dijous, 2 de desembre del 2010

Il·lusió per servir al país


El passat 28 de novembre va obrir la porta de l'esperança. Una ampla majoria dels catalans ha atorgat la seva confiança a Convergència i Unió. Ha estat un repte molt important obtenir aquesta confiança, tot augmentant la participació electoral, més si tenim en compte el descrèdit que pateix l'acció política en aquests dies.

Sens dubte ha estat una victòria electoral compartida per CiU i de totes aquelles persones , que deixant de banda prejudicis partidistes, han votat per l'opció política que consideren més preparada per fer sortir el país de l'atzucac polític i social en quin es troba. I aquest serà el nostre objectiu primers: servir al país i respondre a les expectatives d'un futur millor de tots els catalans, per damunt de divisions ideològiques i socials.

Aquesta serà la filosofia que animarà el pròxim govern de Catalunya liderat per Artur Mas. Un equip coneixedor de les inquietuds i les esperances de la societat catalana, disposat a assolir els reptes necessaris que ens facin sortir de la crisi econòmica i asseguri alhora el nostre estat del benestar. Un equip amarat de les virtuts catalanes: L'amor pel treball,l'esforç, la feina ben feta, l'esperit emprenedor, la confiança en el futur i una alta sensibilitat social. L'equip dels millors per a la millor de les il·lusions, que és servir al país i tornar multiplicada la confiança dipositada pels catalans.

En trobem davant d'una oportunitat d'or per a construir una administració eficient, seriosa i rigurosa, propera als ciutadans, que resolgui els seus problemes sense crear-ne de nous, que assumeixi les seves responsabilitats i camini al costat dels catalans.

Comencem un camí nou i començar il·lusiona.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Artur Mas, un president per a la Catalunya del segle XXI

 
Quan escric aquestes ratlles fa poc que ha acabat el debat dels 6 candidats a la Presidència de la Generalitat a TV3. Sincerament em sento molt contenta del rigor, elegància i serenor que ha tingut l’Artur Mas.

El guanyador sobre el debat va ser Artur Mas, sens cap mena de dubte. Es va dirigir al país i va donar resposta a les diferents preguntes plantejades. Els cronistes dels diferents mitjans l’han qualificat con el candidat del sÍ, el candidat de les propostes de futur.

Un altre paper ben diferent va ser la del candidat José Montilla que es va revelar durant el debat com un candidat sense projecte.

José Montilla, i amb tot el respecte del món, no està a l’alçada. Per demanar el vot amb només 30 segons va necessitar llegir un paper. Quants regidors de Catalunya de petis i mitjans pobles de Catalunya són capaços de defensar o proposar les seves idees sense cap paper damunt ???


És inqüestionable que en aquest debat només es va veure un president, encara que no tingui aquest títol, i aquest és sens dubte l’Artur Mas.

Però el proper 28-N qui realment pot optar a la Presidència de la Generalitat, només són Artur Mas i José Montilla, d’aquí que sigui tant important que la ciutadania s’adoni de la importància d’aquestes eleccions.

En una de les seves darreres declaracions l’ Artur Mas ha apel·lat al vot de ciutadans que en d’altres moments no ha votat a CIU tot dient que els temps que venen, de sacrificis, que caldrà aprofitar les millors idees de tanta gent del país. No són temps de dividir Catalunya, sinó d’unir-la al voltant dels grans objectius del país. De sumar-la a un gran projecte col·lectiu que la porti a les quootes de llibertat, progrés i justícia que mereix.

Des de CIU estem fent una campanya en positiu, sense generar falses expectatives, essent realistes amb el país que tenim i fent pedagogia quan cal. Cal dinamitzar l’economia, reduir l’atur, recuperar el reconeixement per a les empreses. Això vol confiança, la gent ha de saber que hi haurà un govern que en lloc de posar-li traves, o de mirar-lo amb recel, estarà al costat de la gent que té iniciativa.

Per tot això només hi ha una persona amb la suficient preparació intel·lectual, sensibilitat social i compromís nacional per tirar aquest País endavant i aquest és com ho perceben la gran majoria de gent enquestada és l’Artur Mas.

Ara cal més que mai aixecar Catalunya. Ara cal el vot útil.

dilluns, 22 de novembre del 2010

Qui té por d’una Catalunya millor?

Un del tòpics més emprats per a referir-se a les eleccions és aquell que les qualifica de “festa de la democràcia”. No és el cas de la campanya electoral catalana que alguns han confós amb el passatge del terror, especialment els líders del PSC-PSOE i el PP.

Si hi ha un fil argumental comú entre aquestes dues forces polítiques és el d’alertar constantment els electors del perill que els seus pitjors malsons es facin realitat. Uns malsons que s’obsessionen en identificar amb Convergència i Unió quan ells mateixos són responsables per acció i omissió de la gravíssima crisi econòmica que travessen i de les retallades socials que s’han fet.

Tot això girant la cara a una evidència reflectida en tots els estudis d’opinió: la voluntat de canvi del catalans. Un canvi que s’identifica de manera majoritària amb un govern de Convergència i Unió i els valors que representa la federació: capacitat de lideratge constructiu, responsabilitat, seny i, molt especialment, voluntat de servei als ciutadans.

En aquesta situació el que calia esperar era una campanya electoral centrada en propostes intel·ligents per sortir de l’atzucac polític i econòmic en què ens trobem. El que calia esperar és una crida a la confiança i a la complicitat dels ciutadans per treballar plegats per a un futur millor. Lluny d’això l’actitud és la crida a la por, al pessimisme, fatalisme, al desencís... les actituds que encara ens enfonsaran més.

Ben mirat, aquestes posicions polítiques no ens haurien d’estranyar. Corresponen a qui no considera els ciutadans com persones adultes i autònomes sinó com a individus que han ser tutelats de manera permanent. Són tots aquells que fomenten el clientelisme i la dependència. Així ha estat el govern tripartit, que ha controlat molt i ha protegit molt en lloc d’oferir un govern fort i una societat més lliure.

Sense arguments, només poden concebre la campanya en negatiu i esperar els desembarcament a Catalunya dels líders espanyols mentre repiquen les campanes de la por.

A Convergència i Unió sabem que les millors actituds són les que guanyen el futur que tots desitgem. Així és i serà la nostra campanya. Trobareu la confiança, la seguretat, el seny i les propostes constructives que ens han de dur a una Catalunya millor.

dimarts, 9 de novembre del 2010

Per una Catalunya millor

A cada racó, a cada barri, a cada poble o a cada ciutat que trepitgem, tot escoltant les inquietuds dels ciutadans, es repeteix de manera constant i persistent una mateixa cosa i és que Catalunya necessita un nou guiatge, un nou lideratge polític que sigui capaç de donar resposta als actuals reptes del nostre País. Una Catalunya millor des de tots els vessants.

De fet el darrer baròmetre del CEO (Centre d‘Estudis d’Opinió) del passat dia 5 de novembre seguia constatant que l’atur i la situació econòmica continuen sent les grans preocupacions dels catalans i que la percepció que tenen de la situació econòmica és molt i molt dolenta. En aquest mateix baròmetre els únics polítics que aproven són Artur Mas i Duran Lleida, davant un President Montilla que ocupa el 6è. lloc en valoració i que està en caiguda lliure.

Davant aquesta constatació, el PSC només es dedica a tirar porqueria en contra de CiU i ha fer tot un seguit de frivolitzacions que evidencien, amb més claredat que mai, que estan lluny de poder demostrar que són un partit capaç d’afrontar els autèntics reptes que té Catalunya.

La gran majoria de catalans opinen que cal un futur govern que pugui donar sortida a l’actual situació econòmica, un govern sòlid i estable que pugui garantir una Catalunya millor.

Com fer-ho?? doncs garantint la viabilitat del major nombre possible d’empreses i mantenint el màxim nombre possibles llocs de treball.

Una Catalunya millor vol dir que la indústria, el comerç, el turisme, l’agricultura, la ramaderia, la pesca puguin prosperar, tots tenen la marca Catalunya. I és que els catalans i les catalanes els vàrem saber crear i ara sabrem modernitzar-los i adequar-los als nous temps i al nou món. Tots els sectors productius són sectors estratègics, amb tots ells podem fer una Catalunya millor.

Una Catalunya millor representada per un catalanisme amb vocació de justícia social, tenint en compte la diversitat per posar a l’abast de tothom la igualtat d’oportunitats.

En aquesta campanya des de CIU explicarem els nostres projectes, les nostres il·lusions i el model de Nació que volem per a aquesta Catalunya Millor que desitgem i aspirem. Ara només cal que tots els partits polítics facin el mateix i que la bronca i la política de baixa volada, no tinguin espai.

Catalunya s’ho mereix.

Article publicat al TRIBUNA.CAT

dilluns, 1 de novembre del 2010

LA CONSELLERA MARINA GELI


Aquest passat dissabte 30 d’octubre -a 28 dies de les eleccions catalanes- ens ha visitat a Calella la Consellera Geli. El motiu de dita visita és per anunciar el nou Hospital Comarcal de Calella.

Les explicacions de la Consellera de Sanitat dirigides al Plenari de l’ajuntament i al Patronat de l’Hospital convocats van ser una clara mostra d’electorisme. En lloc de fer un paper molt més institucional, limitant-se a explicar exactament en quina data exacte podem comptar amb el nou hospital, quin paper de coordinació ha tingut Sanitat amb la Direcció General d’Urbanisme per agilitzar al màxim tota la tramitació administrativa, o per exemple de com és pagarà aquesta nova infraestructura , tenint en compte les actuals finances de la Generalitat de Catalunya amb emissió de bons inclosos, la consellera va tenir un paper més com a dirigent del PSC que no com a membre del Govern de Catalunya .

La veritat és que ens varem trobar una Consellera que ens va fer una dissertació política sobre el model Sanitari i va deixar anar algunes perles dignes de ser reproduïdes. Va parlar de la implantació del sistema Sanitari a Catalunya i que ja venia dels darrers anys del franquisme i com aquell qui no vol la cosa va passar del 1974 al 2003 , és a dir, l’arribada del primer tripartit. Tota la política sanitària dels Governs Pujol amb implantació de la xarxa hospitalària i bàsica de salut van desaparèixer en uns moments . Quin poc rigor alhora d’explicar la història.!!!!

Una altra perla digne de mencionar va ser quan va explicar que “mai abans del 2003 “ s’havia invertit tant. Apel·lo a la memòria individual de cada ciutadà per constatar com estava la sanitat i els serveis sanitaris a l’epòca de la dictadura i com estava al 2003 quan va arribar el primer tripartit. A Calella en tenim un exemple molt clar.

Cal afegir a més que aquesta manifestació de que a partir del 2003 és quan s’han fet més coses, li falta un element clar per ser explicat amb la seva plena justícia i és que les arques de la Generalitat el 2003 varen passar de rebre 18.000 M€ a 37.000 M€ , és a dir de 3 bilions de pessetes a 6’5 bilions de pessetes i tot això gràcies als darrers acords de finançament dels governs de CiU.

