dimarts, 12 de gener de 2016

Tothom al seu lloc; la navegació continua



Que des de fa uns anys els catalans estem vivint moments històrics és tant evident com que les majories absolutes a Madrid no son bones ni per a Espanya. I que la navegació cap a allò que n’hem dit Ítaca seria plena de tempestes i cants de sirena, ho teníem assumit des del moment en que vàrem abandonar “terra ferma”. Però estar prou preparat per afrontar amb garanties d’èxit el repte que suposa la creació d’un nou Estat, sembla una tasca impossible fins que recordem que hi ha coses que només es poden aconseguir quan anem junts.

Mai podrem estar del tot segurs d’on trobarem el pròxim escull. La prova l’hem tingut aquests darrers mesos en que bona part dels catalans hem sabut el que és contenir la respiració mentre creuàvem els dits pregant que el procés no se’n anés en norris. Els obstacles apareixen quan menys t’ho esperes i, algunes vegades, on menys t’ho esperes.

Els últims tres mesos s’han fet llargs, molt llargs. La situació de bloqueig a la que varen arribar els negociadors de Junts pel Sí i la CUP ens ha fet pensar que el procés havia tocat a la seva fi. Son situacions que exigeixen prendre importants decisions que ens han de fer mereixedors del lloc que la història ha preparat per cadascun de nosaltres. Entre la intransigència que ens abocava a unes eleccions de conseqüències demolidores per l’independentisme i la generositat que posa el país per damunt de les ideologies, el president Mas, aquell que ens ha portat més lluny en el camí cap a la independència i qui més es mereixia liderar aquest projecte, ha decidit fer un pas al costat en un gest que constarà, per sempre, als llibres d’història.

Mai no hem d’oblidar que el president Mas ha assumit el mandat amb més dificultats i amb la pitjor crisi que hem conegut mai i, amb tot, ha liderat el país amb una convicció i un rigor admirables. Ha patit la incomprensió i els atacs de la maquinaria d’un Estat que ens juga a la contra fins al punt d’haver de passar comptes amb una justícia massa polititzada. I justament ara, quan al Parlament de Catalunya hi ha una majoria independentista, el president Mas, que es mereixia com ningú liderar aquest procés, fa un pas al costat.

Tornem a estar en el camí correcte. Ho demostra el notable nerviosisme entre els partits unionistes que pensaven que el procés havia tocat a la seva fi. Especialment al Partit Popular, que va treure el “Sant Cristo Gros”, amb una compareixença de Rajoy mentre al Parlament de Catalunya encara no havia acabat el debat d’investidura. Amb la seva actitud, el president Mas ha abocat als partits unionistes a un pacte d’Estat de dubtosa governabilitat.

Amb el president Puigdemont al capdavant del Govern de Catalunya, el camí cap a la independència recupera la velocitat de creuer. Té experiència en la gestió i té clar el projecte: fer de Catalunya un país normal, com tots els d’Europa, i construir un estat propi al servei de la gent de Catalunya.

Acaben uns mesos en que molts hem après a comptar fins a deu mentre conteníem la respiració. Però no penseu que les dificultats s’han acabat. Els creadors del “cuanto peor, mejor”, tornen a tenir l’al·licient necessari per recuperar eslògans del nivell de “antes se romperá Catalunya que España”. Hem deixat enrere els núvols negres de tempesta. Les aigües es calmen i el vent fa retornar la pau a les veles esquinçades de la nostra nau. Però encara no hem arribat a Itaca. Que ningú abandoni el seu lloc i es mantingui en alerta.

Tal com va dir el president Puigdemont durant el seu discurs d’investidura; “No són èpoques per covards, no són èpoques per temorosos ni per fluixos de cames. No són èpoques per resignar-se a la confortabilitat. Ens toca assumir responsabilitats, encara que no siguin les que t'imaginaves”.