El divendres passat vaig participar a la tertúlia del vespre de RAC 1, i vaig comprendre el per què, o si més no, un per què, sobre el tema de la desafecció i el descrèdit dels polítics.
Vàrem parlar de “el acuerdo” que el ministre Blanco havia portat el dia abans a Barcelona sobre el tema de rodalies i la seva transferència a la Generalitat. Un tertulià que el defensava a mort, quan es va fer evident que no l’havia llegit, va derivar la seva capacitat de diàleg cap afirmacions ofensives envers els rivals i cap a la intel·ligència en general.
Frases com “els de CIU voleu rebentar-ho tot”, “els de CIU esteu contents quan les coses van malament”, “els de CIU el que voleu és que en Rajoy sigui president”, etc. En definitiva, un avenç de l’argumentari que els socialistes catalans faran circular a partir d’ara i fins a les eleccions del parlament europeu i fins a les eleccions catalanes de l’any proper.
Els argumentaris dels partits, segurament són útils per el consum intern, per saber per on van les argumentacions o les noticies filtrades de manera interessada pels rivals, però sincerament crec que no són útils i que més aviat són un obstacle per mantenir un diàleg obert, no dogmàtic i enriquidor.
Malauradament la política espanyola i la catalana s’està fent quasi de manera exclusiva a cop d’argumentari. Amb una frase com “clar, si els de CIU són de dretes” és despatxa qualsevol idea per molt enriquidora o no que pugui dir qualsevulla persona.
Estem estigmatitzant postures i opinions. I d’aquesta manera és francament difícil, per no dir impossible afrontar els nous reptes en que ens trobem, com a país, com a col·lectiu.
Podem reflexionar sense tòpics sobre l’energia nuclear? per exemple. O sobre la flexibilitat laboral? O sobre el paper de l’escola privada o pública en el sistema general d’ensenyament?
Desgraciadament massa sovint es confonen mitjans amb objectius, tàctiques amb estratègies. Dit en català, massa sovint confonem i barregem (de manera interessada?? el gra i la palla.