Una altra perla destacada va ser quan va dir que la Corporació Sanitària del Maresme-La Selva tenia més pressupost que mai per fer front a totes les necessitats hospitalàries. La Consellera sap perfectament que la meitat d’aquest pressupost se’n va amb els medicaments , és a dir en farmàcia, per tant no són en millores de necessitats estructurals o de serveis específics.

En fí una visita encara que sigui a 28 dies de les eleccions , institucionalment lamentable, i en que ens quedem a Calella ?, doncs com molt bé va dir el President de la Corporació Sanitària el Sr. Carles Manté “ .....un cop s’aclareixin les qüestions urbanístiques i quin model de finançament s’ha d’utilitzar ...podrem tirar endavant l’Hospital ...” és a dir en res de nou. Tenim molt clar que no hi haurà hospital nou a Calella sense resoldre de manera positiva els dubtes del planejament urbanístic i els de finançament de les obres de l’hospital.

L’acte-reunió esdevé un acte purament electoralista orquestrat per l’alcalde de Calella, en Josep Maria Juhé i la Consellera de Sanitat Marina Geli. A menys de 30 dies de les eleccions venen a Calella per anunciar res de nou. Això si, volent solemnitzar l’acte amb tots els regidors i convocant el Patronat de l’Hospital, que per cert, feia TRES ANYS que no convocaven.

Els membres del grup municipal de CIU, també volem l’hospital i el plantejarem i defensarem amb més dosis de realisme i de viabilitat.

divendres, 29 d’octubre del 2010

A pell de plàtan: un somriure i un projecte

La crisi actual ha posat de manifest que estem vivint un canvi de cicle polític i econòmic en profunditat. Per sortir endavant i amb èxit, ens cal aconseguir un nou estil de governança dels afers públics, i molt especialment a Catalunya.

Aquest nou estil ha de posar, i no només de paraula, la política al servei de les persones. Ha de considerar les institucions com a instruments eficients per atendre les necessitats del país, i que tindran vigència sempre i quan estiguin al servei del ciutadans. Cal allunyar-se del model polític en què les institucions tendeixen a fer als ciutadans dependents d'elles sense resoldre els problemes de fons.

El nou estil suposa revisar tots les estratègies i les polítiques realitzades fins ara. Caldrà innovació, imaginació, esperit emprenedor i, fins i tot, intel·ligència emocional per abordar les polítiques d'aquest nou cicle.

El canvi d'estil polític ha de comportar també una transformació en la manera de fer les campanyes electorals. Malauradament encara hi ha formacions polítiques que perceben l'electorat com una massa uniforme de fàcil manipulació. Des d'aquesta perspectiva, no calen propostes per encarar el futur; n’hi ha prou amb intentar despertar els instints més irracionals amb instruments coneguts: la desqualificació, la ridiculització, l'insult, la por, etc.

A manca d'arguments, enfrontament a ultrança. És la política dels meus o els teus, amb mi o contra mi; mai és la política del nosaltres, de la diversitat constructiva, de la confrontació positiva. Aquesta manera de considerar els electors com a persones sense criteri té el seu reflex en la manera de gestionar l'administració. Enlloc d'un lideratge encoratjador, s'imposa un tutelatge asfixiant que cerca fer els ciutadans dependents de l'administració, la mateixa que constantment els culpa dels seus propis errors de gestió. Una manera de fer que substitueix les solucions reals per una propaganda malaltissa de fets que difícilment s'esdevenen. Una experiència que els catalans han viscut al llarg de 7 anys.
Aquesta és la veritable confrontació d'idees que tindrà lloc a les eleccions al Parlament de Catalunya. L'estil nou, tranquil, constructiu i encoratjador que lidera Artur Mas davant el qui, com a proposta electoral, només esgrimeixen la desqualificació sistemàtica. Però des de CIU ho tenim clar: per cada pell de plàtan nosaltres respondrem amb un somriure i un projecte de futur.

Artcicle publicat al cronica.cat

dilluns, 11 d’octubre del 2010

FESTA MAJOR, FIRA I CHALLENGE A CALELLA

A Calella ja hem tingut la Festa Major, Fira I la Challenge I per tant cal fer una valoració.

Aquesta any la Festa Major ha passat sense pena ni glòria. Un perfil molt baix a on la desinformació general ha estat la tònica principal. Fins i tot se’ns ha negat la possibilitat de fer el vermut a l’estand dels voluntaris de l’Hospital en el recinte de la Fira com es tradicional en el dia Festiu, el dia de la Minerva. El fet que l’acte institucional d’inauguració no es feia fins el mateix dia a la tarda, no va permetre accedir-hi. Abans, en alguna altra ocasió que havia coincidit el mateix, s’havia obert la Fira i a la tarda es procedia a la inauguració oficial sense que això impedís que tots els que gaudim de la diada festiva poguéssim anar al vermut tradicional de l’Hospital.

Un apartat especial és el tema tant comentat per Calella que és el de les atraccions , ubicar aquestes a l’altra punt de la nostra Ciutat perdent tota possibilitat de complementació de la Festa va ser al nostre entendre un greu error. Per no parlar de la precipitació de la decisió, improvisació i nul·la informació als usuaris de l’aparcament de busos suprimit durant 10 dies.

En el cas de la Fira ens hauríem de plantejar el seu futur. Uns amics em feien veure que la Fira és un supermercat de productes més o menys artesanals, en un recinte al que s’accedeix pagant. Els excel·lents monogràfics que s’havien fet en d’altres anys han passat a millor vida. Enguany al celebrar els 30 anys de la Fira, sincerament crec que com a mínim una retrospectiva de la Fira com varen fer amb encert la Ràdio i TV hagués estat el correcte.

Sempre he tingut la impressió que l’actual Govern Municipal (PSC-ERC) mai s’han acabat de creure les possibilitats de la nostra Fira , llevat del període del Regidor Miquel Perez que crec sincerament que ho va fer correcte. Percebo també que l’equip tècnic que hi ha al darrere estan sense cap direcció política i una mica abandonats en la seva il·lusió de fer de la Fira una bona oportunitat i proposta de municipi.


I en darrer terme la Challenge, quin gran i magnífic espectable !! 1.000 atletes procedents de 36 països d’arreu del món, lluitant i competint en la nostra geografia.

Un gran esforç per part de l’Ajuntament i Consell Comarcal i un gran compromís i treball també per part dels empresaris que tenen aquesta concessió esportiva .

Crec sincerament que va ser un dia magnífic amb la companyia d’un temps perfecte que va ajudar molt a gaudir de la jornada . CIU des del primer moment ha estat al costat de l’equip municipal ajudant a que aquesta Competició Internacional esdevingués un èxit. Compromís que per part del nostre grup municipal ha passat per aconseguir 180.000 € del pressupost de l’Estat amb les esmenes que en qualitat de Senadora vaig presentar als pressupostos generals.

Per altra banda l’èxit de la Jornada va venir marcada pel treball previ que havien fet la Regidora Loida Serrano, el Director de la Competició Agustí Perez i també el Regidor de CIU Albert Torrent que entre d’altres, varen fer un seguit de reunions per tal què res fallés en aquesta nova edició esportiva. A tots ells gràcies per la feina feta.

A tots els col·lectius implicats (Policia, ADF’S, Foto-film, Manel Vicente, Voluntaris, etc ) moltes gràcies per tota la implicació i treball ben fet. Al “Team Calella” moltes gràcies per posar la llavor esportiva local en aquesta dura prova i fer tant bon paper , al capdavant d’ells, en Joan-Carles Castellà.

Per nosaltres quedes dues assignatures pendents en el tema Challenge. La primera dotar-nos d’una bona estratègia de Comunicació. És absolutament necessari garantir un bon altaveu doncs pensem que segueix faltant un ressò proporcional a la qualitat i a l’esforç del projecte esportiu.

L’altra assignatura per a nosaltres és la implicació de la Comarca (no em refereixo al Consell Comarcal) doncs institucionalment estant implicats.

Creiem que cal una major implicació dels municipis de la comarca, sobretot d’aquells que es veuen més directament afectats. Cal cohesionar i compartir a nivell de municipis una major complicitat en benefici de tots. Passada la Festa Major, Fira i la Challenge i en plena Octoberfest , ens endinsem cap a la Tardor.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

PSC-PSOE: Incompliment permanent amb Catalunya

Ara que ja tenim els pressupostos que ha preparat el Govern Espanyol del PSOE, podem constatar un cop més que l’incompliment dels socialistes amb Catalunya és ja una tradició. Els pressupostos del 2011 presentats per la VicePresidenta Salgado, no compleixen amb la inversió a Catalunya (Disposició Addicional Tercera). I per tant són novament injustos per al país. Fem una mica de memòria per saber en quin punt ens trobem .

L’Estat deu a Catalunya en concepte d’incompliments de la Disposició Addicional Tercera (anys 2007-2010) 2.755,4 M€. Per altra banda cal recordar que l’any 2010, l’Estat deixarà d’executar a Catalunya el 26,5% de la inversió pressupostada.

Des del 2005, el Govern espanyol ha deixat d’executar inversions per valor de 3.124 M€ per tant cada cinc anys, l’Estat s’estalvia una anualitat sencera d’inversió, i tot això amb la complicitat i silenci sistemàtic dels PSC i dels seus 25 diputats al Congrés i senadors.

Llegim als diaris com la “discrepant” consellera Tura manifesta que el grup del PSC al Congrés no està allà per donar suport al PP, això és evident, però caldria que demostressin que són allà per defensar Catalunya, cosa que amb les dades a la mà, és evident que no fan.

De cara aquesta propera campanya electoral, el PSC intentarà vendre’ns la llibertat de discrepar com una garantia de salut democràtica interna, però la realitat ens demostra que no és veritat. Els diputats i senadors del PSC a Madrid, novament votaran uns pressupostos que ens fan mal com a opaís i per tant novament la servitud del PSC passarà per davant dels interessos de Catalunya. Això sí, faran venir al ministre Blanco “Pepiño pels companys del PSC” per explicar-nos que 2 i 2 fan 6. I sinó temps al temps.

Una dada absolutament vergonyant és que aquest proper any 2011 i segons els Pressupostos presentats pel Govern Espanyol, el nivell d’inversions a Catalunya serà del 15’2% en lloc del 18’59 % que correspon al PIB Català, però més preocupant és comprovar com els Socialistes Andalusos saben lluitar pel seu territori, ja que a Andalusia es complirà estrictament amb allò compromès .

Pel que diuen els mitjans de comunicació, a la seu dels socialistes catalanss estan molt ocupats en fer estratègies de campanya per combatre ferotgement a CIU. Més els valdria que fessin cursos de dignitat política per fer-se valdre amb els seus companys del PSOE com fan els socialistes andalusos, i no haver de renunciar sistemàticament a allò que a Catalunya li pertany de dret.


