dimarts, 1 de setembre de 2015

Felipe González: De “pilot” de la democràcia a comparsa del PP




Es difícil de pair, comptant que això sigui possible, que un ex president que durant el seu mandat va tenir ministres acusats d’impulsar els GAL, a qui s’atribueixen 27 assassinats, pretengui donar lliçons d’ètica. Que això ho faci utilitzant el recurs recurrent i lamentable del nazisme, posant-se a l’alçada dels portaveus del PP ubicats a la dreta de la dreta, no es propi del president que va conduir Espanya en els primers passos d’una jove democràcia que deixava enrere 40 anys de dictadura. Que opini sobre el que convé als catalans, l’home el qual la seva ma dreta durant tants anys, l’incombustible Alfonso Guerra, es vantava d’haver passat el ribot a l’Estatut de Catalunya, no és de rebut.

A les primeres línies de la seva “carta als catalans”, Gonzalez recorda que fa temps que ha recuperat la seva condició de “senzill ciutadà”. I ho diu després d’anunciar que abandona el consell d’administració de Gas Natural on cobrava 127.000€/any argumentant que s’hi avorria, i quan molts encara recordem aquella imatge de iot i “puro” a les platges d’Eivissa, en una demostració de socialisme de dretes. Ningú li negarà la condició de ciutadà, però la majoria tenim un altre concepte de la senzillesa. Tot plegat no deixa de ser una forma de manual per perdre credibilitat i legitimitat.

Fa molt temps que he deixat de creure en les casualitats en política, i la carta de Gonzalez després del fotogràficament documentat sopar amb el Rei Juan Carlos, Aznar, Zapatero i Rajoy i abans de les eleccions més importants de la història de Catalunya, no pot ser casual. Com no és que al cap de dos dies, Aznar felicités públicament González pel contingut d’una carta que, ves per on, el PSC va fer seu.

Tampoc és casual que les càmeres de televisió arribin a la seu de la Fundació CatDem abans que un exercit de Guàrdies Civils que anaven a fer una feina que podrien haver fet entre dos agents i que passessin la tarda asseguts als sofàs de la recepció de la seu de CDC explicant-se les vacances mentre al carrer les televisions emetien en directe no se sap ben be que. Transparència, si. Espectacles, al teatre.

Hi ha qui parla perquè te boca, i hi ha qui no tenint-ne prou, a més, escriu. I ho fa sense aturar-se massa a pensar en si manté prou credibilitat o legitimitat per dir el que diu i oblidant que hi ha una única legitimitat inqüestionable; la dels ciutadans expressant-se a les urnes. Els ciutadans de Catalunya ens expressarem el 27 de setembre. Els del “Si” i els del “No”, i serà aleshores quan aquells que parlen i escriuen amb legitimitat qüestionable, hauran de demostrar si son capaços de respectar la legitimitat d’aquells que si que en tenen; els ciutadans. En el cas de Felipe González ja sabem que en pensa. Ho diu textualment quan afirma que “eso no va a ocurrir, sea cual sea el resultado electoral”. Us sona? Si, s’assembla molt a les paraules del president del Congreso, Jesús Posada, quan va dir, “voten lo que voten ... vamos a parar eso”.

I mentre tant El Mundo torna a intentar “guanyar les eleccions catalanes” publicant documents d’aquells i Felipe González anuncia una important presencia a la campanya catalana per joia del PSC. Diu que fins ara no havia pogut venir per qüestions d’agenda...

El que més em preocupa no és que no entenguin el que esta passant a Catalunya, el que més em preocupa és que no tinguin la més mínima intenció d’entendre-ho. Això si, hi ha una cosa que comencen a entendre -tal com demostren amb les seves actituds- i és que aquestes no seran unes eleccions autonòmiques més.

dijous, 27 d’agost de 2015

Amb el somriure, la revolta



Amb la il·lusió pròpia de qui espera l’arribada d’un dia especial, aquest dijous he participat, en qualitat de candidata, en el meu primer acte públic de precampanya sota les sigles de “Junts Pel Sí”, a Arenys de Mar, entre cares conegudes i algunes de noves, i amb l’emoció a flor de pell. És difícil descriure les sensacions que hom pot sentir veient persones convencent persones, mirades buscant complicitat. Quina onada d’esperança... Davant d’aquest espectacle de la democràcia, s’entén perfectament perquè alguns ho han anomenat “la revolta dels somriures”.

No és difícil entendre el desconcert dels partidaris del “No”. No només no esperaven que fóssim capaços de trobar una formula que unís en un mateix projecte societat civil i partits polítics, omplint una llista que reunís 135 noms, -un per cadascun dels escons del Parlament- sinó que, simbòlicament, s’ha deixat aquesta llista oberta perquè s’hi pugui afegir qualsevol persona que ho desitgi. Avui ja som 55.000. Mai una llista electoral havia tingut tants “suplents” com aquesta. I volem arribar als 100.000 candidats.

