dimarts, 11 de desembre de 2012

Yo me españolizo, tu te españolizas, el se españoliza…

 
Poques vegades ens hem après tant ràpid el significat de les sigles amb las que es posa nom a una llei; LOMCE (Lei Organica de Mejora de la Calidad Educativa).

En llenguatge planer podríem dir que el ministre d’Ensenyament, Cultura i Esports, José Ignacio Wert, l’ha tornat a “liar”.

Wert s’ha convertit en aquell guardià que s’encarrega de mantenir a ratlla els elements considerats hostils per l’amo de la casa. I no cal dir com és d’eficient desenvolupant la seva feina. Les actituds del ministre no ens haurien de sorprendre quan de tothom és sabut que representa l’ala més radical de l’actual Partit Popular, aquell home format a les files de la FAES, el laboratori d’idees dels populars, imposat per Aznar com a quota de la vella guardia al govern Rajoy. Però estareu d’acord amb mi amb que costa esforços sobrehumans acostumar-se a la idea de que aquells que es van passar la última campanya electoral dient que estimaven Catalunya, mostrin per enèsima vegada, les seves ànsies d’acabar amb tot el faci “tuf” de català.

Tampoc falta qui repeteix el mantra de la provisionalitat, explicant fins a extenuar-se que estem davant d’un esborrany, d’una proposta que no serà llei fins que superi un llarg trajecte parlamentari en un Congrés en que –no ho oblidéssim-, el Partit Popular pot utilitzar la seva majoria absoluta per fer i desfer al seu aire.

Tant se val que sigui un esborrany. En qüestions tant sensibles un esborrany esdevé, amb totes les de la llei, una autentica declaració d’intencions.

La proposta de Wert rebaixa el Català a assignatura d’especialitat, pretén permetre que es puguin obtenir els títols d’ESO i Batxillerat sense examinar-se de català, obliga a escolaritzar en castellà els fills de les famílies que ho demanin i, en cas de que no hi hagi oferta publica o concertada per poder-ho fer, obliga a la Generalitat a assumir el cost d’un centre privat. O el que és el mateix, si voleu escola gratuïta, demaneu que els vostres fills estudiïn en castellà amb càrrec als diners de tots els catalans. A bodes em convides…

Entre tant despropòsit, sempre ens queda el consol de veure la reacció d’un poble que entén la situació, i que planta cara decidit a no fer ni un pas enrere en allò que considera essencial per preservar la seva identitat i garantir la supervivència de la única llengua en perill a Catalunya; el català. Com també ens quedarà l’esperança en l’altre Espanya, aquella que, valenta, es desmarca dels postulats del Partit Popular més ranci, i fa sentir la seva veu en boca de persones autoritzades en l’àmbit de l’educació, com el rector de la Universidad Complutense de Madrid, José Carrillo, que no s’ha mossegat la llengua quan ha expressat públicament el seu neguit per l’actitud del ministre Wert, afirmant que la LOMCE és un atac al model d’immersió lingüística de Catalunya. Carrillo afirma contundent que “hi ha un contingut ideològic darrera d’aquesta reforma. Es parla de nacionalismes perifèrics, però de vegades el nacionalisme centralista te efectes perniciosos”. Aquestes son paraules –us ho recordo- del rector de la Universidad Complutense de Madrid, pronunciades el mateix dia en que més de 60 municipis catalans han acollit concentracions per demanar respecte al model educatiu català.

Una vegada més es demostra que no és Espanya qui esta en contra de Catalunya, sinó alguns membres d’un govern que oblida els motius pels quals gaudeix d’una majoria absoluta que utilitza per seguir els passos dels seus avantpassats que, amb tècniques que consten als llibres d’història, van aconseguir que més de 300.000.000 de ciutadans llatinoamericans parlessin espanyol. Un mecanisme que no faria sentir orgullós cap governant amb un mínim de sentit comú. Mecanismes que pertanyen al passat més fosc de la història d’Espanya. Un model més proper a l’imposat durant la dominació romana a partir del segle 218 a. C. La “romanització”, que va permetre imposar una unitat de mercat, una administració lligada a Roma, un dret, una cultura i una llengua comunes sobre la gran diversitat de pobles de la conca mediterrània. Un passat llunyà que alguns s’entesten a seguir vivint en present.