dimarts, 6 de novembre de 2012

"Intel.lectuals" Espanyols

Diumenge passat, mentre molts catalans esmorzàvem mentalitzant-nos de l'arribada del principi de la fi d'un pont de quatre dies, la premsa ens sorprenia publicant un manifest en que tres centenars d'intel·lectuals es posicionaven sobre les ànsies de llibertat del poble català

La forma banal amb que sovint fem servir la paraula "intel·lectual" fa que perdem de vista el seu veritable significat. Qui és i qui no és intel·lectual? Qui decideix qui és "intel·lectual"? Aquest podria ser l'inici d'un debat infinit que podem escurçar tirant de diccionari; "Intel·lectual", del llatí intellectualis. Persona que té una certa capacitat de pensar la realitat social i cultural i d'influir críticament en l'opinió mitjançant l'assaig o la presència en els mitjans de comunicació.

Estareu d'acord amb mi en que no es pot incloure en la definició d'intel·lectual que ens dona el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, persones que opinen sense entendre el que esta passant a Catalunya, com ho demostra el fet que atribueixin la situació actual a una dèria de Convergència i Unió i del govern català, ignorant el clam social que ha portat a la convocatòria d'eleccions i a la decisió del Parlament de Catalunya d'encarregar, al pròxim govern, un referèndum per conèixer l'opinió de la ciutadania i ignorant el procés iniciat l'any 2006, quan el Tribunal Constitucional va revocar part d'un estatut referendat pel poble de Catalunya i aprovat pel Parlament i les Corts Generals.

Els termes amb que el manifest parla de federalisme, be podria ser entès com una invitació a revisar l'Estat de les autonomies. Com, si no, podem entendre que ens parlin en aquests termes personatges com Luis Carlos Croissier, Juan Manuel Eguiagaray o Carlos Solchaga, històrics alts càrrecs a les ordres de Felipe Gonzalez, líder d'un PSOE al que no recordem, precisament, per la seva actitud de reconeixement de la nació catalana. Com tampoc trobarem motius que ens facin confiar en les seves actituds obertes cap a Catalunya del novel·lista Felix de Azúa, exdirector de l'Instituto Cervantes de París i impulsor de Ciutadans de Catalunya, aquella plataforma cívica i cultural impulsada per un grup d'intel·lectuals catalans oposats al nacionalisme català, que consideraven que les posicions no  catalanistes no estaven representades políticament a Catalunya. Aquesta plataforma seria, més endavant, la impulsora del partit Ciutadans, d'Albert Rivera. No hem d'oblidar que Azúa es qualifica a si mateix com a exiliat de Catalunya d'on, diu, va marxar per evitar que la seva filla fos adoctrinada en l'odi a Espanya.

Podríem seguir repassant la llista de quasi tres-cents "intel·lectuals" fins a arribar a la farmacèutica de Sevilla, a qui segurament avui ja coneixen més persones de les que habitualment li encarreguen una capsa de frenadol.

Diuen que tot te la seva part positiva i, en aquest sentit, jo em quedo amb aquesta frase inclosa al manifest: Ni España ni la Constitución de 1978 ni el Estatut de 2006 niegan a los ciudadanos de Cataluña ejercer su derecho a decidir.

Bé, anem bé. Això és exactament el que volíem sentir en boca de Felix de Azúa o del conjunt dels sota-signants. A poc a poc van entenent la importància del que vol dir i representa la democràcia.