ARTICLE PUBLICAT AL CRONICA.CAT

divendres, 24 de setembre del 2010

Religió i societat civil

El Bisbe Jaume Pujol, en la seva carta setmanal del Full parroquial del bisbat de Tarragona, i basant-se en el llibre dels Fets dels Apòstols que diu “Hem d’obeir a Déu abans que als homes” fa una crida a la desobediència dels cristians, de manera especial per les lleis de l’avortament, o d’interrupció voluntària de l’embaràs i la regulació de l’eutanàsia. Insisteix en l’argument, i sota el títol “Religió i societat civil”, propugna l’obligació de no obeir en consciència quan les lleis de les autoritats civils s’oposen a les exigències de l’ordre moral. Recullo aquesta noticia publicada al diari La Vanguardia del dimecres 15 de setembre.

He de confessar que les persones que ens trobem amb la responsabilitat d’utilitzar el nostre vot en alguna de les cambres legislatives, siguin de l’Estat, sigui en el Parlament de Catalunya, en alguns casos ens trobem davant de decisions que són difícils. Algunes vegades molt difícils. Decisions que formen part de la consciència personal més íntima de les persones que hem estat escollides per aquesta funció.

I em consta, perquè en els darrers tres anys he participat en diverses d’aquestes votacions, que tots els diputats i/o senadors, votem en consciència i sense gota de frivolitat. Almenys els que formem part de la Federació de CiU, sempre preval la consciència personal enfront el dogmatisme ideològic.

Sóc conscient de les contradiccions que a tots ens poden portar el compliment de les lleis. Per exemple no conec cap jutge que gaudeixi fent un desnonament, i tot i que això pugui anar contra la seva ideologia, creences o sentiments, l’ha d’ordenar. Els metges tenen el dret de no avortar, però encara que els pesi, han d’atendre els pacients que ho vulguin fer, doncs aquesta és la llei que entre tots ens hem dotat. De la mateixa manera que un metge no pot obligar a ningú a avortar, encara que íntimament pugui creure que és un autèntic despropòsit que una nena de tretze o catorze anys sigui mare.

El respecte a la legalitat obligarà, i és lògic que així sigui, a afrontar amb dolor, però afrontar les responsabilitats que la vida ens posa davant. Solament així podem crear un àmbit de convivència acceptat per tots.

La crida del Bisbe Pujol òbviament està dirigida solament als cristians que són els més propers a les nostres tradicions i societat. Però què diríem si altres religions contraposessin la seva fe religiosa –per exemple en Alà- a les lleis dels homes? Compte, molt de compte amb tot això.

Podríem posar més exemples d’altres religions, que en molts casos toparien amb el nostre ordenament jurídic. Per això, amb aquests temes i en un món cada cop més petit per més global, aquest posicionaments dels líders espirituals de totes les religions haurien de ser molt prudents. Adaptant-se a les nostres lleis, i com a màxim aconsellar als respectius acòlits a no ser subjectes actius d’uns drets que les seves consciències tenen tot el dret de no utilitzar. Però al mateix temps sense oblidar que no podran ser un impediment, ni per activa ni passiva per d’altres persones que en ús de la seva consciència i lliure voluntat decideixin d’acollir-se a aquestes opcions.

Article publicat al Tribuna.cat

dilluns, 13 de setembre del 2010

LA DIADA DEL 2010

Acte de compromis dels NousCatalans al Fossar de les Moreres

Cada 11 de setembre celebrem la Diada Nacional de Catalunya una diada que històricament ha estat reivindicativa dels nostres Drets nacionals. Aquest any però hem arribat amb dos qüestions que han alterat i sacsejat substancialment l’ànima nacionalista del nostre País.

Em refereixo a la Sentència del Tribunal Constitucional i a la Manifestació del 10 de Juliol, no m’estendré massa per qualificar la frustració col.lectiva i la negació de la voluntat democràtica que ha representat la sentencia del constitucional i la il.lusió i esperança col.lectiva que ha esdevingut la manifestació del passat mes de juliol.

El sentiment que desperta l’11 de setembre és la mostra de la tossuderia d’un poble. Catalunya , de fet, és com un miracle, com pot ser que un poble petit amb immigracions tant fortes, que ha perdut guerres, segueixi essent Catalunya i ho vulguem continuar essent. El Dret a la simple veritat de la Història.

Som hereus de la nostra pròpia historia i hem de portar un missatge d’esperança , un missatge d’il.lusió pel nostre futur. Aquest Futur el tenim molt a prop.

El 28 de novembre tenim Eleccions al nostre País i aquestes es fan en un context econòmic i nacional molt delicats. Algunes dades :

· 18 % d’Atur, el doble de la mitjana de la UE.

· 40% d’Atur Juvenil

· 20 % de la gent ( 1 de cada 5 catalans ) viu per sota del nivell de la pobresa.

· 109.000 Autònoms en l’any 2009 han deixat la seva activitat a Catalunya.

Il.lusió, Esperança, Futur, Dignitat, són alguns dels sentiments que necessita Catalunya per fer un autèntic Canvi. Catalunya té en l’actualitat circumstàncies especialment difícils, però també especialment esperançadores. És el moment de tirar el país endavant, de fer-lo renéixer des de molts punts de vista, de donar-li prestigi i també a les seves institucions, credibilitat, i aixecar-lo nacionalment, socialment, econòmicament.

dimecres, 8 de setembre del 2010

Els canvis que Catalunya necessita

 Ara fa uns dies, un empresari m’explicava la seva perplexitat quan, al fer diverses gestions amb una administració, cada vegada ha hagut de presentar la mateixa documentació:

Escriptura de constitució de la societat.
Poders per actuar
Còpia del NIF de l’empresa i del representant.

Amb un to de mofa, em deia que com a mínim l’administració en qüestió tenia ja, 4 còpies del seu DNI, 4 còpies de l’escriptura de poders i 4 còpies de la constitució de la societat. Quina pèrdua de temps, no?
I això, en una sola administració. Si sumem totes les actuacions del meu empresari amic, podríem arribar una quantitat de paper impressionant.

Un funcionari d’un ajuntament de Catalunya, un cop em va explicar que per l’autorització d’un préstec li havien demanant la concessió de poders a les persones que signaven en nom de l’entitat prestatària, i fins i tot l’habilitació que aquestes tenien per donar poders a un director d’una oficina. Es a dir , que si aquesta entitat hagués estat la Caixa de Pensions o el Banc de Santander, la funcionaria els havia demanant còpia del nomenament del senyor Samaranch o Fornesa, o Emilio Botin com a presidents de dites entitats. “C’est pas mal”, que diuen els francesos.

Amb aquestes premisses, hem d’acceptar que la nostra administració està vista per molts ciutadans, més com una nosa, com un destorb, com una burocràcia que pesa i pesa i pesa, que no com una garantia en el compliment de normatives, de pensar en la seguretat dels ciutadans, de garantir la seguretat dels bens i de les persones.

Aquest és un gran repte que tenim davant nostre. Algunes administracions han fet passos en aquest sentit. Segurament no han estat suficients. Però els han fet. Ara cal que tota l’administració s’adapti als nous temps. Que l’objectiu final no sigui el control a priori, si no l’activitat, el control del compliment, la corresponsabilitat. I encara cal una cosa segurament molt més important. Que, si l’administració manté els controls previs, que es faci conscients dels costos empresarials, d’això que ja anem anomenant l’impost del temps.

Autoritzar una activitat ara, en un termini de 15-20 dies, o fer-ho en 6, 7 o més mesos i això és el que succeeix normalment, significa per l’empresari, emprenedor, o com en vulgueu dir, unes diferències de cost actualment inassumibles. I això també ens resta competitivitat.

En l’actual situació de crisi no podem permetre aquests costos, a no ser que el que vulguem de veritat és matar això: la iniciativa, l’empresa, els innovadors, i totes les persones que dia a dia treballen per un país més ric i més participat. És això el que volem?.

El Canvi a Catalunya és cada cop més necessari.

ARTICLE PUBLICAT A L'E-NOTICIES

divendres, 27 d’agost del 2010

Intentar alterar la realitat com a estratègia política

A les acaballes d’aquesta legislatura veiem com destacats membres del Govern Català accentuen encara més les seves “ alteracions de la realitat”, és a dir, que de manera conscient fan manifestacions públiques de qüestions de la seva competència, que no s’ajusten a la realitat.

L'objectiu principal d'aquesta estratègia política és fer creure que l’acció de govern és bona, però xoca frontalment amb una tossuda realitat que desmenteix categòricament aquestes afirmacions.
Un exemple clar el tenim amb l’actual liquiditat del nostre Govern. Mentre el President Montilla i el Conseller Castells es reafirmen en que no hi ha problemes greus, la realitat és que la Generalitat en té de problemes i molt greus per complir els seus compromisos. Dos exemples clars: per primera vegada d’ençà la restauració de la Generalitat s’han retardat els pagaments als hospitals; i la Generalitat no ha pogut col·locar cap emissió de deute als mercats financers internacionals.

És evident que no donar importància a tots aquests indicadors en una mostra clara de la voluntat d’alterar la realitat per part dels responsables públics. Potser acceptar això seria confirmar la mala negociació en l’acord sobre el Finançament. Cal recordar que el tripartit va signar una clàusula a l’acord de finançament que diu que en cas que hi hagi diners cobrats de més, Catalunya els hauria de tornar a l'Estat, però que els deutes de l'Estat quedaven saldats. Va ser una molt mala negociació del tripartit i la realitat és que l'Estat ens deu molts diners en, per exemple, la llei de Dependència, i que ara no cobrarem.

El Conseller Castells s’indigna si se li fa cap referència en aquest sentit, però el temps posarà les coses en el seu lloc i no dubto gens que les futures auditories del nou govern confirmaran allò que diversos símptomes ens indiquen i que són les dificultats de liquiditat de la Generalitat.

ARTICLE PUBLICAT AL TRIBUNA.CAT

dilluns, 2 d’agost del 2010

L’HOSPITAL DE CALELLA I L’EQUIP DE GOVERN MUNICIPAL

Dijous 29 de juliol el Ple de l’Ajuntament de Calella va aprovar, amb els nostres vots contraris, la modificació del Pla General Urbanístic, que segons el govern de la ciutat, obre les portes a la construcció del futur nou hospital comarcal de Calella.

Per què varem votar-hi en contra?


