dijous, 21 de juliol de 2016

Compromís #ambtothom



Progressar, renovar-se, refundar... Digueu-ho com vulgueu. Arriba un moment en tot òrgan amb vida pròpia –i això inclou empreses, institucions i partits polítics- en que s’han d’afrontar canvis. Canvis que, de vegades, requereixen un replantejament complet de la nostra pròpia identitat.

Fruit de molts mesos de treball, ha nascut el Partit Demòcrata Català (PDC). Ho fa amb la intenció de donar respostes noves a situacions noves. De deixar enrere un model obsolet per dotar-nos de les eines que ens han de permetre afrontar amb garanties els nous reptes que la història ens posa al davant. Som soldats al servei del President Puigdemont i del Parlament de Catalunya, que defensarem el full de ruta que es va votar amb la investidura del President, i obeirem el mandat popular expressat a les urnes i representat pel Parlament.

Les persones que acompanyem la Marta Pascal i en David Bonvehí a la candidatura #ambtothom a la direcció executiva nacional del PDC, estem convençudes de que el procés que viu Catalunya exigeix que ens dotem d’un model d’organització àgil i connectat permanentment amb la societat, superant el concepte de “militància” per avançar cap a un model que permeti a qualsevol persona propera i interessada en el nostre projecte, treballar al nostre costat sense dependència orgànica o organitzativa. N’hi ha prou amb la voluntat de sumar esforços per avançar amb pas ferm cap a l’assoliment d’un dels nostres principals reptes; eixamplar la majoria a favor de la independència. No volem, no podem perdre el pols a la societat en cap moment. Ara, no.

Calen canvis. Catalunya necessita un model d’organitzacions polítiques que respongui a les exigències d’una societat que demana més transparència i implicació. Toca donar resposta a aquestes demandes. Assumir una nova organització i dotar-nos d’uns nous estatuts que han de ser respectats fil per randa sense posar en risc l’estabilitat de les nostres institucions.


Serà bo que anem prenent consciencia de les virtuts de simplificar allò que fins ara ha estat incomprensiblement complex. Volem que tothom tingui el dret a decidir en tots els aspectes de la vida, en coses tant simples com poder escollir entre l’escola pública i la concertada, entre comprar un pis o viure de lloguer o en escollir quin model de família vol tenir. Perquè, el dret a decidir, comença amb les coses més quotidianes.

dimecres, 29 de juny de 2016

I amb el PP a un escàndol de la majoria absoluta



És recomanable i, m’atreviria a dir que saludable, deixar passar unes hores per tenir una perspectiva adequada dels resultats d’unes eleccions generals difícils d’entendre des del sentit comú.
L’eix esquerra dreta ha saltat pels aires per deixar pas al vot de la unitat indissoluble de l’Espanya de la Gürtel, Noos, Palma Arena, Barcenas, Bankia i Fabra. Guanya l’home impassible, aquell que no ha fet res, i que no ha tardat a rebre el cop a l’espatlla de l’ex militant d’Alianza Popular i president socialista de la Junta de Extremadura, Guillermo Fernández Vara, demanant una gran coalició PP/PSOE.
Per cert, no em voldria deixar de recordar que en unes generals mai havia guanyat el sobiranisme... fins ara. Aquest 26J, els partits que formem Junts pel Sí al Parlament, vàrem sumar més diputats que la candidatura més votada.
No havien passat ni 48 hores del 26J quan, entre converses furtives del ministre de la policia i del director d’Antifrau, coneixíem la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de tancar la instrucció del 9N i deixar-ho tot a punt per decidir si asseu al banc dels acusats a Mas, Ortega i Rigau.
“Això del procés, ja cansa...” Quantes vegades heu sentit aquesta expressió per part d’amics, coneguts i saludats? El lògic. Tot allò que es fa més llarg del que seria desitjable, tendeix al cansament. Potser és això el que esperen els nostres adversaris (enemics, en l’argot de Daniel de Alfonso). Potser esperen que ens cansem de fer us de les eines que ens dona la democràcia.
El cansament no ens pot fer perdre de vista que allò que en diem procés ja no és una qüestió d’independència, ni de pacte fiscal, ni de DUI, ni de RUI, ni tant sols de xoc de trens. Això ja és una qüestió de democràcia.
Cansa sentir el ministre parlant d’administrar la munició contra els enemics (nosaltres) amb actitud colonialista, creient-se dipositari del dret de conquesta que els dona haver guanyat una guerra. “No sabemos como actuara el enemigo”, diuen aquests estrategues dignes de la T.I.A per la que treballaven Mortadelo y Filemón, tot planificant l’opressió de la revolta dels somriures.
Cansa veure com imputen i porten a judici els nostres governants criminalitzant l’ús d’urnes per conèixer l’opinió d’un poble, a l’hora que a la Carrera de Sant Jerónimo, PP, PSOE i Ciudadanos, incapaços de pactar la governabilitat d’Espanya, els és summament fàcil posar-se d’acord per evitar que comparegui un ministre enxampat planificant posar al servei de la seva ideologia policies i fiscals amb l’objectiu d’abatre el seu adversari utilitzant mètodes predemocràtics. 
Només ens faltava veure com la CUP bloqueja el pressupost de les polítiques socials, de l’ensenyament i de la sanitat, votant al costat del PP al Parlament de Catalunya, dient negre on va dir blanc després d’enviar “a la paperera de la història” el president català que l’Estat envia al jutjat després que el PP s’hagi quedat a un escàndol d’una nova majoria absoluta.
Cansa, i tant que cansa... Però encara ens queden forces per recordar orgullosos que som Convergents, els que hem perdut un president, dues conselleres, un conseller i l’alcalde del cap i casal, per haver fet, el que algú havia de fer; posar les urnes.

