dilluns, 15 de juliol de 2013

El que no pot ser no pot ser i, a més, és impossible



Hi ha temporades de pesca, temporades de caça, temporades turístiques, temporades d’esquí… i hi ha temporades de deutes.

Si, aquesta temporada, el govern de l’Estat ja acumula un deute amb Catalunya de 8.576 milions d’euros. 5.227 és el deute en inversions en infraestructures; 712 pel que fa a la reducció ingressos finalistes provinents de l’Estat; 1.762 de mesures estatals que suposen un increment de despesa i 873 corresponents a mesures estatals que suposen una reducció d’ingressos.

Us imagineu que algú que us deu diners, de sobte, un dia us exigís que paguéssiu els vostres deutes en un període màxim de 30 dies?

Això és el que ens hem de sentir els catalans quan l’incansable Ministerio de Hacienda i Administraciones Publicas, amb l’”incombustible” Montoro al capdavant, amenaça amb assumir els tributs cedits a les comunitats autònomes si superen, durant dos mesos consecutius, els trenta dies establerts per llei per pagar als proveïdors.

Vist així, es fàcil entendre al conseller Homs quan es va comprometre a pagar les factures a trenta dies si Catalunya pogués gestionar els ingressos que genera.

Si no en tenim prou amb això, aquesta setmana hem sabut que, el 2011, Catalunya va ser la tercera comunitat autònoma en aportació de recursos tributaris al sistema de finançament autonòmic i, malgrat això, es va situar al desè lloc en recursos per capita rebuts. Catalunya va ser la tercera autonomia que més diners va aportar a la caixa comuna per càpita. La segona va ser Balears i la primera Madrid. Però, alerta! No hem de perdre de vista que Madrid concentra les grans empreses que paguen els seus tributs a la capital de l’Estat però que treballen a tot el territori espanyol. No val fer trampes al solitari.

No és seriós. No és seriós que l’Estat espanyol decideixi en que ens hem de gastar els diners, quants diners ens envia i quan els envia. Si ara, a més, volen decidir sobre la puntualitat amb que afrontem els pagaments, és evident que alguna cosa no funciona. Tant se val si “fabriquen” lleis de cara la galeria per fer veure que es preocupen pels proveïdors. Per molt que ho digui una llei -com dirien a Andalusia- el que no pot ser no pot ser i, a més, és impossible.