Per la majoria de catalanistes Catalunya està en un atzucac. Atzucac històric o enmig d’un desconcert general per alguns. Per d’altres en una cruïlla on cal més que mai creuer el pont. Però independentment de l’anàlisi de cadascú, hi ha quelcom que està unint al conjunt dels catalans i és l’estat de desànim col·lectiu més gran que mai en els darrers anys hem tingut respecte la nostra relació amb Espanya.
És molt possible que els percentatges de participació a les consultes populars del 13-D si són inferiors als 40 % puguin ser interpretats per alguns com una resposta feble i poc interès per la Catalunya Independent que es defensa.
Cal tenir en compte però que quan hi ha eleccions electorals bé siguin municipals, nacionals o estatals, i amb tota l’estructura institucional del govern corresponent més la presència i pressió dels partits polítics, tot just acabem amb uns nivells de participació democràtica entre els 50 i 55%. Una dada a tenir en compte. Si la participació es doblés, passant a un 60% de participació, com a mínim el vot a favor de la independència obtindria un 47% de suport. Sempre com a mínim. Per tant no cal menystenir ni reduir el pes real del moviment cívic i social que representa tot aquesta sacsejada ciutadana que mouen tants i tants voluntaris d’arreu dels País i que es comprometen amb aquesta organització en un fet tant profund com noble com és el dret a decidir en estat pur.
Les consultes populars són per damunt de tot un exercici de salut democràtica. En un moment com l’actual de desafecció política encara té més sentit que mai la participació directa ciutadana. Hi han moltes maneres d’interpretar com aixecar el País, com aixecar Catalunya. Des del compromís amb la superació de la crisi però també, doncs no és incompatible, amb el compromís per aixecar el país des de la vessant de l’èpica col·lectiva, des de la vessant de la dignitat nacional .
Aixecar el país des de l’esforç individual, des de l’esforç col·lectiu, amb realisme i serenor però sense cap renúncia nacional. En ple Segle XXI i en un món tant obert com l’actual, en una Europa que s’està forjant a cop d’episodis històrics constant, perquè Catalunya ha de quedar al marge de la seva pròpia construcció nacional ?
És molt possible que els percentatges de participació a les consultes populars del 13-D si són inferiors als 40 % puguin ser interpretats per alguns com una resposta feble i poc interès per la Catalunya Independent que es defensa.
Cal tenir en compte però que quan hi ha eleccions electorals bé siguin municipals, nacionals o estatals, i amb tota l’estructura institucional del govern corresponent més la presència i pressió dels partits polítics, tot just acabem amb uns nivells de participació democràtica entre els 50 i 55%. Una dada a tenir en compte. Si la participació es doblés, passant a un 60% de participació, com a mínim el vot a favor de la independència obtindria un 47% de suport. Sempre com a mínim. Per tant no cal menystenir ni reduir el pes real del moviment cívic i social que representa tot aquesta sacsejada ciutadana que mouen tants i tants voluntaris d’arreu dels País i que es comprometen amb aquesta organització en un fet tant profund com noble com és el dret a decidir en estat pur.
Les consultes populars són per damunt de tot un exercici de salut democràtica. En un moment com l’actual de desafecció política encara té més sentit que mai la participació directa ciutadana. Hi han moltes maneres d’interpretar com aixecar el País, com aixecar Catalunya. Des del compromís amb la superació de la crisi però també, doncs no és incompatible, amb el compromís per aixecar el país des de la vessant de l’èpica col·lectiva, des de la vessant de la dignitat nacional .
Aixecar el país des de l’esforç individual, des de l’esforç col·lectiu, amb realisme i serenor però sense cap renúncia nacional. En ple Segle XXI i en un món tant obert com l’actual, en una Europa que s’està forjant a cop d’episodis històrics constant, perquè Catalunya ha de quedar al marge de la seva pròpia construcció nacional ?
Aixecar el país des de la solidesa cívica que el nostre tarannà ens obliga però amb la moral col·lectiva de pertanyia a una Nació amb molts anys d’història.