dilluns, 16 d’abril de 2012

La sordesa del que no hi vol sentir

Enrere deixem una setmana especialment densa en l’àmbit polític. A la compareixença del president Rajoy al Senat i la tensa sessió al Congrés dels Diputats, hi hem d’afegir la maratoniana sessió del Parlament de Catalunya, que va començar dimarts amb la sessió de control al govern, i va acabar dijous amb el Ple monogràfic sobre retallades, i tot plegat coincidint amb una altre setmana pròpia del “Dragon Khan” als mercats financers -especialment a l’espanyol- en que el fantasma del rescat s’ha tornat a fer present i en la que Esperanza Aguirre s’ha encarregat de recordar-nos que no ha oblidat la idea de la recentralització.

Mentre els economistes busquen un antídot al mal de la crisi global, sembla que no tenim altre alternativa que medicar-nos a base de “confiança”, que no cura, però fa més portable la malaltia. Amb tot, aquesta setmana hem pogut assistir a un exercí pràctic d’allò que diuen que no hem de fer mai; automedicar-nos.

Al Congrés dels Diputats hem tornat a viure la lamentable escena del “tu més”, amb un PP entonant la cançó de l’enfadós, recordant una vegada més la trista herència que s’han trobat, i amb un PSOE que una vegada més es venta d’haver sabut mantenir l’ordre en temps de turbulències. Aquells temps en que va exercir el paper de l’orquestra del Titànic. Els temps del “qui dia passa, any empeny”.

Al Parlament de Catalunya hem vist com el President Mas ha ocupat el lloc que havia d’ocupar el Conseller Mas-Culell durant el Ple monogràfic sobre retallades, en un gest que demostra el grau de responsabilitat que requereix el moment que ens ha tocat viure. La resposta de l’oposició, però, no ha estat a l’alçada.

La tarda de dijous, els mateixos grups parlamentaris que critiquen els acords entre CiU o PP, van fer pinya amb el Partit Popular amb una proposta de resolució per demanar la revisió els pressupostos davant la nova previsió d'ingressos que contemplen els Pressupostos Generals de l'Estat per al 2012 i les repercussions directes que tindran sobre els pressupostos de la Generalitat. O, per fer-ho entenedor, cada vegada que necessiti fer un “cop de volant” per evitar una col·lisió, convoqui a tots els grups parlamentaris i parem-ne. L’objectiu estèril d’aquesta iniciativa no és altre que el de recordar a CiU que no disposa de majoria absoluta.

Al mateix moment en que al Parlament de Catalunya s’aprovava aquesta proposta de tots contra el govern, al Congrés dels Diputats CiU donava el seu suport a la Llei d’Estabilitat Pressupostaria. Si, CiU donava suport al govern espanyol, però a canvi s’aconseguia flexibilitzar el període de reducció del deute de les comunitats autònomes del "cafe per a tots", que ara tindran 20 anys per arribar al 13% sempre que compleixin els objectius anuals de dèficit autonòmic, que aquest any és de l'1,5% i el 2020 del 0%.

La diferencia entre uns suports i els altres son prou evidents però, com be diu la saviesa popular, no hi ha pitjor sord que aquell que no hi vol sentir