dilluns, 19 d’agost de 2013

Quina sort poder ser futbolista



L’arribada a Barcelona del Barça de “Tata” posa punt i final a l’habitual gira asiàtica i anuncia l’inici d’un nou campionat de lliga. Tornen els diumenges de futbol en que els cules tornarem a gaudir del joc del que el món coneix com a “més que un club”, expectants pel paper del nou entrenador, de les virtuts de Neymar i del joc del millor jugador del mon, Lionel Messi.

Torna l’esportiva lluita per aconseguir el màxim de títols possibles amb un nou triplet en els somnis de tot bon culé. Vindran els clàssics a la “casa blanca”, els derbis a Can Espanyol i les lluites amb els millors equips d’Europa per portar al museu del Barça un nou títol de Champions. Posarem en dubte penals xiulats o no, qüestionarem el paper dels arbits i criticarem les entrades de les que serà objecte el gran Messi. Però sempre regnarà l’esportivitat i l’esforç d’uns jugadors, cobert per l’alè dels seus seguidors allà on sigui que es disputi un partit decisiu, afamats de joc net.

Com de diferent és el partit que es juga cada dia entre les quatre parets del Parlament.

Allà, l’esportivitat es cara de veure i juguen tots els equips contra un. Es el que coneixem com a govern contra oposició. Fins i tot aquells que diuen que “van amb els de casa”, prefereixen no trepitjar el camp i veure el partit des de la llotja, asseguts còmodament amb un monitor davant per no perdre detall. Son aquells que es permeten el luxe d’aplaudir els gols com si els haguessin marcat ells i xiular els errors dels davanters i de la defensa com si no anés amb ells.

D’altres esperen un penal per construir una barrera de maons entre els tres pals de la porteria i així poder tirar en cara que han fallat el xut.

Quan l’equip local juga en camp contrari, l’àrbitre –vestit de Constitucional- sempre pita a favor de l’adversari i busca la forma d’aconseguir que juguem descalços i amb una ma lligada a l’esquena.

I així passen els partits, amb accions més o menys encertades, recorrent el camp amunt i avall, intentant marcar el ritme del partit, demanant l’hora i suant la samarreta mentre tothom s’ho mira de lluny esperant una errada per poder xiular ben fort i traient valor als gols, no fos cas que es noti que ells, no juguen.

Quina sort, poder ser futbolista...