Finalment ha arribat un altre juny, i seguim treballant amb l’eina ben esmolada avançant amb pas ferm cap a un estat propi que, de ben segur, Europa acollirà sense recances. Una Europa que, després del “Brexit”, ha obert les portes a una Escòcia independent. Que fa pensar que nosaltres no rebríem el mateix tracte?

dijous, 9 de juny de 2016

Les CUP; entre l’orgull i la dignitat



Des del moment en que vaig ser escollida diputada sabia que afrontava una etapa de la història de Catalunya en que il·lusió i risc es repartien a parts iguales. El que no em volia creure –per molt que sempre tens la sospita- és que podria arribar a viure moments com els que hem viscut aquest dimecres al Parlament de Catalunya. Que qui et fa la traveta no sigui un partit dels anomenats “unionistes”, sinó que sigui un dels que diuen que aspiren a la independència de Catalunya.

No em podia esborrar del cap aquella imatge del president Mas recollint el seu despatx. Només han passat sis mesos –només sis- del pas al costat de l’home que ens ha portat més lluny en el camí cap allò que en diem Ítaca. Mas va fer un pas al costat per garantir la continuïtat del procés, cedint a les exigències malaltisses de deu diputats, representants de 337.794 electors, -molts dels quals es deuen penedir d’haver-los votat- obsessionats en enviar “a la paperera de la història” el president que, des d’un primer moment, es va posar al costat dels milers i milers de catalans que any rere any han sortit al carrer, cada 11 de setembre, a exigir un estat per Catalunya. El president Mas va acceptar marxar cap a casa després de signar un acord parlamentari amb el grup de la CUP on el primer punt deia: “No votar en cap cas en el mateix sentit que els grups parlamentaris contraris al procés i/o el dret a decidir quan estigui en risc l'esmentada estabilitat”. Aquí ho teniu...

Les CUP van donar suport al pla de govern proposat per Junts pel Sí. Aprovar-lo i després no donar suport als pressupostos que l’han de fer possible, no te sentit més enllà d’un gag de Polònia.

Ens ho imaginàvem, i no ens ho volíem creure. Queden les ganes de seguir treballant per complir el mandat de les urnes del 27 de setembre passat. És hora de ser positius. De veure amb orgull l’encert del president Mas de trobar en l’alcalde de Girona -el presidentPuigdemont- el millor relleu per agafar ferm el timó d’aquesta nau que ens ha de portar a Ítaca. I si s’ha de tornar a votar, que siguin els ciutadans els qui facin una demostració de la més gran decisió assembleària i decideixin amb qui passen comptes, que els catalans tenim paciència, però no ens enganyen dues vegades.


Faig meves les paraules pronunciades pel president del Grup Parlamentari de Junts pel Sí, en Jordi Turull; “President, ens vas apel·lar a tos el dia de la teva  investidura i ens vas dir:  deixeu l’orgull i agafeu la dignitat. Avui, alguns han agafat l’orgull i han deixat la dignitat”.