Doncs per què al nostre parer la modificació proposada posa en perill la viabilitat de la construcció del nou hospital. Tot un seguit d’errors i contradiccions en la proposta de planejament així ens ho fan veure:
  • Un hospital de vocació comarcal, que ha de donar servei a una població actual de un quart de milió de persones, i futura de més de 400,000, ha d’estar molt ben comunicat. I actualment, les úniques vies que poden garantir aquesta comunicació són la N-II, amb totes les seves dificultats, i la l’autopista, la C-32. Pensar en d’altres solucions és fer volar coloms, doncs en les actuals circumstàncies de crisi econòmica, no és previsible que a un termini de 15 – 20 anys, tinguem una altre solució. Cal recordar que el Ministre de Foment aquesta mateixa setmana ha anunciat la retallada de 1.200 M€ en obres ja iniciades a Catalunya.
  • Com alternativa provisional, la modificació aprovada dibuixa un vial per darrera de l’anomenat PP1 (actualment zona verda) que desembocaria a la rotonda nord de la urbanització de Sant Quirze, amb pendents d’entre el 12 i el 24%. Pensem que el Decret 344 sobre mobilitat de Catalunya, en cap cas accepta pendents superiors al 12%, i això solament en casos excepcionals. Per anar al nou hospital haurem de passar per la carretera d’Horsavinyà.
  • Per tant, sense la ronda nord de Calella prevista en el Pla General, tothom haurà de passar per la N-II o si voleu pel carrer Sant Jaume, via que ja està actualment força col·lapsada, i que segons les previsions de la modificació del planejament, s’incrementarà la circulació de vehicles en un 269%. Uns 16.000 vehicles més cada dia. Ho pot assumir això el carrer Sant Jaume( N-II) al pas per Calella? Pensem que la majoria d’aquests vehicles vindran del nord de la comarca i de la comarca veïna de La Selva. I això, acceptant que, segons diu el nou Pla General, un 20% de les persones aniran a peu a l’hospital o en bicicleta. No és somniar això?
  • Podem parlar d’altres elements que ens poden agradar més o menys, com per exemple la fotografia virtual que queda a l’entorn de la riera, amb un continuo d’edificis, a banda i banda, de planta baixa més 6 plantes. Blocs de 23-25 metres d’alçada.
  •  I finalment hauríem parlar dels greuges comparatius que el nou planejament imposa als propietaris d’altres sectors de la ciutat, i que no són pocs.

Amb tots aquests elements damunt de la taula, per què creiem que l’equip de govern posa en perill l’hospital nou de Calella? Doncs per què la Generalitat de Catalunya, que és qui finalment ha d’aprovar la modificació del POUM, o bé canvia d’opinió, i fa allò de “donde dije digo, digo diego” o si es manté amb els mateixos criteris que varen ser utilitzats en l’aprovació a l’any 2005 del POUM, tornarà la proposta de modificació a Calella, per revisar-la i modificar-la en aquests aspectes i potser en d’altres.

I aleshores que? Doncs la nostra ciutat quedarà molt debilitada, enfront d’altres pobles veïns que també aspiren a tenir l’hospital en el seu terme.

Per això, i com sempre actuant en positiu per Calella, varem proposar a l’equip de govern de fer les coses millor. De tornar a estudiar tot el projecte, i presentar-ne un de nou, ubicat en aquest espai o un altre, això no és l’important, però que tingui en la viabilitat de la construcció del nou hospital, en la seva vocació comarcal i en la perspectiva de 5-10 anys, els eixos centrals de la proposta.

En aquesta línia sempre ens trobaran.

Una altra Calella és possible.

dijous, 29 de juliol del 2010

S’HAN ACABAT LES CURSES DE BRAUS A CATALUNYA


Avui 28 de juliol s’han produit un debat interessant al Parlament de Catalunya . És evident que alguns ciutadans poden pensar que hi han altres debats més prioritaris, però la dinámica parlamentària i la propia democràcia ha de garantir que les ILP (Iniciativa Legislativa Parlamentària ) tinguin la seva veu i la seva possibilitat de traslladar en Cambra Parlamentària allò que promouem els ciutadans.

180.000 signatures avalaven i impulsaven aquesta petició popular. He seguit amb interés el debat al Parlament , de ben segur motivada per la meva implicació en el procès de ja fa uns anys en l’elaboració de la Llei de Protecció dels Animals. Crec que ha estat un debat de nivell amb respecte per totes les posicions i exposicions manifestades, però sobretot per uns excel.lents –al meu entendre- arguments a favor de la prohibició. Respecto a aquells que han votat per la continuitat de les curses de braus , però la meva opinió en aquesta qüestió és inequívoca.

Josep Rull en nom de CIU ha exposat essencialment les raons per abolir aquestes Curses ; cap raó cultural, cap arrelament social, és motiu suficient per mantenir una tradició sagnant i cruel que xoca frontalment amb els valors del Segle XXI. També en Francesc Pané d’ICV ha fet una exposició potser més poètica però plena de sentiment i rigorosa. Els felicito.

Jo celebro especialment aquesta Votació a favor de prohibir les Curses a partir del 2012 (68 a favor, 55 No i 9 abstencions ) tinc la impressió que Catalunya és una mica més sensible, més cívica, més civilitzada.

dilluns, 5 de juliol del 2010

TOTS A LA MANIFESTACIÓ!



La sentència del Tribunal Constitucional ha tocat parts molts substancials de l’Estatut de Catalunya votat pels catalans el 18 de juny de 2006. Ha afectat la seva columna vertebral, el seu nucli dur: la nació, la llengua, el finançament, les competències i el seu blindatge.

Estem davant una actitud clarament contrària al que ha de ser una interpretació flexible i oberta de la Constitució. El pacte constitucional de 1978 ha quedat tocat amb aquesta sentència.

En aquestes circumstàncies és quan els països han de demostrar que tenen caràcter. Si som una nació, i ho som, ara hem de demostrar-ho i exercir com a tal.

És per això, que vull demanar-te la participació en la manifestació convocada per Òmnium Cultural, el proper dissabte 10 juliol a les 6 de la tarda, en defensa de la dignitat del nostre país sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.

Ara més que mai, Catalunya ens necessita. Cal que TOTHOM sortim al carrer per la nostra dignitat nacional, pels nostres drets i per fer-nos respectar com el que som: una nació amb mil anys d’història que ho vol seguir sent en el futur. Aquest proper dissabte no faltis , posa el teu grau de sorra amb la teva presència. No hi faltis.

Visca Catalunya!

dimecres, 30 de juny del 2010

ESPANYA CANSA......



Nació catalana, 29 de juny 2010


Ja tenim la Sentència de l’Estatut, és evident que res de bo per Catalunya podíem esperar i malauradament, s’ha confirmat les nostres sospites.

A l’espera de poder donar una lectura amb més aprofundiment a tot el document, podem valorar ja que la retallada és important, el Tribunal Constitucional ha tocat el nucli dur del text (Finançament, Llengua, Símbols i Competències ) podem esperar quelcom més ??.

Això si la insistència de fins a 15 vegades de la “Indisoluble unidad de la Nación Española” recorda a èpoques pel que sembla no tant llunyanes. Algú les ha definit com a Neo-Franquisme després de 32 anys de democràcia .

Fem una mica de memòria dels diferents episodis de la nostra història més comuna amb Espanya en aquests darrers anys?

El 23 de febrer de 1981, el tinent coronel Tejero va entrar a punta de pistola al Congrés de Diputats de l’Estat. Allà va manifestar que estava esperant una “autoridad militar, por supuesto”. Amb el temps es va saber que aquesta autoritat militar era el General Alfonso Armada.

Aquest general que havia estat a Catalunya, havia sopat feia pocs mesos amb destacats militants del PSOE. Entre ells els senyor Enrique Mugica, desprès ministre de Felipe Gonzalez i ara Defensor del Pueblo español, por suposat, nomenat per un govern del senyor Aznar i amb un ministre estrella i hereu com Rajoy. Ara fa uns quatre anys en Mujica i en Rajoy varen presentar dos recursos contra el nostre estatut. En el sopar de finals de l’any 80, ja es va posar damunt de la taula la necessitat de parar les autonomies, especialment la catalana.

Els estatuts d’autonomia varen emprenyar l’exèrcit del franquisme. Els militars i en Tejero no es varen sublevar per l’Espanya “roja”, que al 1981 ja es veia venir amb una victòria del PSOE. Els militars, Tejero, Armada, i els seus entorns, es varen sublevar contra la “España rota”. Us recordeu dels crits del General Franco, “ANTES ROJA QUE ROTA”? En Tejero va ser el “lloro” que va repetir les consignes pistola en ma.

Desprès va venir la LOAPA en govern del PSOE i els intents d’harmonització i es va generalitzar el “café para todos” , aigualint les nostres aspiracions nacionals .

Aquest senyor Mugica de bracet del PP del senyor Mariano Rajoy, hereu a dit del senyor Aznar, fundador de la fàbrica d’independentistes catalans més importants, va presentar també recurs d’inconstitucionalitat – aquesta sentència encara ha de venir- contra que? Doncs contra la voluntat del poble de Catalunya, dipositari, sense cap mena de dubte, els agradi o no, de la voluntat de la NACIÓ CATALANA.

I finalment han reeixit en el seu intent. Fi de la primera part. Ara el poble de Catalunya té la paraula. Per acceptar la situació creada i claudicar. Per fer focs artificials rebutjant-ho, per celebrar amb els fills de Rajoy, Armada, Tejero i Mugica la situació creada, o per articular una resposta intel·ligent que ens permeti seguir somniant amb una cada vegada mes justificable Itaca.

Lamento moltíssim el reduccionisme del President de la Generalitat: tant responsable del que ha passat és el PP com el Defensor del Pueblo.

L’advocat de l’Estat, més que defensar l’Estatut, ha contribuït a interpretar-lo a la baixa. El Govern espanyol no ha volgut defensar l’Estatut que va votar.

El que queda clar és que L’Estatut que queda després de la sentència no és el que volia el poble de Catalunya. L’única sentència acceptable era la que no toques ni una coma del text . No podem acceptar la sentència és el moment de la reacció.

Cal sortir al carrer per dir que NO ACCEPTEM que la veu del poble sigui retallada per un tribunal que ha quedat deslegitimitzat. Estem en un moment important i cal que Catalunya prengui consciència que ens hem de defensar i saber-nos defensar.

Espanya Cansa tant !!!!

dimarts, 22 de juny del 2010

L'herència del montillisme: un país trencat


José Montilla i el tripartit, que sempre estan en altres debats, cal recordar-los-hi que l’herència que deixen és un 20% de gent que viu sota l’índex de pobresa, un 30% de fracàs escolar i un 40% d’atur juvenil. Ningú del Tripartit i molt menys el President Montilla pot estar orgullós. Els hi cal molta més modèstia, perquè Catalunya no es mereix dades com aquestes.

L’herència de la política de José Montilla és un País Trencat, un País sota mínims. No és veritat que més impostos vulgui dir més serveis públics; l’alternativa és més creació de riquesa per a tenir més benestar. Per a això no es pot ofegar la gent amb impostos, sinó que cal estimular l’activitat econòmica. Per a que hi hagi més serveis cal més creixement i gent que sàpiga redistribuir molt millor.

José Montilla i els socialistes es dediquen com a gairebé única activitat ha criticar permanentment a CIU, i lluny queda saber realment què son ells i què volen pel nostre País, de moment sabem el resultat d’allò que ha representat el Montillisme per pel nostre País.

Catalunya no fa massa anys era una de les principals Regions d’Europa en dinamisme econòmic ara estem en la posició 22 , o per exemple ser la Comunitat Autònoma més endeutada d’Espanya. Catalunya ha passat de ser la regió que passava de liderar les despeses en I-D a ser la tercera per darrera del País basc i Madrid i finalment Catalunya lidera la destrucció d’ocupació de l’Estat.

