Folklore per davant de creixement; un país de “pandereta”

Tal i com era de preveure, la majoria del Partit Popular (PP) ha fet que el pas dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) pel Senat no hagi estat més que un pur tràmit. De res han servit les 2.500 esmenes parcials presentades pels grups representats a la Cambra.

Tots som conscients de la complexitat que comporta un debat sobre pressupostos en el context econòmic actual, però això no ha de suposar la renuncia a les aspiracions que tenim com a país que necessita més que mai un bon finançament.

CiU portava al ple 621 esmenes destinades a impulsar l’economia productiva del país, fetes a consciencia, realistes amb una situació que requereix contenció però que, al mateix temps, no ens ha de fer renunciar a l’aplicació de polítiques que garanteixin el creixement.

Com a senadora he posat tot el meu empeny en entendre allò que és incomprensible i, com a alcaldessa, m’ha tocat patir com mai la injustícia d’un PP que, de vegades, sembla que vulgui veure Catalunya immersa a la més profunda misèria.

De res ha servit que rebaixéssim les nostres expectatives reduint els imports de les inversions i subvencions sol·licitades. Ni rastre de la inversió per al Museu del Turisme de Calella, ni rastre dels ajuts per a la reconstrucció de la balustrada del Passeig de Manuel Puigverd (aprovada i no executada pel govern socialista), ni rastre de la subvenció destinada a mantenir el Challenge Barcelona-Maresme, ni rastre de la subvenció a la Fundació Catalana d’ELA… Això si, al PP no li ha tremolat el pols a l’hora de permetre beneficis fiscals per l’”Año Santo Jubilar Mariano 2012-2013 a Almonte” o el “Premio de Tauromaquia” a l’hora que rebutjava l’esmena de CiU que demanava aplicar incentius fiscals a la “Barcelona Mobile World Capital Foundation”. El folklore per davant del creixement; propi d’un país de “pandereta”.

En aquest context tornen a la meva memòria les paraules del president Rajoy quan, en referencia a les demandes de finançament d’algunes comunitats autònomes, deia que no son temps de repartir la misèria. Jo li diria, senyor Rajoy, que per al meu país voldria la “misèria” dels 16.000 milions d’Euros de dèficit fiscal amb l’Estat.

La veritable crisi és la crisi de la incompetència

“Rescatar: Alliberar d’un perill, dany, treball, molèstia, opressió...” Aquesta és la definició que el diccionari ens dona d’aquesta paraula “prohibida” a les files del Partit Popular.

És evident que la paraula rescat és positiva. El problema el trobem quan el gruix de la ciutadania, -aquella que no entén de xifres macroeconòmiques i que limita els seus coneixements en economia a la difícil quadratura del cercle que suposa la gestió del pressupost familiar per omplir la nevera, pagar l’escola i complir amb la hipoteca- es víctima del desencís que provoca el president Rajoy quan fa de la frase d’Einstein “La veritable crisi és la crisi de la incompetència” una definició d’ell mateix.

Diuen que el gest representa el 55% del missatge. És allò que en diuen “comunicació no verbal”, la que millor interpreta l’expert en economia domestica; el ciutadà ras. I ja fa dies que la gesticulació del govern espanyol és un espectacle nefast.

En ple cap de setmana, amb els mercats i els bancs tancats (no fos cas...) el Fons Monetari Internacional ens sorprèn amb l’avançament d’un informe sobre la situació del sistema financer espanyol, s’anuncia una negociació imminent del ministre d’economia amb els seus homòlegs europeus, es filtren missatges de mòbil de Rajoy a De Guindos que conviden a la resistència, cantant les virtuts d’Espanya davant d’Uganda (un país que creix més que Espanya i amb un 4% d’atur), els mitjans parlen d’un comunicat de la Unió Europea embargat fins que es pronuncií el govern espanyol i, finalment, és el ministre i no el president, qui davant d’una situació que hom intueix com d’extrema gravetat, surt a donar la cara reconeixent que Espanya a demanat a Europa ajuda per al seu sistema financer. A Rajoy no el veiem fins a la nit, celebrant els gols de La Roja a Polònia. I tot això amb poc més de dotze hores. Un record lamentable.

I al mati següent, a corre cuita, Rajoy compareix (aquesta vegada si, desde Moncloa i no desde Gènova) en una roda de premsa en que es vanta dient que ha estat ell qui ha pressionat als socis europeus per aconseguir un “rescat tou”, que ell defineix com a “línia de crèdit”, que seria com dir que podria haver estat pitjor. I tot això passa quan encara tenim fresca a la memòria la imatge de les dues vegades en un mes que hem vist Rajoy sortint “cames ajudeu-me” fugint dels periodistes per evitar explicar l’inexplicable.

Rescats “disfressats” de línies de crèdit, presumptes líders aficionats a les mitges veritats, confusió sobre qui haurà de tornar aquests diners que ens han deixat a canvi de no se sap que, ultimàtums a l’Euro i informes d’agències de qualificació de risc erigides com dipositaries de la veritat absoluta que s’acarnissen amb Espanya si o si... Amb aquest panorama no és estrany que els ciutadans ja no sabem si ens han rescatat o ens han segrestat, quan intentem intuir el nostre futur amb la mirada posada en una Grècia en caiguda lliure a la que, a més, se li atribueix a trista virtut de “decidir el futur d’Europa”.

Es pot gestionar pitjor una situació com aquesta? Ajuda al catastrofisme en el que ens veiem immersos el fet de no dir les coses pel seu nom? Com va dir Jorge Wagensberg, “si el capità Endavant i el professor Seguiu-me intercanviessin els seus crits característics d’ànim, el món podria millorar una mica”.