s’aprofita del malestar d’una crisi econòmica i de les seves seqüeles. Si la globalització s’ha acarnissat amb els més febles i no ens ha ofert el mateix cabal d’oportunitats a tots, cal repensar-la.

Catalunya enfila la recta final de divuit mesos excepcionals de Junts pel Sí. Estem preparats per plantar cara, en una confrontació electoral, al populisme fàcil que prové tant de l’esquerra com de la dreta. Ja en tenim prou del dogmatisme i de la demagògia dels qui pretenen treure rèdit electoral sense aportar solucions.

En el món de la política 2.0 on la informació flueix a ritme de 140 caràcters, reivindiquem la llibertat individual, la justícia social i la protecció dels més vulnerables. Així, ras i curt.

Reivindiquem un país millor amb uns serveis públics de qualitat, els presti qui els presti. L’important no és la gestió sinó la qualitat dels serveis, de tots els serveis, no únicament de la sanitat, l’educació o els serveis socials. Aquest país ha demostrat amb fets que la col·laboració publico-privada és bona. Qualsevol altra consideració només serveix per alimentar els dogmatismes i la retòrica dels qui esdevenen antisistema per sistema.

Necessitàvem una eina per construir un país millor; aquesta eina és el Partit Demòcrata. I la Marta Pascal, un gran actiu. Som-hi!

dissabte, 11 de febrer de 2017

Democràcia vista per sentència



Acaba una setmana que va començar bé, molt bé. Evidentment no em refereixo al fet de veure el president Mas i les conselleres Ortega i Rigau asseguts el banc dels acusats, sinó a veure 40.000 persones a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) mostrant el suport i l’agraïment a qui es cridat a judici per haver posat les urnes, veient-se menystingudes per personatges com el ministre Català titllant l’acte de “numeret” o el líder del Partit Popular Català, Xavier Garcia Albiol, qualificant-lo de “romeria” en una actitud de menysteniment intolerable... El poble, sense por, contra l’Estat de les imposicions i la submissió autonòmica. No em digueu que aquesta setmana no va començar be.

L’Estat de Rajoy i Santamaria, de Rivera i Diaz, d’Arrimadas i Albiol, ens ha volgut esclafar amb l’”Operació Catalunya” i l’enverinada “Operació Diàleg”, i s’ha trobat amb una resposta que no sap com gestionar; l’”Operació Democràcia”.

Al món no li ha passat per alt el que ha passat aquests dies a Catalunya. Un judici d’aquestes característiques és impropi de l’Europa del segle XXI. Seria fàcil tenir la temptació de comparar aquest procés amb el judici sumaríssim que va comportar l’afusellament del president Companys, i segurament molts ens acusarien d’exagerats i alarmistes, no sense raó. I, alerta, no oblidem que un dels homes de forts del govern Aznar, Miguel Angel Rodríguez, va dir sense la mes mínima vergonya que “Artur Mas necesita un fusilamiento”. Però és que al Madrid més profund, al racó més fosc de les clavegueres que acullen la part més rància del que s’ha vingut a anomenar “Brunette Mediàtica”, Luis Maria Anson no va dubtar en acabar un article d’opinió al diari El Mundo amb la desafortunada frase “Estremece pensar que puedan caer otra vez ensangrentadas las páginas de la Historia de España”. Si no fos per la gravetat d’aquesta reflexió, seria moment d’embut al cap i espanta-sogres.

Fa mal veure com aquells que pensàvem que s’havien quedat transició enllà, tornen per demostrar-nos que, no només no han marxat, sinó que mantenen viva aquella actitud de defensar allò que creuen seu per dret de conquesta per qualsevol via, fabricant proves falses, a cop de titular de la premsa amiga, enviant la Guardia Civil a registrar edificis i despatxos a la recerca de no se sap ben be que, embargant els comptes de les entitats sobiranistes o portant a judici qualsevol que defensi un model d’estat que no sigui el seu.

Ho va dir el president Puigdemont, “la democràcia a Espanya ha emmalaltit”. La seva és una malaltia obsessiva compulsiva basada en una desfasada “unidad nacional” en nom de la sacrosanta “Constitución”. Quina diferencia amb aquesta malaltia nostra que ens fa sentir, com diria l’amic Llach, “malalt d’amor pel meu país”.