dissabte, 9 de setembre de 2017

Votar, no és delicte



Aquesta setmana hem assistit a una demostració de com es pot arribar a complicar una cosa tant senzilla com votar una llei que tots sabíem que s’aprovaria, per una simple qüestió de majories. En diuen filibusterisme, la forma tècnica de dir allò de “marejar la perdiu”. Així, hem vist com la minoria parlamentària volia impedir a la majoria fer us dels seus vots per tirar endavant una llei.

Però, que son tres dies de debat parlamentari davant dels quatre anys que va tardar el Tribunal Constitucional a passar el ribot a l’Estatut validat en referèndum pels catalans. Si, ho heu llegit be. Es va fer un referèndum i ningú va qüestionar la seva legalitat.

És el mateix Tribunal Constitucional que quan vol, experimenta una acceleració de vertigen, quan es tracta de suspendre tota llei que no interessa al govern del Partit Popular, no sense la complicitat de la Fiscalia General de l’Estat, que anuncia les deu plagues bíbliques sobre aquells que gosin facilitar la col·locació d’urnes.

I apareixia Rajoy davant la premsa –sense preguntes, es clar- tot dient allò de; “no menosprecien la fuerza de la democracia”. Sabies paraules. Quasi al mateix temps que es pronunciaven, es produïa un allau d’adhesions d’alcaldes que es posaven a disposició del Govern de Catalunya, alguns ciutadans es concentraven a les portes dels ajuntaments exigint als seus representants que col·laborin amb el referèndum, el nombre d’inscrits a l’acte central de la Diada es multiplicava i les entitats sobiranistes seguien rebent donatius dels catalans per pagar les fiances exigides al president Mas i els membres del seu govern imputats pel 9N.

Al mateix temps, la Guardia Civil buscava paperetes a Constantí, es desplegava –sense motiu aparent- lluint armes llargues pels carrers de Manresa i Berga i l’Exercit espanyol anunciava maniobres a l’Empordà el dia després de la Diada.

Venen dies complicats. Ens voldran fer por. Venen dies de mostrar la nostra determinació. Els alcaldes estem al servei del Govern, al costat del poble, a disposició d’un projecte que ens ha de fer lliures. Ens veiem dilluns als actes de la Diada i, el dia 1, als col·legis electorals.

Seguim...

dissabte, 26 d’agost de 2017

Bueno, pues molt be, pues adiós



En els últims anys, la meticulosa i discreta feina de la policia ha evitat més d’un ensurt, però era qüestió de temps que el terrorisme jihadista ataqués Catalunya. Com era qüestió de temps –no massa, per cert- que hi hagués qui aprofités aquesta desgracia per barrejar terrorisme i procés independentista. Sovint son els mateixos que callen quan el govern de l’Estat destina recursos d’informació i Intel·ligència a perseguir independentistes, en lloc de destinar-los a perseguir terroristes.

Al marge de les consideracions i interpretacions de mitjans d’aquí i d’allà, el que queda en evidencia és el que han fet els uns i els altres. Mentre el Partit Popular demostrava no haver après res de l’11M de les “dos lineas de investigación” que li va costar el govern i alguns esperaven que l’Estat actués a Catalunya, Catalunya ha actuat com un Estat.

Les set hores que va tardar Rajoy en presentar-se a Barcelona, son massa hores. Un comitè de crisi amb tots els cossos policials menys els que s’estan jugant la vida al carrer, no és de rebut. Que la Policia Estatal llenci una piulada la matinada de dijous a divendres alertant d’una operació policial a Cambrils, sense esmentar que era una operació de Mossos, fa malpensar. Que el ministre de l’Interior anunciï davant de les banderes espanyola i europea (que hauria costat posar, també, la catalana?) que la cèl·lula terrorista estava desmantellada quan el Mossos buscaven el conductor de la furgoneta de la mort, és ridícul.

Catalunya ha actuat com l’Estat que es mereix ser. El president Rajoy s’ha hagut de resignar a comparèixer, com un convidat de pedra, darrere d’un faristol amb el logotip del Govern de Catalunya, i va ser el president català qui va trucar al president espanyol per anunciar-li que la policia catalana havia abatut Younes Abouyaaqoub, el mateix president que, minuts després, compareixia davant de la premsa per donar la notícia en quatre idiomes, en el que La Razón va qualificar de “sainete lingüistico”.

Em guardo la última reflexió pels Mossos d’Esquadra.

Els Mossos prenien el control de la situació des del minut zero, amb una ma lligada a l’esquena, sense la informació que li hauria proporcionat formar part del Centre d’Intel·ligència Contra el Terrorisme (Citco) i l’Europol dels que el govern espanyol els ha mantingut apartats, i ho feien capitanejats per l’impecable Major Josep Lluis Trapero, qüestionat de dalt a baix pels de sempre quan va ser nomenat. Els mateixos Mossos a qui el govern del Partit Popular nega una convocatòria de 500 noves places per compensar les baixes dels últims anys i que han de fer la seva feina patint la infravaloració del seu finançament per part de l'Estat; des de 2010, la Generalitat ha deixat de rebre 688 milions d’euros per sufragar el cost del seu servei. La policia que ha vist com no se la convidava al primer comitè de crisi a la delegació del Gobierno a Catalunya i que ha de sentir com la vicepresidenta espanyola, Soraya Saenz de Santamaria diu que "ha habido una máxima coordinación con la Generalitat, el ayuntamiento de Barcelona y las fuerzas y cuerpos de Seguridad del Estado”.

En només unes hores, aquests Mossos, gracies als quals avui podem cridar més fort que mai “no tinc por”, es van guanyar amb escreix el títol de “Policia Europea”. Aplaudits i abraçats espontàniament pels ciutadans que els han volgut mostrar el seu agraïment, admirats per la premsa internacional i criticats per qui no tenint-ne prou amb que difonguessin informació constant en tres idiomes a través de les xarxes socials, els retreuen que a les compareixences de premsa s’utilitzés el català.

Faig meves les paraules del Major Trapero: “Bueno, pues molt be, pues adiós”.