dijous, 26 de novembre del 2009

La dignitat de Catalunya

Em vull sumar a l'editorial conjunta que avui han publicat els diaris catalans sota el títol "La dignitat de Catalunya" i que us he transcrit a continuació:

La dignitat de Catalunya
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

dilluns, 23 de novembre del 2009

QUASI TOTS ELS POLÍTICS SOM IGUALS !



El dimecres 18, vàrem celebrar a la Cooperativa un acte unitari en defensa de la política. El va presentar el blocaire Josep Barri, crec que ara ja es diu Josep Vilapou, i vàrem participar els caps de llista de les darreres eleccions a Calella, en Vila, PP, en Jaume Puig, ERC, en Josep Maria Juhé, PSC, i jo mateixa.

He d’agrair la presència i participació de tots plegats. L’acte tenia com objectiu defensar que en la política, els polítics som quasi tots iguals. A Catalunya 947 ajuntaments, més de 8.900 regidors, quasi tots iguals. Quasi tots entregats a la feina de millorar els seus pobles i viles, a millorar la condició de vida dels seus ciutadans, a lluitar per un futur millor de les noves generacions. Podem dir exactament el mateix del conjunt de l’estat espanyol. 9000 ajuntaments, més de 65000 regidors, i quasi tots iguals, honestos, treballadors, il·lusionats, emprenedors. Tots, amb encerts i errors.

Aquest era l’objectiu de l’acte unitari. Els que venim de lluny en això de la democràcia, els que la vàrem descobrir abans de que existís al nostre país, sabem i entenem el que són els actes unitaris. Són actes per buscar allò comú, allò que ens uneix, i que en l’acte de dimecres era la vocació de servei a la nostra comunitat. Des de posicions diferents, algunes vegades oposades. Però dimecres tenia que ser important els elements comuns de les forces polítiques diferents.

Gràcies doncs a aquells que així ho varen entendre. Llàstima que no fóssim tos. Gràcies a les persones que varen voler acompanyar-nos, a la Llopasfera i en vilapou per la organització, i gràcies especialment a aquells que varen entendre, que quan parlem de la nit del franquisme, allò de “cualquier tiempos pasado fue mejor”, és una autèntica fal·làcia, una atac d’amnèsia i un insult a la intel·ligència.

Així doncs, com diu el titular, quasi tots els polítics som iguals. Honestos, pencaires, voluntaristes i sobretot implicats.

dimarts, 10 de novembre del 2009

Catalunya, un país políticament en decadència?



El nostre País fa dies que es mou entre el desconcert i la incredulitat davant diversos esdeveniments que estan succeint. Al Cas Millet, se li ha afegit el Cas de Sta. Coloma, anomenat Pretòria.

Certament, no són bons moments per la política ni pels polítics evidentment, però està Catalunya en un procés de certa decadència ??? .

És evident que darrerament hi ha moltes notícies sobre Catalunya que no són bones. Catalunya no és un paradís terrenal, però tampoc és el femer en que alguns la volen convertir , tal i com deia l’Artur Mas la setmana passada en el Fòrum Economia de Madrid.

Llegim també que segons els darrers sondejos del CIS la ciutadania percep els partits polítics com un problema més greu que el propi terrorisme. Increïble!!

Estic convençuda que el  tacticisme partidista potser massa sovint protagonista per part de les formacions polítiques ens aboca a no mesurar les necessitats més immediates per part dels ciutadans. Massa sovint els càlculs són electorals i no donar resposta als problemes que té la majoria de la població.

La gent reclama respostes de la política i per tant segur que hem de corregir mecanismes de funcionament  que ha fet que el tarannà generalitzat dels actors polítics siguin interpretats únicament com una estratègia partidista i de manera constant. 

Ara bé, també crec que ens hauríem de preguntar el perquè sempre la notícia és la “bronca” política. Hi ha molts més moments d’entesa entre partits dels que els propis mitjans reprodueixen. Aleshores qui fa el relat real de com som i com actuem? Qui prioritza el que és més important explicar? La imatge dels polítics  és únicament responsabilitat d’ells?.

El relativisme, el “tantsevalisme” instal.lat a la nostra societat porta també a la destrucció del propi País . L’increment dels drets per damunt dels deures , tensiona també en bona part l’equilibri de les diferents parts que cohesionen una societat.


Soc una persona que defenso una societat sana i que aquesta cal basar-la sobre la presumpció d’innocència, no la de culpabilitat.La desconfiança i el masoquisme català no ens portarà enlloc.

