dilluns, 30 d’abril de 2012

Guardar les maneres

Saber guardar les maneres és el mínim que els ciutadans esperen dels seus polítics. Respecte en seu parlamentaria, paraules mesurades, actituds positives i predisposició a escoltar a aquells que els han escollit –i als que no ho ha fet, també-.

Però resulta difícil mantenir les maneres davant de determinades reaccions d’un Estat que sembla anclat a l’Espanya de Berlanga.

A Catalunya cada dia més conductors s’aturen als peatges tot dient “no vull pagar”, mentre ens recorden que, en aquest país nostre, per cada 100 quilometres d’autopista, 67 son de peatge. (M’estalviaré les comparacions amb altres territoris d’Espanya). Els funcionaris catalans veuen com el seu sou disminueix mentre els espanyols només han vist com aquest any el seu sou només es congelava -no fos cas que Madrid s’alcés en una revolta...-. Per aquest 2012, les inversions al País Valencià i Andalusia s’han reduït un 34% i a Castella la Manxa un 7%, mentre que a Galicia i al País Basc, el pressupost per a inversions ha augmentat un 9% i un 17%, respectivament. A Catalunya, aquest pressupost s’ha reduït en un 45%. Aquesta setmana m’ha tocat sentir dir, al ministre José Manuel Soria, que amb 438ME, després d’una retallada d’un 30% en el pressupost de Coordinació i Promoció del Turisme, es vol consolidar el turisme de sol i platja, impulsar el turisme cultural, urbà, rural i gastronòmic i, -per si fos poc-, sanejar la xarxa de Paradores. Com diria Groucho Marx; “y dos huevos duros!”.

Però encara ens faltava la cirereta. Aquella amb la que el ministre Montoro ens va obsequiar dimecres, al Congrés, quan va dir que ens inventem un país que no existeix. Que no existeix allò que en diem “espoli”.

I tot això passa mentre l’Estat amenaça amb intervenir les comunitats autònomes que no compleixin amb l’objectiu de dèficit. Tant se val si part d’aquest dèficit el generen els impagaments d’aquell “morós” que, a l’hora, exigeix que quadrem els comptes. Aquella “grande y libre” convertida a “17 pequeñas y cabreadas”, a la que tant li fa si, per complir, acabem bevent descafeïnat aquell cafè que havia de ser per a tots, i que ha acabat essent per a uns més que per als altres.

Ara, permeteu-me que agafi aire, faci deu segons de silenci, i torni a la feina... guardant les maneres.