dimecres, 21 de setembre de 2016

Alegria, que és festa major



Setembre sempre te alguna cosa especial; canviem l’estiu per la tardor, les platges es buiden, la canalla torna a escola i cada tarda esperem aquell ruixat que ens refresca i anuncia l’arribada de la tardor. És com fer un canvi d’armari del nostre dia a dia. I si, a més, som calellencs, setembre encara és més especial, per la Festa Major de la Minerva -la “festa gran”- i per la Fira, que ja fa dies que es deixa intuir amb els treballs que es fan al Passeig de Manuel Puigvert.

I després vindrà l’Ironman, i després l’Oktoberfest, i tornaran els dies de recolliment a casa amb els nostres. Vindrà de gust llegir, escriure o, simplement, fer-la petar.

Però ara toca festa, Festa Major. Toca fer una escapada a “barraques” i gaudir dels concerts ni que sigui una estona, amb l’excusa d’anar a recollir la canalla. De retrobar-nos amb amics, coneguts i saludats amb qui ens posarem al dia entre rialles i bromes. Toca quedar per fer el vermut a la fira tot explicant-nos si hem vist aquest o aquell estand.

Aquest any la Fira ens ofereix la segona entrega del monogràfic iniciat l’any passat, “El nostre món és el món”, amb el que ens endinsem en la nostra pròpia història com a destinació turística, a l’hora que aprofundim en l’evolució de la indústria del Turisme al llarg de l’últim segle.

Un any més, la Fira de Calella i l’Alt Maresme, com a complement indissoluble de la nostra Festa Major, es converteix en un espai on conèixer i relacionar-nos amb cultures que ens son més properes del que ens pensem. Anvers, Dublín i Praga viatjaran fins al propi recinte firal de Calella per fer-nos partícips de la seva cultura, de la seva gastronomia i de la seva manera d’entendre el món.

Tot plegat forma part d’una aposta decidida per revitalitzar una Fira que començava a notar el pes dels anys, tot preservant el potencial dels seus actius tradicionals entre els que trobem la presencia de diversos artesans que, aquest any, gràcies a l’acord amb la Federació d’Associacions d’Artesans i Oficis de Catalunya, augmentaran sensiblement la seva presencia al recinte firal fins a arribar a la trentena,  la qual cosa permetrà variar substancialment la tipologia de les exposicions.

Aquests dies trobarem mil excuses per no quedar-nos a casa. Gaudim de la sort que tenim de viure a Calella i compartim moments de felicitat a prop del mar. No ens falten els motius.

Que tingueu una bona Festa Major de la Minerva i una bona Fira de Calella i l’Alt Maresme.

Descarregueu-vos aquí el programa de Festa Major

Descarregueu-vos aquí el programa de la FIra

dijous, 15 de setembre de 2016

Que la impaciència no ens faci trontollar la unitat



L’onze de setembre passat, per cinquè any consecutiu, vàrem tornar a sortir al carrer per demanar un estat propi per Catalunya. No una reforma constitucional. No un Estat federal. No un nou sistema de finançament. No un nou Estat de les autonomies. Vàrem sortir al carrer per demanar un Estat propi per Catalunya.

Vàrem sortir al carrer sentint que els catalans hem fet de la independència un negoci, en boca dels qui després de dues eleccions continuen governant perquè no els acaba de sortir el resultat que els aniria be. Vàrem sortir al carrer dies després que el Ministerio del Interior es negués a registrar el Partit Demòcrata Català (PDC) en considerar que les paraules “Demòcrata” i “Català” podrien portar a confusió amb algun dels 77 partits que tenen la paraula “Demòcrata” o els 40 que inclouen la paraula “Català” al seu nom (i perquè en els seus estatuts, el PDC es defineix com a independentista). Vàrem sortir al carrer hores després de sentir a l’incombustible ministre d’Exteriors, José Manuel Margallo comparant independentisme amb terrorisme.

I al dia següent va venir el silenci. Ni un “prenc nota”. Ni un “us hem sentit”. Rajoy callava mentre a la premsa internacional Catalunya compartia portada amb els principals arguments informatius del món a l’hora que Ines Arrimadas, portaveu de la “marca blanca” del Partit Popular a Catalunya  afirmava, sense vergonya, que mai acceptaran uns resultats favorables a crear una república, com si no sabés que al Parlament de Catalunya ja hi ha una majoria partidària d’aquesta república.

A Madrid dissimulen aquells que saben que permetent un referèndum a Catalunya ja faria mesos que Espanya tindria govern. Son els mateixos que es freguen les mans davant del més mínim indici de divisió entre els partidaris del dret a decidir, com la convocatòria del 9 de setembre a Sant Boi de Llobregat on es va excloure al Partit Demòcrata Català, o una Ada Colau que assisteix a la manifestació de la Diada evitant fotografies al costat dels líders independentistes (no fos cas...) o la propera qüestió de confiança al president Puigdemont amb els ulls posats en l’actitud d’una CUP que reclama desobediència i RUI o la d’una ERC que s’aferra a les paraules pronunciades per Jordi Carbonell, ara fa 40 anys, a Sant Boi de Llobregat; “que la prudència no ens faci traïdors” obviant les pronunciades per Pere Portabella durant la concentració de l’11 de setembre a l’Arc de Triomf; “que la impaciència no ens faci trontollar la unitat”. Al Parlament som 72 diputats independentistes. El que haguem de fer, ho haurem de fer junts.

Tenim un full de ruta. L’any que ve, a Catalunya, tornarem a posar les urnes, i aquesta vegada no serà un 9N. Els temps dels tacticismes s’han acabat. És hora de prendre decisions definitives. I a aquells que es neguen a comptar vots i corren a comptar manifestants per veure si aquest any n’hi ha menys que l’any passat, els diem que els referèndums, arreu, es guanyen amb més del 50%. I si el referèndum no és factible, passarem a la “pantalla” d’unes eleccions constituents.

Però, sobretot, recordeu; “que la impaciència no ens faci trontollar la unitat”.