És segur que nosaltres els polítics hem de corregir i si cal demanar disculpes en allò que no s’hagi fet correctament. Sempre es diu que en moments de crisi (de confiança i de valors) també pot sorgir una bona oportunitat de regeneració política i regeneració ètica.

Com es fa aquesta regeneració ?? amb un lideratge polític fort, amb dignitat de País, promovent un canvi en  l’exercici de fer política i sobretot donar resposta a les problemàtiques dels ciutadans , per exemple, la crisi econòmica, l’autèntica decadència (econòmica) del nostre País.


Amb tots aquests elements estic convençuda que la decadència que es percep per manca de pèrdua de lideratge polític i d’autoritat moral recuperarà sens dubte aquest desànim generalitzat que potser alguns els interessa que s’instal.li a Catalunya.

dilluns, 2 de novembre del 2009

EL PITJOR MOMENT DE LA POLÍTICA

Els darrers dies tots els que estem directament implicats en la política ens trobem, sincerament, desconcertats. Als fets del Palau de la Música i de la Fundació de l’Orfeó, el cas Millet, ara hem d’afegir-hi una trama de presumpta corrupció que implica un mínim de empresaris, alcaldes i regidors vinculats com a mínim a tres partits polítics.

A més, alguns d’aquests empresaris han estat alts càrrecs en el govern de la Generalitat i militants, encara que sense càrrecs de responsabilitat, des de fa molts anys, a Convergència Democràtica de Catalunya, el meu partit.

He de reconèixer que he estat força afectada aquests darrers dies sobretot per l’impacte de credibilitat de la funció pública que tenim els polítics i que ha quedat clarament minvada amb aquests esdeveniments.

La gran majoria de persones de tots els partits polítics que treballem de manera honesta, honrada i constant en defensa d’un projecte de comunitat, de ciutat i de País ens hem vist observats amb desconfiança i allunyament.

A les 48 hores de saber-se les detencions vaig participar en un programa televisiu en directe al Canal Català a on érem representades totes les forces polítiques i on totes les trucades telefòniques que varen sortir en antena, van ser d’una agressivitat, acritud i desconfiança envers tots els polítics que em va afectar profundament.

Segur que fallem en quelcom. El tacticisme partidista potser massa sovint protagonista ens aboca a no mesurar les necessitats més immediates per part dels ciutadans. Però segur que TOT és culpa nostra ???

Ens haurem de preguntar el perquè sempre la notícia és la bronca política. Hi ha molts més moments d’entesa entre partits dels que els mitjans reprodueixen. Aleshores qui fa el relat real de com som i com actuem? Qui prioritza el que és més important explicar? La imatge dels polítics només és responsabilitat d’ells?.

I de l’altra banda el Jutge Garzón , molt qüestionat sobre la seva capacitat d’impartir i de garantir una justícia democràtica ? Un breu repàs.

Durant els jocs olímpics del 92, va empresonar joves independentistes acusats de terrorisme, i que mai han estat jutjats. Quasi va ser una operació preventiva, com ho feia el franquisme en les visites del dictador a Catalunya que provocaven un seguit de detencions a les files nacionalistes i de l’esquerra.


La seva capacitat de protagonisme, il·limitat, l’ha portat a cometre errors de dimensions importants. El nacionalisme basc en té incomptables proves. L’asseguradora CAHISPA, per exemple, amb intervenció inclosa de l’empresa, segrest de material i ordinadors, per arxivar la causa sense ni judici al cap d’uns mesos. Quins mals incalculables no ha causat aquest jutge ?

Enguany, el Tribunal Suprem l’ha imputat per un delicte de PREVARICACIÓ, per declarar-se competent en “la causa por las desapariciones forzadas durante el franquismo”.

La llei ha d’actuar amb tota la contundència contra els culpables dels delictes de CORRUPCIÓ, PREVARICACIÓ, etc. I sincerament encara més quan el que tenim davant són funcionaris, càrrecs electes, servidors públics. Per això el codi penal preveu un seguit de delictes que solament les persones que ostenten aquestes condicions poden cometre. Però compte de fer d’aquests episodis un circ romà, un circ mediàtic , d’escarni públic abans de ser jutjades les persones afectades.

L’espectacle en directe que es va donar de l’emmanillament dels presumptes culpables recollint les seves pertinences és digne de Reality Show tipus “Gran Hermano“. De debò creu algú que això fa digne el nostre sistema democràtic.

Jo sincerament no. Com us deia personalment crec que és el pitjor moment de la política.