dimecres, 15 d’octubre de 2014

Ara SÍ que és l’hora



Fa mesos que molts s’omplen la boca amb el “Ara és l’hora” que ha esdevingut el hashtag de referencia pels qui segueixen el procés a les xarxes socials. Però sembla que no tothom ha assimilat el significat real d’aquest eslògan.

La delicada peça de porcellana amb que s’ha comparat la unitat dels partits proconsulta durant les darreres trobades, s’ha esquerdat. Era una possibilitat que ningú desitjava, però possibilitat, al cap i a la fi.

Ja fa massa mesos que el pacte d’estabilitat parlamentària serveix d’excusa pel “fem-ho, però fes-ho tu”. Ara és l’hora. Ara SI que és l’hora. Ara és l’hora de demostrar el grau de compromís dels diferents partits amb representació parlamentària amb el mandat rebut a les urnes a les eleccions del 2012. Ara és l’hora d’arremangar-se per fer la feina que els ciutadans de Catalunya ens van encarregar a tots, als que governen i als que no.

El procés en el que estem immersos des de fa dos anys, no admet “cartes als reis”. Malauradament no podem fer les coses com ens agradaria, amb la senzillesa de tenir a l’altra costat de la taula un Estat de fortes conviccions democràtiques. El president de l’Estat que ens governa no es diu David Cameron, es diu Mariano Rajoy, i la tradició política que inspira les seves accions tenen el seu origen en aquella Espanya en blanc i negre a la que el Partit Popular s’aferra com qui te por al pas del temps.

El President Mas lidera aquest procés amb una ma lligada a l’esquena, i les actituds dels que haurien de ser la tripulació en aquest viatge a Itaca no ajuden.

Hauríem volgut el referèndum que ens van negar d’un bon principi. O vàrem intentar amb una Llei de Consultes que ens ha suspès el Tribunal Constitucional que ens va retallar l’Estatut. I ara ho tornem a provar amb una formula sense valor jurídic, però suficient per facilitar que el poble de Catalunya es pronuncií. No s’hi val a dir “aquesta formula no m’agrada”. Aquesta formula és la que tenim a l’abast, i és la que afrontem com una última frontera, aquella darrera de la qual, probablement, haurem d’afrontar el nostre darrer assalt, el d’unes eleccions plebiscitàries. Tampoc aquesta opció és una opció que desitgem, però possiblement sigui la única via per aconseguir l’aval internacional a l’expressió democràtica d’un poble que exigeix als seus governants que trobin una solució al bloqueig d’un Estat que ens nega el dret a votar.

El President Mas es va comprometre a trobar la manera de fer que els catalans votessin, i demostra ser un home de paraula. El que no necessitem, ara, és que des dels escons del darrere, ens posin pals a les rodes. Per això ja tenim tota la maquinaria del govern espanyol.