Del socialisme a l’autisme social, aquest és l’autèntic llegat de la presidència de José Montilla i com a resultat de tot plegat un País trencat, un país esmicolat amb dades esgarrifoses d’atur. Catalunya necessita més que mai d’un redreçament nacional, econòmic i d’un govern que dignifiqui la nostra pròpia història.


Article publicat al CRONICA.CAT

dilluns, 14 de juny del 2010

PARLEM DE LA BURCA?


Darrerament ha aparegut amb força el debat polèmic de l’ús del vel integral (burca i niqab ) als mitjans de comunicació. Els responsables polítics opinem, els mitjans interpreten i es manifesten, i els ciutadans també opinen individualment.

Uns coincideixen amb l’anàlisi i mesures que cal adoptar i altres fan plantejaments contradictoris i fins i tot oposats. La irrupció amb força d’aquest debat i les posicions diverses sobre el mateix aconsellen que no siguin els ens locals els quí entomin i protagonitzin de forma individual el seu posicionament, que pot ser fruit de la situació del seu municipi o de la força i pes dels partits que el conformen. És hora que els poders públics es posicionin d’acord amb les seves competències respectives, com també els partits polítics des dels corresponents àmbits o àrees sectorials.

Cal però remarcar que és recomanable que aquest no es converteixi en un debat prioritari que sigui utilitzat políticament de forma partidista o ideològica.

En l’actualitat la nostra societat és cada vegada més diversa i plural, amb prsones de diferents procedències, cultures i religions. Justament aquesta nova realitat social fa més complexes i exigents l’atenció i regles de la nostra convivència perquè l’objectiu és prevenir i evitar situacions de rebuig i tolerància.

Ara bé els drets de les dones, en tant que drets humans, estan per sobre dels drets de les cultures i les religions , en aquest sentit el respecte a la diversitat cultural i religiosa té un límit que és el respecte superior als drets humans. No podem obviar tampoc que la Declaració dels Drets humans fou una declaració universal i aquests drets humans s’han de traslladar sempre en drets positius.

Així mateix , la convivència a la nostra societat ha de compartir uns valors fonamentals com el respecte a la diversitat i pluralitat, però també garantir la plena igualtat de gènere, uns dels principals valors que la nostra societat lluita per consolidar.

Per això crec que cal que els poders públics exerceixen les seves competències en l’establiment i regulació d’un marc comú per tal de limitar l’ús del vel integral i altres vestimentes o accessoris que cobreixin totalment la cara i que impedeixin la identificació i la comunicació visual en els àmbits públics (cívics, culturals, educatius, esportius , etc ).

De fet la nova llei d’Estrangeria, aprovada ara fa uns mesos a les Corts Generals, diu en el seu apartat 2 de l’article 3:

2.- Las normas relativas a los derechos fundamentales de los extranjeros serán interpretadas de confirmidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y con los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias vigentes en España, sin que pueda alegarse la profesión de creencias religiosas o convicciones ideológicas o culturales de signo diverso para justificar la realización de actos o conductas contrarios a la norma.




Com a dona, com a demòcrata , crec que no podem tolerar que els vels integrals es vagin consolidant en la nostra societat. La democràcia es viu a cara descoberta i la igualtat de gènere ha de ser un combat que no podem baixar la guàrdia.

dilluns, 7 de juny del 2010

Montilla no escolta ni als seus experts


Un diari important d’aquest País publicava aquest dijous 3 de juny que el Govern Català incomplia els criteris de desburocratització dels seus experts. L’informe tècnic encarregat pel propi Govern recomana dissoldre o fusionar 104 organismes, 40 més que el Pla aprovat el dimarts 1 de juny pel President Montilla i els seu Consellers.

No és aquesta una dada gens sorprenent doncs és més que evident que la sotmissió del President Montilla al repartiment de poder que es veu obligat a fer amb els seus socis a canvi de la Presidència és sovint contrastada pels ciutadans amb un munt d’incoherències i contradiccions constant.

Des de CIU i en relació a les mesures anti-crisi ho hem anat dient reiteradament que és un error apujar els impostos en plena crisi perquè castigarà la recuperació econòmica. La pujada de l’IRPF és una cortina de fum per tapar en realitat l’augment generalitzat d’impostos que afectarà per igual tots els catalans, tindrà un fort impacte bàsicament social. Per cert primer pagarà tothom. Els “rics” no pagaran fins al 2011.

Una contradicció flagrant l’ha protagonitzat el Conseller Castells fa 15 dies només va dir : “una pujada de l’IRPF només es pot fer a nivell estatal o europeu perquè si no provocarà la sortida de rendes cap a un altre país”. Què ha canviat ??? ICV imposa les seves tesis i el seu discurs demagògic.

El decret llei del Govern només busca mantenir el repartiment de poder del tripartit,la Generalitat s’ha engreixat massa els darrers anys, amb gent (els alts càrrecs i eventuals han passat de 376 a 530 en set anys), organismes i departaments. Ara no s’afronten reformes estructurals.I desobeeixen allò que se’ls hi recomana des de dins mateix de la Generalitat.

Només es redueixen 10 alts càrrecs, i cap Conselleria. Això sí la repartició del poder a compte entre d’altres coses d’un alentiment lineal de les infraestructures.

Cal establir prioritats i impulsar aquells projectes estratègics. La disposició addicional 3ª és la via per tirar-los endavant. Ja n’hi ha prou amb l’alentiment de la L9 doncs ve molt de lluny i és per culpa de la ineficàcia del tripartit, ara només falta aquesta doble paràlisi, cal recordar que el seu cost s’ha doblat.

CiU no donarà suport al decret perquè preveu una pujada generalitzada d’impostos; no preveu retallades estructurals; ni mesures de reactivació econòmica i ens comprometem a tornar els impostos al seu nivell actual.
Cal Austeritat, Aprimament, Agilitat i Avaluació. Lluny de la política dels “instal.lats” que promou i consenteix el President Montilla.

ARTICLE PUBLICAT A L'E-NOTICIES

divendres, 4 de juny del 2010

Calia abstenció, l'economia s'ofega



Economia, crisi, atur, i més atur, i més crisi. Ja fa molt de temps que estem immersos en aquesta greu situació, tot i que els socialistes ho han estat negant de manera reiterada i sistemàtica , però hem arribat a un punt de gravetat que Europa ha imposat a Espanya unes mesures per combatre el dèficit perquè no podíem esperar més, doncs l’economia d’Espanya i de Catalunya s’ofega.

Aquesta setmana passada en el Congrés dels Diputats varem viure un dels Plens Parlamentaris més tensos i difícils dels darrers anys. Més que ideologia parlamentària hi havia responsabilitat o irresponsabilitat parlamentària. Veure un President Zapatero ofegant-se en el seu propi autisme social i un Rajoy fent de la irresponsabilitat política un exercici constant . Un autèntic despropòsit, tot plegat.
Per CIU l’abstenció al decret de mesures d’austeritat de l’executiu espanyol no s’ha fet per defensar un govern,en tot cas la nostra abstenció fa que es salvi una economia que s'ofega. En el govern espanyol i el seu president ni hi creiem ni hi tenim cap confiança, abstenir-se en el decret de mesures era una decisió delicada.

Si el decret no sortia endavant, Espanya acabava exactament igual d'intervinguda que Grècia. Hi anàvem ràpidament, perquè el descrèdit davant de les institucions europees i l'FMI hagués estat immens. La situació és molt complicada perquè estem fortament endeutats, fortament aturats, fortament desequilibrats, i amb increments de fiscalitat.

Davant això cal garantir sobretot als pensionistes que ells no patiran aquesta retallada doncs no són culpables de res. El Decret no ens agrada ni com tracta els funcionaris ni els pensionistes, aquests poden comptar amb nosaltres, no els abandonarem, presentarem les iniciatives per evitar que si puja el nivell de vida els pensionistes perdin nivell adquisitiu, l’abstenció es va prendre per salvar l’economia catalana i espanyola, i també l’euro.

Per responsabilitat política varem fer el que havíem de fer que és salvar l’economia catalana i espanyola d’atzucacs més forts i imprevisibles.
 

ARTICLE PUBLICAT AL CRONICAT.CAT

diumenge, 23 de maig del 2010

EL PIT AL DESCOBERT


Sota aquest títol , dissabte passat es va inaugurar a l’Ajuntament Vell de Calella, una exposició de fotografies que han realitzat fotògrafs de Foto-film. Dita exposició forma part d’un dels actes que tindrà lloc en el marc del IX Congrés Català de Sinologia que sota la direcció del Dr. Puig es celebrarà aquests propers dies a la nostra Ciutat i altres municipis del Maresme.

31 fotografies que mostren l’evolució del pit de la dona des de la infantesa fins a la senilitat , en els diferents estats en què el podem trobar de salut i malaltia.

És una exposició excel.lent que aglutina sensibilitat, conscienciació i realitat. Pits descoberts al silenci de les malalties que com el càncer de pit són tant colpidores. Unes fotografies magnífiques que relaten una a una històries personals, històries molt íntimes delimitades algunes d’elles per les cicatrius de la malaltia o per la pròpia absència del pit.

Aquesta exposició posa de relleu una malaltia que com la del Càncer de Pit , tantes i tantes dones, algunes amigues d’altres conegudes l’estan o l’han patit abans.

Un recorregut poètic amb tres dimensions i representats amb cubs perquè l’espectador tingui diverses visions de la realitat , segons ens explica el programa de ma i que l’han presentat com un recorregut – en funció de l’edat- de les 4 estacions de la vida.

Em quedo amb una frase d’aquest programa. Totes les estacions tenen la seva bellesa, només cal admirar-la.

Felicitats de nou per l’impulsor i pels creadors.

Enhorabona Dr. Pere Puig, Glòria Masferrer, Carme Viñals, Robert Lluís i Quim Botey.

No us la podeu perdre. Us la recomano.

dimecres, 19 de maig del 2010

L’AUTISME SOCIAL DELS SOCIALISTES

Pel que fa a les retallades proposades pels socialistes, des de CiU mirarem quina és la lletra, perquè fins ara només hem sentit la música. Afectar tot el sistema de pensions parlant de congelació no ho veiem bé, s’ha arribat a aquesta situació que es podia haver evitat si s’hagués actuat abans i bé. Per això ara cal pagar la factura. Demanem al govern de la Generalitat que actuï, perquè el propi President Montilla va a remolc de tot plegat. Fa temps que CiU va demanar que el govern es retallés el salari, de moment s’ha perdut un any i mig.
El Tripartit en aquestes qüestions d’austeritat haurien d’actuar de manera conjunta però tornen a donar espectacle de divisió .

Una altra qüestió és dir clarament que els jubilats i els funcionaris no són els culpables de la crisi. La crisi és a tot el món, però les conseqüències aquí són pitjors en part per no haver fet la feina que calia quan era l’hora. Aquí els socialistes tenen una enorme responsabilitat. La factura que s’està pagant és en bona part la del partit socialista, perquè els seus dirigents no han sabut estar a l’alçada de les circumstàncies: han actuat amb por, amb manca de coratge, han enganyat la gent, Espanya i Catalunya. Ara pagaran justos per pecadors.