El dia 27 de setembre, quan s’obrin les urnes, no configurarem representacions parlamentàries; coneixerem la reacció de tot un país cansat de comprovar com la tercera via ens ha portat, sistemàticament, a la via morta. I això, il·lusiona. Però que la il·lusió no ens faci perdre el nord. Aquestes eleccions seran una comtessa entre els de “Junts pel Sí” i els de “Junts pel No”, i més enllà dels qui, democràticament, defensaran l’opció del “No”, hi haurà qui, de manera més o menys maldestre, intentarà intoxicar la realitat amb mentides i mitges veritats. Ja hi tenim experiència.

Romeva, Mas i Junqueras estaran al punt de mira d’aquells que temen la democràcia, i que aprofitaran la pluralitat de la llista de “Junts pel Sí” per fer aflorar contradiccions ideològiques, ignorant i fent ignorar que aquesta candidatura no la mou cap ideologia política, sinó les ànsies de tot un poble per tenir un país millor. Els que utilitzen l’excusa de la llei per negar-nos la llibertat, son aquells que han fet de la conquesta la seva ideologia, i això no sona gens democràtic.

Molts voldrien que l’independentisme català estes representat per una colla d’eixelebrats portats pel fanatisme que responguessin a impulsos irracionals i no per gent plural i diversa, de caràcter inclusiu, que veu la independència com un instrument i no com una finalitat. Que veu en el castellà un actiu i no un obstacle. Els aniria be que el nostre independentisme estes mogut per l’odi i la intolerància, que fos fruit del separatisme sense lògica. No els va be que aquest moviment hagi crescut de forma constant i sense incidents. No els agrada aquesta demostració de “radicalitat democràtica”. Que fàcil seria combatre l’adversari quan aquest es mostra hostil. I que difícil és fer-ho quan l’adversari somriu.

El dia 27 de setembre tindrem l’oportunitat de demostrar a un món que ens mirarà amb atenció, que la força de les urnes, a Catalunya, és imparable. El dia 27 de setembre anirem a votar i farem -com diu el candidat Lluis Llach-, amb el somriure, la revolta.

dimarts, 4 d’agost de 2015

Cap a un país d’oportunitats



Ara fa uns dies que el Consell Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va anunciar els noms de les persones que formaran part -en representació d’aquesta formació- a les eleccions del 27 de setembre, una llista en que hi vaig poder veure el meu nom.

Que us puc dir? Tal i com us podeu imaginar, és difícil trobar paraules per explicar el que se sent formant part d’una llista impulsada amb el noble mandat de marcar un punt i a part en la història de Catalunya.

Soc de les que pensen que els del discurs de la por no esperaven que els catalans fóssim capaços d’organitzar-nos per donar forma a una candidatura com “Junts pel Sí”. Un cop més ens han infravalorat.

“Junts pel Sí” és una candidatura excepcional per un moment excepcional. És el que tocava fer, i ho hem fet. Fa setmanes, mesos, que sentim parlar d’eleccions autonòmiques i plebiscitàries. No permetem que ens embauquin. El nom no fa la cosa. Aquestes eleccions seran el que els catalans vulguem que siguin. Si algú s’entesta en seguir-les veient com unes eleccions autonòmiques més, li servirà per comprovar qui, de veritat, “te un problema”.

Tampoc seria bo que ens autocomplaguesim parlant d’independència o sobirania. Les paraules prenen força quan som conscients del seu significat. Independència i sobirania, per a alguns, significa “separatisme”. Per nosaltres significa “oportunitats”, i només serem un país amb oportunitats pel conjunt dels ciutadans si realment tenim totes les eines i instruments per a gestionar amb llibertat polítiques educatives, socials, de salut o econòmiques... Polítiques que podem generar amb la gestió dels propis recursos i amb capacitat per generar riquesa per a tothom.

El 27S tenim una oportunitat històrica, i les oportunitats històriques s’han d’aprofitar quan arriben. Hem passat de la transició democràtica de fa molts anys a una transició nacional autèntica. Cada vegada més, la governabilitat dels països del conjunt del món passa pel dret a decidir i Catalunya no en pot quedar al marge.

El 27 de setembre tindré l’honor d’acompanyar un grup de dones i homes, representants de la societat civil i de la política en una aventura apassionant. Som els del Sí. Som la llista que temia Madrid. Som la llista que ha de facilitar que el dia 27 de setembre, al vespre, puguem comptar els SI i els NO, sense matisos. Som aquells a qui hauran de votar els catalans que desitgin un futur millor per Catalunya. Però no podem oblidar que a aquestes eleccions també hi concorreran els del No, i de les sumes dels uns i dels altres dependrà el país que deixarem a les pròximes generacions de catalans.

El futur del nostre país està a les nostres mans com no ho ha estat mai en els últims segles. Enfilem la recta final del que hauria de ser un pas decisiu en la història de Catalunya. On l’exvicepresident del Tribunal Constitucional, Ramón Rodríguez Arribas veu un cop d’estat, nosaltres veiem la màxima expressió de la democràcia. Si fallem ara, aquells que vindran no ens ho perdonaran.