dilluns, 9 de desembre de 2013

La democràcia no és la verticalitat del poder



Aquests dies sentirem parlar de pressupostos, a tota hora. És evident que el debat de pressupostos és un dels més importants de cada exercici, però no hauríem de permetre que l’arbre ens impedeixi veure el bosc.

Durant els darrers mesos, qui més qui menys ha sentit parlar del “Proyecto de Ley de racionalización y sostenibilidad de la Administración Local”. Com sol passar amb moltes de les iniciatives legals impulsades per l’actual govern central, la utilització d’expressions com “racionalització” o “sostenibilitat” no son altra cosa que cants de sirena sense cap altra intenció que conduir-nos al fons del mar de la recentralització.

Des de Convergència i Unió ens mirem aquesta iniciativa amb la desconfiança pròpia del “gat escaldat”. No és per menys, si tenim en compte que els disset projectes de llei en tramitació en aquests moments envaeixen competències.

La proposta de reforma de l’Administració Local, a més, incompleix la Constitució, la Carta Europea i el Tractat de Lisboa.

En el seu article 140, la Constitució –aquella que alguns fan servir segons la seva conveniència- estableix que es garanteix l’autonomia dels municipis que han de gaudir d’entitat jurídica plena, el Tractat de Lisboa, parla del principi de subsidiarietat, i la Carta Europea d’Autonomia Local assenyala que les corporacions locals han de ser consultades en temps i forma apropiats sobre aquelles qüestions que les afectin. Aquesta Carta va ser aprovada amb el suport de quaranta-set països, amb l’excepció de Bielorússia.

Aquesta llei és un exemple clar del que no ha de ser la governança del segle XXI i que ens allunya de la democràcia. Ara més que mai cal una governança multinivell, amb un govern local fort, en tant que administració més propera als ciutadans. La concertació no ha de ser únicament entre administracions, sinó que ha de ser, essencialment, entre ciutadans.

També en gestió política és necessari aplicar el valor del “quilòmetre zero”. Des dels ajuntaments se sap exactament quines son les necessitats prioritàries en matèria de política social. Afers com: escoles bressol, la violència de gènere, infància amb dificultats, escoles d’adults… Els pobles allunyats de les capitals de demarcació no poden condicionar l’eficiència de la resposta a determinades situacions quotidianes a la distancia que els separa de l’administració immediatament superior.

També en matèria de desenvolupament econòmic els ajuntaments necessiten un nivell d’autonomia òptim. Molts ajuntaments, com poden ser els de municipis turístics -amb una important fluctuació de la població estacional- no poden veure limitada la seva gestió a les necessàries polítiques de control financer, sinó que han de tenir suficient marge de maniobra  en el control de la gestió; a quanta gent estem atenent? Quines necessitats estem atenent,? quines han de ser les prioritats en l’atenció d’aquestes necessitats?

El Ministeri de Montoro ha fet una llei sense ànima, basada únicament en les xifres. No té en compte dades com les publicades en l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) en que es demostra que els ajuntaments son les administracions més ben valorades pels ciutadans.

Crec que el govern del Partit Popular confon massa sovint la majoria absoluta amb la veritat absoluta. La democràcia no és la verticalitat del poder; la democràcia és compartir el poder. Només es mantindrà viva si els ciutadans resten interessats, i aquest interès dels ciutadans en ser partícips de la democràcia comença, precisament, amb l’administració que tenen més a prop; els seus ajuntaments.

Quan un alcalde o alcaldessa pren possessió del càrrec, ho fa prometent que complirà amb allò que determini l’Estatut de Catalunya, i no podem incomplir aquesta promesa per donar compliment a determinades modificacions de lleis referenciades a centenars de quilometres de Barcelona.

Abans de ser alcaldes i alcaldesses, hem estat candidats i candidates. Ens hem presentat davant la ciutadania comprometent-nos a fer una sèrie de coses. Un compromís a canvi del qual els ciutadans ens donen el seu vot. Un vot que esdevé mandat per part del Ple Municipal. Un mandat que ens donen els ciutadans amb qui tractem cada dia. No els legisladors de tarannà centralista que pretenen atendre les necessitats d’uns ciutadans dels qui no en coneixen ni la seva cara.


Com va dir Alexis de Tocqueville a “La democràcia en Amèrica”; “Sense institucions municipals pot ser que una nació tingui un Govern lliure, però el que queda clar és que no tindrà l’esperit de la llibertat”.



video