dijous, 1 de desembre de 2011

EN DEFENSA DEL SENAT ?


La Constitució va fixar un sistema bicameral per l’Estat espanyol, tot i que no hi havia una gran tradició de dues cambres parlamentàries.

Les dues cambres si que són tradicionals a l’Europa més propera. França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya, Bèlgica, etc., per exemple, tenen dues cambres; congrés i senat a l’àrea llatina, bundestag i bundesrat a Alemanya i cambra dels lords i dels comuns a Anglaterra.

La seva composició és diversa, i la seva forma d’elecció també. A Italia 315 senadors i 630 diputats. A França un màxim de 576 diputats i 348 senadors. Bèlgica 212 diputats i 182 senadors. El Bundesrat 69 membres i el Bundestag 622, etc.

Es pot veure que la composició de les nostres cambres és força reduït en relació al nombre de diputats d’aquests països. A Espanya 350 Diputats i 263 senadors en la darrera legislatura. Per tant, tenim una cambra alta francament reduïda.

Però si parlem de les funcions de cada cambra, aquí el nostre Senat queda en una situació d’inferioritat en relació als nostres veïns. Per exemple el govern italià ha de gaudir de la confiança de les dues cambres, és a dir que tant els diputats com els senadors poden fer-lo caure.

A França, per exemple, un veto del senat a una llei obliga a tramitar-la per majoria absoluta a l’altre cambra, situació similar a la que es dona a Alemanya.

En aquest darrer país, els senadors o membres del Bundesrat, són escollits directament per les assemblees dels landers, i han de votar tots els membres d’un Lander en el mateix sentit. És una vertadera cambra de representació territorial.

Aquí el nostre senat és més una cambra de representació provincial que territorial, i a més, la seva posició en relació als diputats és subordinada.

Però d’aquí a dir que no serveix per a res, hi ha tot un món. Pel que fa al grup català de CIU al Senat en els darrers 3 anys, hem presentat més de 1.200 Iniciatives no legislatives, entre d’altres accions. Iniciatives que no han caigut en un sac buit , sinó que han permès en molts casos desbloquejar moltes qüestions d’àmbit més territorial o sectorial.

Desprès de quasi 35 anys de Constitució, els crits contra el Senat han començat a agitar-se després de la incorporació del català, el gallec i l’euskera com un fet “normal”; recordeu la campanya del “pinganillo”?.

Personalment, crec que hi ha, en diferents sectors polítics més vinculats a una Espanya uniformitzadora, molt interès a fer una caricatura del Senat perquè sigui una bona excusa per eliminar la normalitat plurilingüe de l’Estat espanyol en aquesta Cambra que s’havia aconseguit des de fa un any.

Això és el que realment els fa mal, a la dreta i a l’esquerra més unionista, que deixen anar populisme barroer per la xarxa dia a dia, fent pilota grossa i barrejada amb el desencís general envers als polítics.

És evident que cal una reforma al Senat , com així ho hem defensat des de sempre, i que parlem del Senat, de les modificacions del seu reglament, de la constitució si cal; donem-li el més alt sentit de cambra territorial amb totes les conseqüències i que, per exemple, sigui una Cambra que pugui vetar aquelles lleis que envaeixen competències de les Comunitats .

Però prou de ser tractats com uns “tontos útiles” o com uns frívols de la democràcia. El Grup de CIU al Senat té un promig d’edat de 40 anys; alguns som alcaldes, d’altres regidors; per tant, un grup que treballa a peu de carrer amb les necessitats i propostes ben clares, de cara a poder impulsar un seguit de propostes que territorialment ens puguem beneficiar, com així ha sigut en aquests darrers anys.