divendres, 2 de novembre de 2018

Quan dura un any?




Hi ha dies que duren hores. Hi ha setmanes que duren mesos.

La relativitat del temps queda palesa cada dia de les nostres vides. Que curts aquells dies de vacances, de festes i celebracions amb els nostres. I que llargs els dies grisos, de males notícies i enyorança...

La vida m’ha beneit amb una filla meravellosa i dos nets que son l’alegria de la casa. Les hores amb ells passen ràpid. Sovint més del que desitjaria. Amb el meu marit hem après ràpid a ser avis. No és difícil. Només es tracta de viure cada minut al costat de la família. Estic segura que moltes de les persones que llegiu aquestes línies em sabeu interpretar. Com estic segura que, al igual que em passa mi, se us esborrarà el somriure si us pregunto que sentiríeu si, d’un dia per l’altre, us allunyessin de la vostra família.

Avui fa un any que l’Oriol Junqueras i en Joaquim Forn son a la presó. Els Jordis ja han superat aquest temps i aviat el compliran la Dolors Bassa, en Raül Romeva, en Jordi Turull, en Josep Rull i la Carme Forcadell.

Mentre les persones de bona voluntat els recorden cada dia lluint un llaç groc a la solapa o penjant-lo en algun lloc públic d’on l’arrencaran aquells que pensen que encara son pocs els que hi ha a la presó, d’altres es perdran entre eufemismes decidint si son presos polítics i polítics presos.

Ara fa uns dies, vaig poder veure alguns dels meus companys, a Lladoners. No vaig veure ni presos polítics i polítics presos; només vaig veure persones preses. Amb fills, amb pares, amb esposa... Persones a qui un jutge a les ordres del poder més ranci d’una malentesa democràcia, nostàlgic d’uns temps que haurien de ser passats per sempre, va decidir que aquestes persones no tornarien a veure, en molts anys, fills, pares, esposes o marits.

D’això, avui, fa un any. Quan dura un any? Un any pot durar una eternitat...

dilluns, 15 d’octubre de 2018

12 d’octubre; res a celebrar i molt per fer



És propi de tot país, estat o nació designar un dia de l’any per celebrar el que es coneix com a Festa o Diada Nacional. Generalment es busquen dates que recorden fets històrics que van representar la consecució de la independència, com el mític 4 de juliol dels EEUU i, en alguns casos, com el català, la pèrdua d’aquesta llibertat.

No es fàcil d’explicar que els catalans dediquem la nostra Diada nacional a recordar la pèrdua de les nostres llibertats, però mes difícil es d’entendre que algú dediqui el seu “dia gran” a recordar la conquesta d’uns territoris on vivien “uns indis que estaven per civilitzar als quals se’ls va imposar, a sang i foc, la llengua i les lleis de Castella”. Una mena de “a por ellos”, versió 1492.

Si algú te alguna cosa a celebrar el 12 d’octubre, son aquells “indis” que ara son argentins, xilens, peruans, mexicans, bolivians, colombians, uruguaians, equatorians... Tots aquells que han esdevingut lliures, després d’aconseguir la seva independència d’Espanya.

Algú em dirà que això es burjar en un passat llunyà que res te a veure amb el present i, segurament tenen part de raó (nomes faltaria), però veient algunes de les imatges que es reprodueixen any rere any pels carrers de Barcelona, on a banda dels qui legítimament reivindiquen la seva espanyolitat, no hi falten els del “a por ellos”, versió 2018, amb una bandera preconstitucional en una ma mentre amb l’altra ma fan la salutació nazi, no podem parlar en passat.

Hi ha un passat que és més present del que sembla. Recentment hem sabut que mentre hi ha polítics catalans a la garjola per posar unes urnes, la “Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios de Barcelona” participarà en un homenatge a un dels principals generals franquistes organitzat per la Fundació Yagüe, el 20 d'octubre, a San Leonardo de Yagüe (Sòria). I no passa res. Ho hem sabut la mateixa setmana en que la Xarxa Europea contra el Racisme ha alertat que a Espanya cada vegada hi ha més gent “sense vergonya de portar banderes franquistes”. I no passa res.

Com a demòcrata entenc que totes les ideologies son respectables i legitimes, sempre que s’expressin dins d’un marc democràtic. Però cap demòcrata pot acceptar que es normalitzin els homenatges a aquells que van protagonitzar els anys mes foscos del darrer segle.

És necessari passar pagina. És una qüestió d’higiene democràtica. En aquesta línia s’ha posicionat el Grup Parlamentari del Partit Demòcrata al Congrés dels Diputats, presentant una Proposició no de Llei per exigir que s’impulsi un procés real de “desfranquització”. Un procés que altres societats víctimes del feixisme van començar el dia següents de la caiguda del dictador i que, en el cas d’Espanya, quaranta anys després, tot està per fer.