diumenge, 24 de gener de 2016

Nova política vs. bona política



Diuen que no hi ha mal que no vingui per be, i si el ritme trepidant dels esdeveniments polítics ha fet que a l’hora de l’esmorzar o a les sobretaules dels dinars familiars la política comparteixi espai amb l’últim d’en Messi, podem dir que aquesta societat nostra progressa adequadament.

Estem immersos en els temps de la política dels 140 caràcters i la informació multi plataforma ha accelerat els tempos fins al punt de que el que avui esdevé líder, demà és rellevat de les primeres pàgines dels diaris i sovint oblidem com hem arribat on som, perdent el nord i el rumb de cap on anem.

Després de molts anys veient sempre les mateixes sigles, ens fem un tip de veure néixer nous partits que sovint no sabem ni d’on surten i que ens diuen que representen “la nova política”. Solen dedicar bona part de la seva activitat a desprestigiar als que consideren representants del que s’han afanyat en anomenar “vella política”. Vaja, els partits de sempre. I és així com els “nous” intenten convèncer de les bondats de la “novetat”, com si el que és nou fos, per definició, millor que allò que és vell. Els representants dels partits nous passegen sota els focus de la “platocracia” el discurs de la “casta”, acusant als governants d’aferrar-se a la poltrona mentre ells lluiten aferrissadament per poder-hi asseure per, així, esdevenir part d’allò que en diuen, “casta”.

Ens hem acostumat a mirar-nos els parlaments com una mena de camp de futbol on, a una banda hi ha la porteria dels partits nous i a l’altre hi ha la porteria dels partits vells, i abandonem al racó dels mals endreços la més preuada virtut de la política; promoure l’art d’assolir consensos.

Tant preocupant pot resultar ignorar el potencial d’un polític veterà curtit en mil batalles parlamentàries com no tenir en compte l’aportació de la saba nova de joves que s’incorporen a la política amb idees fresques allunyades dels vicis de les velles maneres de fer. Però no resulta un panorama massa engrescador veure com a Madrid, aquells que fa quatre dies reien de veure com era de difícil formar govern a Catalunya, ara s’esbatussen per treure l’entrellat d’un Congrés ingovernable de sumes impossibles utilitzant les més lamentables arts de la vella, vella, vella política.

Ara que, com a societat, hem aconseguit incorporar la política en les nostres tertúlies familiars, hauríem de fer un nou esforç per aprendre a diferenciar entre bona i mala política, més que entre nova i vella política. Per aprendre que, moltes vegades, no és tant necessària una regeneració, com protegir allò que funciona i corregir allò que és millorable.