dilluns, 25 de juny de 2012

Folklore per davant de creixement; un país de “pandereta”

Tal i com era de preveure, la majoria del Partit Popular (PP) ha fet que el pas dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) pel Senat no hagi estat més que un pur tràmit. De res han servit les 2.500 esmenes parcials presentades pels grups representats a la Cambra.

Tots som conscients de la complexitat que comporta un debat sobre pressupostos en el context econòmic actual, però això no ha de suposar la renuncia a les aspiracions que tenim com a país que necessita més que mai un bon finançament.

CiU portava al ple 621 esmenes destinades a impulsar l’economia productiva del país, fetes a consciencia, realistes amb una situació que requereix contenció però que, al mateix temps, no ens ha de fer renunciar a l’aplicació de polítiques que garanteixin el creixement.

Com a senadora he posat tot el meu empeny en entendre allò que és incomprensible i, com a alcaldessa, m’ha tocat patir com mai la injustícia d’un PP que, de vegades, sembla que vulgui veure Catalunya immersa a la més profunda misèria.

De res ha servit que rebaixéssim les nostres expectatives reduint els imports de les inversions i subvencions sol·licitades. Ni rastre de la inversió per al Museu del Turisme de Calella, ni rastre dels ajuts per a la reconstrucció de la balustrada del Passeig de Manuel Puigverd (aprovada i no executada pel govern socialista), ni rastre de la subvenció destinada a mantenir el Challenge Barcelona-Maresme, ni rastre de la subvenció a la Fundació Catalana d’ELA… Això si, al PP no li ha tremolat el pols a l’hora de permetre beneficis fiscals per l’”Año Santo Jubilar Mariano 2012-2013 a Almonte” o el “Premio de Tauromaquia” a l’hora que rebutjava l’esmena de CiU que demanava aplicar incentius fiscals a la “Barcelona Mobile World Capital Foundation”. El folklore per davant del creixement; propi d’un país de “pandereta”.

En aquest context tornen a la meva memòria les paraules del president Rajoy quan, en referencia a les demandes de finançament d’algunes comunitats autònomes, deia que no son temps de repartir la misèria. Jo li diria, senyor Rajoy, que per al meu país voldria la “misèria” dels 16.000 milions d’Euros de dèficit fiscal amb l’Estat.