Cal recordar que fa només quatre mesos que el ministre de Treball i dirigent socialista, Celestino Corbacho, enviava una carta als pensionistes dient-los que els pujaria la pensió un 1%. Ara parlen de congelació a gent amb uns ingressos molt limitats.

Durant els darrers anys els dirigents socialistes han enganyat la gent, pintant un panorama que no tenia res a veure amb la realitat, i ara el cop és més dur. Si s’hagués actuat abans el cop seria menys dur.
Estem presenciant un final de cicle socialista.

Personalment recordo un 9 de juliol del 2008 en el Congrés dels Diputats quan en Duran Lleida li reclamava mesures per afrontar la crisi, Zapatero li va respondre que no hi havia crisi sinó desacceleració econòmica. Se’n recorden? Ara patim les conseqüències.
El més greu de tot plegat és que després els socialistes pretenen donar lliçons de política social a tothom. Política Social és evident que no en fan, en realitat practiquen autisme social.

ARTICLE PUBLICAT AL TRIBUNA .CAT

dilluns, 10 de maig del 2010

2n HALF CHALLENGE

El proper diumenge 16 de maig es celebrarà el 2n Half Challenge. Calella serà el centre neuràlgic i el recorregut unirà els municipis de Mataró, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Vicenç de Montalt, Caldes d’Estrac, Arenys de Mar, Canet de Mar, Sant Pol, Pineda de Mar i Santa Susanna.

Més de 1100 triatletes provinents de més de 30 països diferents competiran per aconseguir el seu repte personal. Vivim temps que sembla que determinats valors han desaparescut per això crec important mencionar l’esforç, la tenacitat, la lluita i perseverança que identifiquen a tots aquests participants.

Aquesta prova esportiva novament aportarà a la meva Ciutat i al conjunt del territori del Maresme un esdeveniment important, de qualitat, digne de les millors ocasions, per això hem treballat des del Grup Municipal de CIU amb la màxima complicitat i responsabilitat. La nostra aportació ha estat 180.000 € que personalment vaig aconseguir als Pressupostos de l’Estat i un munt d’hores de reunió que el Regidor Albert Torrent amb la Regidora Loida Serrano han dut a terme per tenir tot a punt.

Ahir diumenge va tenir lloc la presentació del Team Calella. Un grup molt important de calellencs que sota aquesta descripció han fet pinya alhora de preparar-se i d’unir-se plegats en aquest repte esportiu. Capitanejats especialment per Joan Carles Castellà donaven una impressió de trobar-nos davant un grup gairebé professionals.

Vull agrair especialment a tots els municipis implicats – a través del Consell Comarcal- la seva solidaritat territorial en una competició que no se’n gaudeixen especialment. Agrair als empresaris implicats i agrair també a tots els voluntaris la seva disposició i col·laboració.

Tant de bo que tot funcioni perfectament i que les “bones vibracions “ d’aquests dies es consolidin dia a dia amb una excel.lent organització.

Llàstima l’ús partidista que un partit polític està fent de l’aconteixement i que no han dubtat d’utilitzar els seus colors corporatius per fer reclam d’aquesta Triatló Internacional . Triatló que és el resultat de molts esforços, individuals i col.lectius.

dimarts, 4 de maig del 2010

La democràcia del poble


La Resolució que ha aprovat fa pocs dies el Parlament conté tots els elements que crec imprescindibles per la dignitat de Catalunya.Es subratlla la màxima legitimació de l’Estatut, la plena constitucionalitat i la necessitat que es compleixi.

Es posa de manifest que PSOE i PP no compleixen amb la Constitució: l’article 159.3 que obliga a renovar per terços cada tres anys els membres del Tribunal.

El Constitucional s’ha de declarar incompetent per jutjar l’Estatut.Ens comprometem a reformar la llei orgànica del Tribunal Constitucional per impedir la prolongació forçosa del mandat dels magistrats.
Per CIU per fer viable la resolució, cal la implicació a Madrid de tots els diputats i senadors catalans.

CiU sempre ha defensat que el Constitucional no havia d’entrar a jutjar l’Estatut. La resolució no és una amenaça, és un avís. És la legítima defensa de l’autogovern que va votar el poble.

Però la nostra manera de veure també és compartida per algú que viu fora del nostre territori i que té la suficient solidesa jurídica com és el Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla el Dr.Javier Pérez-Royo que considera el següent :

“El control de constitucionalitat dels estatuts no té base constitucional. El Tribunal Constitucional no hauria de deixar-se arrossegar en un terreny que no pot ser el terreny de la jurisdicció constitucional. La definició de l’estructura de l’Estat és l’àmbit de la política i no de la jurisdicció. I si això s’oblida el resultat és el rosari de l’aurora en l’interior de l’òrgan jurisdiccional.”

Personalment crec que la qüestió està clara si un dia ens fan escollir entre una determinada interpretació de la Constitució i la democràcia expressada pel poble de Catalunya,des de CIU no dubtarem gens.
Crec així mateix que la posició d’ERC és un error. Qualsevol gest de defensa del nostre autogovern, per petit que sigui, no pot ser qualificat d’inútil com ha fet ERC.

D’altra banda la resolució podria ser un brindis al sol si els socialistes es dissolen un cop més dins del PSOE.
Cal confiar que si arriba la sentència, el President Montilla sàpiga garantir la unitat del Govern a diferència del que ha passat aquests dies. De fet un important dirigent d’un dels partits socis del PSC (Joan Ridao/ERC) ha titllat al President Montilla de fer el “milhomes” davant aquest episodi . Poc respecte institucional o nul.la confiança personal?

Com sigui que ja hem anunciat des de CIU que portarem a part del Senat també al Congrès la resolució del Parlament instant la renovació del Tribunal Constitucional i què aquest es declari incompetent per jutjar i sentenciar l’Estatut. Ja veurem finalment que voten els 25 Diputats del PSC al Congrès.
Temps al temps , ja es veurà, però cal insistir que CIU sempre ha defensat el que s’ha anomenat la doctrina Pérez Royo. Davant d’aquells que deien que s’havia de deixar treballar el Tribunal Constitucional, sense més, i que no calia actuar, allò que se n’ha denominat el constitucionalisme demòcrata com a contraposició al patriotisme constitucional.

En els propers dies i setmanes ja veurem com evoluciona tot plegat i quí és quí en aquesta situació tant delicada i greu per Catalunya.

Article publicat  a l'e-noticies

divendres, 23 d’abril del 2010

25 d’ABRIL: CALELLA DECIDEIX! - Èric Bertran

S'acosta el 25 d'abril, i Calella decidirà, per aquest motiu he pensat que seria interessant convidar a diferents personalitats a plasmar al meu bloc les seves reflexions sobre les consultes.
Avui Èric Bertran, President de NousCatalans.Joves


Benvinguda Europa, serem la Holanda del sud, votem sí!



La consulta sobre la independència del 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt va marcar un camí i una manera de fer que durant molts anys no havíem vist a Catalunya.

Eren tot de voluntaris de diferents colors, tendències i estratègies diferents. Persones que feia temps que estaven vinculades en el món associatiu i moltes persones que mai no havien militat però van decidir fer-ho. Recordo moltes dones que s’organitzaven per poder assistir a les reunions, i cada dia de reunió una d’elles cuidava a tots els fills perquè la resta poguessin assistir i col·laborar amb la consulta. Recordo també la unitat política dels demòcrates i catalanistes que hi va haver aquells dies a la ciutat. Aquell era l’esperit d’Arenys de Munt.

En les últimes onades de consultes a diferents municipis aquest esperit s’ha mantingut, s’ha fet una mobilització social que feia molts anys que no es veia i una unitat de base del catalanisme esperada i somiada per molts, i al mateix, aparentment utòpica fa pocs mesos.

El 25 d’abril es farà la onada de consultes més gran feta fins ara a uns 200 municipis. Serà el dia que més persones conjuntament podran decidir sobre la independència i per tots els qui estan cridats a les urnes serà la primera vegada que votaran sobre un tema tan trascendental pel nostre país. En tres-cents anys no ho han pogut fer. Ningú no ens va preguntar mai si volíem formar part d’Espanya, és lògic que ara la gent ara vulgui decidir si en vol marxar.

Jo defenso que el més important de diumenge és que hi ha una alta participació. Quants més vots millor perquè la participació és el que legitima la consulta. És important que hi hagi SÍ, NO i vots en Blanc. Tots ells són els que li donaran força a la consulta. Ara bé, un cop dit que és important votar, considero que és important votar que sí.

El SÍ és una honra a la dignitat del nostre país, de la nostra nació. Tenim el dret de fer-nos majors d’edat i independitzar-nos, de poder decidir quines infraestructures volem, quina gestió volem en el dia a dia i sobretot: tenim el dret a no voler que Madrid es quedi una part molt important dels nostres impostos. A Catalunya ens falten hospitals, escoles... els trens no funcionen... i no és que no tinguem diners per millorar, el fet és que els diners els tenim, els generem però Madrid els utilitza per construir escoles i hospitals a Espanya i millorar la connexió ferroviària a Espanya. Ho fan amb els nostres diners mentre el nostre país cada dia està més en decadència. Tenim dret a dir Prou i marxar, construir un estat que sigui capaç de liderar el sud de la Unió Europa i la mediterrània en general. Podem fer-ho, podem ser la Holanda del Sud si ens quedem els nostres recursos i si els gestionem bé.

La nostra llengua, la nostra cultura cada dia està més minoritzada, tenim dret a dir que volem un 50% del cinema en català, més premsa en català, oci i música en general en la nostra llengua. Amb els nostres diners patrocinen el castellà del dret i del revés i la nostra llengua es queda amb pocs recursos... La nostra llengua és un orgull, ha aportat gran literatura al món, tenim dret a tornar a tenir una època d'or en català. Ens ho mereixem i podem, malgrat alguns no volen que ho fem.

Com veieu, tenim molts motius per voler la independència, però n’hi ha un que per mi és el més bàsic i fonamental. Hem de votar que sí perquè sí, perquè tenim personalitat propi i orgull després que cada dia se’n riguin de nosaltres a la nostra pròpia cara amb l’Estatut, amb els traspassos i competències... Els catalans, encara tenim orgull propi, tenim dignitat com a poble i si no ens volen; marxem. Adéu Espanya i benvinguda siguis Europa, grans coses podrem fer junts.



Èric Bertran

dijous, 22 d’abril del 2010

25 d’ABRIL: CALELLA DECIDEIX! - Víctor Terradellas i Maré

S'acosta el 25 d'abril, i Calella decidirà, per aquest motiu he pensat que seria interessant convidar a diferents personalitats a plasmar al meu bloc les seves reflexions sobre les consultes.

Avui, Víctor Terradellas i Maré, President de la Fundació CATmon



Calella vota, i guanya

L'onada de referèndums que travessa Catalunya de cap a cap només es pot entendre per la voluntat majoritària de la societat catalana d'exercir el dret a decidir, el legítim dret a l'autodeterminació.

