dilluns, 18 de juny de 2012

La veritable crisi és la crisi de la incompetència

“Rescatar: Alliberar d’un perill, dany, treball, molèstia, opressió...” Aquesta és la definició que el diccionari ens dona d’aquesta paraula “prohibida” a les files del Partit Popular.

És evident que la paraula rescat és positiva. El problema el trobem quan el gruix de la ciutadania, -aquella que no entén de xifres macroeconòmiques i que limita els seus coneixements en economia a la difícil quadratura del cercle que suposa la gestió del pressupost familiar per omplir la nevera, pagar l’escola i complir amb la hipoteca- es víctima del desencís que provoca el president Rajoy quan fa de la frase d’Einstein “La veritable crisi és la crisi de la incompetència” una definició d’ell mateix.

Diuen que el gest representa el 55% del missatge. És allò que en diuen “comunicació no verbal”, la que millor interpreta l’expert en economia domestica; el ciutadà ras. I ja fa dies que la gesticulació del govern espanyol és un espectacle nefast.

En ple cap de setmana, amb els mercats i els bancs tancats (no fos cas...) el Fons Monetari Internacional ens sorprèn amb l’avançament d’un informe sobre la situació del sistema financer espanyol, s’anuncia una negociació imminent del ministre d’economia amb els seus homòlegs europeus, es filtren missatges de mòbil de Rajoy a De Guindos que conviden a la resistència, cantant les virtuts d’Espanya davant d’Uganda (un país que creix més que Espanya i amb un 4% d’atur), els mitjans parlen d’un comunicat de la Unió Europea embargat fins que es pronuncií el govern espanyol i, finalment, és el ministre i no el president, qui davant d’una situació que hom intueix com d’extrema gravetat, surt a donar la cara reconeixent que Espanya a demanat a Europa ajuda per al seu sistema financer. A Rajoy no el veiem fins a la nit, celebrant els gols de La Roja a Polònia. I tot això amb poc més de dotze hores. Un record lamentable.

I al mati següent, a corre cuita, Rajoy compareix (aquesta vegada si, desde Moncloa i no desde Gènova) en una roda de premsa en que es vanta dient que ha estat ell qui ha pressionat als socis europeus per aconseguir un “rescat tou”, que ell defineix com a “línia de crèdit”, que seria com dir que podria haver estat pitjor. I tot això passa quan encara tenim fresca a la memòria la imatge de les dues vegades en un mes que hem vist Rajoy sortint “cames ajudeu-me” fugint dels periodistes per evitar explicar l’inexplicable.

Rescats “disfressats” de línies de crèdit, presumptes líders aficionats a les mitges veritats, confusió sobre qui haurà de tornar aquests diners que ens han deixat a canvi de no se sap que, ultimàtums a l’Euro i informes d’agències de qualificació de risc erigides com dipositaries de la veritat absoluta que s’acarnissen amb Espanya si o si... Amb aquest panorama no és estrany que els ciutadans ja no sabem si ens han rescatat o ens han segrestat, quan intentem intuir el nostre futur amb la mirada posada en una Grècia en caiguda lliure a la que, a més, se li atribueix a trista virtut de “decidir el futur d’Europa”.

Es pot gestionar pitjor una situació com aquesta? Ajuda al catastrofisme en el que ens veiem immersos el fet de no dir les coses pel seu nom? Com va dir Jorge Wagensberg, “si el capità Endavant i el professor Seguiu-me intercanviessin els seus crits característics d’ànim, el món podria millorar una mica”.