dissabte, 11 de febrer de 2017

Democràcia vista per sentència



Acaba una setmana que va començar bé, molt bé. Evidentment no em refereixo al fet de veure el president Mas i les conselleres Ortega i Rigau asseguts el banc dels acusats, sinó a veure 40.000 persones a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) mostrant el suport i l’agraïment a qui es cridat a judici per haver posat les urnes, veient-se menystingudes per personatges com el ministre Català titllant l’acte de “numeret” o el líder del Partit Popular Català, Xavier Garcia Albiol, qualificant-lo de “romeria” en una actitud de menysteniment intolerable... El poble, sense por, contra l’Estat de les imposicions i la submissió autonòmica. No em digueu que aquesta setmana no va començar be.

L’Estat de Rajoy i Santamaria, de Rivera i Diaz, d’Arrimadas i Albiol, ens ha volgut esclafar amb l’”Operació Catalunya” i l’enverinada “Operació Diàleg”, i s’ha trobat amb una resposta que no sap com gestionar; l’”Operació Democràcia”.

Al món no li ha passat per alt el que ha passat aquests dies a Catalunya. Un judici d’aquestes característiques és impropi de l’Europa del segle XXI. Seria fàcil tenir la temptació de comparar aquest procés amb el judici sumaríssim que va comportar l’afusellament del president Companys, i segurament molts ens acusarien d’exagerats i alarmistes, no sense raó. I, alerta, no oblidem que un dels homes de forts del govern Aznar, Miguel Angel Rodríguez, va dir sense la mes mínima vergonya que “Artur Mas necesita un fusilamiento”. Però és que al Madrid més profund, al racó més fosc de les clavegueres que acullen la part més rància del que s’ha vingut a anomenar “Brunette Mediàtica”, Luis Maria Anson no va dubtar en acabar un article d’opinió al diari El Mundo amb la desafortunada frase “Estremece pensar que puedan caer otra vez ensangrentadas las páginas de la Historia de España”. Si no fos per la gravetat d’aquesta reflexió, seria moment d’embut al cap i espanta-sogres.

Fa mal veure com aquells que pensàvem que s’havien quedat transició enllà, tornen per demostrar-nos que, no només no han marxat, sinó que mantenen viva aquella actitud de defensar allò que creuen seu per dret de conquesta per qualsevol via, fabricant proves falses, a cop de titular de la premsa amiga, enviant la Guardia Civil a registrar edificis i despatxos a la recerca de no se sap ben be que, embargant els comptes de les entitats sobiranistes o portant a judici qualsevol que defensi un model d’estat que no sigui el seu.

Ho va dir el president Puigdemont, “la democràcia a Espanya ha emmalaltit”. La seva és una malaltia obsessiva compulsiva basada en una desfasada “unidad nacional” en nom de la sacrosanta “Constitución”. Quina diferencia amb aquesta malaltia nostra que ens fa sentir, com diria l’amic Llach, “malalt d’amor pel meu país”.