Amb la il·lusió pròpia
de qui espera l’arribada d’un dia especial, aquest dijous he participat, en
qualitat de candidata, en el meu primer acte públic de precampanya sota les
sigles de “Junts Pel Sí”, a Arenys de Mar, entre cares conegudes i algunes de
noves, i amb l’emoció a flor de pell. És difícil descriure les sensacions que
hom pot sentir veient persones convencent persones, mirades buscant
complicitat. Quina onada d’esperança... Davant d’aquest espectacle de la
democràcia, s’entén perfectament perquè alguns ho han anomenat “la revolta dels
somriures”.
No és difícil
entendre el desconcert dels partidaris del “No”. No només no esperaven que
fóssim capaços de trobar una formula que unís en un mateix projecte societat
civil i partits polítics, omplint una llista que reunís 135 noms, -un per cadascun
dels escons del Parlament- sinó que, simbòlicament, s’ha deixat aquesta llista
oberta perquè s’hi pugui afegir qualsevol persona que ho desitgi. Avui ja som 55.000.
Mai una llista electoral havia tingut tants “suplents” com aquesta. I volem
arribar als 100.000 candidats.
El dia 27 de
setembre, quan s’obrin les urnes, no configurarem representacions
parlamentàries; coneixerem la reacció de tot un país cansat de comprovar com la
tercera via ens ha portat, sistemàticament, a la via morta. I això, il·lusiona.
Però que la il·lusió no ens faci perdre el nord. Aquestes eleccions seran una comtessa
entre els de “Junts pel Sí” i els de “Junts pel No”, i més enllà dels qui, democràticament,
defensaran l’opció del “No”, hi haurà qui, de manera més o menys maldestre,
intentarà intoxicar la realitat amb mentides i mitges veritats. Ja hi tenim
experiència.
Romeva, Mas i
Junqueras estaran al punt de mira d’aquells que temen la democràcia, i que
aprofitaran la pluralitat de la llista de “Junts pel Sí” per fer aflorar
contradiccions ideològiques, ignorant i fent ignorar que aquesta candidatura no
la mou cap ideologia política, sinó les ànsies de tot un poble per tenir un
país millor. Els que utilitzen l’excusa de la llei per negar-nos la llibertat,
son aquells que han fet de la conquesta la seva ideologia, i això no sona gens
democràtic.
Molts voldrien que
l’independentisme català estes representat per una colla d’eixelebrats portats
pel fanatisme que responguessin a impulsos irracionals i no per gent plural i
diversa, de caràcter inclusiu, que veu la independència com un instrument i no
com una finalitat. Que veu en el castellà un actiu i no un obstacle. Els aniria
be que el nostre independentisme estes mogut per l’odi i la intolerància, que
fos fruit del separatisme sense lògica. No els va be que aquest moviment hagi
crescut de forma constant i sense incidents. No els agrada aquesta demostració
de “radicalitat democràtica”. Que fàcil seria combatre l’adversari quan aquest
es mostra hostil. I que difícil és fer-ho quan l’adversari somriu.
El dia 27 de
setembre tindrem l’oportunitat de demostrar a un món que ens mirarà amb
atenció, que la força de les urnes, a Catalunya, és imparable. El dia 27 de
setembre anirem a votar i farem -com diu el candidat Lluis Llach-, amb el
somriure, la revolta.