Llegeixo un article de Raimon Ribera (professor d’Esade) , força interessant sobre la Felicitat dels Ciutadans. Diu entre d’altres coses :
“¿L’estat té alguna cosa a dir en la felicitat dels ciutadans? El tema ha aparegut recentment en el debat públic i mereix una certa reflexió. D’entrada, és fàcil tenir dues reaccions espontànies contraposades. La primera vindria a dir: «La felicitat és quelcom de purament subjectiu i personal, que cadascú ha de mirar d’assolir, i l’estat no hi té res a fer ni a dir. Només faltaria que interferís en la intimitat de les persones». La segona reacció seria: «La felicitat és la gran aspiració dels éssers humans, i per tant de tot ciutadà. L’estat està al servei dels ciutadans, és un aparell creat per facilitar una convivència que permeti a les persones desenvolupar el seu itinerari vital. L’estat mira d’afavorir el benestar dels ciutadans, i el benestar va més enllà de les qüestions materials, inclou les més fondes aspiracions, el desig de dur a terme una vida reeixida». No ens precipitem a classificar aquestes reaccions de liberal la primera i de socialdemòcrata la segona. Més aviat es genera la impressió que totes dues són encertades.”
No és fàcil parlar de la felicitat. Ens costa definir-la, barrejada com està amb tot un munt de conceptes: joia, pau, benestar, plaer, satisfacció, realització, eufòria, entusiasme, vida viscuda amb sentit, etc.
Ens costa també copsar-ne amb precisió l’existència: sovint no sabem si som feliços nosaltres mateixos, o si ho són els que tenim al costat.
Però pels polítics en general és un element de reflexió que darrerament se’ns posa al damunt de la taula . Si una ciutat està neta , genera felicitat? Sembla evident que una ciutat segura, és possible que generi felicitat? Tenir les escoles a prop de casa, també genera felicitat?
Però també cal habitatges, Centres hospitalaris en condicions, polítiques actives d’ocupació, places de guarderia, etc.
Totes aquestes qüestions cada cop són més complexes i difícils de determinar , doncs les valoracions sobre què es pot fer i què no i quines són les prioritats d’allò que s’ha de fer pot limitar molt la percepció del ciutadà de la “seva” felicitat.
L’exigència d’avui per part dels ciutadans respecte als Governs fa també que una qüestió com aquesta –la felicitat d’un mateix- se li demandi especialment en format de “què hi ha del meu tema” i en funció de la resposta o decisió presa, pot variar substancialment l’estat anímic que genera aquesta felicitat tant desitjada per tots. Excessiva la càrrega.
Els governs i llurs responsables no poden assumir el que correspon a cada persona en la recerca de la felicitat. Ni pot substituir a la seva pròpia comunitat en el paper que ella pot tenir en aquesta recerca.
Com diu en Raimon Ribera : Calen uns governs preocupats – i ocupats- a establir un context material i social que afavoreixi la felicitat –entesa com a felicitat-seguretat– dels ciutadans.
Fer tot això bé,ja és prou feina.
Article: http://www.jordipujol.cat/files/articles/Ribera.pdf
Revista: http://www.jordipujol.cat/ca/cejp/revista/6#art4041