dilluns, 23 de juliol de 2012

Els oblidats valors de la política

El debat sobre els incompliments de les promeses electorals és tant antic com ho és la pròpia democràcia.

Segurament son ben pocs els ciutadans que dediquen una part del seu temps a llegir amb detall els programes electorals que els arriben a les mans cada vegada que la democràcia truca a la porta. Però hi ha missatges que ens arriben sense buscar-los, en declaracions i contradeclaracions, atacs i contraatacs, debats, tertúlies i mítings emesos, retransmesos, analitzats i disseccionats en diaris, ràdios, televisions i portals de notícies. Aquells que ens queden gravats a la memòria per l’especial interès que son capaços de generar en la nostra malmesa esperança.

Possiblement, en alguns casos, l’acumulació d’idees sumada a les ganes de construir una societat millor d’aquells polítics vocacionals que creuen en un projecte de país fan que, involuntàriament, estirin més el braç que la màniga i la burocràcia s’encarregui de fer que els quatre anys que dura una legislatura siguin insuficients per executar tot allò que s’havia promès. Quedar a mig camí per falta de temps, sempre que s’hagi treballat a un bon ritme, pot ser mereixedor de mig perdó.

Un altre cas ben diferent és el d’aquells que un cop ocupen el seu lloc de governant, no tenen cap mirament en fer el contrari de tot el que van prometre. Llegir-se avui el programa electoral que va donar a Rajoy la majoria absoluta, pot comportar emocions dignes del mític “Dragon Khan”; aquelles que fan que l’estomac intenti trobar la sortida del nostre cos fins a deixar-nos marejats i extasiats. El Partit Popular ha dinamitat el programa electoral que el va portar a al govern i ha reduït a broma de mal gust la vella història de les “chuches” fins al punt de fer qüestionable la legitimitat del seu govern.

És obligació de tot governant portar el vaixell a bon port treien-lo de la tempesta quan el mar amenaça amb engolir la nostra embarcació. El que no es pot admetre de cap governant, és que pretengui millorar l’estabilitat de la nau llençant mariners per la borda fins a alleugerir pes. I aquesta sembla l’actitud del govern de l’Estat, quan s’amaga darrera de la bandera europea “venent” com a exigències allò que son recomanacions.

Va dir Montoro que en “aquest país” es pagava poc l’IVA, en referencia a aquells que defrauden aquest impost. El que no ens va dir és que el 75% del frau de l’IVA el generen les fortunes de més de sis milions d’Euros. El sentit comú em fa pensar que una bona solució hauria estat dotar l’Agencia Tributària (aquella que via inspeccions recapta a Catalunya el 21% de tot l’Estat) dels instruments necessaris per perseguir als defraudadors. Però el govern de Rajoy ha preferit compensar la balança augmentant l’IVA a tots els ciutadans que el paguen religiosament.

La pujada de l’IVA no és únicament una forma d’augmentar els ingressos de l’Estat, també és una forma de fomentar la desacceleració de la recuperació de l’economia, castigant al consumidor, que és qui, en definitiva, ha de garantir que la producció de les empreses no s’aturi. Però si hi ha alguna cosa pitjor que un incompliment programàtic, és la crisi de valors que es genera en els ciutadans que, davant d’actituds com aquesta, veu com augmenta la desafecció amb la política i, qui en rep les pitjors conseqüències, és la nostra anhelada democràcia.

Governar implica prendre decisions desagradables i, quan no hi ha altre sortida, hi ha dues maneres de comunicar-les a aquells que en rebran les pitjors conseqüències; la de la ministra de treball italiana, Elsa Fornero, anunciant les retallades entre llàgrimes, i la del govern del Partit Popular, aplaudint – en seu parlamentària- cadascuna de les retallades anunciades i cridant “que se jodan” quan s’anuncien les que afecten als aturats.

Des d’aquestes modestes línies, vull demanar-vos que tingueu sempre molt present que no tots aquells que ens dediquem a la política som iguals. En donen fe una bona colla de companys, - i també d’adversaris- que entenen que aquell país que tots volem, esta format per persones i no per unitats de producció.