divendres, 22 de novembre de 2013

LOMCE; entre la ideologia i la pedagogia



Aquest dijous, el Senat ha donat llum verda a la Lei Organica para la Mejora de la Calidad Educativa (LOMCE) o, com la coneixem tots, la “Llei Wert”. Aquella llei que per a molts representa la joia de la corona de la FAES, aquell laboratori d’idees del Partit Popular capitanejat per l’incombustible José Maria Aznar .

La LOMCE ha començat a caminar implacable impulsada per 136 vots a favor, 81 en contra i 3 abstencions. La majoria absoluta del Partit Popular ha tornat a esclafar la minoria immensa de la cambra, fent oïdes sordes a les gens despreciables 900 esmenes parcials presentades. Aprovar amb aquesta falta de sensibilitat una llei reguladora d’una qüestió cabdal per les societats com és l’ensenyament, no es pot considerar una victòria sinó, més aviat, una imposició.

La d’aquest dijous seria una votació perduda més, si no fos perquè ens hi juguem l’educació dels nostres fills, aquells de qui depèn el futur del nostre país, i sobre els que alguns no amaguen les seves ànsies d’”espanyolitzar”.

La que pretén ser una llei destinada a millorar la qualitat educativa s’ha aprovat en un entorn gens educatiu. No és gens educatiu imposar una llei en contra de tothom, sense construir consensos. No és gens educatiu trencar unilateralment el marc competencial pactat durant trenta anys. No és gens educatiu transmetre la idea de que cal controlar els mestres des del poder polític. No és gens educatiu trencar una convivència lingüística que funciona a Catalunya.

S’ha volgut transmetre la idea de que estem davant d’una reforma, però no pot ser considerada reforma una llei que la majoria de forces polítiques s’han compromès a derogar tant bon punt sigui possible.

Hi pot haver reforma quan aquells que l’han d’aplicar -els docents- s’hi han mostrat radicalment en contra? Quan les famílies hi estan obertament en contra?

Vistes les reaccions que aquesta reforma ha provocat des de diversos sectors, estic convençuda de que la LOMCE està condemnada al fracàs des d’un bon començament. No perquè així ho creiem aquells que portem mesos reclamant desde les institucions que s’aturi .


El destí ha volgut que aquesta llei coincidís amb el simbòlic 20N. El mateix destí que ha volgut que aquesta llei inicií el seu camí de tornada cap a la cambra baixa el dia en que commemorem l’assassinat del president Kennedy, l’home que va pronunciar la frase; “el conformisme és el carceller de la llibertat i del creixement”. I perquè volem ser lliures, i perquè volem créixer com a nació, a CiU no ens conformarem amb acceptar els designis d’una majoria absoluta mal entesa.