dijous, 19 de maig de 2016

El futur comença en "superdissabte"





Deia el noi del Poble Sec; “Fa vint anys que tinc vint anys. Vint anys i encara tinc força, i no tinc l'ànima morta, i em sento bullir la sang”. Tot un himne a les ganes de viure de qui se sap amb molta feina per fer.

Feina n’hi ha, tanta o més de la que hi havia quan un llunyà 17 de novembre de 1974 les muntanyes de Montserrat veien néixer Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Des d’aleshores hem vist arribar la democràcia i la fi de la “Guerra Freda”, hem entrat a l’OTAN i a la Unió Europea, hem canviat de moneda, les fronteres s’han desdibuixat, hem vist néixer Internet i hem vist com la Constitució envellia. Si en 41 anys, aquest món on vivim ha canviat tant, quina mena força immobilista, conformista i carrinclona hauria d’impedir que nosaltres també evolucionéssim?

Arriba allò que n’hem dit el “superdissabte”, tot recordant el “superdimarts” en que les complexes eleccions primàries als EEUU impliquen un major nombre d’Estats. El “superdissabte” implicarà tot el territori, comarca a comarca, municipi a municipi, barri a barri, en una jornada que ha de ser decisiva pel futur de CDC. El desenllaç d’un procés necessari que molts n’han dit refundació, alguns regeneració i altres procés de constitució d’un nou partit polític. Tot plegat és molt més senzill. No caiguem en el simplista món de la demagògia eufemística. Enterrem la idea de que un partit polític és una mena de club on es reuneixen persones amb una determinada ideologia.

Un partit és un òrgan amb vida pròpia; respira, emmalalteix, gaudeix i pateix i, si, també es fa gran i envelleix. I precisa de noves fornades de persones joves i no tant joves, experimentades o emprenedores, que hi injectin energies renovades i aportin una visió actualitzada del món de sempre des de la pròpia base de la societat. Persones que superin els discursos populistes de nova i vella política i apostin decididament per la bona política.

Allò que era vàlid fa 41 anys, ja no ho és avui, com allò que es vàlid avui, tampoc no ho serà d’aquí a 41 anys. Necessitem noves eines per afrontar un futur apassionant; un país nou que tenim a tocar. Ens hem de posar al dia per representar l'espai central de la gent que sap que la convivència és un tresor que no es pot perdre ni debilitar. La gent que sap que si aquest país ha perviscut, és perquè hi ha hagut persones que han tirat endavant amb valentia.

No hem de renunciar al que hem estat fins avui. CDC forma part de l’ADN d’aquest país. És un partit de govern que ha estat clau en la història recent de Catalunya. Amb encerts i amb errors, com és de rebut per tothom que fa alguna cosa. Només aquells que no fan res, estan lliures de cometre errors.

Aquest “superdissabte” no ens hem de limitar a buscar un nou logotip ni un nom que “enganxi”. Aquest “superdissabte” hem de començar a construir un nou partit sobre els fonaments sòlids del que hem estat fins avui. Sabent mirar endavant sense oblidar d’on venim; buscant nous lideratges que sàpiguen combinar la força i l’experiència del president Mas amb la rauxa renovadora del president Puigdemont. Som nosaltres; som convergents. Som els qui més hem treballat i més ens l'hem jugada per construir l'autogovern i, ara, volem construir un nou estat perquè, sense la força de l’esperit convergent, no tindrem un país independent.

Aquest dissabte tenim l’oportunitat de sentir-nos –com va dir Miquel Marti i Pol a “El Llarg Viatge”- “Hereus d'un alt llinatge cent voltes esbrancat, florim quan menys ho esperen, cantem quan menys els plau”.

Que tinguem un magnífic “superdissabte”!