Hi ha una part significativa d'aquesta majoria social que potser fa uns anys feia apostes menys ambicioses convençudes que Catalunya podia arribar a alguna mena de pacte satisfactori amb l'estat espanyol. Debades. Governs socialistes i governs populars a Espanya ens han atipat de fer pedagogia amb qui no vol entendre ni atendre a raons.

Catalunya, doncs, afronta un moment decisiu de la seva història. D'aquells moments en què les nostres decisions marcaran el nostre futur de forma determinant. I per això, sigui quina sigui la nostra ideologia i siguin quins siguin els nostres anhels, ens cal opinar, ens cal participar. La consulta, el referèndum, el dret a decidir, l'exercici del dret a autodeterminar-se, és la màxima expressió democràtica. Perquè hi tenim dret, perquè no exercir-lo pot equivaldre a desaparèixer com a poble... i perquè després d'assolir la incorporació d'Espanya a la mitjana europea pel que fa a benestar i després de ja no 300 anys, sinó de 30 anys de 'democràcia', no hem estat capaços de canviar-los de mentalitat i ens trobem ara en la paradoxa d'una Catalunya democràtica i oberta per història, tradició i convicció i una Espanya antidemocràtica i tancada en si mateixa. Un llast per a Catalunya.

El proper 25 d'abril a Calella teniu l'oportunitat de dir la vostra a una pregunta clara i concisa: 'Estàs d'acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?' El primer que cal reclamar és que aquest espai de democràcia, llibertat i opinió s'ompli amb el màxim de persones, de vots. Una participació alta, més enllà del resultat, projectarà la imatge d'una societat oberta, madura i responsable. Essencialment democràtica.

I, en segon lloc, dir que m'agradaria que la immensa majoria d'aquests vots fossin favorables. Tots i cadascun dels vots que apostin pel 'Sí' seran un clam per un nou futur i per un nou cicle polític, econòmic i social per a Catalunya. No apel·laré a qüestions històriques, identitàries o lingüístiques -que ho podríem fer-, sinó que tenim moltes altres raons pel 'Sí' entre les que destaca aquesta: votar 'Sí' vol dir aspirar a les eines que ens permetin encarar, en primera persona, els moments difícils que passem ara i que ens permetin assentar una bases per impedir que una propera crisi la patim com ara.

Es diu, amb encert, que el principal problema que afecta la societat catalana és, avui, la crisi. Votar 'Sí' no vol dir altre cosa que prendre les regnes del propi destí i afrontar amb maduresa els reptes com el de la immigració; vol dir tenir la nostra llei de dependència i no una d'imposada; vol dir tenir una llei d'educació pròpia que no pugui ser trepitjada i que els postres fills tinguin les mateixes eines que tenen a la majoria de països de la Unió Europea; vol dir que el nostre sistema financer no pateixi ingerències per part d'un Estat que ens és hostil, que les nostres empreses tindran els mitjans que necessitin quan calgui, que podrem fixar les condicions en què s'instal·laran les inversions forànies, que construirem les infrastructures que necessitem per progressar i per no recular com fem ara. Vol dir, és clar, que serem nosaltres qui controlarem ports i aeroports, que decidirem nosaltres les polítiques mediambientals que calen a Catalunya; i vol dir, enfora, que bastirem un sistema propi de relacions internacionals, al Sud i al Nord.

Un bagatge immens de raons que es resumeixen en el fet i en la capacitat d’assumir nosaltres mateixos els reptes econòmics, polítics, socials i mediambientals. Guanyar la llibertat, ser normals, no vol dir altre cosa que assumir la nostra capacitat per superar els reptes, les qüestions i els problemes que encara la nostra societat avui.

La Catalunya que construïm des de la base, des de les comarques, des dels pobles; la Catalunya que aspira a decidir en primera persona sobre escoles, hospitals, carreteres i grans infrastructures; la Catalunya que vol decidir sobre immigració, polítiques socials, indústria, ramaderia i pesca…

Perquè, al capdavall, aquesta vegada tenim l'oportunitat de decidir per nosaltres, pels nostres fills i pels fills dels nostres fills. No és un brindis al vent ni fer volar coloms sinó que es tracta de dir, amb veu alta i dempeus, qui som i què volem.

I per acabar, dues preguntes que ens hem de fer a l'hora de votar i que ens aboquen al 'Sí'. Quin dels nous Estats que han sorgit des de principis del segle XX fins ara ha volgut tornar a formar part del seu antic Estat? De debò algú es creu que Dinamarca, Noruega, Suècia, França o Alemanya voldrien ser una comunitat autònoma espanyola?

El 25 d'abril, a Calella, Catalunya vota. I, si ho vols, Catalunya guanya.


Víctor Terradellas i Maré

dimecres, 21 d’abril del 2010

25 d’ABRIL: CALELLA DECIDEIX! - Josep Maldonado

S'acosta el 25 d'abril, i Calella decidirà, per aquest motiu he pensat que seria interessant convidar a diferents personalitats a plasmar al meu bloc les seves reflexions sobre les consultes.

Avui el company Josep Maldonado, Senador per CIU

El proper dia 25 d’Abril, els ciutadans i ciutadanes de Calella tindran l’oportunitat de votar en el Referèndum per la independència de Catalunya.
Al igual que a molts d’altres municipis catalans, per primera vegada el vostre municipi tindrà lloc una consulta sobiranista. Crec que es una gran oportunitat perquè un altre municipi català deixi patent el sentiment de molts homes i dones de Catalunya que volen una Catalunya mes plena i més lliure.
I han molts motius, per anar a votar el proper dia 25, jo us en diré només un, encara que en podria dir molts mes , i es que tinc el ple convenciment que el dia 25 també heu de votar per l’Esport Català..
Catalunya, també demana sobirania esportiva; segons enquestes més del 90% dels catalans volen Seleccions Catalanes Esportives reconegudes, i això també passa per una Catalunya independent.
Ara, sens diu que el no tenir Estat no tenim dret a competir internacionalment. Es per això que crec que tots aquells que volen Seleccions Catalanes teniu el dia 25 una molt bona oportunitat per fer-vos sentir .

SOM-HI !!!!!.

divendres, 16 d’abril del 2010

25 d’ABRIL: CALELLA DECIDEIX! - Claudia Videla

S'acosta el 25 d'abril, i Calella decidirà, per aquest motiu he pensat que seria interessant convidar a diferents personalitats a plasmar al meu bloc les seves reflexions sobre les consultes.

Avui, la Claudia Videla, com ella diu:"xilena de naixement, brasilera de cor i catalana per opció"


Jo ja he votat, i vostè?
Començaré amb la meva frase preferida:
Sóc xilena de naixement, brasilera de cor i catalana per opció...
Així com sona, tot plegat, és el meu origen.
Quan vaig arribar a Catalunya em vaig trobar un munt de sorpreses: els costums, la gent, la cultura, fins i tot l’idioma…i pensava:
“això no és Espanya.” I no ho era…
Catalunya no és Espanya, i no ho serà mai passi el que passi, diguem el que diguem.
Abans d’existir Espanya, el nostre país ja hi era. I era el port dels que arribaven. Com sempre, terra d’estrangers.
Els catalans van patir molt, durant molts anys, la repressió d’un Dictador que ni tan sols els permetia parlar el seu idioma, la gent parlava i no sabia escriure, van aprendre a no dir el que pensaven.
Això era la repressió, i va deixar moltes persones amb por, una por antiga que ja ve de fa molts anys.
Només queda el record d’un valor enterrat al darrera de Santa Maria del Mar, al Fossar de les Moreres:
“Al Fossar de les Moreres no s’enterra cap traïdor tot perden nostres banderes serem l’urna de l’honor”
Ara tenim bandera, idioma i honor.
Respirem l’orgull de ser catalans i això ho fem tots junts: catalans d’origen i nouscatalans
A nosaltres, els nouscatalans, ens queda la part bona, no tenim els prejudicis dolents d’altres èpoques i per això mateix ho tenim mes fàcil, per parlar, per cridar si fos necessari.
Volem continuar parlant aquest idioma tan antic i bonic que ens van ensenyar a parlar, amb dedicació, la gent d’aquí.
Volem ballar sardanes, fer castells i córrer al darrera d’un drac que bufa foc pel nas.
Volem una botifarrada, pa amb tomàquet, all i oli escoltant “la gossa sorda” o la “ Núria Feliu”
Volem ser catalans.
Volem que el nostre país continuï creixent amb treball, amb la feina ben feta dels que hi vivim.
No puc pensar diferent perquè estimo el meu país i tot això que acabo d’escriure és ara la meva vida.
I no tinc cap por de dir, sóc de Catalunya i sóc independentista.
Som lliures, tenim el lliure arbitri, és nostre i ningú ens ho pot treure.
Podem sortir sense por i agafar un paper i dir el que volem, perquè vivim en un poble que ja és sobirà, ara podem escollir!
No importa si ens ensortirem o no, el més important és que ara podem dir el que sentim, el que teníem amagat a la nostre ànima…

Jo ja he votat, al meu poble, i vostè?


Claudia Videla

dimecres, 14 d’abril del 2010

25 d’ABRIL: CALELLA DECIDEIX! - Iñaki Anasagasti Olabeaga

S'acosta el 25 d'abril, i Calella decidirà, per aquest motiu he pensat que seria interessant convidar a diferents personalitats a plasmar al meu bloc les seves reflexions sobre les consultes.

Avui, l'amic Iñaki Anasagasti, Senador pel PNV














¡MENOS LOBOS!

El próximo 25 de abril en Calella (Maresme) se va a celebrar otra de las consultas que se están realizando en Catalunya sobre el derecho a decidir con una pregunta muy clara:

¿Está usted de acuerdo con que Catalunya se convierta en un estado de derecho, independiente, democrático y social integrado en la Unión Europea?.

Nada que ver con la que se vio obligado a plantear el Lehendakari Ibarretxe que además fue rechazada por el Tribunal Constitucional el 11 de setiembre de 2008:

¿Está usted de acuerdo en que los partidos vascos, sin exclusiones, inicien un proceso de negociación para alcanzar un acuerdo democrático sobre el ejercicio del derecho a decidir del Pueblo Vasco y que dicho acuerdo sea sometido a referéndum antes de que finalice el año 2010?.

Me quedo con la pregunta catalana, por su contundencia y claridad pero entiendo que el rechazo a la segunda vino dado porque seguimos todos los tramos constitucionales y al final nos encontramos, como siempre, con una pared. En Catalunya, las cosas están siendo llevadas de forma diferente. De abajo arriba, fuera de la disciplina de partidos, se ha creado una plataforma que está planteando estas consultas a las que el PSC-PSOE y el PP no quieren legitimar y argumentan que por no ser vinculantes no tienen la menor importancia. Y tratan de ignorarlas.

El caso es que Monserrat Candini, que es la secretaria general adjunta de CIU y senadora por este partido en Madrid me invitó a tener un careo con un socialista catalán que no tuvo inconveniente en prestarse a ello, habida cuenta que es difícil que en su partido lo hagan. Se llama Manuel Mas, es economista y diputado en el Congreso por Barcelona habiendo sido alcalde de Mataró. Es una persona muy correcta.

