dimarts, 10 de setembre de 2019

Que tingueu una bona Diada




Ja fa temps que la Diada no serveix tant per recordar els fatídics dies del 1714, com per mirar endavant a la recerca d’una Catalunya –com va dir el president Macià- políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa. La societat catalana ha experimentat un canvi d’actitud que l’ha fet madurar en poc temps com no ho havia fet en dècades.

Amb encerts, però també amb errors, els catalans hem sabut trobar la manera de dir al món que no renunciem a la nostra plena sobirania. Ens hi dona dret el “Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics” proclamat per les Nacions Unides l’any 1976 i ratificat per 168 estats –entre els quals l’espanyol-. Un document on en el seu primer article diu s’hi pot llegir: “Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural”.

El nostre pacifisme ha topat amb l’immobilisme d’un Estat que respon amb ignorància les nostres peticions de diàleg, mostrant-nos la seva cara més fosca quan empren represàlies contra aquells que exerceixen el dret a la representació política. I ho fa en nom d’una llei interpretada a conveniència, com qui gosa legislar sobre els sentiments de les persones... Tant temps com fa que vàrem girar full, i alguns s’entesten a seguir llegint la mateixa pagina.

Ara fa uns anys que Catalunya, impulsada per milers de ciutadans anònims, va iniciar un camí que no te tornada. Però no podrem seguir avançant per aquest camí que ens ha de portar a la plena sobirania si ens neguem al diàleg i ens deixem encaixonar per la política de blocs que distingeix entre “bons i dolents”.

A la societat civil li pertoca seguir empenyent. A la classe política li toca seguir escoltant. I a tots ens correspon preservar el seny que ens ha permès conservar la nostra identitat social, lingüística i cultural malgrat els reiterats intents d’esborrar-nos de la història.

Vull acabar recordant Pere Calders, a qui enguany el Correllengua rendeix homenatge, quan va dir; “No penso escoltar-me cap mes líder que, en parlar-me d’un obstacle, no m’ensenyi al mateix temps la manera de saltar-lo”.