dimecres, 7 d’abril de 2010

ELS PROBLEMES DE L’ESGLÉSIA


Aquest passat diumenge vaig anar a l’ofici de diumenge de Pasqua a l’església de Calella. Personalment sóc agnòstica i no m’he amagat mai d’aquest convenciment. Tinc família cristiana i catòlica practicant. Sé perfectament que per els cristians la Pasqua és més important fins i tot que el Nadal. El sacrifici de Crist és per els cristians una festa d’esperança. Com podia deixar d’anar-hi? Si no he renunciat mai a assistir a les festes d’altres religions a les que m’han convidat, seria absurd que darrera d’un fals progressisme no poguéssim compartir aquesta festa amb la religió que per història, cultura, costums, ètica i moral, tenim i tinc molt més a prop.
Aquests dies, existeix una certa voluntat de dimonitzar a una part important de l’Església. I en bona part promocionada i amplificada per alguns mitjans de comunicació. Si es confirmen els casos, o si no es confirmen, el tema s’hauria de tractar solament en els mitjans judicials ordinaris, i per tant, tractar-se com a presumptes delictes.
L’església també, sense fer judicis previs, ni de protecció dels seus membres ni de condemna, hauria d’obrir les portes i deixar que la justícia faci la seva feina. No únicament la llei de Déu sinó la justícia ordinària davant les acusacions tant greus que han sorgit .
La nostra cultura occidental, la de les llibertats, la dels drets humans, és acceptada de manera general per tots. Solament davant de casos que són opinables, com per exemple l’avortament, l’església intenta fer pressió, i en té tot el dret, per intentar condicionar els poders civils. Però per exemple, l’església tot i que no defensi el divorci, ha deixat de fer-ne una guerra oberta. Manté la seva postura contrària i és lògic que recomana als seus creients que no el practiquin. Podríem parlar d’altres temes, com per exemple l’us dels preservatius, etc.
L’església en aquests casos i en d’altres ha acceptat la llei civil, els poders de l’estat, tot i que en pugui mantenir discrepàncies.
Ara, davant de les greus acusacions de pederàstia a alguns dels seus membres, l’església hauria d’obrir les portes de bat a bat per depurar les responsabilitats davant la justícia ordinària, insisteixo. Aquesta acceptació general de les lleis civils ens permetria a tot l’occident a lluitar amb més raó contra els intents d’altres religions de tenir justícies pròpies fora de la jurisdicció normal. La sharia no té cabuda a casa nostra si no s’adequa a les lleis civils.
Si realment creiem que els valors de la nostra democràcia són universals, haurem d’actuar en conseqüència, i com en tots els àmbits, depurar les responsabilitat que hi hagin. El sacrifici de Crist, recordat i rememorat cada dia en la celebració de l’eucaristia, també va ser en favor de la justícia, en favor dels infants i en favor dels més desvalguts del planeta.
L’Església ha de ser absolutament clara, transparent i contundent en tot aquest afer, i sobretot ho ha de fer per tots els feligresos però també per aquells homes i dones de fe que dia darrera dia amb la seva fe fan de manera anònima, tanta i tanta feina en bé d’un humanisme -en aquest cas cristià- i que sens dubte tothom reconeix com la principal ONG de tot el món. Aquesta és l’església plural que ha sabut fer molta feina per lluitar contra la pobresa, contra la intolerància, i contra els més desvalguts a tants i tants llocs d’arreu del món. Per tots ells la cúpula vaticana ha de donar respostes clares i contundents davant aquestes gravíssimes acusacions.