Llegué a Calella a las ocho de la noche. Calella es una población costera de unos veinte mil habitantes a cincuenta kilómetros de Barcelona. La sala del Teatro Orfeo estaba llena.

El moderador fue Saúl Gordillo, un joven profesional que es el Director de la Agencia Catalana de Noticias y que en Navidades escribió y vendió un exitoso libro sobre el caso de Félix Millet, un personaje corrupto de la "buena sociedad" barcelonesa.

Cada uno esgrimió sus argumentos con respeto. Los míos fueron:

1) Me da envidia lo que se está haciendo en Catalunya. Ojalá se pudiera hacer en Euzkadi si no hubiera violencia.

2) Consultar al pueblo es algo intrínseco a la democracia, cualquiera que sea el resultado y aunque éste no sea vinculante.

3) Se está haciendo normal lo que empieza a ser normal a nivel de calle y habiéndose introducido en el circuito político la palabra “independencia”, palabra maldita solo utilizada en ámbitos de cierta marginalidad y radicalismo. Con esto se logra hacerlo visibles en el léxico político habitual y se le quita la pólvora que lleva encima.

4) Ningún partido político nacionalista puede desconocer éste movimiento de base, que se está haciendo sin violencia y con argumentos.

5) Al principio de la transición había tres demandas claras de autogobierno. Catalunya, Euzkadi y Galiza. Desde luego Madrid no lo era. El ministro de UCD Clavero Arévalo homogeneizó y uniformizó el proceso para echar agua al vino. El café para todos no resolvió tres demandas y creó un tinglado basado en el agravio comparativo.

6) El Madrid político agrede continuamente a la llamada periferia. Ellos son los jefes de esta campaña. Por otra parte si Europa quiere sacar la cabeza en el mundo ante China, India y Estados Unidos se tiene que unir y si lo hace a más Europa, más Catalunya, más Euzkadi y más Galicia. De ahí que la pregunta está perfectamente formulada. Es lo que dice el Tribunal Supremo de Canadá. Que sea clara.

7) Decía Azaña que un torrente no puede detenerse con una espada. Si esto va creciendo, porque se hace bien, el movimiento es imparable.

El diputado socialista del PSC hablaba por su parte de lo peligroso de éstas experiencias que pueden acabar como en Yugoeslavia y de que ésta iniciativa se estaba haciendo fuera de la ley y no como el llamado plan Ibarretxe que siguió todos los escalones del estado de derecho.

''Tienes razón Manuel, pero ¿de qué nos sirvió?" le dije. “El método de futuro es el catalán pero sin violencia, con respeto y con argumentos”. Grano no hace granero, pero ayuda al compañero.

Por otra parte, ¿Por qué en Madrid nadie piensa cuales son las causas por las que un sector creciente de la sociedad periférica no quiere ser española?.


El debate fue interesante y la gente no se movió de las butacas hasta las diez y media de la noche. El careo del mes que viene parece ser que consistirá en una exposición de una serie de empresarios demostrando que económicamente Catalunya es viable.

Con un rey castellano que ni saluda ni felicita las fiestas navideñas en los idiomas cooficiales, con un Senado que rechaza se hable en los tres idiomas, argumento que ha tomado el presidente del Parlamento Europeo para negarse a hacer lo mismo en Estrasburgo, con un gobierno que racanea la financiación, catalana, con un Tribunal Constitucional que no va a admitir que Catalunya sea descrita como una Nación porque a toda Nación le corresponde un estado, con un Real Madrid que nos lo meten hasta en la sopa, con una capital estatal que lo tiene todo, con una visión partidaria de la lucha política por parte del PSOE y del PP, con una presidencia española que se inicia con un zapateado por bulerías, es normal que el nacionalismo vasco, catalán y gallego no se sientan concernidos en el concepto orteguiano de España como ''un proyecto sugestivo de vida en común” y eso se traslada a Europa. Y lo que está haciendo la presente iniciativa es activar sentimientos y dar argumentos a la gente indiferente. Como decía Renan, "la Nación es el plebiscito permanente de las almas”.

Hablamos también de las Selecciones deportivas, de por qué Portugal es independiente, de los nacionalismos en Escocia y Bélgica, del Tribunal Constitucional como árbitro comprado. Les puse el ejemplo de una posible final de Copa entre el Barça y el Real Madrid en el Bernabeu con un árbitro elegido por Florentino Pérez, que es lo que es ahora el Tribunal Constitucional: un árbitro casero elegido por el PP y el PSOE.

Uno desde el público preguntó si España se podía romper y que eso podía ser grave. "Si se rompe es que es frágil y artificial y no está asentada su unidad en nada sino sobre la tutela de un ejército pero también la URSS se rompió y no pasó nada. Además parecía imposible que ocurriera”, le contesté.

Otro preguntó si en Catalunya era posible un pacto PP-PSOE como en Euzkadi. Manuel Mas dijo que no. Le repliqué diciendo que porque el PP no tiene en Catalunya suficiente número de votos pero si fuera posible, como en Euzkadi, tras eliminar con la ley de partidos una fuerza, lo harían. Y le recordé que hoy gobierna en Euzkadi, el “Neguri franquista”, con la margen izquierda obrerista, y lo han hecho sin que les tiemble el pulso ni sus muertos den bandazos en la tumba. Les une un antinacionalismo vasco primero por sobre otra consideración. Uno contó que la misma noche electoral del 1 de marzo de 2009 estaban con Almunia en Bruselas y Almunia, les dijo: “Patxi López Lehendakari. Y encima os hizo un corte de mangas”. Muy majo el Comisario de la Competencia.

Otro receló de los partidos para que no metamos nuestras pecadoras manos en éste movimiento. Hay una mezcla de acracia y recelo, comprensible, pero no es óbice para reconocer que los partidos vertebran la sociedad y que una plataforma como la de ellos se puede acercar a lo que es un partido: organización, jefatura, ideología, desafecciones, cansancio, desengaño... .Lo importante pues es un inteligente trabajo complementario.

Les leí el artículo 2 de la Constitución que habla de la patria española una e indivisible, explicada por Sole Turá en su libro como una imposición desde fuera. Y les recordé también lo que Niceto Alcalá Zamora le dijo a Francesc Cambó que tenía que elegir entre ser el Bismarck de España o el Bolívar de Catalunya. Al final ¿cambia algo porque en California se desgaje un trozo?. ¿O porqué las Repúblicas Bálticas se separaran de la URSS?. Pues no. Lo mismo ocurriría para la idea de Europa y su funcionamiento, que Galeuska fuera independiente en Europa, pero dentro de Europa.

Había leído que según la leyenda, la población de Calella estaba relacionada con un lobo que asolaba sus tierras. Después de muerto por los cazadores, resultó ser una perra de una vecina de San Pol, localidad vecina. Pues eso, les dije, "menos lobos", ante los cantos de sirena de la gran administración del Estado.

Luego nos fuimos a cenar. Admiré que gentes del Reagrupament, de ERC, de Convergencia, de Unió e independientes e independentistas hayan montado semejante e interesante tinglado que cada vez preocupa más en Madrid y que si en Euzkadi no hubiera violencia podría ponerse en marcha en nuestro país de forma democrática, respetuosa, argumentada e inteligente.

En definitiva una muy buena jornada fue la que pasé gracias a la senadora Candini y a los organizadores de esta plataforma “Tu decideixes!, Vota".

Iñaki Anasagasti

dilluns, 12 d’abril del 2010

25 d’ABRIL: CALELLA DECIDEIX! - Alfons Molons i Antius

S'acosta el 25 d'abril, i Calella decidirà, per aquest motiu he pensat que seria interessant convidar a diferents personalitats a plasmar al meu bloc les seves reflexions sobre les consultes.

Comencem amb Alfons Molons i Antius, 1r Tinent d’Alcalde d'Arenys de Munt



Des d’Arenys de Munt parlant sobre les consultes
A vegades hi ha moments que una acció sembla solem-ne, l’aprovació d’una moció en un ple penso que sempre ho és, però potser no acabem de ser del tot conscients de que pot esdevenir un pas important.

El ple ordinari del mes de juny del 2009 a Arenys de Munt es va aprovar la moció per fer una consulta el dia 13 de setembre de 2009 sobre la independència de Catalunya. De seguida la comissió es va posar a treballar i el que va venir després com ja dic va sobrepassar totes les previsions més optimistes sobre la consulta. El relat del que va passar és prou sabut i encara no està tancat.

Des de CIU hi vam donar suport principalment pel dret a decidir. El dret a decidir no és un eufemisme, és una filosofia on entenem que un poble ha de poder decidir el seu futur. Ja sigui la independència, el seu finançament, les seves infraestructures, la seva llengua, els seus drets com a poble, la seva organització política i un llarg etc. Un camí imparable que el poble Català ja va iniciar fa molt de temps i que ara ha evidenciat amb l’organització de les consultes. Organització que, tot i tenir el suport de diversos grups politics, ha anat a càrrec de la societat civil.

Aquí radica el seu èxit i aquí és on s’ha de fer un gran reconeixement. Amb pocs recursos però amb moltes ganes de fer-ho be i amb molta professionalitat fins al dia d’avui s’ha fet moltes consultes arreu del nostre país. Cal destacar que es critica molt la participació però no s’ha qüestionat la legitimitat del procés de votació. Ho intenten barrejar amb que és il·legal fer la consulta però no s’atreveixen a dir que el sistema no és fiable.

Ara el 25 d’abril Calella és un dels pobles que agafa el relleu d’Arenys de Munt. Calella és un referent pels pobles de l’Alt Maresme. Una ciutat oberta que a través de la seva fira, que anomena de Calella i l’Alt Maresme, ha obert Catalunya a un munt de Pobles i ha reafirmat aquest esperit de Catalunya Oberta al Món, tant cultural com socialment.

Calella te la sort de tenir una persona al capdavant de CIU que és una treballadora incansable per Calella i pel País, és la Montserrat Candini, cap del llista de CIU a Calella i Senadora. Només cal parlar una estona amb ella per veure que pel seu cap passen tot d’idees per millorar la seva Ciutat i també Catalunya. La Montserrat va estar tot el dia 13 de setembre del 2009 a Arenys de Munt donant suport a la consulta, formant part de la junta supervisora de la consulta i donant suport a la gent de CIU

Cal que els Calellencs i Calellenques aneu a votar el dia 25 d’abril. Hem de fer sentir la nostra veu, hem de poder demostrar que sabem autoorganitzar-nos i sobre tot hem de demostrar que no cal tenir por a preguntar. I com no us animo a votar pel SÍ.

Des de l’experiència d’Arenys de Munt us animo fermament a viure una jornada inoblidable. Amb aspectes festius però amb la importància que te l’acte de votar i exercir el DRET A DECIDIR.

Alfons Molons i Antius
Cap de Llista CIU
1r Tinent d’Alcalde
Ajuntament d’Arenys de Munt