dilluns, 31 de gener del 2011

La setmana del 'pinganillo'


Per diversos motius he hagut de passar una bona part de la setmana a Madrid. He tingut també l’honor de parlar en català al Ple del Senat, i ho he fet amb l’emoció de recordar els meus familiars; la mare, l’avi, lluitadors quotidians contra el franquisme i a favor de les nostres llibertats nacionals.

El tema de la traducció simultània de les intervencions dels senadors ha estat el centre mediàtic a la “capital del reino”. Ràdios, diaris, telenotícies, comentaris dels taxistes, tothom indignat per la mesura. Però ho han expressat més contra la despesa en si, uns 300.000 euros any, que contra el fet de parlar en la nostra o nostres llengües.

Aquest debat ha coincidit en el temps amb el debat sobre la poca viabilitat d’un Estat, perdó, “nación”, amb 17 parlaments, amb 17 governs, etc. Debat aquest que només ha estat respost amb contundència pel nostre President Artur Mas.

I, sincerament, el problema no és ja que a les espanyes estiguin fent la segona o tercera lectura de la constitució, doncs segurament no passen de l’article primer, sinó que l’ hegemonia mediàtica ha estat ocupada per aquells sectors que consideren el títol VIII de la Constitució com a absolutament sobrer.

I és que el neofranquisme ideològic està recuperant espai polític. El PP no només ha integrat, com va fer Aznar, el tardo franquisme dins el PP, sinó que ara ha desplaçat sectors lliberals cap a posicions mes cavernícoles. El PP s’ha centrat en els espais ideològics contraris a llegir la Constitució més enllà de l’article 1, la meitat del dos i acabar al final de l’article 3.1.

I l’autèntic problema no són els 300 mil euros, sinó que en un país normal ningú discutiria una mesura com la dels auriculars per a la traducció simultània. Si ens creiem la segona part de l’article 3 de la constitució, i la segona part de l’article 2, aquests trossets d’articles que els franquistes i els tardo-franquistes no acceptaven i que els varen portar a finançar i executar el 23-F, veuríem el debat dels “pinganillos” com un fals debat, i s’acceptaria que el Senat, com a cambra de representació territorial reconegués, després de 30 anys de Constitució, la segona part de l’article 2, que parla de nacionalitats i regions, i de l’article 3, que parla de les llengües oficials.

La brunete mediàtica està guanyant la partida per golejada. Enfront d’això, un PSOE que calla quan alguns dels seus membres, sense cap vergonya, coincideixen amb les tesis més centralistes.

Algú a Espanya s’hauria de fer conscient que a empentes i rodolons, ens fan fora de l’Estat, i que cada dia que passa, la seva actitud cavernícola és una fàbrica de desafecció, de radicalitat, i d’anar posant gasolina al foc.

Article publicat a cronica.cat